A favor dels serveis públics

Diu la Martine Aubry que "els serveis públics són el patrimoni dels qui no tenen cap altre patrimoni". Hi estic plenament d'acord. La dreta clàssica s'ha disfressat amb pell de xai i va de moderna, però continua creient que cal pagar menys impostos i reduir la despesa pública, de manera que cadascú tingui més o menys serveis segons el seu patrimoni, però no amb criteris d'igualtat ni de fraternitat. I, d'aquesta manera, la llibertat dels més febles és sempre molt relativa.

La novetat de passar comptes

Tenint en compte que els programes electorals haurien de ser considerats com "contractes morals" entre els electors i els candidats, el més normal seria que a final de cada legislatura els partits s'acostumessin a passar comptes d'allò que s'ha fet i del que no s'ha pogut acabar de fer, explicant-ne les raons. Benvinguda sigui aquesta iniciativa.

http://presidentmontilla.cat/

Discapacitat intel·lectual

Un altre Masllu a: http://www.social.cat/entrevista/1481/hi-ha-molta-feina-amagada-molta-exigencia-i-molta-qualitat-que-han-de-sortir-a-la-llum

Entrevista al 3/24

Dijous 19 d'agost, el canal 3/24 emet una entrevista que em va fer sobre Intervida. Ho fa en tres franges horàries: 10'30-18'00-22'30 i també estarà penjada a la web del 3/24:
http://www.tv3.cat/videos/3069850/Intervida-com-surt-de-la-crisi

¿Quién no ha soñado nunca con tener un año sabático?

http://blog.xn--unaosabatico-chb.es/2010/07/22/quereis-conocer-mejor-a-nuestros-15-semifinalistas/

Ultramarins i ultramontans

Sóc una nació

¿Quina era la pregunta?

Avui seré original i no parlaré de l’Estatut. De fet, és fàcil imaginar quin deu ser el meu estat d’ànim en conèixer la decisió del Tribunal Constitucional, atès que vaig tenir l’honor de ser una de les persones que van formar part de la ponència que el va elaborar. També vaig tenir la sort de poder-lo defensar a les Corts Generals, tot admetent que en el procés de negociació era lògic que es modifiquessin articles i que, en definitiva, el resultat final fos a la baixa. Aquests dies s’ha recordat en alguns mitjans que fins i tot el president Macià, a l’inici de la segona República, va acceptar per pragmatisme una reducció del sostre competencial. Però la qüestió de fons és qui decideix què i aquí és on la democràcia espanyola té un problema greu, perquè la negociació i el pacte ja es van fer en el seu moment on s’havien de fer i ara la retallada, per modesta que sigui, l’ha fet un grup reduït de persones que integren un organisme totalment desacreditat i amb la legitimitat sota mínims. Macià no va haver de negociar amb 10 jutges, sinó amb els legítims representants democràtics del poble espanyol.

Però no he d’escriure sobre l’Estatut. Reivindico la llibertat i vull saber fins on pot arribar. Si el Pla Ibarretxe era una opció inadequada i en aquell moment es va posar com exemple la via catalana... si a l’esquerra abertzale se’ls demana que es distanciïn de la violència terrorista i optin per la via democràtica i pacífica (també a la catalana)... si la coartada és sempre que els interessos dels pobles i de les persones s’han d’expressar pel camí dels vots i del diàleg... La pregunta, ara, és ¿existeix una via democràtica per a plantejar amb llibertat i sense coaccions la viabilitat de la secessió d’una regió de la Unió Europea? Altres Estats ja han dit que sí, encara que no ho haguem vist. Però Espanya, fins ara, s’ha limitat a recordar-nos, fins a vuit cops, la “unitat indissoluble de la nació espanyola”. Si no és possible el federalisme perquè a l’altra banda de l’Ebre no hi trobem prou federalistes... Si aquest Estatut no és acceptable ni quan ja se n’ha rebaixat el contingut... Si volem que els bascos optin per la via catalana, però la via catalana tampoc no serveix... Si el no és sempre la resposta, ¿quina era la pregunta?

(Publicat a El Periódico el 2 de juliol)

La gran trampa

(Para leer la versión castellana del artículo que publico hoy en El Periódico: http://www.elperiodico.es/es/noticias/opinion/20100628/gran-trampa-populares-populistas/352276.shtml )

Abans que comencés ­l'exagerada campanya sobre el burca, ja havia detectat un augment del nombre de missatges ­xenòfobs a internet. No crec que sigui una coincidència casual. Un dels e-mails més estúpids m'ha arribat d'un conegut que pretenia posar en evidència que els autòctons ens fem un tip de treballar mentre els estrangers viuen només dels serveis socials a costa de tots nosaltres i, suposadament, sense pagar impostos. Però vet aquí que justament aquest conegut fa cinc anys que es va prejubilar als 60, i ­està vivint gràcies a les cotitzacions dels qui treballen. O no de tots, perquè ell és el primer a no ­pagar la Seguretat Social de la dona peruana que li neteja el pis. I si la seva pròpia mare pot continuar vivint a la casa de tota la vida és perquè compta amb l'atenció i l'afecte, quasi cada dia de l'any, d'una altra dona immigrada. Parlo d'aquest cas, però ­podríem posar mil exemples més igualment hipòcrites i incoherents.

