[para leer la versión en castellano: http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAS&idnoticia_PK=597578&idseccio_PK=1006&h= ]La mort és com una exhalació silenciosa, de vegades traïdora, que arriba de sobte i que s'endú persones que, una vegada desaparegudes, sempre ens sembla que eren les millors. Ja va escriure Delibes que "els vius, comparats amb els morts, resultem insuportablement banals". Una cosa així experimentem quan la vella dama negra ens pren un dels nostres i, en pocs dies, estem obligats a fer-nos a la idea de l'únic que hi ha de verdaderament cert: que aquella persona se n'ha anat per sempre. En aquell instant precís és quan de debò podem apreciar fins a quin punt tenia raó el poeta Lamartine: "Sovint, el sepulcre enclou, sense saber-ho, dos cors en un mateix taüt". Dos cors i més, perquè la desaparició física d'un ésser estimat és un dolor col.lectiu per als que el van estimar. I triga molt de temps a cicatritzar. No obstant, la mort ofereix també una oportunitat per reflexionar sobre la condició humana, en una societat que viu d'esquena a ella i que sobrevalora les coses materials, la bellesa física (¡en veritat tan efímera!) i el reconeixement social molt més que les relacions interpersonals o el gaudi dels fugaços instants de felicitat.
Diuen que els humans som l'única espècie conscient de la seva finitud i que això ens dota, en teoria si més no, d'un esperit elevat que ens fa capaços de commoure'ns davant la bellesa, ser solidaris davant el dolor i la desgràcia alienes i reflexionar sobre la transcendència dels nostres actes i de la pròpia vida. Però la societat actual sembla que no s'avingui amb el trauma de la mort. Cada vegada hi ha menys persones que moren a casa, i condemnem molts moribunds a sobreviure connectats a una sofisticada plèiade de màquines i invents que no fan més que prolongar inútilment la seva existència. Hi ha molt de superstició en tot això i d'incapacitat malaltissa per acceptar el que és inevitable. I quan arriba l'últim alè d'un ésser estimat, molts s'aferren al consol de professionals de l'assumpte, des de la psiquiatra Kübler-Ross, amb els seus manuals de panteisme bucòlic, fins a la pragmàtica ajuda d'uns serveis funeraris privats que anuncien a la premsa una pràctica guia gratuïta titulada "Què fer davant la defunció".
(article que he publicat a El Periódico el 23/03/09)
