El modelo europeo de cohesión social

(Para leer la versión en castellano: http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAS&idnoticia_PK=718109&idseccio_PK=1498

Europa rep cada dia grans pressions perquè renunciï al seu model de benestar. Arriben per tot arreu i no són innocents. Sovint hi ha fins i tot una certa maldat en les pretensions d’algunes corporacions públiques i privades o d’entitats financeres perquè es redueixin les polítiques socials. Alguns experts amaguen que la seva sapiència no és neutral i moltes vegades obliden que ells mateixos o les institucions que representen es financen precisament amb recursos públics; cosa que significa que les seves especulacions intel·lectuals es paguen en part amb els impostos dels qui se’n van a la cua de l’atur.

S’ha d’insistir que no hi ha un únic model econòmic, per més que el món s’hagi globalitzat. Ni tan sols una sola visió del capitalisme. No tots els països han d’actuar com la Xina ni aplicar el seu patró. A Europa hi ha hagut un paradigma propi que segueix sent vàlid, encara que necessiti alguna revisió. El que ens falta ara no són arguments per defensar el model europeu, sinó líders amb prou coratge per afrontar el setge a què s’està sotmetent l’euro i, amb ell, una determinada concepció de la política i de l’economia al servei de tota la societat i no només d’uns quants privilegiats.

Mentrestant, a Espanya s’han acumulat problemes addicionals i específics. No per haver-nos excedit en les polítiques socials, ja que la inversió social és encara més baixa que als països del nostre entorn, sinó per haver viscut la majoria per sobre de les possibilitats reals de les nostres butxaques. El problema d’Espanya, malgrat el que proclamen populars i populistes, no és que es pagui molt, és més aviat que fa massa temps que sentim que els impostos són dolents i s’han d’eliminar. I com que no és el millor moment per canviar aquesta tendència, farà falta buscar una alternativa perquè l’Estat ingressi més recursos. Segons l’OCDE, vivim en un dels països amb un frau fiscal més elevat. Actuar d’una vegada per totes amb decisió i audàcia en aquest terreny suposaria un gran alleujament per al tresor públic, amb l’avantatge afegit que el Govern comptaria amb el suport entusiasta de la gran majoria.

Burkas

Europa, dicen, no puede tolerar la presencia de burkas en sus calles

Papes, papismes i papanatismes

Artículo que publico hoy en El Periódico. Para leer la versión en castellano: http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAS&idnoticia_PK=710105&idseccio_PK=1006&h=

¿Què passaria si el president d’un país democràtic es plantés en ple centre de la plaça de Sant Pere, en visita oficial, i denunciés davant el cap d’Estat del Vaticà que aquell petit país és una anacrònica monarquia absoluta que menysprea la democràcia i ignora els drets humans quan li convé? Segurament s’armaria un gran enrenou amb protestes i potser una crisi diplomàtica. Molts fidels considerarien les declaracions una ofensa al cap de l’Església catòlica. Però, ¿en què quedem? ¿El Papa és líder d’una Església o cap d’Estat?

En realitat, els papes, i especialment Joan Pau II, han abusat a conveniència d’aquesta doble condició. I ho han fet amb la complicitat de molts governs. Només així es pot explicar que, durant una visita pastoral, un papa arribi a l’aeroport d’un país, sigui rebut per les màximes autoritats amb honors de cap d’Estat i, immediatament, sense cap tipus de respecte per les normes del protocol internacional, ni per les regles de cortesia de la diplomàcia, comenci a criticar lleis aprovades per parlaments democràtics. Entenc que la majoria de governants han de creure que acceptar aquesta manera de fer és una concessió a la galeria (a una part de l’electorat), però en realitat em sembla un gest poc seriós, una burla a la dignitat del seu poble i una actitud pròxima al papanatisme. El Papa és el primer a qui se li hauria de dir allò d’«Al cèsar el que és del cèsar i a Déu el que és de Déu».

La recent visita a Catalunya del número dos del Vaticà, Tarcisio Bertone, per preparar la visita que Benet XVI realitzarà al novembre ha estat molt il·lustrativa. Amb tota la successió de polítics per rebre’l i fer-se la foto amb ell. Fins i tot el Rei va aprofitar per dinar amb ell, acompanyats per un cardenal i un abat (un altre cop la nefasta barreja). El Papa vindrà a Barcelona a consagrar la Sagrada Família; un acte estrictament religiós. Però un cop més serà rebut amb honors de cap d’Estat i farà les declaracions i els sermons que li vingui de gust fer. I el viatge haurà fet canviar la data prevista per a les eleccions. Mentrestant, l’últim gran debat sobre l’aconfessionalitat de l’Estat l’ha provocat una noia que pretenia anar a l’institut amb vel.