La campanya contra el burca s'ha plantejat com una qüestió religiosa i de defensa de la llibertat, però l'han promogut populistes xenòfobs i populars oportunistes. I els fa el joc a ells, per més que s'hi hagin apuntat persones i col·lectius de bona fe. Certament que l'ús del burca (gairebé inexistent a Catalunya, tot s'ha de dir) va contra la dignitat de la dona i que és bo regular-ne l'ús en equipaments públics, per la via de garantir que cap persona no pugui entrar-hi tapada de dalt a baix o ocultant la seva identitat. Però és ben curiós que ningú ­hagi qüestionat la dignitat de les monges que van habillades amb hàbit integral i toca (potser perquè n'hem vist sempre a casa nostra). Tan estrany com que es reguli la construcció d'oratoris musulmans i no dels temples d'altres religions. També és absurd que això passi en la mateixa societat liberal i cosmopolita que es creia més moderna que ningú perquè permet que es passegi totalment nu pels seus carrers. Lamentablement, un debat interessant que s'hauria hagut de plantejar des de la perspectiva dels drets i de les llibertats, en el marc d'un Estat democràtic aconfessional, s'ha afrontat des dels prejudicis religiosos i xenòfobs. I, d'aquesta manera, només hi guanyaran els més oportunistes.

El modelo europeo de cohesión social

(Para leer la versión en castellano: http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAS&idnoticia_PK=718109&idseccio_PK=1498

Europa rep cada dia grans pressions perquè renunciï al seu model de benestar. Arriben per tot arreu i no són innocents. Sovint hi ha fins i tot una certa maldat en les pretensions d’algunes corporacions públiques i privades o d’entitats financeres perquè es redueixin les polítiques socials. Alguns experts amaguen que la seva sapiència no és neutral i moltes vegades obliden que ells mateixos o les institucions que representen es financen precisament amb recursos públics; cosa que significa que les seves especulacions intel·lectuals es paguen en part amb els impostos dels qui se’n van a la cua de l’atur.

S’ha d’insistir que no hi ha un únic model econòmic, per més que el món s’hagi globalitzat. Ni tan sols una sola visió del capitalisme. No tots els països han d’actuar com la Xina ni aplicar el seu patró. A Europa hi ha hagut un paradigma propi que segueix sent vàlid, encara que necessiti alguna revisió. El que ens falta ara no són arguments per defensar el model europeu, sinó líders amb prou coratge per afrontar el setge a què s’està sotmetent l’euro i, amb ell, una determinada concepció de la política i de l’economia al servei de tota la societat i no només d’uns quants privilegiats.

Mentrestant, a Espanya s’han acumulat problemes addicionals i específics. No per haver-nos excedit en les polítiques socials, ja que la inversió social és encara més baixa que als països del nostre entorn, sinó per haver viscut la majoria per sobre de les possibilitats reals de les nostres butxaques. El problema d’Espanya, malgrat el que proclamen populars i populistes, no és que es pagui molt, és més aviat que fa massa temps que sentim que els impostos són dolents i s’han d’eliminar. I com que no és el millor moment per canviar aquesta tendència, farà falta buscar una alternativa perquè l’Estat ingressi més recursos. Segons l’OCDE, vivim en un dels països amb un frau fiscal més elevat. Actuar d’una vegada per totes amb decisió i audàcia en aquest terreny suposaria un gran alleujament per al tresor públic, amb l’avantatge afegit que el Govern comptaria amb el suport entusiasta de la gran majoria.

Burkas

Europa, dicen, no puede tolerar la presencia de burkas en sus calles

Papes, papismes i papanatismes

Artículo que publico hoy en El Periódico. Para leer la versión en castellano: http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAS&idnoticia_PK=710105&idseccio_PK=1006&h=

¿Què passaria si el president d’un país democràtic es plantés en ple centre de la plaça de Sant Pere, en visita oficial, i denunciés davant el cap d’Estat del Vaticà que aquell petit país és una anacrònica monarquia absoluta que menysprea la democràcia i ignora els drets humans quan li convé? Segurament s’armaria un gran enrenou amb protestes i potser una crisi diplomàtica. Molts fidels considerarien les declaracions una ofensa al cap de l’Església catòlica. Però, ¿en què quedem? ¿El Papa és líder d’una Església o cap d’Estat?

