Finances ètiques globals

Les comissions de Justícia i Pau de Catalunya i de Balears, reunides a Ciutadella de Menorca, hem debatut sobre les causes i conseqüències de l'actual crisi econòmica global i volem fer públiques les següents reflexions:

Lliçons d'una crisi econòmica global

1. En l'origen de l'actual crisi econòmica que patim es troba el mal funcionament del sistema financer global, que no respon adequadament al desenvolupament d'una economia justa al servei de totes les persones. En conseqüència, la crisi ha demostrat que, com molts ja reclamaven, són necessàries profundes correccions i més mesures de regulació, control i transparència en el funcionament de les institucions financeres i els mercats de capitals globals, per tal d'evitar episodis pertorbadors de la bona marxa de l'economia.

2. Constatem com aquesta crisi, que incideix greument en la nostra economia, afecta molt més als col·lectius de població més vulnerables del nostre país com ho demostren les dramàtiques xifres d'atur, la desemparança de moltes famílies i la restricció dels drets dels i les immigrants. Així mateix, els països menys desenvolupats veuen com es redueixen els fons d'ajuts al desenvolupament dificultant, encara més, la protecció de la seva població i les possibilitats de realització de projectes d'autonomia personal.

Mesures per avançar cap un ordre econòmic i financer global més just

És per això que, unint-nos a la veu de moltes altres persones, organitzacions i institucions, fem una crida per tal que la comunitat internacional, i tots els estats que la formen, introdueixin decididament totes les normes i mesures polítiques que siguin necessàries per avançar cap a un sistema econòmic global més just i més estable, entre les quals destaquem almenys les següents:

a)Establir majors mesures de control i transparència sobre les operacions financeres i sobre els bancs, entitats d'estalvi, fons d'inversions, asseguradores i totes aquelles persones i organitzacions que mouen grans masses de capitals capaces de generar importants efectes sobre el mercat i, en situacions de crisi, obligar a grans operacions públiques de rescat.
b)Democratitzar i reformar les institucions financeres internacionals per tal de fer-les més estables i creadores de desenvolupament.
c)Afavorir les institucions financeres sense ànim de lucre que fonamentin la seva gestió en criteris ètics rigorosos i en la creació de beneficis socials.
d)Eliminar els paradisos fiscals i el secret bancari que faciliten l'evasió fiscal.
e)Introduir progressivament impostos de caràcter internacional, per tal de finançar el desenvolupament dels països més pobres i el respecte al medi ambient.
f)Finalment, aprofitar aquesta crisi per avançar cap un model econòmic no fonamentat en la producció i consum massiu de béns materials i en altres activitats que perjudiquen greument els ecosistemes. És hora de bastir un sistema econòmic no obsessionat amb el creixement pel creixement, sinó basat en garantir les necessitats bàsiques de totes les persones, en equilibri amb el medi ambient.

Coses que es poden oblidar en un avió

(para leer el artículo en castellano: http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAS&idnoticia_PK=613405&idseccio_PK=1006&h= )

Què s'oblida la gent als avions? Doncs coses normals, el que qualsevol pot haver perdut alguna vegada. El més curiós del cas no és que perdem alguns objectes personals, sinó que la llista del top ten de la desmemòria col.lectiva aparegui publicada al Butlletí Oficial de l'Estat. I que ens n'assebentem pel BOE que el 4 de juny la companyia Iberia farà una subhasta pública d'objectes i mercaderies abandonats a les línies aèries.

La relació detallada del lot dóna una idea bastant precisa del poc valor que donem a certs objectes. És lògic que a la llista hi hagi 58 maletes, 63 motxilles, 97 bosses i 137 necessers. És més estrany que hi hagi 85 bitlleteres i 44 ronyoneres i, sobretot, que no s'especifiqui si se subhasten amb el que portaven a dins (en cas negatiu, ¿què ha passat amb el contingut? Perquè, fins i tot amb la crisi, el més normal és que les bitlleteres continguin bitllets). Els viatgers van oblidar també 1.672 peces de roba usada i 130 parells de sabates (¿això vol dir que alguns van abandonar la nau mig despullats o descalços?), 484 bufandes/xals, 45 corbates, 67 mocadors, 635 gorres... i no hi podien faltar els paraigües (234), ulleres (579), telèfons (187) i llibres (l'estrella, amb 4.147 exemplars). Més curiós sembla el cas de l'únic exemplar d'ampolla de brandy o els 27 purs havans.

