Cultivar hasta la muerte

Roberto Aguirre

Un flagelo que azota a Latinoamérica

Las multinacionales Monsanto y Syngenta han copado el mercado con dospoderosos agrotóxicos, el Roundup y el Gramoxone

Las consecuencias de un modelo agrotécnico que se está cobrando la vida de los campesinos


A partir de la década de 60 se implementó en América Latina un nuevo modeloagrícola relacionado a la tecnología genética y al uso de químicos paraobtener mejores rendimientos. Más de cuarenta años después, este modelo estálejos de ser un instrumento de desarrollo o de soberanía alimentaria y, muypor el contrario, se ha convertido en una maquinaria de dominación, muerte ybeneficios para unos pocos.Sucede que las grandes corporaciones del agro, el Fondo MonetarioInternacional (FMI) y el Banco Mundial (BM), han logrado, con la complicidadde los estados neoliberales, imponer el monocultivo para la exportación amodo de una nueva distribución internacional del trabajo.

Los beneficios para ellos no son pocos: las corporaciones que venden semillas transgénicasy agrotóxicos tienen ganancias millonarias, al tiempo que la renta de lasexportaciones sirve para pagar la deuda externa de los agobiados paíseslatinoamericanos. Ni la soja de Argentina, Brasil y Paraguay, ni las bananaso el algodón de los países centroamericanos sirven para calmar el hambre delos pueblos, más bien sirven para alimentar las arcas del sistema.Mucho se ha dicho sobre los perjuicios que este modelo trae paraLatinoamérica y para los campesinos. Normalmente se habla de laconcentración y el agotamiento de las tierras, de la proliferación de lostransgénicos, de la baja rentabilidad y de la intromisión de las grandescorporaciones en las políticas nacionales.

Mientras tanto, un asesinosilencioso recorre América Latina, cobrándose miles de vidas al año: losagrotóxicos, piezas esenciales de un modelo al que no le importa matar a lospobres, mientras pueda extraerse de ellos y de sus tierras hasta la últimagota.Según la FAO (Naciones Unidas para la Alimentación y la Agricultura) losplaguicidas son causantes de 20 mil muertes accidentales al año, y 200 milsuicidios. Otro dato publicado por la OIT (Organización Internacional delTrabajo) en 1994 afirma que ese año hubo entre dos y cinco millones de casosde envenenamientos por plaguicidas, en sólo 40 mil establecimientosrelevados. Por otra parte, cabe destacar que no hay forma de relevar laspeligrosas intoxicaciones crónicas, o bien las que son tratadas por sussíntomas sin saber nunca cuales fueron las causas. De la misma forma, esimposible saber la cantidad de envenenamientos por los que no se hace unaconsulta médica.El Roundup es el agrotóxico más vendido del mundo. Se trata de un herbicidacon Glifosato como principio activo, que es comercializado por lamultinacional Monsanto.

La organización no gubernamental PANNA (PesticideAction Network North America), representada en América Latina por la RAP-AL(Red de Acción en Plaguicidas), presenta un cuadro de su situaciónempresarial. En 2004 tuvo 5.457 millones de dólares en ingresos, de loscuales 709 millones correspondieron a la venta del Roundup. Su oficinacentral se encuentra en el estado de Missouri, Estados Unidos, y está entrelas cinco empresas de agronegocios y biotecnología más importantes delmundo.Monsanto fue la empresa que desarrollo el mortífero ³agente naranja² durantela guerra de Vietnam y ahora le toca el turno al Roundup.

Sobrados son los estudios que demuestran la toxicidad, los efectos cancerígenos y reproductivos, la acción mutagénica y la contaminación de alimentos queproduce el Glifosato, su principio activo. También es verdad que elGlifosato no es tan tóxico como otros herbicidas, pero el Roundup poseeelementos inertes que no son especificados en las etiquetas del producto, yque son altamente tóxicos. Asimismo, se convirtió en el más vendido delmundo luego de que Monsanto largara al mercado la soja RR (Roundup Ready),especie genéticamente modificada para resistir el Glifosato. La multinacional se aseguró que sus semillas transgénicas se esparcieran porAmérica Latina (en Argentina la soja RR ya llega a un 90 por ciento de laproducción), para generar un mercado para el Roundup. Un negocio redondo.La precariedad en la que trabajan los campesinos pobres de América Latina,los expone aún más a los perjuicios de los agrotóxicos. En principio, noutilizan el equipo de aplicación necesario para no mojarse con losproductos, y prevenir así envenenamientos cutáneos. Muchos de ellos sonanalfabetos, y se ven imposibilitados de leer los marbetes o rótulos queindican las formas de aplicación y los cuidados que debe tenerse.

A pesardel riesgo al que están expuestos, los campesinos, quinteros o chacarerosoptan por comprar productos como el Glifosato, debido a la necesidadimperante de tener altos rendimientos, cosa que en muchos casos ni siquieraocurre. Mientras ellos gastan cientos de dólares en agrotóxicos e inviertensu salud para lograr mantener a sus familias, los ejecutivos de Monsantoganan cientos de miles de dólares al año, y sin tocar una gota del venenoque producen.Uno de los casos de intoxicación por Glifosato que tomó repercusión públicafue el del pequeño Silvino Talavera, un niño paraguayo de 11 años que murióluego de que un vecino lo rociara mientras fumigaba con su máquina.

También tomó repercusión el caso de los 500 residentes del barrio Ituzaingó Anexo dela ciudad argentina de Córdoba. Se trata de un vecindario condenado por laaspersión de Glifosato, donde se dieron varios casos de cáncer, leucemia ymalformaciones congénitas desde que se vio cercado de predios plantados consoja, sobre los cuales se rocía el veneno desde aviones.El segundo agrotóxico más vendido en el mundo es el Gramoxone, producto abase de Paraquat, un potente y mortífero herbicida. Es comercializado por lamultinacional Syngenta, probablemente la empresa más importante del mundo enventa de plaguicidas. Según los registros de PANNA esta empresa tuvoingresos en el año 2004 por 7.300 millones de dólares, de los cuales más de300 fueron por la venta de Gramoxone. Su oficina central se encuentra en laciudad de Basilea, Suiza, y es conocida la gran inversión que realiza encabildeos. Un ejemplo es el acuerdo por 25 millones de dólares que mantienecon la Universidad de Berkeley situada en California, institución que seencarga de hacer tendenciosas investigaciones sobre las potencialidades delos agrotóxicos.

El libro ³Paraquat, el controvertido herbicida de Syngenta², de John Madeley(editado en español por RAP-AL), releva gran cantidad de datos sobre esteagrotóxico. En particular, refiere al enorme lobby de Syngenta para que elParaquat no sea considerado de peligrosidad. Sin embargo, según estudios dela OMS (Consecuencias sanitarias del empleo de plaguicidas en laagricultura. Ginebra, 1992), la PNUMA (Programa de las Naciones Unidas parael Medio Ambiente) y el IARC (Agencia Internacional para la Investigaciónsobre el Cáncer) este agrotóxico produce dolores de cabeza, temblores,diarreas, insuficiencia respiratoria, alta toxicidad aguda y efectosirreversibles en el pulmón y riñones; provoca el desarrollo de edema yfibrosis pulmonar y afecta el sistema cardiovascular. También son riesgosasla penetración cutánea, la inhalación y absorción a través de heridas, y nose conoce antídoto para la intoxicación por ingestión. Precisamente por estaúltima consecuencia es que el Paraquat se utiliza mucho en casos desuicidio; Como aclara John Madeley, alcanza con una cucharada para produciruna muerte segura.

