A l'espera de la sentència

L’opereta tragicòmica està a punt d’arribar al desenllaç. Si no fos per tot el que ens hi juguem, que és molt, podria fins i tot semblar un divertimento polític. Però ni l’objecte en si mateix ni el moment en què arribarà la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut permeten frivolitzar. Hem heretat un error monumental de mètode, una greu incoherència en l’àmbit jurídic: el legislador es va equivocar quan va preveure que després de passar l’Estatut pel Parlament de Catalunya i per les Corts i ser ratificat en referèndum, encara podia ser revisat i invalidat per un tribunal que està integrat per 12 persones.

Aquest error és encara més gran si tenim en compte que, al llarg dels anys, el mateix Tribunal Constitucional ha considerat que els estatuts d’autonomia formen part del bloc de la constitucionalitat. Si es considera que, d’alguna manera, els estatuts d’autonomia també són Constitució, ¿com es pot acceptar que un tribunal sorgit de la mateixa Constitució pugui esmenar-la? El paper del TC, en el més aventurat dels casos, hauria de ser intervenir per poder ajudar a interpretar el sentit i l’abast de determinats articles de l’Estatut, sempre tenint en compte una Constitució que, al seu moment, es va redactar voluntàriament flexible i ambigua en alguns dels seus articles.S’ha produït una contradicció que posa en qüestió la prelació entre els poders de l’Estat i acaba situant, incomprensiblement, el poder judicial per sobre del legislatiu i fins i tot per sobre de la sobirania popular (encara que alguns sostinguin que un referèndum celebrat a Catalunya és un exercici de sobirania de caràcter parcial o incompleta, ja que, segons la Constitució, la sobirania recau en el conjunt del poble espanyol).

Al cúmul de despropòsits que fa tres anys que dura cal afegir-hi la frivolitat i la irresponsabilitat amb què diversos actors han fet el possible per desprestigiar un Constitucional que està en situació de provisionalitat i d’inoperància a causa d’errors propis i aliens. És l’òrgan de l’Estat que ha patit un desprestigi més gran com a conseqüència de lluites de poder inconfessables i de la frivolitat amb què alguns actors (especialment el PP) han minat la legitimitat de les institucions democràtiques. I és en aquest context en què el Tribunal Constitucional més desprestigiat i menys legitimat de tots els temps pensa dictar una sentència que, segons sembla, podria invalidar aspectes substancials de l’Estatut.

Arribats a aquest punt, fem un parell de consideracions. Una en clau de passat i una altra, de futur. La primera: va ser un greu error (en clau de país, que no de partit) que ERC no demanés el vot favorable a l’Estatut al seu moment. Si ho hagués fet, la victòria del sí hauria estat molt més contundent. Entre tots plegats, amb els estira-i-arronses i les sortides de to, acabem cansant i confonent una bona part del personal. I no hi ha res que afecti més tant el lideratge com la credibilitat dels polítics que les cerimònies de la confusió. Una participació que hagués estat més elevada i un resultat més contundent a favor del nou Estatut haurien donat més força, molta més credibilitat i més legitimitat a Catalunya davant l’Estat.I pel que fa al futur: deixem-nos de manifestacions de caràcter preventiu i de pressions que estan fora de lloc i que tenen poc sentit institucional. És necessari que les forces polítiques analitzin amb realisme totes les opcions i es mostrin capaces de preparar una resposta clara, contundent i unitària en cas que es produeixi una sentència inacceptable. Una resposta que probablement haurà de tenir conseqüències polítiques i institucionals de certa magnitud, però que, al mateix temps, haurà de preveure honestament l’opció lleial d’acatar el contingut de la sentència del TC si aquesta es limita a fer una interpretació de l’Estatut tenint en compte la Constitució. De la mateixa manera que Catalunya té dret a negar-se que el Constitucional li retalli l’Estatut, ha d’estar disposada que l’òrgan legítimament consagrat a aquesta funció pugui reinterpretar la lectura d’algun article en clau diferent, i fins i tot de manera restrictiva. Al cap i a la fi, això és el que vol dir que l’Estatut sigui una llei paccionada (pactada) entre dues parts. I per això no és cert, com alguns han dit erròniament, que sigui la Constitució de Catalunya.