Tenint en compte que el lot se subhastarà per un preu de sortida de 10.024,95 euros, em pregunto si apareixerà algú a qui li interessi licitar-hi i intento imaginar-me qui deu ser i què pot fer amb aquests productes. També si els diners que s'obtinguin compensaran el cost i les hores dedicades a organitzar l'acte. El procés és llarg, ja que Iberia no solament recull els productes i els diposita en un magatzem de Barajas, sinó que ha d'esperar un temps per si apareix algú que acrediti ser-ne el propietari, pagar un anunci al BOE i en algun diari d'informació general i després exposar durant una setmana el lot als interessats, els quals per participar en la subhasta hauran de constituir prèviament un dipòsit- fiança. I en el pitjor dels casos la subhasta pot quedar deserta. ¡Com hi ha món! Per si de cas, i per ajudar a reduir costos, a partir d'ara procurin no deixar-se res en un avió.

(article que he publicat avui a El Periódico)

Afganistán es ya "la guerra de Obama"

El principal comandante estadounidense en Afganistán, el General David McKiernan, fue destituido de su cargo y reemplazado por el Teniente General Stanley A. McChrystal, un ex oficial del Comando Conjunto de Operaciones Especiales. Se presume que McKiernan es el primer general en ser destituido del cargo de comandante en la zona de combate desde que Douglas MacArthur fue removido de su puesto, durante la Guerra de Corea.

El nuevo comandante, Stanley McChrystal, es considerado un experto en artes militares de contrainsurgencia y guerrillas. Como director de Operaciones Especiales, McChrystal supervisó un programa secreto para buscar y asesinar a sospechosos de terrorismo en todo el mundo. Según el periodista de investigación Seymour Hersh, el Comando Conjunto de Operaciones Especiales perpetró asesinatos en una docena de países. El año pasado, los legisladores postergaron el nombramiento de Stanley McChrystal para un cargo clave debido a las interrogantes sobre el abuso de prisioneros por parte de las fuerzas que él dirigía. Al menos 64 miembros del servicio—pertenecientes o asignados a las unidades de Operaciones Especiales—recibieron sanciones disciplinarias por cometer abusos contra prisioneros, perpetrados entre principios de 2004 y fines de 2007.

El Secretario de Defensa, Robert Gates, anunció el cambio ayer, y dijo que el Teniente General David Rodríguez será el responsable del manejo diario de la guerra en Afganistán. “Considero -dijo Gates- que McChrystal y Rodríguez son un equipo. Ambos aportan habilidades extraordinarias en diversas áreas que son muy pertinentes para el tipo de combate que tenemos en Afganistán. Y pienso que la unión de sus habilidades nos brinda nuevas oportunidades para el futuro”.

El Teniente General McChrystal dirigió operaciones especiales bajo el mando del General David Petraeus, durante la implementación de la estrategia del aumento del número de soldados en Irak. Fred Kaplan, de la revista electrónica Slate, escribió: “La destitución de McKiernan marca un giro drástico en la estrategia estadounidense respecto a la guerra en Afganistán. Y significa que la guerra ahora es, inequívocamente, ‘la guerra de Obama’”.

(del boletín Democracy Now!)

Droits de l'enfant?

«Dans mon quartier, à Tucuman (Argentine), un enfant de dix ans a été expulsé de l’école parce qu’il s’était drogué, un autre de douze ans a été tué d’une balle dans la tête par un voisin parce qu’il l’avait volé. La police, chaque week-end, fait des descentes dans nos maisons. Les habitants du quartier sont presque tous armés. Nous avons peur de nos enfants. Alors de quels droits me parles-tu ? »

Ces paroles sont celles de Mirta qui lutte depuis vingt ans au sein de l’association Crecer Juntos pour trouver de quoi nourrir les enfants des quartiers pauvres de Tucuman.Vingt années, c’est aussi l’âge anniversaire de la Convention des Droits de l’Enfant censée protéger tous les enfants du monde.

