Para leer la versión castellana
http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAS&idnoticia_PK=581721&idseccio_PK=1006&h=
Nou de cada deu víctimes de les guerres són civils. L'Exèrcit israelià es retira de Gaza i deixa 1.500 morts i 5.000 ferits declarats, a més a més de ciutats devastades. A Darfur ja hi ha hagut més de 200.000 morts i hi ha 2 milions de desplaçats. Al Congo s'està vivint el conflicte més sagnant des de la segona guerra mundial: algunes fonts parlen de 5 milions de víctimes. Al país hi operen 23 grups armats i hi ha 30.000 nens soldats disposats a matar i a morir a canvi de menjar. Aquests grups són finan- çats en part per empreses multinacionals que necessiten el coltan per fabricar telèfons mòbils i, per a la desgràcia del Congo, el 80% de les reserves mundials del mineral estan allà.
Els mitjans de comunicació ofereixen imatges terribles de la guerra, però no sempre saben explicar que l'odi entre ètnies o països pot propagar-se deliberadament com a pas previ a les hostilitats. Per a moltes empreses, la guerra és un negoci: es tracta de fabricar i vendre com més armes millor. Aquesta és una de les grans hipocresies de la nostra època: ningú es pronuncia obertament a favor de la guerra, però es dissenyen armes cada vegada més mortíferes i sofisticades (també a Espanya), es venen no importa a qui (també Espanya), les financen els bancs (molts, espanyols) i, és clar, s'utilitzen (encara que no al primer món). Després arriben els discursos, en privat i en públic, i allà fins i tot els més cínics defensen sempre la bondat i la pau i canten nadales per Nadal.
¿No és vergonyós que els cinc països membres permanents del Consell de Seguretat de l'ONU, que té la missió de vetllar per la pau al món, controlin el 76% de les exportacions d'armes del planeta? És necessari plantejar un debat públic sobre aquestes qüestions i posar totes les cartes al damunt de la taula a la vista de tothom, sense embuts i sense trampes. Només la pressió de l'opinió pública internacional pot canviar les coses, tal com ha passat amb la prohibició de les mines antipersones i les bombes de dispersió. Hem de ser capaços de "deconstruir la guerra", com proposa un material didàctic que acaba de publicar Justícia i Pau.
(Article que he publicat a El Periódico el 26/01/09)
lunes, enero 26, 2009
jueves, enero 22, 2009
To er mundo é güeno?
Ep! Passi que quan era jovenet l'actual Papa hagués tingut vel·leitats nazis (de fet eren temps de passions totalitàries, radicalismes, derives ideològiques i crisis de tota mena... i els infants i joves hi estaven més exposats que ningú). Però ara l'home ja és gran, suposadament assenyat i conscient de les responsabilitats i de les lectures i conseqüències que tindran totes les decisions que prengui. Rehabilitar un bisbe, il·legítimament ordenat, que a sobre nega l'Holocaust i els camps d'extermini nazis és una autèntica barbaritat.Pobre Església!
viernes, enero 16, 2009
martes, enero 06, 2009
miércoles, diciembre 31, 2008
Pedres contra avions a Gaza
Res no resumeix millor aquest final d'any, final d'època, final de mandat presidencial... (final de què més?) que l'ordre del govern dels Estats Units d'Amèrica a Hamás perquè cessi les hostilitats (¡¡¡) a Gaza. Hi pot haver major cinisme?I la resta del món? Existeix?
Todos a la cárcel
Hay pocos ministros de Justicia que resistan la tentación de pasar a la historia como padres de alguna ley "histórica". Y menos gobiernos capaces de elaborar las leyes olvidando los titulares periodísticos. ¡Y así salen algunas leyes! Ahora, la opción vuelve a ser modificar por enésima vez el Código Penal; y aquí modificar suele ser sinónimo de endurecer e inventar nuevas figuras que luego cuesta lo indecible llevar a la práctica. Fernández Bermejo no ha logrado eludir la tentación y ha redactado un anteproyecto de Código Penal que, además del inevitable endurecimiento de penas, complica ciertas cuestiones (como la libertad vigilada) y pretende poner en práctica medidas de protección muy costosas sin decir quién las va a pagar.Pero para mí el mayor problema sigue siendo esa tozudez por resolver a golpe de ley (y ley penal, para mayor gloria) problemas que no sabemos solucionar con políticas sociales. Tendemos a optar por más represión para hacer frente a conflictos de convivencia, con lo que solo lograremos meter más tiempo en la cárcel a quienes ya caen en ella más de lo razonable. Catalunya y España han pasado en seis años de tener una de las tasas más bajas de Europa en número de presos por 100.000 habitantes a casi la más alta, y ello sin que hayan aumentado ni la percepción de inseguridad de la población ni los índices de victimización. De lo que se infiere que hemos optado por más represión sin justificación y sin que se haya fomentado el necesario debate político y social.
