El funeral del periodista Carles Capdevila al seu poble natal va ser emotiu i espai de trobada i retrobament de centenars de persones, moltes de les quals havíem compartit amb ell i amb l’Eva, la seva companya, moments ben diferents. No hi va haver un record explícit al Carles pacifista ni a l’experiència del Diari de la Pau durant la primera guerra del Golf Pèrsic; però hauria estat un acte de justícia haver fet esment al paper clau que ell va tenir en la publicació del setmanari en les setmanes que va durar aquella guerra brutal i absurda.
Va ser en Carles qui va tenir la idea i qui ens va convèncer, a tot un grup de periodistes escèptics, que aquella bogeria era possible. És cert que ja ens havíem reunit alguns cops, mesos abans de la guerra, per meditar sobre la viabilitat de generar un periodisme alternatiu, desvinculat de les grans empreses mediàtiques; i això va ajudar a tirar endavant el Diari de la Pau. Existia un nucli de persones joves que compartíem alguns ideals comuns, des de posicions polítiques diverses. Però posar al carrer cent mil exemplars en menys d’una setmana va ser tota una proesa, sobretot si es té en compte un context en el qual la resta de mitjans van caure de quatre potes en una mena d’atracció fatal, admirativa i acrítica, del desplegament de mitjans tecnològics i del llançament de tones i tones de bombes en viu i en directe. Pur papanatisme.
Era una època en la qual encara existien l’offset i les galerades en paper i els carrets de fotografia... i els lectors havien d’enviar les cartes, els dibuixos, les col·laboracions... a un apartat de correus (!). No existia el correu electrònic.
I ja que he parlat de papanatisme, no em puc estar de comentar una (mala) anècdota del funeral d’en Carles. A la cinquena fila, just darrere de Carles Puigdemont, hi havia asseguda una dona vella, vestida de manera elegant, amb un aparent status social i econòmic. Va gravar amb el seu mòbil tota la cerimònia, amb panoràmiques, primers plans... sense cap respecte als drets i a la intimitat dels assistents i menys encara al dolor dels amics i familiars que van intervenir-hi. Ben bé com si estigués assistint a un espectacle! Sense autocontrol ni sentit del ridícul. Sense capacitat de commoure’s per allò que s’estava vivint. Cada cop sembla més que tenir qualsevol eina a les mans ens dona dret a fer-ne l’ús que vulguem. Ho ha descrit molt bé Neil Postman: “divertim-nos fins a morir”.
http://www.justiciaipau.org/ca/justicia-i-pau/estat-d-opinio/1873-en-carles-del-diari-de-la-pau
