Ha mort en Llorenç Gomis. El periodista, l'escriptor, el poeta i, per a molta gent, l'amic. Però també el referent ètic i moral. La persona que no jutjava mai ningú, que escoltava tothom per què res humà no li era aliè. Algú que sempre mostrava el màxim interès a conèixer els arguments dels altres, fins i tot quan no els compartia. Algú que escoltava i dialogava.
Llorenç Gomis ho va fer tot discretament, sempre. No li agradava destacar en una reunió. Fins i tot en el seu darrer gest: com ha escrit Lluís Foix a La Vanguardia, ha mort la vigília d'un dels dos únics dies a l'any en què no hi ha diari. ¿Es pot demanar més discreció a un periodista?
No va ser un home militant, en el sentit no massa bo que aquest terme tenia per a ell mateix, o sigui en el sentit més tribal que se sol donar al terme. Però en realitat va militar en moltes causes. Se la va jugar. Va ser un abanderat de la llibertat d'esperit, de la democràcia, del pluralisme... quan no tothom ho feia. I amb les seves formes suaus de sempre, sense aixecar mai la veu ni per equivocació, va ser constant en la defensa del seus valors humanistes i cristians.
Només una vegada va trencar aquesta manera de fer tan formal i mesurada. Va ser quan va voler donar suport a Pasqual Maragall, primer a l'entorn de Catalunya Segle XXI (de la qual en va ostentar breument la presidència) i després en el procés que va conduir a la creació de Ciutadans pel Canvi. Fins i tot va acceptar formar part de la candidatura electoral, els anys 1999 i 2003, en els darrers llocs de la llista.
Però Llorenç Gomis ha estat molt més que tot això per a molta gent. Des de la revista El Ciervo, la més antiga de les que encara es poden trobar als quioscs, on va formar part d'una generació de joves entusiastes que els primers anys 50 van creure possible fer un periodisme fresc i en algun sentit contestatari. Sota el seu segell cristià progressista, El Ciervo va ser un dels pocs referents antifranquistes tolerats per aquell règim militar i pel nacionalcatolicisme. Una autèntica alenada d'aire fresc.
El Ciervo va ser també escola de ciutadania democràtica i d'agitació intel.lectual per a uns pocs milers de lectors àvids de sortir del pensament únic. I va ser també un magnífic pont, nexe de cultures i formes de veure i d'entendre Espanya. Va ser favorable a l'esperit de renovació del Concili, avant la lettre, i va treballar de valent per fer possible una transició democràtica no violenta.
Des d'un punt de vista més íntim, alguns podem dir també que hem tingut la immensa sort de ser amics seus. Personalment, des que vaig anar a la redacció de la revista, al carrer Calvet, l'any 1976, a portar-li un article que havia escrit i a demanar-li de poder col.laborar en una revista que em semblava excepcional. Ell i la Roser Bofill, la seva dona i col.laboradora insubstituïble en tot allò que feien, em van obrir les portes i em van integrar, gairebé sense adonar-me'n, a la gran família del Ciervo. Des d'aleshores, vam compartir moltes hores, converses, projectes... (també a El Correo Catalán) i sobretot no he deixat mai d'aprendre d'aquesta gran persona que ha estat en Llorenç.
El seu llibre de memòries en castellà el va voler titular Una temporada en la tierra. Ha finit la seva temporada. Descansi en pau.