En realitat, els papes, i especialment Joan Pau II, han abusat a conveniència d’aquesta doble condició. I ho han fet amb la complicitat de molts governs. Només així es pot explicar que, durant una visita pastoral, un papa arribi a l’aeroport d’un país, sigui rebut per les màximes autoritats amb honors de cap d’Estat i, immediatament, sense cap tipus de respecte per les normes del protocol internacional, ni per les regles de cortesia de la diplomàcia, comenci a criticar lleis aprovades per parlaments democràtics. Entenc que la majoria de governants han de creure que acceptar aquesta manera de fer és una concessió a la galeria (a una part de l’electorat), però en realitat em sembla un gest poc seriós, una burla a la dignitat del seu poble i una actitud pròxima al papanatisme. El Papa és el primer a qui se li hauria de dir allò d’«Al cèsar el que és del cèsar i a Déu el que és de Déu».

La recent visita a Catalunya del número dos del Vaticà, Tarcisio Bertone, per preparar la visita que Benet XVI realitzarà al novembre ha estat molt il·lustrativa. Amb tota la successió de polítics per rebre’l i fer-se la foto amb ell. Fins i tot el Rei va aprofitar per dinar amb ell, acompanyats per un cardenal i un abat (un altre cop la nefasta barreja). El Papa vindrà a Barcelona a consagrar la Sagrada Família; un acte estrictament religiós. Però un cop més serà rebut amb honors de cap d’Estat i farà les declaracions i els sermons que li vingui de gust fer. I el viatge haurà fet canviar la data prevista per a les eleccions. Mentrestant, l’últim gran debat sobre l’aconfessionalitat de l’Estat l’ha provocat una noia que pretenia anar a l’institut amb vel.

Adéu a les caixes d'estalvis?

Som molts els qui, cada cop amb més convenciment, som partidaris de l’anomenada banca ètica. No n'hi ha un sol model; sortosament. Cada entitat té les seves característiques i particularitats, els seus accents. I aquesta diversitat és molt interessant. N’hi ha que donen suport a projectes al tercer món, n’hi ha que ho fan aquí, en projectes socials i/o cooperatius...

Les caixes d’estalvis van néixer, originàriament, com a iniciatives socials alternatives als bancs. Al darrere hi havia, en general, una voluntat d’oferir un nou servei a les classes treballadores, que podia consistir en incentius als petits estalvis i també en garantir unes mínimes pensions per a la jubilació.

L’èxit del model va ser tan gran i el creixement d’algunes caixes de tal magnitud, que fins i tot van poder assignar quantitats molt importants a les obres socials i culturals. De manera que l’estalvi popular no solament garantia una vida una mica millor als obrers i a les classes mitjanes, sinó que també va servir per millorar la formació cultural i la cobertura davant de situacions de pobresa o d’indigència.

Les caixes d’estalvis, a més, estaven molt directament connectades al territori on havien nascut i s’implicaven en el desenvolupament local.

Des de fa uns anys, lamentablement, les més importants s’han anat convertint en grans entitats financeres, i han fet la competència (deslleial, per cert) als bancs, han invertit on calgués sense cap mena de criteri social, ni de sostenibilitat, ni ètic; les caixes han acabat essent cada cop més com els bancs. “La pela és la pela”.

Ara es vol aprofitar la crisi, no per corregir la deriva de les caixes, que feia temps que s’allunyaven dels objectius fundacionals, sinó per fusionar-les, liquidar-ne algunes i qui sap si per privatitzar-ne també (Aznar i altres savis ja ho han demanat obertament). O sigui, per comptes de renyar-les per haver-se allunyat de la seva obligació i situar-hi al capdavant persones que creguessin en la funció social de les caixes, hi posarem taurons de les finances, amb sous astronòmics, per aconseguir que d’aquí a quatre dies ja ningú recordi perquè van néixer les caixes d’estalvis i què s’esperava d’elles.

I, mentrestant, aneu-vos acomiadant de les obres socials. La seva dissolució potser no serà d’un dia per l’altre, però de sobte, un dia, no en quedarà ni rastre.

Uno de los suyos

Transcribo la carta de una lectora en El Periódico (23.4.2010)

Isabel Núñez

No sé por qué tenemos que soportar cómo se glorifica a un personaje franquista, de pasado tan oscuro, al que hemos visto fotografiado con nazis y con el brazo en alto, y cuyo mandato en el COI estuvo marcado por las denuncias de corrupción. Un diario serio como Le Monde informa así de su muerte: «Hombre de influencia y contactos, el señor Samaranch tiene su parte oscura. Nunca ocultó su admiración por Franco (...). Si bien dio al COI el peso económico y político que tiene hoy, también consintió un funcionamiento opaco. Durante su mandato, las acusaciones de corrupción se acumularon». Las alabanzas de la prensa española forman parte de la desmemoria histórica de este país.