Les enfants du monde entier peuvent-ils espérer de cette législation novatrice un changement radical dans leur vie quotidienne ? De quels droits leur parle-t-on lorsque l’on fait référence à la Convention ? Quel pays peut aujourd’hui garantir que ses enfants soient élevés dans « un esprit de paix, de dignité, de tolérance, de liberté, d’égalité et de solidarité » pour reprendre les termes des Nations Unies ? Quel juriste peut assurer que les multiples outils de protection des droits protègent réellement les enfants ? Que pense un enfant, si au lieu de le soigner, on se contente de lui dire qu’il a droit à la santé ?Cet ouvrage prétend apporter des pistes de réflexion à tout ceux qui s’intéressent à la cause des enfants.

Philippe de Dinechin est directeur de la Fondation Comparte à Barcelone. Docteur en Droit, spécialisé sur la question de l’enfance, ses recherches portent sur la confrontation des droits de l’enfant avec leurs conditions de vie dans les quartiers pauvres des villes latino-américaines.

Pifias e insultos en internet

Internet anda lleno de chistes. La mayoría, pifias involuntarias de personas que teclean en el ordenador de forma rápida y compulsiva. Hoy mismo he leido la queja de alguien que considera que Naciones Unidas aplica un “doble trasero” para juzgar las acciones de Iran y de Israel. ¿Son representativos los mensajes que se leen en la red del nivel cultural medio en nuestro país? De ser así, las conclusiones resultarían alarmantes.

Pero hay algo aún más preocupante: por algún extraño motivo, una buena parte de los internautas que publican comentarios a noticias en la red se comportan como energúmenos. No es nada nuevo y hace tiempo que puede comprobarse. Medios tan serios como The New York Times han dedicado al asunto algunos reportajes. Si juzgáramos a la población sólo por lo que leemos en los chats o en los comentarios que acompañan a las noticias de las versiones electrónicas de los periódicos, parecería que la mayoría es intransigente, racista, ultraderechista y que sólo sabe comunicarse mediante el insulto. Evidentemente, tiene mucho que ver en esto que se pueda actuar desde el anonimato y con impunidad, lo que otros medios no permiten. Pero entonces, ¿quiere ello decir que tantas personas, cuando pueden hablar sin identificarse, sienten la necesidad de insultar o de mostrarse tan primarias o tan radicalmente antisociales? ¿Es normal que sea así? ¿Tendrán algo que ver en esto los penosos debates y tertulias a grito pelado con que nos obsequian algunas televisiones?

Con razón, a la vista de estas y otras limitaciones de la red, hay cada vez más partidarios de regular y controlar más a fondo internet. De refundarlo. Se trataría de proteger al usuario y sus derechos, entre ellos el derecho a la intimidad, supuestament amenazado por las famosas redes sociales, que crecen como la espuma. También deberían protegerse el derecho a una información veraz y al honor de las personas. Pero como no todo es blanco o negro, al otro lado se sitúan quienes consideran que internet es el medio más libre que nos queda y el que supuestamente está menos controlado por las grandes corporaciones y los Estados. Para ellos, cualquier control de la red o legislación restrictiva sería una limitación a las libertades y a los derechos de la ciudadanía. El debate está servido y va a prolongarse durante mucho tiempo. Los insultos en la red, me temo que también.

(Artículo que he publicado en El Periódico 20/4/09)

Canvis a la Casa Blanca

Abans:

Ara:

Els déus de la ciutat

La revista Barcelona Metròpolis publica en el darrer número un interessant dossier monogràfic sobre la diversitat religiosa a la ciutat i el paper dels poders públics en aquesta matèria.

