Hombres, hombres...

Plus je connais les hommes, plus j'aime les animaux

La decadencia como esperanza

"En un mundo en el que la injusticia y la pobreza están concebidas como parte del sistema, la decadencia es una esperanza"

(Lucrecia Martel, cineasta, en Babelia-El País)

Tontos útiles

"Es de mala educación hacer callar a un tonto, pero es una crueldad dejar que siga hablando"

(Benjamin Franklin)

Agafa els diners i corre

La famosa refundació del capitalisme ha començat malament, molt malament. The Washington Post acaba de confirmar el que molts ja temíem: que els bancs nord-americans més importants ja han gastat més de la meitat dels diners del famós rescat per recompensar els seus propis accionistes. Dels 163.000 milions de dòlars de l'erari públic, la meitat es destinarà a pagar els accionistes durant els pròxims tres anys. El Govern ultraliberal i neocon de Bush insisteix que l'"operació rescat" era imprescindible per poder reiniciar el flux dels préstecs, però els funcionaris del Tresor opinen que cap banc acceptaria mai un préstec si no estigués autoritzat a redistribuir els dividends entre tots els accionistes.

O sigui, que ni benefici públic general ni "nou capitalisme socialista", com alguns ingenus havien arribat a imaginar. Serà el mateix de sempre: un tracte de favor per als més rics. Mentrestant, The New York Times confirma que la companyia d'assegurances AIG ha utilitzat la majoria dels 123.000 milions de dòlars de préstec del Govern sense retre pràcticament comptes del destí d'uns diners que procedeixen de fons pú- blics que es deixen d'invertir en altres usos socials, que potser resulten més urgents, més necessaris i també més justos.

Totes aquestes informacions han coincidit amb la notícia que a Espanya, igual que als EUA, els índexs de desigualtat i de pobresa es mantenen constants "a esquena del procés d'extraordinària generació de riquesa dels últims 10 anys". La conclusió només és una: el capitalisme de la desregulació i dels tripijocs financers ha provocat un cercle infernal, que consisteix a fer que, quan les coses van bé, els pobres segueixen pobres i les desigualtats no es redueixen, però quan la voracitat sense límit d'alguns bancs provoca una crisi financera descomunal com l'actual, els governs corren a tota velocitat no només per impedir la fallida, sinó fins i tot per recompensar els accionistes i directius. Si s'ha de refundar alguna cosa, ja només pot ser sobre la base d'establir unes regles del joc que tinguin a veure amb l'ètica i l'humanisme. En cas contrari, que deixin les coses com estaven i que no enganyin més el personal.

(Article que he publicat a El Periódico, 3/11/08)