El Gramoxone es muy utilizado en el cultivo de bananos en Costa Rica. Más deuna cuarta parte de los envenenamientos anuales que se registran tienen quever con Paraquat. Entendiendo la problemática, el Ministerio de Salud, juntocon varias ONG, emprendieron distintas campañas para reducir su uso, y elcaso de intoxicaciones bajó drásticamente. Por otra parte, hay un factor quelo hace más peligroso, y es que su precio ronda sólo los 10 dólares. Estolleva a que por su bajo costo y su alto poder herbicida, los campesinos loutilicen mucho, aún pagando el alto precio de exponer sus vidas.No por ser los más comunes, el caso del Glifosato y del Paraquat son losúnicos. Hay decenas de agrotóxicos que se integran al modelo agrotécnico yque son extremadamente nocivos. El caso más resonante es el de losorganoclorados que forman la llamada ³docena sucia². Se trata de compuestosde alta peligrosidad, toxicidad y residualidad, que (en su mayoría) seencuentran prohibidos, pero se continúan usando en muchos lugares deLatinoamérica.Un ejemplo concreto es el del clordano, un agroquímico sumamente nocivo.

EnArgentina, por ejemplo, este compuesto se encuentra prohibido para todo uso,y aún así es posible conseguirlo dentro de un mercado negro que, lejos deser aislado, parece más bien sistemático. Un trabajo de la Cátedra deToxicología y Química Legal de la Facultad de Farmacia y Bioquímica de laUniversidad Nacional de Buenos Aires, demuestra que hay una concentración declordano en los lácteos de consumo infantil. El contacto de las vacas conpasturas fumigadas produce la residencia del compuesto en la leche. Esto demuestra que el compuesto aún está presente, a pesar de que fue prohibido en Argentina en 1998.

De la misma forma, tampoco corresponde adjudicar toda la culpa de lainserción de estos productos mortales a las empresas que lo comercializan.Casi todos lo países de América Latina suscribieron al Código Internacionalde Conducta para la Distribución y Utilización de Plaguicidas de la FAO, queestipula que el estado debe tener poder de policía y controlar laproducción, venta y utilización de los agroquímicos. Sin embargo, muchosgobierno miran para un costado, dejando que estos ³venenos legales² asesinena los campesinos. Basta con mencionar que en casi todos los países del ConoSur y algunos de Centro América, no existe legislación o restricción algunasobre el Glifosato o el Paraquat: ambos son de venta libre, y están alalcance de cualquiera.Este modelo, que tiene a la muerte como ingrediente estructural, se hacefuerte ante la indiferencia de los gobiernos latinoamericanos.

Sin embargo,ya se están dando varias manifestaciones en contra de los agrotóxicos comoel modelo de agricultura tradicional u orgánica impulsado por el MovimientoSin Tierra en Brasil; la planificación de huertas familiares con pocosinsumos químicos y una mayor distribución de la producción, apoyadas por elgobierno de Cuba; o el no del presidente de Venezuela Hugo Chávez a lostransgénicos y agrotóxicos, en el II Encuentro de Solidaridad por laRevolución Bolivariana. A pesar de esto, está claro que es una lucha de desproporciones, donde las multinacionales seguirán presionando por este modelo agrotécnico de dominación y esclavizando los cuerpos de los campesinos pobres de América Latina por medio de los agrotóxicos.

Comunicado de Amnistía Internacional

23.08.06
Investigación de crímenes de guerra


Tras el alto el fuego declarado en el Líbano, queda la tarea de mantenerlo e investigar los posibles crímenes de guerra cometidos.




El 14 de agosto entró en vigor el alto el fuego aprobado por el Consejo de Seguridad de la ONU. A pesar de la fragilidad de la situación, son muchos los civiles que han empezado a regresar a sus casas. Tanto Israel como Hezbolá deben garantizar que la llegada de ayuda humanitaria a Líbano no encuentre ningún tipo de obstáculo.

La comunidad internacional debe asimismo garantizar el suministro y la distribución de esta ayuda que tanto necesita la población civil. Desde el 12 de julio más de 1000 civiles, muchos de ellos menores, han muerto en Líbano a causa de los ataques indiscriminados del ejército israelí y al menos 40 civiles israelíes y centenares más han sido heridos por los cohetes que Hezbolá disparó desde el otro lado de la frontera.

Por todo ello, debe iniciarse una investigación internacional, independiente e imparcial, de las graves violaciones y abusos del derecho internacional humanitario cometidos por ambos bandos, incluyendo los posibles crímenes de guerra, cuyos responsables deberán responder ante la justicia.

Exige al Gobierno español que promueva la investigación de crímenes de guerra. ¡Actúa!

Muchas gracias por tu solidaridad y apoyo.
Esteban Beltrán
Director Amnistía Internacional

PS: Por favor si puedes, reenvía este mensaje a tus contactos. Gracias.

¿Hasta cuando?

Por Eduardo Galeano (El grano de arena)

Un país bombardea dos países. La impunidad podría resultar asombrosa si nofuera costumbre. Algunas tímidas protestas dicen que hubo errores. ¿Hasta cuándo los horrores se seguirán llamando errores? Esta carnicería de civiles se desató a partir del secuestro de un soldado. ¿Hasta cuándo el secuestro de un soldado israelí podrá justificar el secuestro de la soberanía palestina?

¿Hasta cuándo el secuestro de dos soldados israelíes podrá justificar el secuestro del Líbano entero? La cacería de judíos fue, durante siglos, el deporte preferido de loseuropeos. En Auschwitz desembocó un antiguo río de espantos, que habíaatravesado toda Europa. ¿Hasta cuándo seguirán los palestinos y otros árabes pagando crímenes que no cometieron? Hezbollá no existía cuando Israel arrasó el Líbano en sus invasiones anteriores. ¿Hasta cuándo nos seguiremos creyendo el cuento del agresor agredido, que practica el terrorismo porque tiene derecho a defenderse del terrorismo?

Iraq, Afganistán, Palestina, Líbano ¿Hasta cuándo se podrá seguirexterminando países impunemente? Las torturas de Abu Ghraib, que han despertado cierto malestar universal, no tienen nada de nuevo para nosotros, los latinoamericanos. Nuestros militares aprendieron esas técnicas de interrogatorio en la Escuela de lasAméricas, que ahora perdió el nombre pero no las mañas. ¿Hasta cuándo seguiremos aceptando que la tortura se siga legitimando, como hizo la Corte Suprema de Israel, en nombre de la legítima defensa de la patria?

Israel ha desoído cuarenta y seis recomendaciones de la Asamblea General yde otros organismos de las Naciones Unidas. ¿Hasta cuándo el gobiernoisraelí seguirá ejerciendo el privilegio de ser sordo?Las Naciones Unidas recomiendan pero no deciden. Cuando deciden, la Casa Blanca impide que decidan, porque tiene derecho de veto. La Casa Blanca havetado, en el Consejo de Seguridad, cuarenta resoluciones que condenaban aIsrael. ¿Hasta cuándo las Naciones Unidas seguirán actuando como si fueranotro nombre de los EE.UU.?

Desde que los palestinos fueron desalojados de sus casas y despojados de sustierras, mucha sangre ha corrido. ¿Hasta cuándo seguirá corriendo la sangrepara que la fuerza justifique lo que el derecho niega?La historia se repite, día tras día, año tras año, y un israelí muere porcada diez árabes que mueren. ¿Hasta cuándo seguirá valiendo diez veces másla vida de cada israelí? En proporción a la población, los cincuenta mil civiles, en su mayoríamujeres y niños, muertos en Iraq, equivalen a ochocientos mil estadounidenses. ¿Hasta cuándo seguiremos aceptando, como si fueracostumbre, la matanza de iraquíes, en una guerra ciega que ha olvidado suspretextos? ¿Hasta cuándo seguirá siendo normal que los vivos y los muertos sean de primera, segunda, tercera o cuarta categoría? Irán está desarrollando la energía nuclear. ¿Hasta cuándo seguiremos creyendo que eso basta para probar que un país es un peligro para la humanidad?

A la llamada comunidad internacional no la angustia para nada elhecho de que Israel tenga doscientas cincuenta bombas atómicas, aunque es unpaís que vive al borde de un ataque de nervios. ¿Quién maneja elpeligrosímetro universal? ¿Habrá sido Irán el país que arrojó las bombasatómicas en Hiroshima y Nagasaki?