En Francia, el Gobierno de Sarkozy ya ha propuesto que los niños de 12 años puedan ir a la cárcel; en Inglaterra pretenden hacerlo desde los 10 y en Escocia estudian que sea desde los 8 años. Si seguimos así, habrá pronto en Europa algún bebé encarcelado por robar chupetes. ¿Acaso no saben los legisladores y el ministro de Justicia que los países con más presos no tienen sociedades más seguras? Lo malo es que apostar por la prevención, invertir más PIB en políticas sociales y optar en serio por medidas alternativas a la prisión (como sí hace la Generalitat) es más caro a primera vista (o sea, a corto plazo). Y hay políticos que quieren pasar a la historia en pocos meses.
(Artículo que he publicado en El Periódico el 29/12/08)
viernes, diciembre 19, 2008
jueves, diciembre 11, 2008
La vergüenza de los vuelos de la CIA
¿Se puede saber a qué viene tanta hipocresía, tanto documento secreto y tanto niño muerto?En octubre de 2006 (hace más de dos años) el periodista Stephen Grey publicó su libro Ghost Plane, the true story of the CIA torture program. El libro documentaba ya entonces vuelos secretos de la CIA a través del mundo y, más concretamente, en aeropuertos españoles, desde el año 2001 hasta 2005. Las escalas habían sido en Palma de Mallorca, en Ibiza, en Tenerife... y tal vez, además, como ahora nos cuentan, también en bases militares de los Estados Unidos en España.
Hoy he asistido en Barcelona a una conferencia de Álvaro Gil Robles (ex comisario de Derechos Humanos del Consejo de Europa). Lo ha dicho bien claro: si hubo secuestro y transporte de prisioneros con el fin de encerrarlos sin garantías, de torturarlos, de violar sistemáticamente su derecho a una asistencia letrada y a un juicio justo, sin respetar los tiempos máximos de prisión preventiva... entonces se violaron todas las normas y las convenciones internacionales. Y si esos transportes pasaron por España con permiso del Gobierno... entonces esas acciones, incluido el permiso para aterrizar en España, estarían tipificadas en el Código Penal.
Así de claro, ¡que no intenten vendernos motos viejas!
viernes, diciembre 05, 2008
La terra, per a qui la pugui pagar
L'empresa sudcoreana Daewoo Logistics Corporation està negociant amb el govern de Madagascar que li llogui, per 99 anys, una extensió de 1.300.000 hectàrees, per produir-hi cinc milions de tones de blat de moro cada any i les palmes necessàries per obtenir mig milió de tones anuals d’oli de palma.Aquestes hectàrees representen la meitat de la superfície cultivable d’una illa en que el 70% de la població (17.500.000 habitants) viu per sota del llindar de la pobresa i on 600.000 persones requereixen l’assistència de NN.UU per sobreviure.
A sobre, l’oli de palma ni tan sols es pensa utilitzar per a l’alimentació, sinó que es dedicarà a la fabricació de biofuel.
Certament, el govern del país africà està negociant un preu que podria semblar astronòmic (4.800 milions d’euros en vint anys), però hi ha el perill que aquesta quantitat vagi a parar a mans d’uns quants privilegiats i no repercuteixi en la majoria de la població, i menys encara en la que més ho necessita. A més, en el millor dels casos, els diners s’haurien d’acabar destinant a comprar aliments fora de l’illa, en països llunyans, perquè els del costat no n’estan pas sobrats.
La Xina ha arribat a acords semblants amb altres països africans. Tot plegat, un despropòsit descomunal! Una injustícia més d’aquest món on tot es pot pagar amb diners. Salvant les distàncies, tot això em recorda la tracta de persones (per a l’explotació laboral o sexual o per a la venda de criatures per a l’adopció), o els assassinats organitzats i selectius de persones per traficar amb òrgans humans i, en un altre nivell, el lloguer d’úters de dones necessitades de diners perquè en altres indrets on diuen que la gent és culta i educada les riques estèrils puguin gaudir de la maternitat.
