La dona trencada de Beauvoir

La dona trencada és aquella que ha supeditat la seva pròpia vida a la dels altres, el nucli familiar on se sentia a recer de la vida mateixa, però quan l'amor s'enfondra per l'aparició d'una altra història sentimental, l'abisme de solitud i de por pot esdevenir paralitzant. La dona trencada és una excel.lent oportunitat de llegir Simone de Beauvoir (1908-1986), una feminista avant la lettre, a qui paradoxalment massa sovint només se l'ha valorat per la relació sentimental que va tenir amb Jean-Paul Sartre. Però Beauvoir era molt més que això. Per exemple, una pionera a adonar-se que la clau de la discriminació ancestral de les dones es basava principalment en la dependència econòmica i que no- més si treballava podia tenir unes relacions lliures i equitatives.

Beauvoir va ser una revolucionària, que es va oposar al matrimoni burgès tradicional com a única via per acabar amb la subordinació i la discriminació del sexe dèbil. Una precursora contra la subjugació i a favor de relacions d'igualtat en la parella basades en l'acceptació de l'altre com a ésser amb la mateixa dignitat i drets, en el respecte i en la possibilitat de ser feliços compartint alguna cosa més que el sexe. Però apostant alhora per relacions sexuals plenes, desvinculades del caràcter estrictament reproductiu.

Els centenaris són sempre una oportunitat per reconciliar-se amb els nostres errors. Un d'aquests, potser, no haver llegit Beauvoir. Hi ha en català una magnífica edició (Deriva, 2002), amb traducció de Marta Pessarrodona, que inclou dues històries ben originals. A L'edat de la discreció, una dona ha d'assumir el pas del temps i de l'edat, alhora que la llibertat individual dels éssers que l'envolten. A Monòleg és la desesperança davant les conseqüències dels actes de la protagonista, moguda pel seu egoisme, a qui l'assumpció d'aquesta realitat condueix al límit de la desestabilització emocional. Sempre històries de dones, escrites en temps de protagonismes masculins. Sempre una mirada existencialista, acompanyada d'una reflexió sobre el paper dels intel.lectuals i el compromís polític, la recerca d'una ètica arrelada en allò humà vist, indefectiblement, amb ulls de dona. Tot un plaer.

La Venus de Milo

Cal assemblar-se una mica per comprendre's, però cal ser una mica diferents per estimar-se (Paul Géraldy)

De www.littlegalerie.org

Escamots de jardiners

Voluntaris i jardiners professionals formen les files de l'Escamot Jardiner, un moviment internacional relacionat amb l'ecologia i la cura del medi ambient que ha optat per passar a l'acció davant l'apatia de moltes Administracions locals. Els descampats, les voreres, i les cunetes de les carreteres són els seus llocs preferits d'actuació.

Encara que el moviment s'ha començat a popularitzar i estendre recentment, a la pàgina web de l'escamot expliquen que ja el 1906 es va publicar un llibre que documentava als primers activistes jardiners a l'abril del 1649. L'escamot jardiner és molt actiu a ciutats com Londres o Berlín, però el grup de Nova York és un dels històrics, ja que actua des de 1977 i és un dels col·lectius de voluntaris més organitzats.

Grups més recents s'han creat a Bèlgica, Dinamarca, Brasil, Mèxic i Canadà i estan buscant voluntaris i voluntàries per a iniciar un grup a l'Estat espanyol. Segons els activistes, unir-se a un dels grups i començar a intervenir és molt fàcil. “Tot el que es necessita per començar són les ganes de fer alguna cosa, unes quantes idees, i algunes plantes”, expliquen. I a les seves fotos d'‘abans i després’ podem comprovar el resultat de les seves actuacions.

(article d'Aida Sánchez a canalsolidari.org)

Ha mort un home just

(Foto: Josep Garcia/El Periódico)

Ha mort Cassià Maria (també dit Joan de nom de pila), un home just que ha sabut fer honor al seu cognom, Just. Un home bo que estimava l'església i el país; que patia per l'església i pel país. Que estimava els pobres i els disminuïts i que ha sabut ser al seu costat, no només amb bones paraules, sinó amb fets ben concrets. Ens ha deixat algú que sempre havia tingut clar que no s'ha fet l'home per a la llei, sinó la llei per a l'home.

El monjo benedictí que acaba de morir havia estat capaç, essent abat d'un monestir, de criticar la manca de valentia de la jerarquia eclesiàstica en algunes ocasions, com quan el Vaticà va recordar a les dones bosnianes violades per soldats enemics que no era lícit l'avortament: "Viuen a la lluna!", va clamar, i va afegir, dirigint-se als seus germans a l'episcopat: "El que heu de fer és transmetre'ls una paraula de confort; estimar-les, perquè han patit molt".

