La comisura izquierda de la boca

Por la mañana me he hecho una carnicería en la cara. Tal vez no debería aprovechar tantas veces la misma maquinilla de afeitar. He recordado a Cortázar: “Afeitadoras eléctricas previstas para resistir a todas las contorsiones de una cara, pero acabo de descubrir que si se silba La payanca hay un momento en que las hojas lastiman la comisura izquierda de la boca. (Escribir indignado al fabricante de la Rémington Sixtant; pero habría que mandarle el disco del tango, claro)”.

Científics i poetes

Un poema de Josep Piera diu, entre d’altres coses: “La poesia són veus convertides en sons/que diuen d’on venim, on anem i qui som”.

És una idea suggerent, però no estic massa segur que realment sapiguem més, gràcies als versos, d’on venim, on anem i qui som.

Jorge Wagensberg ho diu a la seva manera: “Art i ciència són dues formes de coneixement, però millor pujar en un avió dissenyat per un científic que en un altre ideat per un poeta”.

Vita brevis

La majoria d’existències humanes es poden resumir en ben poques paraules. La revista electrònica Smith (smithmag.net) anima el personal a explicar històries que no passin de les sis paraules. Tant li fa que siguin diatribes contra les ex parelles (secció Vomita les entranyes) o la pròpia autobiografia. Aquest projecte es basa en una història mínima que segons l’editor de la revista, Larry Smith, va escriure en sis mots Ernest Hemingway: “Rebaixa: sabates de nadó, sense estrenar”.

Entre les històries més curioses, s’hi poden trobar aquestes: “Espantat de morir, terroritzat de viure”; “Intenteu no pensar amb massa intensitat”; “Continuo preparant cafè per a dos”; “Cinquanta anys, existència de Déu improbable”; “Nascut a Califòrnia, després res més”; “Arreglo waters, em paguen una merda”; “Naixement, infantesa, adolescència, adolescència, adolescència, adolescència”.

Xingjian

Gao Xingjian, premi Nobel de Literatura 2000 i pintor: “Davant la bogeria del món, la soledat ens alleuja i ens salva”

La diferencia entre un hombre y una estatua

La talla de las estatuas disminuye alejándose de ellas; la de los hombres, aproximándose.

Una pobra justícia inadaptada

Para leer la versión en castellano:

http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAS&idnoticia_PK=693839&idseccio_PK=1006&h=

Dir que «la justícia és una conya» li va costar fa anys una condemna a un alcalde andalús. Avui l’expressió gairebé sembla ingènua. Una part de la justícia espanyola, la més polititzada, és perillosament maquiavèl·lica. S’ha dit, amb raó, que el poder judicial ha estat l’únic que no s’ha adaptat a l’Estat de les autonomies. La qüestió, en realitat, és més greu: en el poder judicial no s’ha produït una autèntica transició, no hi ha hagut el canvi d’actituds i mentalitats que el país tenia dret a exigir (¡si ho van fer fins i tot els militars!) i amplis sectors es resisteixen a adaptar-se a les exigències de la democràcia.

Una víctima emblemàtica és el jutge Garzón, encara que n’hi ha altres. Vista l’estranya forma d’actuar de membres rellevants del Suprem i del Consell General del Poder Judicial, a ningú pot estranyar-li que existeixin sospites que hi ha una persecució a la persona i no un intent de millorar la justícia. Garzón seria llavors el caçador caçat, però no estan clars els motius. I quan això passa, es disparen les conjectures. Molts ciutadans tenen la impressió que s’està perseguint un jutge no per uns errors concrets, sinó per una trajectòria professional que pot haver estat discutible, però que ha estat independent. ¿Potser és això el que molesta algunes corporacions de jutges acostumades a actuar en bloc i predisposades a rebre l’aplaudiment dels qui les van nomenar? ¿No era precisament la independència judicial el que s’havia de defensar? ¿No s’havia de combatre la corrupció?

Durant la República i la guerra civil el quintacolumnisme antidemocràtic es va refugiar sovint en els palaus de justícia. Teníem dret a creure que això formava part del passat, però un jutge que es proposava revisar els crims franquistes i reobrir una pàgina mal tancada de la nostra història infame del segle XX pot asseure’s al banc dels acusats per culpa d’organitzacions que es diuen a si mateixes hereves d’aquells criminals. Aquesta acció no és contra un magistrat, sinó un atac en tota regla a una justícia lliure, democràtica i independent. I molts jutges que avui callen o miren cap a un altra banda poden ser els següents quan s’atreveixin a prendre decisions valentes. Si és que en queda algun que ho faci.