(Article que publico a Política&Prosa d'abril del 2021)
El daltabaix econòmic i social derivat de l’aparició fulminant del nou virus, ha arribat al nostre país quan semblava que tot just podíem començar a superar els efectes més durs de la desfeta anterior. I, de passada, enmig d’una crisi política i institucional sense precedents que no ha facilitat, sinó tot el contrari, la gestió de la pandèmia. És cert que en altres països occidentals la relativa pau social i política existent no sempre ha fet per sí sola que la situació es gestionés millor.
Aquí i en alguns altres llocs, la Covid 19 ha estat una arma llancívola entre partits i institucions (va ser paradigmàtica la crítica del govern català a la presència de l’exèrcit a Barcelona per muntar en pocs dies unes instal·lacions que la mateixa Generalitat havia manifestat que no tenia capacitat per instal·lar de motu proprio). La Covid també ha estat una magnífica ocasió per als negacionistes i conspiranoics per atacar els qui demanaven l’aplicació de més mesures de control social i unes restriccions bàsiques per contenir la plaga. La xarxa, aprofundint en la seva línia per desgràcia ja habitual, ha fet tot el què ha pogut per acabar de confondre l’opinió pública i augmentar les confusions i les alarmes.
En aquesta conjuntura, no era fàcil el març del 2020 que una administració local com la de Barcelona fos conscient de la crisi que li venia a sobre i prengués les regnes amb determinació per preparar-se i fer front a la calamitat en les millors condicions possibles. Un cop tancat l’exercici 2020, la contundència de les dades ha estat aclaparadora: 88.000 persones ateses pels serveis socials municipals (11% més que l’any anterior), 64% de dones i un terç dels receptors no havien hagut de demanar mai suport d’aquest tipus. A això, s’hi haurien d’afegir unes dades igualment dures aportades per les entitats privades.
En aquell context del març del 2020 en el qual tot era nou i res no estava escrit, era de vital importància adonar-se de la necessitat de reaccionar bé i fer-ho sense demora. Potser no es podia preveure la magnitud de la tragèdia que arribava, però sí que semblava força evident, vistes les experiències de la Xina i d’Itàlia, que calia afrontar-ho amb fermesa.
L’Ajuntament de Barcelona va ser la primera institució del país que va constituir un comitè de crisi multidisciplinar que es reunia diàriament. Això li va donar un cert marge per avançar-se a algunes necessitats que de seguida es van fer imperioses. Es van bastir tres centres annexes als hospitals del Mar, Vall d’Hebron i Sant Pau en pavellons veïns. I es va muntar un centre d’atenció a persones sense llar a la Fira de Barcelona (a més de 5 espais més petits) per tal d’augmentar, en poques setmanes, la capacitat de cobertura de les 2000 places habituals fins a 3000.
En aquest punt, i més enllà de la crisi actual, seria convenient analitzar el paper de la resta d’administracions en aquesta matèria. No es tracta, per exemple, que la Generalitat només tingui 180 places en tota Catalunya, sinó que és un clàssic trobar-se a Barcelona un munt de gent que manifesta obertament que l’han enviat des de serveis socials d’altres municipis metropolitans perquè allà no hi ha prou places per a persones sense sostre.
L’any passat Barcelona va duplicar els ajuts per a allotjaments d’emergència. I cal ressaltar que en aquest punt hi va tenir un paper rellevant el grup municipal d’ERC, encapçalat per Ernest Maragall, en fer possible l’aprovació exprés del pressupost més elevat que ha tingut mai la ciutat: 3200 milions d’euros. S’ha trobat a faltar aquesta mateixa voluntat de diàleg i d’entesa a l’altre costat de la plaça de Sant Jaume. Allà, la pandèmia i la perspectiva de les eleccions encara van fer m és evidents els desacords entre partits i la inoperància del govern.
És molt significatiu que s’hagin hagut de destinar 24 milions d'euros per sufragar ajuts econòmics destinats a habitatge i allotjaments d'emergència en pensions, hostals i hotels i facilitar ajuts per pagar lloguers. Un any abans, l'import dels ajuts destinats a l'habitatge havia estat de 10,6 milions. També es va multiplicar per 4 l'import dels ajuts concedits per a alimentació i es van haver de reforçar altres serveis. Per exemple, des dels 18 menjadors socials, que ja repartien 1.500 àpats al dia, es van distribuir fins a 557.068 àpats a 17.482 persones. Es van augmentar els àpats en companyia i a domicili i es van signar nous convenis amb entitats del tercer sector per resoldre dèficits alimentaris greus. El més preocupant és que aquesta tendència no sembla merament conjuntural i caldrà veure com evoluciona en el futur. A més, aquesta crisi ha tornat a posar de relleu les grans diferències entre barris i districtes amb més i menys renda. Un cop més, Ciutat Vella i Nou Barris han destacat molt per sobre de la resta en els efectes reals que hi ha deixat la crisi i en la precarietat i la vulnerabilitat que hi han quedat.