En la era de la globalización, el derecho de presión puede más que elderecho de expresión. Para justificar la ilegal ocupación de tierraspalestinas, la guerra se llama paz. Los israelíes son patriotas y lospalestinos son terroristas, y los terroristas siembran la alarma universal.¿Hasta cuándo los medios de comunicación seguirán siendo miedos decomunicación?Esta matanza de ahora, que no es la primera ni será, me temo, la última,¿ocurre en silencio? ¿Está mudo el mundo? ¿Hasta cuándo seguirán sonando encampana de palo las voces de la indignación?

Estos bombardeos matan niños: más de un tercio de las víctimas, no menos dela mitad. Quienes se atreven a denunciarlo son acusados de antisemitismo.¿Hasta cuándo seguiremos siendo antisemitas los críticos de los crímenes delterrorismo de estado? ¿Hasta cuándo aceptaremos esa extorsión? ¿Sonantisemitas los judíos horrorizados por lo que se hace en su nombre? ¿Sonantisemitas los árabes, tan semitas como los judíos? ¿Acaso no hay vocesárabes que defienden la patria palestina y repudian el manicomiofundamentalista?

Los terroristas se parecen entre sí: los terroristas de estado, respetableshombres de gobierno, y los terroristas privados, que son locos sueltos olocos organizados desde los tiempos de la guerra fría contra eltotalitarismo comunista. Y todos actúan en nombre de Dios, así se llame Dioso Alá o Jehová. ¿Hasta cuándo seguiremos ignorando que todos los terrorismos desprecian la vida humana y que todos se alimentan mutuamente? ¿No esevidente que en esta guerra entre Israel y Hezbollá son civiles, libaneses,palestinos, israelíes, quienes ponen los muertos? ¿No es evidente que lasguerras de Afganistán y de Iraq y las invasiones de Gaza y del Líbano sonincubadoras del odio, que fabrican fanáticos en serie?

Somos la única especie animal especializada en el exterminio mutuo. Destinamos dos mil quinientos millones de dólares, cada día, a los gastosmilitares. La miseria y la guerra son hijas del mismo papá: como algunos dioses crueles, come a los vivos y a los muertos. ¿Hasta cuándo seguiremos aceptando que este mundo enamorado de la muerte es nuestro único mundoposible?

Aznar tardó un mes en enterarse del Prestige

M. MORENO (elplural.com)

“El Gobierno vive de vacaciones mientras España se incendia”, es la visión que dio ayer el PP a través de su secretario de Seguridad, Ignacio Astarloa, de la gestión del Ejecutivo en relación a la catástrofe provocada por los incendios de Galicia. Una idea reiterada por Mariano Rajoy, quien criticó la “absoluta indiferencia” de Zapatero ante un problema tan grave.

Según Libertad Digital, la recriminación del líder de la oposición no cayó en saco roto y el presidente interrumpió sus vacaciones y viajó a la comunidad gallega. Demos o no crédito a esta interpretación del periódico de Federico Jiménez Losantos, lo que sí se puede afirmar con datos objetivos es que Zapatero ha tardado seis días en acudir a la zona del desastre, mientras que el ex presidente del Gobierno José María Aznar esperó un mes para visitar Galicia tras la catástrofe del Prestige.

Zapatero promete más medios y ayudas para Galicia
Aznar aterrizó en A Coruña el 11 de enero de 2003 y apenas estuvo tres horas allí. El entonces presidente fue abucheado por casi un millar de ciudadanos que se concentraron en las puertas del Centro de Control Marítimo. No llegó a visitar las playas afectadas por el vertido y justificó su actuación diciendo que no había ido a hacerse “fotos de oportunidad”. Además, dijo, tampoco quería “molestar” a los que estaban trabajando para limpiar de chapapote el litoral. La visita de Zapatero a Galicia obliga al PP a cambiar el rumbo de su discurso.

Podrían caer en la tentación de criticar el oportunismo del viaje y seguro que habrá alguno que piense que ha ido simplemente a hacerse la foto. Y, siguiendo con a comparación, de quien sí hay foto es de Mariano Rajoy y el presidente del PP en Galicia, Alberto Núñez Feijóo, apagando el fuego delante de las cámaras de televisión. Ana Pastor, que también les acompañaba fue más discreta y se mantuvo en un segundo plano.

Creix el nombre d'estudiants de català a l'exterior

Creix l’interès per aprendre català arreu del món. Tant, que les comunitats de catalans que al llarg dels anys s’han anat formant per difondre la cultura catalana a l’estranger s’animen cada cop més a organitzar cursos oficials. Enguany els ofereixen 39 Comunitats Catalanes de l’Exterior (CCE), 12 més que l’any 2005. El nombre d’estudiants s’ha disparat fins als 1.726, quasi un 60% més dels 1.039 que es van apuntar l’any passat.

Aquests cursos reben el suport de la Generalitat de Catalunya. L’Institut Ramon Llull s’encarrega del suport pedagògic i de l’organització d’exàmens oficials homologats. I el Programa de Suport de les Comunitats Catalanes de l’Exterior en finança els costos; com explica el seu màxim responsable i director de l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament, Àlex Masllorens, aquest any s’hi destinaran 200.000 euros. “La tasca d’aquestes entitats de la societat civil per difondre la llengua catalana arreu del món és molt important i creiem que han de comptar amb el suport entusiasta del Govern de Catalunya”, ha afirmat.

La Cap de l’Àrea de Llengua de l’Institut Ramon Llull, M. Àngels Prats, troba que una de les raons de l’èxit és “el fet que Barcelona s’hagi posat de moda. Fins fa pocs anys, a les Comunitats Catalanes de l’Exterior els qui volien estudiar català eren els fills i néts dels exiliats catalans. Ara, però, hi ha també estrangers que volen aprendre la llengua perquè s’han interessat per Catalunya des del punt de vista arquitectònic, econòmic o turístic”.

Les Comunitats Catalanes que enguany ofereixen cursos de català per primer cop se situen a Argentina (2), Colòmbia, Cuba, França, Marroc, Regne Unit, Suïssa (2) i Xile. Dins de l’Estat espanyol però fora de l’àmbit lingüístic català, Sant Sebastià endega classes i Madrid s’apunta per primer cop al circuit pedagògic del Llull.

Fin a los crímenes de guerra

Es preciso poner fin de inmediato a los ataques contra civiles. El gobierno israelí, el gobierno libanés, la Autoridad Palestina, Hezbolá y los grupos armados palestinos, deben tomar urgentemente las medidas necesarias para poner fin a los ataques que se están lanzando contra civiles y bienes civiles. Tales ataques son una infracción flagrante del derecho internacional humanitario y constituyen crímenes de guerra.

Israel debe inmediatamente terminar con los ataques deliberados a población e infraestructuras civiles en el Líbano y en Gaza, así como poner fin al uso excesivo y desproporcionado de la fuerza contra libaneses y palestinos desarmados, incluidos niños. Según informaciones recibidas debido a los ataques israelíes son ya más de 300 los civiles libaneses muertos y más de 1.300 los heridos desde que se desató la crisis. En lo que va de año los muertos palestinos superan los 240.
Hezbolá y los grupos armados palestinos tienen que dejar de lanzar ataques contra civiles israelíes. 12 civiles israelíes han muerto estos días por ataques de Hezbolá.
Por otro lado la crisis humanitaria se agrava por momentos en la Franja de Gaza, con consecuencias cada vez más graves para el millón y medio de palestinos que viven en esa región.

La escasez de medicamentos, alimentos y combustible está empeorando como consecuencia de los cierres reiterados y prolongados impuestos por Israel en los pasos fronterizos. Desde la destrucción de la central eléctrica y de la red de suministro de agua de Gaza por las fuerzas israelíes, la mayoría de los habitantes palestinos sigue sin electricidad y agua la mayor parte del tiempo y la situación se ve empeorada por la escasez de combustible, necesario para alimentar generadores de electricidad y bombas de agua.