Les dues guerres d'Obama

Para leer la versión en castellano: http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAS&idnoticia_PK=639650&idseccio_PK=1006

El president dels Estats Units mana molt, però no sempre pot fer el que vol. En aquell país, com a tot arreu, hi ha poders, contrapoders i lobbies. I a vegades aquests grups de pressió manen més que el mateix president. Barack Obama és un home d’acció i té idees bastant clares sobre quins són els principals problemes dels Estats Units i del món, i també sobre les seves possibles solucions. Però el seu poder és limitat. I si hi ha dos conglomerats foscos, mafiosos i indiscutiblement perillosos, aquests són, sens dubte, el complex militar industrial i les grans companyies relacionades amb el comerç de la salut. Mouen una quantitat tan elevada de dòlars i el seu entramat és tan embolicat que no tenen absolutament cap consciència. Són les dues cares de la maetixa moneda: el negoci de la mort i el negoci de la vida.

No hi ha president nord-americà que pugui de debò no estar en guerra. Si Bush va mentir al món sobre el perill que representava per a la seguretat global un Iraq exhaust i desarmat, Obama també té la seva guerra i, curiosament, és la mateixa en què va participar l’Administració de Reagan als anys 80, però ara al bàndol contrari. És possible que sigui cert que a l’Afganistan es lluita per la llibertat i la democràcia, però de moment les dones es vesteixen amb burca, sembla que es falsegen eleccions i una nova llei permet als homes privar d’aliments les seves esposes si es neguen a tenir-hi relacions sexuals.

L’altra guerra d’Obama és contra el negoci de les assegurances de salut. Aquí, el president no tindrà més remei que acceptar que el seu poder no és suficient per lluitar contra aquests multimilionaris interessos econòmics. No serveix de res que els EUA gastin més que Europa per habitant en salut, ni que el resultat sigui que 46 milions de persones no rebin atenció sanitària. O que els pobres es morin a les portes dels hospitals. Tothom sap que moltes famílies hipotequen els béns quan un dels seus membres ha de ser ingressat, però la lluita és a mort. Business are business. I per atemptar contra aquest sagrat principi pot caure un president, o fins i tot rebre un tret si no es retira a temps.

Fantasmes, turistes i altres animals

(Para leer el artículo en castellano: http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAS&idnoticia_PK=637965&idseccio_PK=1006 )

La Barcelona del 15 i el 16 d’agost amaga dues ciutats ben diferents. D’una banda, la dels barris on la immensa majoria dels ocupants són fora de casa, més o menys lluny, torrant-se sota el sol o protegint-se de la calor a l’ombra d’un arbre. O explorant la muntanya, ja sigui al ritme lent del caminaire o practicant esports de risc. Aquesta ciutat és la ciutat central, avui gairebé fantasmal, dels qui encara s’han pogut agafar uns dies o unes setmanes de vacances després d’haver estat esperant tot l’any per marxar tants dies d’un lloc que, malgrat totes les aparences, diuen que s’estimen i els agrada.

Diumenge al matí, cap a dos quarts de deu, un home intrèpid s’atreveix a sortir sol al carrer amb la saludable intenció de comprar pa i diaris, com cada diumenge. I per uns instants se sent sol en la immensitat urbana, com si finalment s’haguessin consumat la sempre temuda catàstrofe nuclear o la invasió dels aliens. Però a mesura que explora l’entorn constata que queda una altra gent, generalment vella i solitària, figures petites i de caminar pausat i resignat amb qui es va creuant en la llarga excursió, a la recerca d’un forn o d’un quiosc oberts. No en localitza cap, perquè no existeixen. Només algun bar, amb taules ocupades inevitablement per persones soles. Sortosament, recorda que hi ha una gasolinera relativament a prop i allà hi troba el que buscava.