Així era, ben humà, Cassià Maria Just, l'abat de Montserrat que es va veure en el difícil tràngol d'haver de substituir el seu antecessor, Aureli Maria Escarré, que havia hagut de marxar a l'exili en plena dictadura per haver gosat criticar aquell règim nacionalsocialista al qual adulava, en aquells temps, la major part de la jerarquia catòlica espanyola i també catalana.El pare abat va defensar els drets humans d'una manera també ben pràctica. No era un home de grans discursos, ans al contrari: pocs mots i poques lliçons teòriques. Ell simplement actuava. Es va apuntar de seguida a la proposta que li van fer alguns amics (Pinyol, Sagristà, Vivas, Domingo, Garcia Vilaseca, Bigordà, Botam...) en el pitjor moment de la pitjor crisi econòmica de la democràcia, quan milers de persones anònimes passaven cada dia a engruixir les llargues llistes d'aturats de l'INEM, i moltes acabaven perdent també el pis, i a vegades el seny i fins i tot la família... I van fundar Acció Solidària contra l'Atur, una entitat exemplar i innovadora de la qual l'abat de Montserrat va acceptar de ser-ne el president.

També alguns anys més tard, es va posar al capdavant de la Fundació Cassià Just, per a la integració sociolaboral de persones amb intel.ligència límit o disminuïdes que no podien trobar feina per altres vies. Era un home que combinava l'acció amb la contemplació. Tan de bo que algun dia els responsables de la seva església li fessin una mica més de cas. Així ho explicava ell mateix: "Somio amb una Església que tingués una nova Pentecosta... més carismàtica, més participativa, no agressiva, sinó més aviat agraïda per les coses positives, per allò que fan els nostres contemporanis, més que no pas angoixada per les seves incoherències i disbarats".

Amén.

(Article que he publicat avui a El Periódico)

Una democràcia forta

José Luis Rodríguez Zapatero ha tornat a guanyar les eleccions generals i tornarà a ser president del Govern. Rajoy, malauradament per a ell, se n’anirà a l’oposició; o a casa. Ja poden anar parlant de fracàs del sistema, però han votat tres de cada quatre persones. I a veure qui és el guapo que aconsegueix això en un altre àmbit.

¿En quina altra activitat humana no remunerada, no lúdica i que demani un mínim esforç de voluntat per dur-la a terme, es reuneix tal quantitat de persones alhora? La democràcia espanyola és forta, diguin el que diguin. Una altra qüestió diferent és que sigui manifestament millorable o que el resultat d’aquestes eleccions hagi posat en evidència una tendència preocupant al bipartidisme.

Però, al final, es tractava d’elegir entre Zapatero i Rajoy, entre esquerra i dreta, progressisme i conservadurisme... i la majoria ha decidit que li agrada més la figura amable i educada del socialista, més que no pas la cara tensa i antipàtica de Rajoy.

Entrampat en sa pròpia teranyina

La hipocresia del sector més extremista de la dreta no té límits. Només cal veure com ha enfocat la campanya electoral Mariano Rajoy, que ja fa temps que va caure de quatre grapes en el parany que li van muntar els federicos i els acebes i els zaplanes de torn. Mariano no era un home tan radical, però s’ha deixat entrampar en una teranyina en la qual ell ha estat més la mosca que no pas l’aranya.

Tot va començar amb ETA, però el radicalisme ha afectat a tots els terrenys. El PP, per exemple, ha arruïnat conscientment la carrera professional d’uns metges que havien fet el què tots desitgem per als nostres malalts quan entren en fase terminal: que els ajudin a patir el mínim possible, tot respectant la seva voluntat. És el que exigeixen els qui es paguen clíniques privades i el que intentaven fer, mal que bé, tants metges de la pública. També es va fer amb el Papa. Però vivim en un país d’hipòcrites i fariseus, i de dobles morals. Ara resulta, com li passa a un amic, que se li està morint la mare en un hospital i ni el metge ni la infermera li volen administrar sedants, per no ser acusats de criminals; ha de ser ell mateix qui, cada tantes hores, li faci prendre els calmants. Visca el progrés que defensa el PP!

El mateix passa amb la immigració. En la darrera legislatura d’Aznar, la de la majoria absoluta, van entrar a Espanya de forma irregular més estrangers que mai. El PP els va deixar per aquí, campant sense papers, potser perquè a molta gent ja li està bé que les minyones que els netegen les cases o les cuidadores dels malalts o dels avis siguin persones indefenses que no poden reclamar drets i que, d’altra banda, tampoc no poden donar-se d’alta a la Seguretat Social. Zapatero va regularitzar la situació de set-cents mil estrangers, els quals avui poden treballar legalment i cotitzar.

A don Mariano, el registrador de la propietat, el “currante”, el pare de la famosa nena imaginària del debat televisiu li agradava més com estaven les coses abans. Però, ¿què passaria si la seva modèlica nena espanyola, que ara imagino amb trenetes i vestida amb uniforme de les ursulines, descobrís de més grandeta que li agradaven les dones i decidís adoptar, o casar-se, o divorciar-se, o volgués que una immigrant amb papers li cuidés les criatures?

(Article que he publicat a El Periódico el 3 de març)