AI ha hecho un llamamiento al Consejo de Seguridad de la ONU para que autorice y despliegue de inmediato una misión de investigación de las Naciones Unidas en el Líbano e Israel con el fin de investigar los ataques contra la población civil y contra objetivos civiles y otras violaciones del derecho internacional humanitario. Asimismo le ha solicitado ordene la suspensión de todos los suministros militares a Israel y Hezbolá hasta que todas las partes introduzcan las medidas apropiadas para garantizar que la población civil y los objetivos civiles no son atacados.
Exige el fin de los ataques a civiles a todas las partes involucradas en la crisis de Oriente Próximo.

¡Actúa!
Rellena tus datos para que le enviemos un mensaje en tu nombre (leer) al gobierno israelí, el gobierno libanés, la Autoridad Palestina, Hezbolá y los grupos armados palestinos.

Al gobierno israelí, el gobierno libanés, la Autoridad Palestina, Hezbolá y los grupos armados palestinos:
Me pongo en contacto con todos ustedes para exigirles el fin inmediato de los ataques contra civiles. Tales ataques son una infracción flagrante del derecho internacional humanitario y constituyen crímenes de guerra.

El Gobierno israelí debe inmediatamente terminar con los ataques deliberados a población e infraestructuras civiles, así como poner fin al uso excesivo y desproporcionado de la fuerza contra palestinos y libaneses desarmados, incluidos niños.

El Gobierno israelí debe poner fin a los castigos colectivos, levantar el cierre a los pasos fronterizos de Gaza, y restaurar el acceso al agua y a la luz para el millón y medio de personas que allí viven.

El Gobierno del Líbano y la Autoridad Palestina deben impedir los ataques a los civiles de Israel por parte de Hezbolá y de los grupos armados palestinos. Hezbolá y los grupos armados palestinos tienen que poner fin a los ataques deliberados a población civil de Israel.
Les insto a terminar con esta espiral de violencia en la que una vez mas la población civil es la gran víctima.

Atentamente,

(se puede mandar a consulados y embajadas o directament a la web de Amnistía internacional)

Denuncian a una secta disfrazada de ONG

La Red de Ciudadanos Preocupados por "Humana" y diversos organismos estatales denunciaron una secta disfrazada de ONG. Se trata de la ONGs españolas Humana y Fundación Pueblo Para Pueblo, que son utilizadas como pantallas caritativas fraudulentas del grupo Tvind, considerada una secta destructiva. Estas supuestas ONGs además de recoger ropa usada con el pretexto de enviarla a países en vías de desarrollo, se dedican al apadrinamiento de niños.

La denuncia de la Red de Ciudadanos Preocupados por Humana explica que la ONG Humana, ahora Fundación Pueblo para Pueblo, está financiada por la secta Tvind, que tiene su base en Dinamarca. Estas denuncias se vienen produciendo desde hace casi dos décadas, ya que numerosas ONGs alertaron sobre los dudosos procedimientos que Humana empleaba para sufragar supuestos proyectos de ayuda en el tercer mundo.

Los hechos, según Luis Santamaría, especialista en fenómenos sectarios, son que “Humana funciona como aparato financiador de Tvind. Hace muchos años que este grupo firma convenios con ayuntamientos españoles y otros organismos para instalar contenedores donde la gente deja la ropa usada”. En declaraciones recogidas en El Semanal Digital. Estas prendas serían teóricamente enviadas a países del Tercer Mundo con fines benéficos. Pero la realidad es diametralmente distinta: "Las remesas tienen varios destinos”, explica Santamaría. "Una parte se consigna a cupos de catástrofes; otra se recicla; una tercera va a parar a tiendas de segunda mano españolas; y la cuarta es la más nociva de todas, porque se envía a África para comerciar con ella, produciendo un grave daño a los endebles comercios locales”, como denuncian algunas instituciones textiles. Según Santamaría, Tvind es “una secta destructiva, pero sin contenido religioso explícito".

Según los expertos que la conocen desde dentro, utiliza las técnicas de desmembramiento de la personalidad para fines lucrativos. “La Fundación Pueblo para Pueblo es hoy la pantalla pública de Tvind en España. No se sabe a cuántos españoles han podido captar en todo este tiempo”, aseveró. Humana legalizó sus estatutos en Cataluña en 1987. Desde entonces sus relaciones con las organizaciones benéficas no han sido precisamente fluidas. Jamás participó en actividades conjuntas con las otras ONGs catalanas. UNICEF declaró explícitamente en ese momento que ninguna vinculación les unía con Humana.

Fue en 1993 cuando se denunció por primera vez que Humana era una secta. Sucedió en el congreso internacional sobre grupos totalitarios y sectarismo que congregó a numerosos expertos internacionales en Barcelona. Finalmente, ante las reiteradas denuncias que se produjeron en los últimos años, Humana decidió cambiar de nombre. Ahora se llama Pueblo para Pueblo y han reconducido su actividad al apadrinamiento de niños.

Publicado en elplural.com

Cooperació per al desenvolupament des de Catalunya

Hem inaugurat l’Oficina del Mil·lenni a Barcelona. I començo el meu article amb aquest anunci perquè entenc que aquest fet expressa molt més del que podria semblar a simple vista. A través del conveni signat entre la Generalitat i Nacions Unides, que ha permès l’obertura d’aquesta oficina, el Govern de Catalunya s’ha convertit en el primer govern subestatal que ha signat un acord estratègic plurianual amb la Campanya dels Objectius del Mil·lenni de les Nacions Unides.

Cinc anys després de l’inici de la Campanya, Nacions Unides ha advertit que no serà possible aconseguir els seus objectius de promoció del desenvolupament humà i d’eradicació de la pobresa si els Estats no fan un esforç renovat. Des del Govern de la Generalitat hem volgut respondre a aquesta crida amb l’acord de col·laboració que ens permetrà durant els propers anys treballar estretament per definir l’estratègia mundial que ha de dur a la Campanya del Mil·lenni a comptar no només amb l’ajut dels Estats si no també dels ens subestatals, regionals i locals de tot el món, impulsar iniciatives conjuntes que facilitin el coneixement i contribueixin a la difusió dels Objectius del Mil·lenni a Catalunya i a l’estat espanyol, així com inspirar i recolzar els esforços de las ciutadania perquè els Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni siguin una realitat el 2015. Aquest acord, que comporta que Catalunya contribueixi a la Campanya a través de l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament amb un milió de dòlars, la quantitat més important donada per un ens subestatal, se suma als altres dos acords que també hem signat des del Govern amb el Fons de Població i el Fons de Desenvolupament per a la Dona de Nacions Unides.

Catalunya esdevé així pionera en el camp de la cooperació internacional, se situa al mateix nivell que alguns estats, i obre la via a què més governs subestatals es comprometin amb els Organismes Internacionals i els donin suport amb acords d’aquest tipus. Que la política de Cooperació Catalana vol ser un referent ho demostra el salt endavant que hem fet des del 2004: el pressupost d’ajut oficial al desenvolupament s’ha duplicat en només dos anys i enguany ha arribat a prop de 57 milions d’euros, quantitat que representa el 0,36% dels tributs propis, caminant decididament cap a la fita europea i mundial del 0,7% l’any 2010 a Catalunya.

Però l’avanç de la Cooperació Catalana ha estat no només quantitatiu sinó també qualitatiu. El gruix de la cooperació, que s’havia fet en un inici quasi íntegrament a través de les ONG, s’ha transformat radicalment, amb criteris i estratègies pròpies, vehiculades a través d’acords amb organismes multilaterals, que signifiquen ja el 20% dels recursos, a través de la cooperació directa amb els governs dels països beneficiaris (un altre 20%), i la resta via ONG o altres agents. La Cooperació Catalana, a més, s’especialitza cada dia més en els àmbits on pot ser més eficaç i on té més experiència a aportar, com és la gestió de la sanitat i l’educació, la capacitat productiva o la governança –és a dir, la descentralització política i la participació ciutadana-, i finalment, la cooperació multilateral, com ara la col·laboració amb Nacions Unides, que ens permet sumar esforços i ser més eficients, eficaços i transformadors.