Hi podeu accedir des d'aquest enllaç:

http://www.barcelonametropolis.cat/ca/page.asp?id=39&ui=210

Germana mort / Hermana muerte

[para leer la versión en castellano: http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAS&idnoticia_PK=597578&idseccio_PK=1006&h= ]

La mort és com una exhalació silenciosa, de vegades traïdora, que arriba de sobte i que s'endú persones que, una vegada desaparegudes, sempre ens sembla que eren les millors. Ja va escriure Delibes que "els vius, comparats amb els morts, resultem insuportablement banals". Una cosa així experimentem quan la vella dama negra ens pren un dels nostres i, en pocs dies, estem obligats a fer-nos a la idea de l'únic que hi ha de verdaderament cert: que aquella persona se n'ha anat per sempre. En aquell instant precís és quan de debò podem apreciar fins a quin punt tenia raó el poeta Lamartine: "Sovint, el sepulcre enclou, sense saber-ho, dos cors en un mateix taüt". Dos cors i més, perquè la desaparició física d'un ésser estimat és un dolor col.lectiu per als que el van estimar. I triga molt de temps a cicatritzar. No obstant, la mort ofereix també una oportunitat per reflexionar sobre la condició humana, en una societat que viu d'esquena a ella i que sobrevalora les coses materials, la bellesa física (¡en veritat tan efímera!) i el reconeixement social molt més que les relacions interpersonals o el gaudi dels fugaços instants de felicitat.

Diuen que els humans som l'única espècie conscient de la seva finitud i que això ens dota, en teoria si més no, d'un esperit elevat que ens fa capaços de commoure'ns davant la bellesa, ser solidaris davant el dolor i la desgràcia alienes i reflexionar sobre la transcendència dels nostres actes i de la pròpia vida. Però la societat actual sembla que no s'avingui amb el trauma de la mort. Cada vegada hi ha menys persones que moren a casa, i condemnem molts moribunds a sobreviure connectats a una sofisticada plèiade de màquines i invents que no fan més que prolongar inútilment la seva existència. Hi ha molt de superstició en tot això i d'incapacitat malaltissa per acceptar el que és inevitable. I quan arriba l'últim alè d'un ésser estimat, molts s'aferren al consol de professionals de l'assumpte, des de la psiquiatra Kübler-Ross, amb els seus manuals de panteisme bucòlic, fins a la pragmàtica ajuda d'uns serveis funeraris privats que anuncien a la premsa una pràctica guia gratuïta titulada "Què fer davant la defunció".

(article que he publicat a El Periódico el 23/03/09)

In memoriam

Si hay otra vida es vida, pero es otra,
y si es otra el mortal no la imagina,
una vida sin sexo ni cocina
tiene que ser sencillamente otra.

¿Qué haremos en la vida si es tan otra
y si ya no hay taller ni oficina
y si ya el mismo cuerpo no declina
(si declinara no sería otra)?

Si hay otra vida, es otra pero es vida
y si es vida es noticia y es sorpresa,
sin que la muerte acabe la partida,

vida que canta, vuela, abraza y besa.
Es la vida de Dios la otra vida
y si es de Dios nos basta su promesa.

(Lorenzo Gomis 1924-2005)

Las profecías de Vidal-Quadras

El inefable eurodiputado del PP Alejo Vidal-Quadras, escribía hace unos años una columna en El País en la que hablaba de la náusea que le provocaba la "maloliente planta de la corrupción", naturalmente aplicada a la "Administración socialista".

"Todo aquello en lo que creían [los socialistas] y que les ayudaba a comprender el mundo ha sido invalidado por la realidad. Incapaces de confesar su derrota, se han refugiado en las certidumbres más inmediatas: el dinero y el poder", sentenciaba el doctor en Física Atómica. ¿Acaso la explicación que daba entonces Vidal-Quadras fué una clara premonición de la derrota de las teorías ultraliberales y neocon que él mismo defiende y de la senda que iba a tomar su partido?

Y, para terminar, una perla extraída del mismo artículo: "La obsesión igualitaria típica del socialismo -una ordinariez de lo más desagradable- impide el normal funcionamiento de los mecanismos de articulación de las élites, que en una sociedad abierta no están asociados a los privilegios, sino que son fruto del esfuerzo y del mérito".

¡Cráneo privilegiado!