Es va reaccionar tard en l’atenció i suport a les residències d’avis. Aquest capítol mereixerà una atenció específica quan superem la crisi sanitària; sobretot, caldrà fer una anàlisi profunda de les condicions en què estaven molts centres de gestió privada que rebien (i reben) fons públics i de fins a quin punt el fet que es tracti d’empreses amb afany de lucre pot justificar la desatenció que pateixen sovint el personal que hi treballa i els ancians que hi passen els darrers anys de vida. Potser com a societat ens hauria d’interessar especialment revisar aquesta qüestió, ja que ens omplim tant la boca amb la qualitat de vida, el benestar de les persones i l’atenció als avis i a la vellesa activa. Una responsabilitat especial en el desgavell viscut en aquest sector, recau sobre el govern de la Generalitat, de qui depenia i depèn la gestió d’una part i el control de totes les residències a Catalunya. Ni les alertes del personal arreu del territori, ni els avisos des de diversos ajuntaments durant setmanes, cridant l’atenció sobre el què s’estava vivint en els centres, van treure de la seva letargia el Departament corresponent de la Generalitat. La coordinació interinstitucional va fer que finalment l’ajuntament barceloní oferís els seus bombers per fer desinfeccions massives de centres i trasllats de persones grans no infectades a hotels amb els quals prèviament s’havia arribat a un acord de col·laboració.
Des del govern municipal de Barcelona es va intentar polemitzar el mínim en plena crisi i augmentar el pressupost disponible per fer front a la pandèmia. Cal dir que en aquest punt hi va haver una comprensió i un suport de la major part dels grups de l’oposició i això va facilitar que s’aprovessin partides extraordinàries i es puguessin triplicar els ajuts socials.
Pel que fa a la cultura, es van prendre algunes mesures (sempre massa modestes) de suport als diversos sectors, augmentant el nombre i quantia de les subvencions, adaptant el Grec a les noves circumstàncies (va ser el primer festival que es va poder dur a terme, ni que fos amb limitacions importants), es va reconduir la Mercè 2020 contractant més artistes locals... També la restauració, que s’ha queixat molt i amb raó, ha rebut ajuts municipals: bonificacions fiscals en taxes i permisos especials per obrir 3000 noves terrasses. Tot i això, el sector de l’hostaleria i la restauració és un dels més afectats per la pandèmia i serà sens dubte un dels que deixarà més atur un cop hagi passat la part més forta del tsunami sanitari, econòmic i social. Hauria de ser una oportunitat per revisar el model econòmic de quasi monocultiu turístic. Els qui havien aixecat veus d’alarma sobre aquesta qüestió anys enrere havien estat titllats displicentment (i intencionadament) de «turisme fòbics», entenc que amb la inconfessada intenció d’amagar una realitat innegable: que Barcelona havia esdevingut una plaça turística de primer nivell en el món, però sense haver fet mai una anàlisi crítica de fons sobre per quin model turístic es volia apostar i quines conseqüències nefastes podia tenir el fet que la immensa majoria de trumfos s’haguéssin apostat a aquesta única carta. Hi va haver una irresponsabilitat similar a la de la bombolla immobiliària i probablement pels mateixos motius: mentre la cosa funciona i una part important de la població percep que la conjuntura l’afavoreix i en treu alguna cosa, es prefereix mirar cap a un altre costat i no revisar el model. Una actitud que defineix molt la nostra idiosincràsia.
Han anat en la bona direcció algunes mesures de pacificació de l’entorn i del trànsit que s’havien iniciat amb molta timidesa a la ciutat i que arran del confinament i de la pandèmia han rebut suports inesperats d’amplis sectors ciutadans. Els més significatius, potser, el tancament de trams de carrers a la circulació rodada, les pacificacions d’entorns escolars (que han mobilitzat activament associacions de famílies fins ara poc propenses a les manifestacions) o l’anunci de noves superilles a l’Eixample. De sobte, sembla que haguem pres més consciència de la importància de la qualitat de l’aire en les nostres vides.