Una aposta que, encapçalada per l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament, doncs, vol sobretot sumar esforços i generar complicitats amb la tan activa i plural xarxa civil que conforma allò que en diem la comunitat de la Cooperació Catalana, sense la qual ens seria del tot impossible arribar a fer de la nostra tasca un compromís col·lectiu, de país, ferm, coherent i independent.

Article publicat a El Punt

A Gràcia va guanyar el SÍ per golejada

La participació de la ciutadania de Gràcia en el referèndum de l'Estatut va superar en 7 punts la de la mitjana de Catalunya i en 3 punts la del Referèndum de l´Estatut del 79.

Guillem Espriu, primer secretari de l´Agrupació de Gràcia, ha declarat que el nou Estatut ha tingut un fort suport popular al districte, amb una participació de 7 punts per sobre de la mitjana de Catalunya. I fins i tot l´actual Estatut ha aixecat un major interès entre la població gracienca que el del 1979, ja que enguany hi ha hagut una participació de 3 punts per sobre que la d´aquell any.

A Gràcia, gairebé 4 de cada 5 votants han donat recolzament al nou Estatut. La qual cosa, venint d'una vil.la i d'un districte amb fama de ser molt catalanistes no deixa de ser un gran suport moral per als qui hem lluitat per fer el millor Estatut de la història de Catalunya. Hem hagut d'aguantar moltes pressions i algunes acusacions totalment fora de lloc, però estic segur que el temps ens donarà la raó.

La cooperación catalana al desarrollo

Barcelona cuenta desde el lunes con una Oficina del Milenio de Naciones Unidas. Con la puesta en marcha de esta Oficina, Cataluña da un paso más para convertirse en un referente europeo de la cooperación al desarrollo. La Generalitat colaborará estrechamente con la sede central que Naciones Unidas tiene en Nueva York y trabajará para alcanzar los ocho Objetivos de Desarrollo del Milenio antes del 2015.

Estos objetivos son: erradicar la pobreza extrema y el hambre; conseguir la enseñanza primaria universal; promover la igualdad entre los géneros y la autonomía de las mujeres; reducir la mortalidad infantil; mejorar la salud maternal; combatir el VIH/SIDA, el paludismo y otras enfermedades; garantizar la sostenibilidad del medioambiente y fomentar una asociación mundial para el desarrollo. A pesar de que estos objetivos pueden parecer de entrada inalcanzables para muchos, entre otras razones, porque no se puede obviar que existen intereses políticos, empresariales e incluso religiosos que no facilitan el camino para conseguir estos fines, la Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament (ACCD) hace todo lo posible por llevar a cabo la apuesta que en su día realizaron 189 Gobiernos, en la Cumbre del Milenio del año 2000.

Tal vez no los alcancemos todos, pero los objetivos siguen siendo una meta para el año 2015. El trabajo realizado hasta entonces ya no tendrá marcha atrás. A partir de esa fecha valoraremos el camino recorrido y evaluaremos los puntos donde menos se ha avanzado, con el fin de de trabajar activamente en ellos durante los años siguientes. No podemos obviar que cada año diez millones y medio de niños mueren sin llegar a los cinco años ni que más de mil millones de personas viven en situaciones de extrema pobreza. Todos los esfuerzos que llevemos a cabo, por pequeños que sean, deben tener el objetivo de ayudar a mejorar las condiciones de vida de todas estas personas.

Una vez más, Cataluña vuelve a ser pionera en el ámbito de la cooperación. La Oficina que se pone en marcha ahora en Barcelona es la primera Oficina del Milenio que se abre en Europa. Cataluña viene siendo una referencia en la cultura de la paz y en la cooperación al desarrollo. Una clara muestra de ello es que ha sido el primer Gobierno no estatal en llegar a un acuerdo de colaboración con Naciones Unidas. La Generalitat aportará un millón de dólares al año a la Campaña del Milenio, que se destinará a proyectos de erradicación de la pobreza. Pero esta colaboración no es única ni puntual. El Gobierno catalán, a través de la ACCD, viene cooperando con algunos organismos dependientes de Naciones Unidas desde 2002. Las colaboraciones que mantiene con la UNFPA (Fondo de Poblaciones de Naciones Unidas) con una aportación de 600.000 euros anuales para programas de salud reproductiva y de la mujer; con el UNIFEM (Fondo de las Naciones Unidas para la Mujer) al que la ACCD aporta 500.000 euros para dar apoyo al liderazgo de mujeres jóvenes indígenas de América Latina; con el PNUD (Programa de las Naciones Unidas para el Desarrollo) con el que acordó una ayuda de 600.000 euros anuales en el período 2005-2006 para potenciar las políticas de desarrollo humano en América Latina y el Caribe o con el Comité Catalán del ACNUR (Oficina de el Alto Comisionado de las Naciones Unidas para los Refugiados) con el que colabora desde 2002 en programas en Colombia, Angola y Liberia con una aportación anual entre 400.000 y 500.000 euros son algunos de los ejemplos de esta nueva estrategia de cooperación internacional.

La Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament ha crecido mucho desde su creación en 2002, tanto en lo que hace se refiere a medios técnicos, como en presupuesto. En los últimos tres años, la ACCD ha triplicado su presupuesto. Ha pasado de 13,9 millones en 2003, a 44 millones en 2006. Otro de los objetivos en los que trabaja concienzudamente el Gobierno de la Generalitat es alcanzar cuanto antes la ya mítica cifra del 0,7% destinada a proyectos de desarrollo.

Nuestro objetivo es mantener esta tendencia al alza, pero también, y sobre todo, tener muy claros y bien definidos los objetivos estratégicos de la ayuda oficial al desarrollo, de forma que la cooperación internacional de Cataluña sea de verdad una apuesta sincera por el desarrollo sostenible de los pueblos del Sur y se inscriba en un proyecto a largo plazo coherente y ambicioso.

Artículo publicado en la edición catalana de El País

Ja tenim nou Estatut

El poble de Catalunya ha parlat amb tota contundència: vol el nou Estatut d’Autonomia, perquè ens permetrà avançar inequívocament en la millora de l’autogovern.

El nou Estatut és una bona eina per augmentar les competències i el finançament de Catalunya. I ens permet gaudir de més drets socials. A partir d’ara, el Govern de la Generalitat té més capacitat de decisió en qüestions tan importants com la puja o la rebaixa d’impostos. I això que pot semblar tan simple és, al mateix temps, un dels punts clau de l’autogovern.

Autogovern no és només prendre decisions fàcils i populars, és també haver de decidir sobre temes importants que afecten molt directament la vida i el benestar de les persones. Contràriament al que han dit alguns dels detractors, tots els governs tindran a les seves mans la possibilitat d’aplicar polítiques conservadores o polítiques de progrés. Cada cop que hi hagin eleccions, els catalans i les catalanes faran confiança a una majoria que pot ser de qualsevol color polític; el que canviarà a partir d’avui, com ha dit el president Maragall, és que hi haurà menys raons per al victimisme. A més autonomia i capacitat de decisió, més obligació tenim d’assumir els propis errors.

Ara haurem de revisar a fons tot el procés d’elaboració de l’Estatut. I analitzar perquè l’abstenció ha estat relativament alta. Però el PP, Esquerra Republicana i els Ciutadans de Catalunya, a més de revisar tot això, necessitaran una dosi molt més alta d’humilitat i d’autocrítica si volen entendre què ha passat aquest diumenge a Catalunya i perquè s’han situat tan lluny de la realitat.

Artistes africans, còmic, immigració

El projecte “Ports. Immigració i ampliació d'Europa”, que es pot trobar a Internet, té com a objectiu sensibilitzar els joves sobre la realitat del fenomen migratori i evitar prejudicis i estereotips.