En cuanto a poner la capilla en la Generalitat, nadie se imaginaría a la cancillera Angela Merkel honrando las exequias de un nazi.

Por un ocio inteligente

Puede resultar un ejercicio interesante intentar trazar el retrato robot de una sociedad a partir de la forma como se relaciona y se divierte su juventud. En el caso de la nuestra, parece claro que una proporción demasiado alta de personas ocupan su tiempo libre, que es mucho, frente a los ordenadores cuando están solos, o bebiendo y fumando en la calle y en bares cuando andan con amigos y conocidos. No son todos así, no caigamos en los tópicos de siempre; hay una juventud sana y comprometida en la mejora del mundo. Pero la proporción no es la que sería deseable. Y no se fomenta bastante un ocio alternativo, falta oferta cultural atractiva durante los horarios de holganza. Se deberían ofrecer más alternativas a esa franja de población cuyo mundo no va mucho más allá de internet, wifis, discotecas o botellones. Dibujar un mapa con los valores que se quieren fomentar resultaría fundamental para dar un vuelco a los que hoy son dominantes.

Podemos copiar algún experimento más o menos lejano, como el del Liceo Rongotai de Wellington, en Nueva Zelanda, que lleva dos cursos con un innovador sistema de recompensas para fomentar la lectura de literatura en papel entre sus alumnos. Los incentivos van desde una simple coca-cola, un abono para el metro, una entrada para el cine, una recarga para el móvil, una sudadera... y hasta un vale para comprar ropa para los tres alumnos más lectores del colegio. Los préstamos de libros en la biblioteca del centro se han multiplicado y algunos alumnos han reconocido que aprecian mucho más el placer de la lectura. Pero tenemos también éxitos propios que pueden inspirar nuevas propuestas. Barcelona puede alardear de haber apostado desde hace años por construir muchas y buenas bibliotecas. Y están llenas a todas horas, en laborables y festivos. Incluso cuando abren por las noches para ofrecer espacios tranquilos a los estudiantes. Del mismo modo, la apertura excepcional de museos por la noche, o la gratuidad de los primeros domingos de mes por la mañana y de todos los domingos por la tarde, han sido prácticas muy exitosas. Habría que pensar en otras opciones de ese estilo. Es fácil quejarse de cómo es la juventud, lo difícil es estrujarse el cerebro imaginando ofertas alternativas de ocio inteligente. Una responsabilidad que nos atañe a todos.

La comisura izquierda de la boca

Por la mañana me he hecho una carnicería en la cara. Tal vez no debería aprovechar tantas veces la misma maquinilla de afeitar. He recordado a Cortázar: “Afeitadoras eléctricas previstas para resistir a todas las contorsiones de una cara, pero acabo de descubrir que si se silba La payanca hay un momento en que las hojas lastiman la comisura izquierda de la boca. (Escribir indignado al fabricante de la Rémington Sixtant; pero habría que mandarle el disco del tango, claro)”.

Científics i poetes

Un poema de Josep Piera diu, entre d’altres coses: “La poesia són veus convertides en sons/que diuen d’on venim, on anem i qui som”.

És una idea suggerent, però no estic massa segur que realment sapiguem més, gràcies als versos, d’on venim, on anem i qui som.

Jorge Wagensberg ho diu a la seva manera: “Art i ciència són dues formes de coneixement, però millor pujar en un avió dissenyat per un científic que en un altre ideat per un poeta”.

Vita brevis

La majoria d’existències humanes es poden resumir en ben poques paraules. La revista electrònica Smith (smithmag.net) anima el personal a explicar històries que no passin de les sis paraules. Tant li fa que siguin diatribes contra les ex parelles (secció Vomita les entranyes) o la pròpia autobiografia. Aquest projecte es basa en una història mínima que segons l’editor de la revista, Larry Smith, va escriure en sis mots Ernest Hemingway: “Rebaixa: sabates de nadó, sense estrenar”.

Entre les històries més curioses, s’hi poden trobar aquestes: “Espantat de morir, terroritzat de viure”; “Intenteu no pensar amb massa intensitat”; “Continuo preparant cafè per a dos”; “Cinquanta anys, existència de Déu improbable”; “Nascut a Califòrnia, després res més”; “Arreglo waters, em paguen una merda”; “Naixement, infantesa, adolescència, adolescència, adolescència, adolescència”.

Xingjian

Gao Xingjian, premi Nobel de Literatura 2000 i pintor: “Davant la bogeria del món, la soledat ens alleuja i ens salva”

La diferencia entre un hombre y una estatua

La talla de las estatuas disminuye alejándose de ellas; la de los hombres, aproximándose.