Al final, el que es planteja és el diferent valor de la vida humana segons de qui estiguem parlant. Al Nord, el valor és un; al Sud, molt menys que un, potser gairebé zero.
Commemorem, el 10 de desembre d’enguany, el seixantè aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans. Un magnífic document d’intencions que, ja en el primer article, declara solemnement que “tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets. Són dotats de raó i de consciència, i els cal mantenir-se entre ells amb esperit de fraternitat.
Però la fraternitat no consisteix en que els pobres donin menjar als rics; més aviat hauria de ser el contrari.
A sobre, l’oli de palma ni tan sols es pensa utilitzar per a l’alimentació, sinó que es dedicarà a la fabricació de biofuel.
Certament, el govern del país africà està negociant un preu que podria semblar astronòmic (4.800 milions d’euros en vint anys), però hi ha el perill que aquesta quantitat vagi a parar a mans d’uns quants privilegiats i no repercuteixi en la majoria de la població, i menys encara en la que més ho necessita. A més, en el millor dels casos, els diners s’haurien d’acabar destinant a comprar aliments fora de l’illa, en països llunyans, perquè els del costat no n’estan pas sobrats.
La Xina ha arribat a acords semblants amb altres països africans. Tot plegat, un despropòsit descomunal! Una injustícia més d’aquest món on tot es pot pagar amb diners. Salvant les distàncies, tot això em recorda la tracta de persones (per a l’explotació laboral o sexual o per a la venda de criatures per a l’adopció), o els assassinats organitzats i selectius de persones per traficar amb òrgans humans i, en un altre nivell, el lloguer d’úters de dones necessitades de diners perquè en altres indrets on diuen que la gent és culta i educada les riques estèrils puguin gaudir de la maternitat.
Al final, el que es planteja és el diferent valor de la vida humana segons de qui estiguem parlant. Al Nord, el valor és un; al Sud, molt menys que un, potser gairebé zero.
Commemorem, el 10 de desembre d’enguany, el seixantè aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans. Un magnífic document d’intencions que, ja en el primer article, declara solemnement que “tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets. Són dotats de raó i de consciència, i els cal mantenir-se entre ells amb esperit de fraternitat.
Però la fraternitat no consisteix en que els pobres donin menjar als rics; més aviat hauria de ser el contrari.
miércoles, diciembre 03, 2008
Justícia i Pau i els paradisos fiscals
En motiu de la conferència internacional sobre el finançament pel desenvolupament que s'ha dut a terme a Doha aquest mes, la Secretaria d'Estat del Vaticà ha aprovat una nota de premsa elaborada pel Consell Pontifici de "Justícia i Pau" on es planteja la necessitat d'un nou pacte financer internacional, que inclogui la supressió del sistema dels centres financers "offshore" que han estat clau tan en la transmissió de l'actual crisi financera com en haver mantingut una trama de pràctiques econòmiques esbojarrades: fugues de capital de grans proporcions i fluxos "legals" motivats per objectius d'evasió fiscal, entre d'altres.A la web de Justícia i Pau podeu trobar la nota de premsa elaborada que ofereix alguns punts de reflexió sobre l'actual crisi financera mundial i sobre les seves repercusions en el finançament pel desenvolupament. El document, sobretot, vol promoure i animar als governs i a la resta d'agents econòmics a buscar solucions solidàries i duradores.
lunes, diciembre 01, 2008
Esconder la verdad es necedad
Escribió Quevedo: "Pues amarga la verdad / quiero echarla de la boca, / y si al alma su hiel toca / esconderla es necedad". La Iglesia católica tuvo un papel activo en el levantamiento militar contra la República y en la represión durante y después de la guerra civil. El acoso no fue, sin embargo, solo contra los acusados por rojos, masones y separatistas. El historiador Federico Vázquez publicará dentro de un par de meses un libro, que sorprenderá a muchos, sobre el papel de la Iglesia en la persecución del protestantismo, aprovechando que el Pisuerga pasaba por Valladolid. Según sus investigaciones, hasta 1948 hubo denuncias directas contra protestantes que fueron ejecutados o sufrieron penas de prisión, se clausuraron templos y hasta se confiscaron biblias herejes.Los protestantes estuvieron largo tiempo en el mismo saco que los acusados por rebelión militar, o sea todos los no franquistas. Hasta 1975, fueron sometidos a controles y se limitaron sus movimientos, prohibiéndoles todo proselitismo, e incluso censurando en ocasiones algunos de sus cantos. Vázquez dará a conocer, entre otras joyas, la carta de un destacado obispo a Franco recordándole que ellos apoyaron su cruzada a cambio del monopolio religioso en España. Con tanto amor trató la jerarquía española a sus "hermanos cristianos" durante aquellos años, que el Vaticano tuvo que reprenderla entrados ya los años sesenta, según consta en los archivos.
