La pràctica del ciclisme, a més de ser un dret de tot ciutadà, presenta un conjunt d'avantatges mediambientals, de salut pública i d'estalvi econòmic. Però la utilització generalitzada de la bicicleta a Barcelona ha fet aflorar dos dèficits que no podem ignorar. El primer és el baix nivell de civisme i de respecte al proïsme que s'ha fet patent a la ciutat des de fa uns quants anys. No es tracta que els ciclistes siguin més o menys respectuosos amb els seus conciutadans, sinó que el grau d'individualisme que es respira als nostres carrers ha augmentat de manera alarmant. Cadascú va a la seva i la majoria sembla que pensa que els desgavells ja els arreglarà l'ajuntament, que per a això paguem els impostos.El segon és que, malgrat l'esforç evident del consistori per millorar les condicions perquè les bicicletes circulin pels carrers de Barcelona, la ciutat no estava preparada per a l'allau de ciclistes que s'ha produït en pocs mesos. I la suma de les dues deficiències ha resultat explosiva.
¡ÉS CLAR QUE HI ha molts ciclistes que respecten les normes i que comprenen que el vianant es mereix més respecte que ningú! I potser fins i tot són majoria. Però la percepció és que les voreres ja no són un lloc tranquil ni segur per passejar per la ciutat. I aquest problema el viuen amb especial ansietat les persones grans o les que se senten més desprotegides. Quan hi havia pocs ciclistes i la majoria eren usuaris de cap de setmana, la pràctica era considerada un esport compatible amb la resta d'usos de la via pública.
En aquests moments, amb l'ús de la bicicleta com a mitjà de transport habitual i amb l'oferta del Bicing, s'han d'adoptar solucions dràstiques. I la primera, encara que sembli mentida, és el respecte a la llei. El nostre país té la tendència d'anunciar lleis i normes noves cada vegada que es detecta un problema, però, ¿que potser no hi havia una ordenança de circulació a Barcelona que obligava a respectar els més febles, que posava ordre a les voreres i a les calçades, que feia obligatori parar-se davant dels semàfors en vermell?
S'està parlant molt de la famosa nova ordenança, però la circulació de bicicletes ja estava regulada degudament fins ara, primer amb l'article 14 de l'ordenança de circulació de Barcelona de l'any 1998 i després amb la modificació de l'any 2001. L'ampliació que s'ha fet recentment de l'ordenança ha incorporat algunes prohibicions, com la molt sensata que no es puguin lligar les bicicletes als bancs o a les papereres. No obstant, la majoria de restriccions, com l'amplada mínima que ha de tenir un carrer per poder circular-hi, ja estaven vigents. Això demostra un enorme desconeixement de la norma per part d'automobilistes, motoristes, ciclistes i vianants. Benvinguda sigui la modificació de l'ordenança de circulació si pot contribuir a millorar les relacions entre conductors i vianants, però el que de veritat ens hauria de fer pensar és que la majoria dels criteris als quals ara es dóna publicitat ja estaven en vigor i molts semblaven ignorar-ho.
Durant l'any 2004, a tot Barcelona, la Guàrdia Urbana va imposar només 317 denúncies a ciclistes. La xifra és realment insignificant, enfront de les desenes de milers de multes a motoristes i automobilistes.
ÉS OBVI QUE si ara parlem tant d'aquesta qüestió és perquè s'ha agreujat, com era previsible, amb la implantació del Bicing. La iniciativa és molt bona, però s'havia d'estudiar més a fons si la nostra ciutat reuneix avui dia les condicions necessàries per absorbir la presència massiva de bicicletes. I no proposo que se'n restringeixi l'ús, sinó que s'adeqüin els carrers de Barcelona.S'ha d'optar per un model i prendre les mesures per fer-lo viable. El que no pot ser és pensar que la regulació arribarà tota sola. He sentit parlar d'Amsterdam a moltes persones com a model. Per mi, la capital d'Holanda és l'exemple més clar que conec de fins a quin punt en una ciutat pot arribar a existir una tirania dels ciclistes sobre els vianants. I, per descomptat, no desitjo el mateix per a Barcelona.
TANT SI ÉS AMB les noves ordenances com amb les velles, el que és clar és que necessitem abordar en profunditat l'educació cívica dels barcelonins. És el dèficit de civisme el que ha alterat i altera cada dia la vida de la ciutat. Si tots actuéssim amb més respecte no estaríem parlant ara dels efectes perjudicials causats per l'increment del nombre de bicicletes a la ciutat. Pretendre que l'ajuntament ho solucioni tot és passar la pilota a l'Administració en qüestions en què tots hauríem de ser responsables. La circulació de bicicletes (i no només de bicicletes) ha de resultar pacífica i amable, i l'ús d'aquest vehicle ha de ser compatible tant amb els cotxes (els conductors de cotxes també hauran d'aprendre a circular amb més lentitud en benefici de tothom), com amb els vianants, que tenen sempre la preferència d'ús a les voreres, els passejos i les places. A Barcelona, com en qualsevol ciutat del món, no es pot aplicar la llei de la selva. Ha de prevaler el dret i el deure del civisme.
¡I encara n'hi ha que qüestionen la necessitat d'una educació per a la ciutadania!
Publicat a EL PERIÓDICO (29/09/07)
