Enquestes i altres "paperots"

Em sembla increible i molt poc seriós que alts càrrecs de CiU hagin qualificat com simples "paperots" les enquestes i estudis que han estat localitzats als arxius del Palau de la Generalitat. Són estudis d'opinió pagats amb els diners de tots per servir a la tàctica partidista d'un sol grup polític. És una mostra de la pitjor praxi política i tant és així que el mateix Jordi Pujol ha reconegut que moltes d'aquestes enquestes no s'havien d'haver fet. I també en Duran Lleida s'ha quedat parat que amb diners públics Convergència hagués estudiat com li hauria anat presentar-se sola a les eleccions, sense Unió.

Però el més escandalós de tot, són els informes sobre les adscripcions polítiques i la ideologia dels periodistes. A algunes persones els ha sorprès aquesta pràctica, però jo sóc una mica gat vell en el periodisme. He recordat l'article que vaig publicar a El Periódico el dia 7 de maig del 2004. I no em puc estar de reproduir-ne una part:

Hipocresia o falta de memòria?

(...)He recordat, al veure com alguns convergents s'esquinçaven les vestidures al púlpit, els meus primers passos professionals al desaparegut El Correo Catalán. Al seu dia, antics gerents d'aquell mitjà van atribuir l'enfonsament del diari a la mala gestió empresarial de l'entorn convergent. I recordo clarament les trucades fetes des del Palau de la Generalitat de l'aleshores totpoderós Lluís Prenafeta per comentar amb el cap de la secció de Política o fins i tot amb la mateixa direcció tal notícia o tal altra, o per exigir un determinat titular, una entrevista, o un article. El Correo va rebre pressions insuportables de tota mena que el van portar a la ruïna. I també era freqüent que arribessin bronques a posteriori. Amb raó, un company del diari que sempre va demostrar tenir un humor excel.lent i que sabia encaixar les contrarietats com ningú, es va inventar una cançoneta amb una tornada que feia: "Som de Convergència, tra la ra la ra".

(...)Més tard es va posar en marxa TV-3 (el vaixell insígnia de Pujol, sens cap mena de dubte) i, abans fins i tot que arrenqués la programació, el director d'un espai va proposar a la direcció el meu nom com a redactor del seu programa. Poc després, ell mateix em va confirmar que hi havia una llista negra de periodistes que no podrien treballar mai a TV-3 mentre governés CiU. I sembla que el meu nom hi apareixia.

També al diari Avui vaig experimentar en primera persona la idea que els governs de Pujol han tingut de la llibertat d'expressió quan, a finals del 1986, hi va haver una operació molt original per fer de l'Avui un diari més modern, competitiu i popular, a més de més d'independent. En aquella aventura, jugant-se en certa manera el tipus, hi havia Max Cahner com a editor i Santiago Ramentol com a director. Van voler formar un equip de confiança i ens van cridar a algunes persones; jo mateix vaig tornar de París, on vivia en aquell moment, abans del que tenia previst. Vam iniciar el projecte amb il.lusió i les coses semblava que podrien funcionar.Però al Palau de la Generalitat i a CiU no veien amb bons ulls aquella forma d'entendre el periodisme. Fins i tot l'aleshores candidat a l'alcaldia de Barcelona, Josep Maria Cullell, va arribar a afirmar que havia perdut les eleccions per culpa de l'Avui, cosa que, no deixava de ser un contrasentit, tenint en compte les crides a l'ordre que es rebien diàriament i la limitada capacitat d'influència que tenia el mitjà. La qüestió és que, fins i tot tenint al capdavant un editor que era convergent i que havia estat conseller de Cultura amb Pujol, l'obsessió que hi havia al Palau de la Generalitat per controlar els mitjans de comunicació considerats més afins, i la paranoia per contrarestar els que es consideraven hostils, va portar a exercir tals pressions sobre aquell diari que alguns vam decidir abandonar voluntàriament el vaixell i d'altres ho van fer de forma menys voluntària al cap d'un temps....

Avui sento les acusacions de dirigents de CiU i veig com s'esquincen les vestidures en públic i no puc evitar un somriure sorneguer. La saviesa popular ha inventat aquella sentència que diu que el lladre pensa que tots roben; La Rochefoucauld ho va dir de forma més brillant: "La hipocresia és un homenatge que el vici rendeix a la virtut".