A la professora de Pipis, un nen xipriota de vuit anys, li ha cridat l'atenció que el nen tot just parli. A més, en els seus dibuixos apareixen dues mares: Diana, la seva mare biològica, i Li, l'assistenta xinesa de la família.Davant d’això, Diana acaba acomiadant Li tement que la suplanti com a mare i esposa.

Al final, Pipis parla, però les seves paraules són prejudicis respecte a les persones “diferents”. Aquesta és la història que explica “Mare només n’hi ha dues”, dibuixada per la congolesa Fifi Mukuna i part dels còmics de la col·lecció “Ports. Immigració i ampliació d'Europa”. “Ports” és un projecte finançat per la Comissió Europea que, a través de sis còmics dibuixats per artistes africans, narra la situació de la immigració en el continent després de l'ampliació de la Unió Europea.

Els països socis del projecte, Itàlia i Espanya, que representen els ports d'arribada tradicionals, més les noves fronteres europees, Malta i Xipre, són els escenaris de les propostes. “Mare només n’hi ha dues” exposa una situació quotidiana que mostra com els immigrants, malgrat el paper fonamental que exerceixen en la societat, són figures febles sovint víctimes dels prejudicis i la discriminació. Cada còmic s'ha elaborat a través d’un laboriós procés: investigació i estudi de prejudicis per part d'experts, elaboració de relats per guionistes, dibuix de les propostes i difusió a través de revistes, webs i exposicions.

Extret de Canal Solidari (Olga Berrios)

Començo una nova etapa professional

Aquesta setmana he renunciat a l'acta de Diputat al Parlament de Catalunya, on formava part del grup parlamentari Socialistes-Ciutadans pel Canvi des de l'any 1999.

Ho he fet així perquè el Govern de la Generalitat, a proposta del conseller de la Presidència, m'ha nomenat director de l'Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament.

Prèviament, el consell executiu havia trespassat la política de cooperació al desenvolupament del Departament de Governació al de Presidència. I, alhora, havia atribuït a l'Agència de Cooperació "l'execució i la gestió de la política en matèria de suport a les comunitats catalanes a l'exterior".

Assumeixo aquestes noves responsabilitats amb molta il·lusió i amb la voluntat de treballar tant i tan bé com pugui i sàpiga, per contribuir amb tota la modèstia, però amb decisió i professionalitat, a millorar les relacions de Catalunya amb els pobles i les comunitats del Sud, i també amb la comunitat catalana que viu i treballa a l'estranger.

Compto per fer-ho amb un molt bon equip de professionals, tant a l'ACCD com al què fins ara era la Secretaria de Cooperació Exterior. També hi ha al nostre país una xarxa d'entitats socials que ténen una dilatada experiència en els camps de la cooperació al desenvolupament, la pau i els drets humans. I no cal dir que per tot el món hi han una bona colla de Casals catalans amb ganes d'augmentar els ja importants llaços personals, històrics, culturals i institucionals amb Catalunya.

Tenim molta feina al davant i moltes ganes de fer-la.

Fins i tot a Òmnium Cultural guanya el SÍ

Fins i tot en una entitat tan radicalment nacionalista com és Òmnium Cultural, els vots favorables al SÍ en el referèndum han estat més que els que defensaven el no.

Això sí que és un autèntic revés per als defensors del no a l'Estatut.

Òmnium Cultural va ser l'entitat promotora de la manifestació Pel Dret de Decidir del 18 de febrer d'enguany. Ara ha convocat un referèndum intern en el qual, segons les dades oficials de la mateixa entitat, els partidaris de votar SÍ a l'Estatut han estat el 44,61% i els partidaris del no només el 38,98%.

Potser ara la direcció de l'entitat haurà de meditar seriosament i revisar algunes de les seves accions dels darrers temps, en els quals les decisions de la junta directiva han estat sempre massa coincidents amb les d'un sol partit de l'arc parlamentari. Òmnium havia estat sempre, fins fa un parell d'anys, una entitat molt transversal, en la qual s'hi podien haver sentit ben integrades persones de sensibilitats prou diverses.

Molts processos de pau en marxa

Que els actors d'un conflicte armat signin un acord de pau no significa que immediatament la violència s'acabi en aquest lloc. Un tractat de pau és un pas més d'un procés molt llarg i silenciós en el qual, moltes vegades, tant la comunitat internacional com els mitjans de comunicació sembla que perden interès.

Precisament en els processos de pau que es viuen actualment posa l'atenció l'Anuari 2006 de processos de pau (en pdf), una publicació impulsada per l'Escola de Cultura de Pau i que, per primera vegada, va més enllà de la descripció dels conflictes armats i analitza les negociacions de pau que avui es viuen a 30 llocs del món.Segons l'anuari, durant tot el 2005 va haver en marxa 30 processos de pau i només sis es poden considerar processos consolidats i amb continuïtat. De la resta, 14 han sofert interrupcions i viuen “crisis esporàdiques” i altres deu no tenen els resultats esperats.

El 2005, els conflictes de Sudan, Aceh i Irlanda del Nord van acabar després de finalitzar amb èxit els seus processos de pau. Exemples d'aquests processos inestables són les negociacions que es porten a terme a Angola, l’Índia, la República Democràtica del Congo i a conflictes més mediàtics com el d'Israel i Palestina i el Sàhara Occidental. A l'altre extrem, però, destaquen èxits com la signatura d'un acord de pau definitiu entre el Govern del Sudan i l’SPLA, el desarmament del Moviment Aceh Lliure a Indonèsia i la renúncia de la lluita armada per part de l'IRA i el seu posterior desarmament.

“Signar un acord de pau significa posar el fil a l'agulla per arribar a l'arrel de la violència i començar a treballar”, explica el director de l'Escola de Cultura de Pau, Vicenç Fisas, que destaca que la majoria dels conflictes dels últims anys s'han resolt mitjançant la negociació i no per la via militar. De fet, com indica l'anuari, “existeixen negociacions en dos de cada tres conflictes armats”. Durant el 2005, els processos que van tenir una evolució més positiva van ser els del continent asiàtic i dos de cada tres conflictes van utilitzar mediacions externes. Així mateix, “domina el principi de concedir una amnistia una vegada acabats els enfrontaments armats” i diversos països han establert mecanismes de justícia “transicional i de reparació”.

“L'inici de processos de pau és molt complicat i no es basa únicament en acords signats”, conclou Vicenç Fisas, que alerta de la necessitat que els actors implicats en el conflicte l’afrontin “amb una altra mirada que parteixi de la negociació i no de les armes”.

(Canalsolidari.org)

Estatut, jo SÍ

Nosaltres, dones i homes de Catalunya, davant la convocatòria del
referèndum per aprovar el nou Estatut d'Autonomia volem expressar la
nostra decisió de participar-hi i de votar-hi afirmativament.
Creiem que el text aprovat per les Corts Generals, a iniciativa del Parlament de Catalunya, és un pas important endavant en el reconeixement de les aspiracions nacionals catalanes.

El nou Estatut enforteix les institucions, la capacitat financera de la Generalitat i els instruments d’autogovern per assegurar que Catalunya es pugui desenvolupar com a societat de benestar i com a país creador de riquesa.

Institucions, partits, entitats, experts i agents de tots els sectors han
treballat intensament i llarga per portar a bon port aquesta reforma. El nou Estatut, amb voluntat i ambició de futur, recull la realitat present i els canvis socials, econòmics, culturals i polítics que Catalunya ha experimentat d’ençà de l’aprovació de l’Estatut de 1979.

Valorem positivament, per tant, la millora en la capacitat competencial de la Generalitat de Catalunya, l’avenç substancial en el finançament, l’encaix amb Europa i el món i la incorporació d'un títol de drets, deures i principis rectors que amplia els drets de ciutadania.

Catalunya ha guanyat prestigi i autoritat sempre que ha defensat amb
claredat i fermesa les seves aspiracions de progrés, llibertat i solidaritat. És per això, per refermar el prestigi del nostre país, que invitem a tota la
ciutadania a participar massivament en aquesta decisiva consulta popular.