Sembla, però, indubtable que Barcelona ha de transitar sense demora cap a una economia més diversificada, que pugui superar amb bona nota futures pandèmies i tsunamis de qualsevol mena i que faci ja d’una vegada una aposta clara per la sostenibilitat. Els fons que ha promès la Unió Europea apunten en aquesta direcció i poden representar una bona oportunitat, però caldria corregir la idea que s’ha apuntat que es concediran només en paquets superiors als 40 milions, perquè si fos així probablement en quedarien fora les petites i mitjanes empreses, que continuen essent el teixit econòmic i industrial fonamental a Catalunya. I en bona part el més àgil a l’hora de fer propostes innovadores.
Aquests fons, que esperem que no esdevinguin una altra ocasió frustrada, poden posar el focus en alguns elements clau que podrien marcar l’inici d’un veritable canvi de model econòmic. Hi ha algunes idees en marxa que van en aquesta direcció:
- L’aposta per la tecnologia i la innovació, nou impuls del 22@ (60.000 llocs de treball) + Projecte de transformar l’edifici de correus de Via Laietana en un altre gran centre de start-up
- Economia i transició ecològica van de la mà: rehabilitació (energètica) d’edificis + mobilitat sostenible (reindustrialització de polígons, més transport públic) + BarcelonaEnergia, que va permetre que els edificis municipals esdevinguessin autosuficients, tot fent créixer el consum d’energia renovable a la ciutat.
- Aposta per la ciència i la cultura: Conveni de capitalitat cultural i científica amb l’Estat, impuls de la Ciutadella del Coneixement, col·laboració amb el BcnSupercomputingCenter
- La Capitalitat Mundial de l’Alimentació de Barcelona al 2021, una ocasió per impulsar un nou model alimentari que ha de ser també una oportunitat econòmica pels productes de proximitat i ecològics i per l’equilibri territorial.
- L’arribada i l’establiment a Barcelona del Congrés audiovisual més important del món, que hauria de coincidir amb el retorn i la consolidació del Mobile World Congress.
I també algunes mesures ja empreses i més conjunturals, com la creació d’un fons de 20M€ per entrar en el capital de PiMEs per ajudar-les en la seva recuperació, o la dotació d’un fons de 50M€ per inversions de capital en projectes d’instal·lació d’energia fotovoltaica.
Òbviament, tot això cal fer-ho sense perdre de vista que aquesta ciutat ha intentat sempre obrir nous camins de progrés sense deixar ningú enrere, oferint oportunitats, lluitant contra les desigualtats i garantint els drets de totes les persones. Barcelona és la principal capital de l’Estat en inversió social. I s’ha hagut de suplir altres administracions amb algunes polítiques noves, com ara el dentista municipal (de moment només per a les famílies més vulnerables), que ja ha atès més de 14.000 persones; la inversió de 150 milions del Pla de Barris; la creació de la Unitat Anti-desnonaments (que ha atès 10.000 persones i famílies); els Punts d’Assessorament Energètic, on s’informa la població i se’ls acompanya per reduir cost de factures de subministraments (han evitat uns vint mil talls de subministraments); la creació de la Targeta Moneder Barcelona Solidària per aglutinar els ajuts econòmics que atorguen els Serveis Socials; haver ofert el dret a l’empadronament per a tothom, encara que sigui sense domicili fix, per tal de facilitar l’obtenció de permisos, atenció sanitària, arrelament... a les persones nouvingudes...
En matèria d’igualtat d’oportunitats, és imprescindible un sistema educatiu públic potent. L’Ajuntament de Barcelona ha hagut de fer front a la inacció i desinversió de fa anys en educació. 9 de cada 10 euros invertits els ha estat invertint l’Ajuntament els darrers anys, per la millora dels equipaments escolars i l’obertura de nous centres.
En un context de polarització política a Catalunya i a l’Estat, a Barcelona s’ha aconseguit establir un clima de diàleg i de pacte sobretot entre els grups d’esquerres. En el context de la primera onada tots els grups es posen d’acord en la modificació del pressupost per crear un Fons COVID de 90M€. Després del confinament tots els grups, amb agents econòmics i socials van presentat el Pacte per Barcelona, full de ruta de recuperació econòmica i social de la ciutat.
La situació post pandèmia serà enormement complicada. Continuar treballant des de la responsabilitat i el consens serà, sense cap dubte, el millor servei que els responsables polítics, econòmics i social podran continuar fent a la ciutadania.