I, de sobte, l’home veu travessar el carrer un autobús turístic de dos pisos, ple de gom a gom, i sent el xivarri dels que han vingut a passar-ho bé. Ni a dalt ni a baix no hi cabria ningú més. I pensa que si aquell autobús és ple i el següent, igual, vol dir que la Sagrada Família i el Parc Güell i la Pedrera són admirats en aquell moment per milers de persones. I que la Rambla, la plaça de Catalunya, el Museu Picasso, el Museu del Barça, les platges i els carrers guarnits per les festes a Gràcia també deuen experimentar l’efecte imant de la ciutat dels forasters. Coincidint en l’espai i en el temps amb la ciutat dels fantasmes condemnats a la solitud hi ha una Barcelona bulliciosa i festiva que viu l’estiu i en gaudeix. I moltes persones que hi treballen, tot i que gairebé no se les vegi.

Fra Gilbert ja ha cobrat la setmanada

Ara fa trenta anys, l’estiu del 1979, vaig ser acollit durant uns dies, per primera vegada, pels monjos del monestir de Santa Maria de Solius, a Santa Cristina d’Aro. M’hi vaig presentar sense avisar, per una decisió improvisada, i hi vaig trobar una petita comunitat de nou monjos, que em rebé amb les mans i les portes obertes i em va donar suport en uns moments difícils. Va ser l’inici d’una gran amistat. Així vaig saber que uns anys abans, cap a finals del seixanta, tres o quatre d’aquells religiosos havien abandonat Poblet per fundar una petita comunitat amb un estil de vida que, a parer d’ells, estigués més en sintonia amb els nous temps i amb els principis del concili Vaticà II. El més gran d’aquells monjos coratjosos que encapçalava l’abat Garreta es deia Gilbert Galceran. El germà Gilbert tenia uns ànims i un sentit de l’humor amb els quals aconseguia guanyar-se de seguida les simpaties dels nouvinguts.

Era un home senzill, sense grans pretensions intel·lectuals (tot i haver llegit molt) i dedicat de ple a diverses activitats artístiques i manuals. El 1979, quan el vaig conèixer, la col·lecció de diorames pessebrístics que havia anat acumulant, un cada any des que va arribar a Solius, ja començava a fer goig. Amb el temps, ha acabat essent impressionant. Un dels motius importants per fer una visita al monestir, encara que només es disposi de mitja horeta. Fins fa pocs mesos, era ell mateix, als seus 97 anys, qui acompanyava els visitants del pessebre, sempre discret, sempre a una distància prudent, atent per si calia alguna explicació o comentari.

El germà Gilbert acaba de morir, envoltat de figuretes de pessebre i ha estat enterrat allà mateix, de manera senzilla, com va viure sempre, al costat de la petita església on ha pregat milers de cops tots aquests anys. La comunitat ha recordat l’anècdota de la seva estrena a Poblet, el 1944. A la família no li va agradar ni gens ni mica que volgués fer-se monjo i li va enviar un conegut per dissuadir-lo. Al final de la conversa, quan ja donava la causa per perduda, l’amic de la família li va preguntar: “I ja us paguen un bon jornal, aquí?”. A la qual cosa el novici va contestar, amb la sornegueria que el caracteritzava: “No ho sé del cert, perquè no ens pagaran fins l’últim dissabte” (eren temps de misèries i de minsos jornals que es cobraven per setmanes). L’atzar ha volgut que Gilbert Galceran hagi mort, precisament, un dissabte d’agost. Ha marxat com ha viscut, feliç i esperançat, convençut que s’enduïa amb ell el jornal durant tants anys acumulat, la millor de les pagues possibles.