Avui donem el nostre "SÍ" a aquest nou Estatut per responsabilitat i amb
sentit constructiu, d’acord amb la millor i més compromesa tradició del
catalanisme, amb voluntat d’assegurar el futur de Catalunya. Des de la
convicció que hem d’avançar tots junts i sense renunciar a les legítimes
aspiracions democràtiques dels catalans, considerem que refusar el nou
Estatut portaria el país a un estancament i a la pèrdua d’oportunitats i
horitzons de progrés.

Així doncs, convençuts que ara és l'hora de mirar endavant, ens adrecem
als ciutadans i les ciutadanes de Catalunya per fer-los partícips de la nostra opinió i demanar-los que s'afegeixin a la Campanya cívica pel SÍ al nou Estatut de Catalunya.

JO, SÍ

Paisaje tras la victoria

Lástima. Había y hay mucho que celebrar, pero unos pocos nos han aguado una parte de la fiesta. El Barça ha conseguido una victoria (si se me permite) histórica. Pocas veces la afición de un club (y en general toda la ciudadanía) puede celebrar un éxito como el del miércoles por la noche en París. Era una ocasión para demostrar que el lema Més que un club tiene solamente una lectura positiva, inclusiva e integradora. Era también una gran ocasión para proyectar a Europa y al mundo una imagen amable, culta y civilizada de esta gran ciudad, hoy de moda en el mundo, que es Barcelona.

Desde la óptica deportiva ha sido así, sin duda. Y era lo más importante. El fair play fue la nota dominante en el terreno de juego y en las gradas, antes, durante y al final del partido. Y así debía ser. Felicidades, pues, a ambos equipos y a ambas aficiones. Ése es el espíritu que debe dominar los enfrentamientos deportivos siempre, y muy especialmente en las grandes finales continentales. Hay que separar, pues, el grano de la paja. Podemos estar satisfechos del éxito deportivo del FC Barcelona, cuyo título europeo es la culminación de un proceso que está ofreciendo lo mejor del fútbol a la afición de este maravilloso deporte. También la expresión de júbilo de centenares de miles de personas por tantas y tantas calles y plazas de Barcelona, y de otras ciudades catalanas, españolas y del mundo, formaba parte del mismo espíritu deportivo y de la legítima expresión de júbilo de una ciudadanía antes ávida de sentimientos de pertenencia y de victorias, y ahora orgullosa de los triunfos de su equipo.

Pero lo que ocurrió después de la celebración cívica de la victoria en algunos lugares de Barcelona y otras ciudades es algo bien distinto y merece una consideración aparte. Ni que decir tiene que los actos vandálicos nada tienen que ver con la deportividad ni con los valores que pretende fomentar el deporte. La violencia es, aunque muchos sean incapaces de comprenderlo, el antivalor deportivo por antonomasia. Nada más lejos del espíritu y de los valores del olimpismo que la violencia y la xenofobia. Por eso debemos analizar muy a fondo qué está ocurriendo en nuestra sociedad cuando algunas minorías más o menos organizadas (varios detenidos tenían ya antecedentes por violencia y robo) están utilizando el deporte como vía para crear confusión e intentar debilitar el Estado de derecho, o para canalizar los instintos más primarios de tantos tontos útiles que se prestan a ello sin la menor reflexión ni capacidad crítica.

A la vista de algunos de los hechos vandálicos que se van sucediendo, es menester que nos planteemos otras preguntas que, a mi entender, son de mayor calado. Cuestiones que, además, deberían afectar a todas las fuerzas políticas sin excepción y a toda la sociedad, evitando todos caer en fáciles demagogias o concesiones a la galería. Por ejemplo, ¿por qué los valores democráticos, de la convivencia pacífica y de la no violencia tienen a menudo tan poca consistencia entre nosotros, de modo que es suficiente que un reducido grupo de violentos radicales inicie un asalto premeditado para que inmediatamente se vea secundado por decenas de personas? ¿Cuándo seremos capaces de analizar las causas de la violencia en nuestra sociedad sin que nadie pretenda sacar provecho político partidista de ello a corto plazo? Y la pregunta del millón: ¿no tendrá una relación directa con la actuación a veces desmesurada de una parte de la afición el modo como algunos medios juegan a calentar al máximo el ambiente, como demonizan al adversario de turno antes de los partidos y como contribuyen a enrarecer el clima, con el fin de aumentar sus audiencias? Y ello nos llevaría inevitablemente a preguntarnos también si no ha habido (¿hay?) por parte de algunos clubes una excesiva tolerancia, a veces encubierta o vergonzante, hacia los sectores más intransigentes, más xenófobos y más violentos de sus propias hinchadas.

Responder a estas y otras preguntas, no tener miedo a ciertas respuestas y buscar soluciones que hagan compatibles los derechos de todos los sectores en liza es la única forma de dar solución a un fenómeno que es ya preocupante. Para ello, resulta imprescindible que quienes estamos contra toda expresión de violencia no sólo lo expresemos con claridad y rotundidad, sino que actuemos en consecuencia, con lealtad y transparencia. Sólo de esta forma podrá resultar de verdad creíble el mensaje de que el deporte es ante todo salud y ocio y una magnífica herramienta para cimentar la convivencia democrática en una sociedad cada vez más plural y heterogénea.

Àlex Masllorens es periodista y diputado de PSC-CpC.
EL PAÍS, 19 de mayo de 2006

Un Estatut per consolidar el progrés de Catalunya

A ningú no li podrà semblar estrany que, després de quasi tres anys de treball per tirar endavant l’Estatut, aquest sigui per al grup parlamentari Socialistes-Ciutadans pel Canvi el principal objectiu fins al final de la legislatura.

Catalunya és a punt d’aconseguir el millor Estatut d’Autonomia de la seva història. I el text ha estat obra de quatre dels cinc grups de la Cambra. Serà així per sempre més. Pesi a qui pesi, els quatre grups que hi han treballat i el van votar el 30 de setembre en són coautors i corresponsables. Els quatre grups hi han deixat la seva empremta i és bo que hagi estat així, perquè entre tots l’hem fet millor. També hi ha determinats articles que són com són, en el seu redactat actual, perquè ERC va pressionar perquè ho fossin. Per això, m’agrada recordar en aquest moment la contribució d’Esquerra Republicana a un text que considero molt bo i al qual dono suport amb el major entusiasme.

Dissortadament, els tres grups de la majoria catalanista i de progrés no arriben units a la darrera etapa. S’han dividit just en el moment d’arribar a la meta. I aquest fet resulta especialment trist, sobretot si tenim en compte que van ser els tres grups d’esquerra els qui van posar sobre la taula la necessitat d’un nou Estatut, ja en l’anterior legislatura (sense el suport de CiU, aleshores presonera del PP de José Ma. Aznar).

Els canvis de parer i de posicionament d’ERC, d’un dia per l’altre i contradient les seves pròpies declaracions de principis, han dut el Govern a una situació insostenible. No podia ser que en allò que va ser el compromís més important de l’actual legislatura, els tres grups arribessin dividits, o fins i tot enfrontats. I no podia ser que no se sabés quina era la posició del Govern davant del referèndum. La única sortida digna que li quedava al president de la Generalitat era trencar el Govern, fent-ne fora els qui en aquests moments (més per raons tàctiques que per convenciment) han decidit fer costat al PP en l’oposició a l’Estatut. Crec que la ciutadania no hauria pogut entendre cap altra opció.

Com a resultat de la crisi, avui tenim un Executiu més homogeni, en algún sentit també més consistent i del qual crec que la ciutadania n’espera bàsicament que condueixi bé el breu camí vers l’aprovació de l’Estatut en referèndum. També hi haurà, sens dubte, amplis sectors de la població que li agrairan igualment que demostri que és possible governar amb eficàcia i sense ensurts durant els mesos que quedin de legislatura. Això pot ajudar a revalidar una majoria àmpliament suficient per reconstituir un govern catalanista i d’esquerres, al qual se li demanarà un programa igual d’agosarat, aplicat ja amb les competències i els mitjans que oferirà el nou Estatut i , molt especialment, actuant amb molt més seny i menys soroll de fons.

