(versión en castellano: http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAS&idnoticia_PK=628938&idseccio_PK=1006&h= )Alguns gurus de les tertúlies fa mesos que recalquen la idea que aquesta crisi és la gran oportunitat per reinventar el capitalisme. Això mateix van dir economistes mediàtics de renom després d’un esclat que havien estat incapaços de predir. L’únic evident és que el moment actual ofereix un conjunt de paradoxes i contradiccions sorprenents. Ara que diverses caixes d’estalvis de dimensions petites i mitjanes estan disposades a fusionar-se, destaca la paradoxa que aquesta crisi econòmica hagi estat provocada, sobretot, per grans corporacions financeres d’àmbit global, però acabin sent entitats locals més petites les que s’hagin d’unir per superar-la.
Alguns vam defensar fa anys l’anomenada taxa Tobin: un impost que gravés les grans transaccions especulatives de capital per recolzar la creació de riquesa al Sud. Els que s’hi oposaven per considerar que atemptava contra la llibertat, avui solen reclamar la intervenció de l’Estat per salvar els seus propis interessos. I les paradoxes continuen: en el món empresarial, l’especulació més important també ha anat a càrrec de grans companyies no productives i, no obstant, estan tancant indústries i comerços que creaven riquesa i feina. En el sector immobiliari ha passat una cosa semblant: es va fondre el miratge i ara queden milers de pisos buits, esperant compradors que els necessiten però no poden pagar-los, tant si tenen feina com, per descomptat, si estan a l’atur.
Deien que la globalització accentuaria l’efecte papallona. ¿Potser és això l’efecte papallona?, ¿que una pobra família de Detroit no pugui pagar la hipoteca i trontolli el capitalisme mundial? Si aquesta crisi podia de veritat significar l’oportunitat d’un canvi de model, un trànsit cap a una nova forma (més humana i més justa) d’entendre el capitalisme, ¿per què ara sembla que l’únic que esperen i desitgen ferventment els governs, incloent-hi els progressistes, és que passi el temporal i tornin els temps (i els valors) del passat perquè tot torni a ser com era? Per si de cas, com diu l’acudit, preguem a la «virgencita que me quede como estoy». I, no obstant, són precisament aquells vents els que han portat aquesta tempestat.
(article que he publicat avui a El Periódico)