Dictadura guineana

(Para leer la versión en castellano: http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAS&idnoticia_PK=589479&idseccio_PK=1006&h= )

Com és possible que grups armats de mercenaris ataquin de tant en tant, com va passar fa uns dies, Guinea Equatorial per fer-se milionaris? Pot semblar sorprenent si tenim en compte que és un dels països amb l'índex de desenvolupament més baix del planeta, amb una esperança de vida de 43 anys i sense sanitat pública. Però és comprensible si mirem l'altra cara de la moneda: Guinea Equatorial s'ha convertit en un dels principals productors de petroli i exportadors de fusta tropical de l'Àfrica, i la seva renda per càpita és superior a la de Kuwait o l'Aràbia Saudita. El problema, una vegada més, és que la riquesa del país s'ha convertit en la desgràcia de la immensa majoria dels seus habitants.

Des que Espanya va despreocupar-se dels guineans, en una descolonització vergonyant, han hagut de patir dos dictadors sanguinaris. Teodoro Obiang fa 29 anys que és al poder després que assassinés el seu propi oncle. Avui, la població viu en un dels països més corruptes i pateix una de les tiranies més cruels. Els Obiang controlen tots els ressorts del poder i practiquen la tortura, els assassinats i les violacions sistemàtiques, fins al punt d'haver eliminat el 10% de la població. Es queden, a més, amb els ingressos del petroli, però no en tenen prou amb això: s'han apoderat de gairebé la meitat dels terrenys edificables del país, obliguen molts treballadors a donar-los una part dels seus miserables salaris i han desposseït dels seus negocis milers de persones per quedar-se'ls ells. Amb total impunitat, ja que la justícia és inexistent.

Però el més greu, des de la perspectiva del dret internacional, és que tot això compta amb el silenci còmplice dels estats i de l'ONU, i la cobertura de grans empreses petroleres i fusteres, en especial de la Xina, els EUA i França. Espanya va perdre fa anys la seva capacitat de negoci i influència política i moral al pa- ís. Una vegada més, comprovem els diferents tractes de l'anomenada comunitat internacional als països i els dictadors. Si són rics, submisos i accepten les condicions de negoci de les potències, els dictadors poden continuar saquejant el seu país i el seu poble sense que ningú els persegueixi.

(article que he publicat a El Periódico)

Amor y sexo

El sexo sin amor es una experiencia vacía... pero como experiencia vacía es una de las mejores

(Woody)

Tempus fugit

Correu, correu, que s'acaben les mandarines!

BCNegra' 09

El gran negoci(o) de la guerra

Para leer la versión castellana

http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAS&idnoticia_PK=581721&idseccio_PK=1006&h=

Nou de cada deu víctimes de les guerres són civils. L'Exèrcit israelià es retira de Gaza i deixa 1.500 morts i 5.000 ferits declarats, a més a més de ciutats devastades. A Darfur ja hi ha hagut més de 200.000 morts i hi ha 2 milions de desplaçats. Al Congo s'està vivint el conflicte més sagnant des de la segona guerra mundial: algunes fonts parlen de 5 milions de víctimes. Al país hi operen 23 grups armats i hi ha 30.000 nens soldats disposats a matar i a morir a canvi de menjar. Aquests grups són finan- çats en part per empreses multinacionals que necessiten el coltan per fabricar telèfons mòbils i, per a la desgràcia del Congo, el 80% de les reserves mundials del mineral estan allà.

Els mitjans de comunicació ofereixen imatges terribles de la guerra, però no sempre saben explicar que l'odi entre ètnies o països pot propagar-se deliberadament com a pas previ a les hostilitats. Per a moltes empreses, la guerra és un negoci: es tracta de fabricar i vendre com més armes millor. Aquesta és una de les grans hipocresies de la nostra època: ningú es pronuncia obertament a favor de la guerra, però es dissenyen armes cada vegada més mortíferes i sofisticades (també a Espanya), es venen no importa a qui (també Espanya), les financen els bancs (molts, espanyols) i, és clar, s'utilitzen (encara que no al primer món). Després arriben els discursos, en privat i en públic, i allà fins i tot els més cínics defensen sempre la bondat i la pau i canten nadales per Nadal.