No son, pues, de recibo las palabras del cardenal Rouco Varela (¿por qué me dará a mi tanto miedo este hombre?) cuando nos invita a "olvidar en virtud de una voluntad de reconciliación y de perdón, de una auténtica y sana purificación de la memoria". No creo, francamente, que alguien que sigue negando el reconocimiento, la identificación y hasta una sepultura digna a los otros mártires de la guerra esté muy legitimado para hablar de reconciliación ni de concordia. Éstas sólo serán posibles si existe un conocimiento riguroso y profundo del pasado, de las verdades más amargas y miserables del pasado. Por eso hay que continuar escarbando. No por venganza, sino por tener mayor conocimiento y memoria colectiva.
(artículo que he publicado hoy en El Periódico)
domingo, noviembre 23, 2008
domingo, noviembre 16, 2008
La decadencia como esperanza
"En un mundo en el que la injusticia y la pobreza están concebidas como parte del sistema, la decadencia es una esperanza"(Lucrecia Martel, cineasta, en Babelia-El País)
sábado, noviembre 15, 2008
Tontos útiles
"Es de mala educación hacer callar a un tonto, pero es una crueldad dejar que siga hablando"(Benjamin Franklin)
lunes, noviembre 03, 2008
Agafa els diners i corre
La famosa refundació del capitalisme ha començat malament, molt malament. The Washington Post acaba de confirmar el que molts ja temíem: que els bancs nord-americans més importants ja han gastat més de la meitat dels diners del famós rescat per recompensar els seus propis accionistes. Dels 163.000 milions de dòlars de l'erari públic, la meitat es destinarà a pagar els accionistes durant els pròxims tres anys. El Govern ultraliberal i neocon de Bush insisteix que l'"operació rescat" era imprescindible per poder reiniciar el flux dels préstecs, però els funcionaris del Tresor opinen que cap banc acceptaria mai un préstec si no estigués autoritzat a redistribuir els dividends entre tots els accionistes.O sigui, que ni benefici públic general ni "nou capitalisme socialista", com alguns ingenus havien arribat a imaginar. Serà el mateix de sempre: un tracte de favor per als més rics. Mentrestant, The New York Times confirma que la companyia d'assegurances AIG ha utilitzat la majoria dels 123.000 milions de dòlars de préstec del Govern sense retre pràcticament comptes del destí d'uns diners que procedeixen de fons pú- blics que es deixen d'invertir en altres usos socials, que potser resulten més urgents, més necessaris i també més justos.
Totes aquestes informacions han coincidit amb la notícia que a Espanya, igual que als EUA, els índexs de desigualtat i de pobresa es mantenen constants "a esquena del procés d'extraordinària generació de riquesa dels últims 10 anys". La conclusió només és una: el capitalisme de la desregulació i dels tripijocs financers ha provocat un cercle infernal, que consisteix a fer que, quan les coses van bé, els pobres segueixen pobres i les desigualtats no es redueixen, però quan la voracitat sense límit d'alguns bancs provoca una crisi financera descomunal com l'actual, els governs corren a tota velocitat no només per impedir la fallida, sinó fins i tot per recompensar els accionistes i directius. Si s'ha de refundar alguna cosa, ja només pot ser sobre la base d'establir unes regles del joc que tinguin a veure amb l'ètica i l'humanisme. En cas contrari, que deixin les coses com estaven i que no enganyin més el personal.
(Article que he publicat a El Periódico, 3/11/08)
miércoles, octubre 29, 2008
viernes, octubre 03, 2008
Moral e inmoral
Para ser moral basta proponérselo; para ser inmoral hay que poseer condiciones especiales.(E. Jardiel Poncela)
domingo, septiembre 28, 2008
Bancarrota
"El capitalisme sense fallida és com el cristianisme sense l'infern""El capitalismo sin quiebra es como el cristianismo sin el infierno"
(Franck Borman)
sábado, septiembre 27, 2008
viernes, septiembre 19, 2008
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