¿No és vergonyós que els cinc països membres permanents del Consell de Seguretat de l'ONU, que té la missió de vetllar per la pau al món, controlin el 76% de les exportacions d'armes del planeta? És necessari plantejar un debat públic sobre aquestes qüestions i posar totes les cartes al damunt de la taula a la vista de tothom, sense embuts i sense trampes. Només la pressió de l'opinió pública internacional pot canviar les coses, tal com ha passat amb la prohibició de les mines antipersones i les bombes de dispersió. Hem de ser capaços de "deconstruir la guerra", com proposa un material didàctic que acaba de publicar Justícia i Pau.

(Article que he publicat a El Periódico el 26/01/09)

To er mundo é güeno?

Ep! Passi que quan era jovenet l'actual Papa hagués tingut vel·leitats nazis (de fet eren temps de passions totalitàries, radicalismes, derives ideològiques i crisis de tota mena... i els infants i joves hi estaven més exposats que ningú). Però ara l'home ja és gran, suposadament assenyat i conscient de les responsabilitats i de les lectures i conseqüències que tindran totes les decisions que prengui. Rehabilitar un bisbe, il·legítimament ordenat, que a sobre nega l'Holocaust i els camps d'extermini nazis és una autèntica barbaritat.

Pobre Església!

El niño con el pijama de rayas

Varsòvia 1939 / Gaza 2009

De ghetto a ghetto

Pedres contra avions a Gaza

Res no resumeix millor aquest final d'any, final d'època, final de mandat presidencial... (final de què més?) que l'ordre del govern dels Estats Units d'Amèrica a Hamás perquè cessi les hostilitats (¡¡¡) a Gaza. Hi pot haver major cinisme?

I la resta del món? Existeix?

Todos a la cárcel

Hay pocos ministros de Justicia que resistan la tentación de pasar a la historia como padres de alguna ley "histórica". Y menos gobiernos capaces de elaborar las leyes olvidando los titulares periodísticos. ¡Y así salen algunas leyes! Ahora, la opción vuelve a ser modificar por enésima vez el Código Penal; y aquí modificar suele ser sinónimo de endurecer e inventar nuevas figuras que luego cuesta lo indecible llevar a la práctica. Fernández Bermejo no ha logrado eludir la tentación y ha redactado un anteproyecto de Código Penal que, además del inevitable endurecimiento de penas, complica ciertas cuestiones (como la libertad vigilada) y pretende poner en práctica medidas de protección muy costosas sin decir quién las va a pagar.

Pero para mí el mayor problema sigue siendo esa tozudez por resolver a golpe de ley (y ley penal, para mayor gloria) problemas que no sabemos solucionar con políticas sociales. Tendemos a optar por más represión para hacer frente a conflictos de convivencia, con lo que solo lograremos meter más tiempo en la cárcel a quienes ya caen en ella más de lo razonable. Catalunya y España han pasado en seis años de tener una de las tasas más bajas de Europa en número de presos por 100.000 habitantes a casi la más alta, y ello sin que hayan aumentado ni la percepción de inseguridad de la población ni los índices de victimización. De lo que se infiere que hemos optado por más represión sin justificación y sin que se haya fomentado el necesario debate político y social.

En Francia, el Gobierno de Sarkozy ya ha propuesto que los niños de 12 años puedan ir a la cárcel; en Inglaterra pretenden hacerlo desde los 10 y en Escocia estudian que sea desde los 8 años. Si seguimos así, habrá pronto en Europa algún bebé encarcelado por robar chupetes. ¿Acaso no saben los legisladores y el ministro de Justicia que los países con más presos no tienen sociedades más seguras? Lo malo es que apostar por la prevención, invertir más PIB en políticas sociales y optar en serio por medidas alternativas a la prisión (como sí hace la Generalitat) es más caro a primera vista (o sea, a corto plazo). Y hay políticos que quieren pasar a la historia en pocos meses.

(Artículo que he publicado en El Periódico el 29/12/08)