Accent en les polítiques socials

Aquest Govern ha fet polítiques socials molt avançades, però no sempre ha sabut explicar els canvis als ciutadans. S’ha acomplert una bona part del Pacte del Tinell (alguns observen un compliment del 70% dels compromisos) i s’ha avançat en molts terrenys, com no ho havien fet els darrers governs de Jordi Pujol.

Algunes dels èxits són especialment emblemàtics. Ho és el Pacte Nacional per l’Educació; ho és l’augment dels temps de les visites mèdiques a la xarxa pública de salut i la introducció del diagnòstic ràpid de càncer a tots els hospitals públics; ho és l’increment de 4200 mestres i professors a les escoles i instituts; ho és la construcció de 15 nous edificis judicials i l’aprovació del Pla de construcció i rehabilitació de centres penitenciaris; ho és l’impuls a la construcció directa d’habitatge protegit (havent-se licitat el 67% del què es va prometre durant les eleccions), o bé la construcció ja iniciada de 27.968 nous habitatges protegits, o l’anomenada Llei de barris, amb actuacions integrals per a la rehabilitació per un valor de 200 milions d’euros en una trentena de barris de tot Catalunya; ho són les 3370 noves places públiques per a la gent gran o l’augment del 44% dels complements de les pensions de viduïtat; i així podríem continuar fins a cansar el lector.

Però sovint els errors i el soroll mediàtic han tapat la bona feina feta. Cal superar aquesta etapa i obrir-ne una altra, en la qual sigui possible desenvolupar els molts projectes socials, culturals, econòmics i institucionals que són compartits pels tres grups del tripartit. Només cal que tots sapiguem situar els interessos del país per davant dels de cada partit. Els projectes hi són, si els sabem explicar bé la ciutadania es tornarà a il.lusionar i podrem tornar a obtenir la confiança de la majoria. Catalunya ho necessita, Catalunya s’ho mereix.

Publicat al setmanari ACTUAL

Més drets per als catalans i les catalanes

Vull dir, d’entrada, que estic plenament convençut que el text d’Estatut d’Autonomia de Catalunya que sortirà de les Corts generals significa un gran avenç per a l’autogovern del nostre país. Millora molt les competències respecte de l’Estatut encara vigent del 1979 i també permet tenir un sistema de finançament que s’acosta més al d’un estat federal.

I igualment vull fer un parell de consideracions prèvies que a molta gent influent a Catalunya els poden semblar políticament incorrectes:

1.- Formo part de la majoria de ciutadans d’aquest país que se sent simultàniament català i espanyol; encara que en certs ambients aquesta manera de veure la realitat sembla molt minoritzada; i encara que ben sovint determinades actituds prepotents dominants a les Espanyes em produeixin també una gran pena i molt desencís.

2.- Considero que l’Estatut (i en general totes les lleis i normes democràtiques) no s’ha discutit entre Catalunya i “Madrid”, sinó entre l’interès particular i legítim dels catalans i catalanes i el conjunt dels espanyols i espanyoles, la sobirania dels quals rau a les Corts generals. Parlament espanyol on hi ha diputats i diputades de tots els territoris de l’Espanya diversa i plural (a la part “espanyola” hi havia asseguts diputats del PSC, de CiU, d’ERC, del PPC i d’ICV).

El text resultant no és, òbviament, el mateix que va aprovar el Parlament de Catalunya el 30 de setembre. Això ja ho sabíem tots, i els grups parlamentaris ho havíen previst i anunciat, en públic i sobretot en privat, amb més o menys èmfasi. Potser algun dia caldrà que expliquem amb profusió de detalls i de cites com van anar les coses en la fase de ponència del text i fins a quin punt la “subhasta” per veure qui aixecava més el llistó i posava les coses més difícils a les Corts va ser una actuació en certa mesura irresponsable. Hi haurà temps per conèixe’n més detalls.

El fet, però, és que el dictamen del Consell Consultiu va ser un primer avís que hi havia elements d’inconstitucionalitat en el projecte. Una part d’aquests elements es van pulir en la fase immediatament anterior al 30 de setembre, una altra part, no. I per això algun grup va mantenir esmenes fins al moment mateix de l’aprovació en el Ple. Però el text aprovat va ser molt bo i el consens dels quatre grups parlamentaris que representen el 89% dels vots al Parlament feien molt recomanable apostar pel consens.

El text aprovat al Congrés és també molt potent. S’hi ha perdut en alguns punts. En altres, la meva modesta opinió és que el text ha millorat, o bé perquè és més intel.ligible, o bé perquè és més realista, o bé perquè és més clar a l’hora de fer-ne l’aplicació pràctica i jurídica.

I què és el què, en la meva opinió, ha quedat? Doncs, com ha assenyalat el Govern de la Generalitat, un Estatut que presenta 10 grans àmbits d’avenç social i nacional. No em semblen qüestions menors, ni molt menys: reconeixement històric, per primera vegada, de la singularitat nacional de Catalunya; equiparació del català i el castellà, obligació de conèixe’ls tots dos i garantia de no patir discriminació per l’ús de cap llengua; ampliació dels drets socials, polítics i de ciutadania previstos a la Constitució; incorporació del món local en l’estructura bàsica de l’autogovern; profunda ampliació de les competències, especialment les de caràcter exclusiu; ampliació competencial del Poder Judicial a Catalunya i major adequació d’aquest poder a l’Estat de les autonomies; major paper polític de Catalunya dins l’Estat, més bilateralitat en les relacions, més presència a la Unió Europea i en l’acció exterior; i, molt important, un millor finançament i un sistema que s’apropa inevitablement cap al d’un règim federal.

Comprenc que per a alguns, aquest resultat és l’ampolla mig buida. Respecto aquesta opinió. Per a mi, resulta un avenç indiscutible cap a l’ampolla plena, que seria l’Estat federal.

Ampliació de drets per a tothom

Però permeteu-me que aquí destaqui especialment el capítol que, des d’una perspectiva creient i des de la visió d’una persona compromesa en l’àmbit social, em sembla més digne de ser destacat. Naturalment, parlo del Títol Primer, aquell que s’anomena “De drets, deures i principis rectors”. S’e n’ha parlat molt; especialment per part d’aquells que qüestionaven la necessitat d’incloure’l en el text estatutari. Des dels sectors conservadors moderats s’ha fet esment que no calia incloure una ampliació de drets a l’Estatut, ja que això havia de correspondre a les polítiques concretes de cada govern. Des dels sectors conservadors més radicals o més “carques” els arguments han derivat cap a manifestacions forçades, que buscaven una pretesa consagració legal de perversions com ara l’avortament lliure, l’eutanàsia o, en un cas molt més extrem, fins i tot la poligàmia.

És obvi que darrera d’aquesta visió més radical hi ha una posició que entén que la Constitució ja estava en el límit tolerable, pel que fa al reconeixement de certs drets i que Espanya ha anat massa lluny en diverses qüestions, com ara la regulació del divorci, de l’avortament, del reconeixent legal de les parelles de fet, de l’acceptació dels diversos models de família o del matrimoni entre homosexuals. Vistes així les coses, comprenc que els sectors de la dreta extrema (ja sigui política, social o religiosa) estiguin en desacord amb aquests reconeixements de drets. El que no admeto és que, per raons estrictament partidistes i per demagògia, s’avinguin a fer el ridícul, des del punt de vista jurídic, pretenent que l’Estatut pugui reconèixer drets que estiguin en contradicció amb la Constitució i que aquests drets puguin prevaldre per sobre d’aquella. Això no és jurídicament possible, i ho saben.

Em costava més d’entendre l’oposició inicial i el poc entusiasme actual de la dreta moderada en la seva adhesió a aquest capítol, i els ho he dit diverses vegades, en privat i en públic. A l’Europa de la postguerra i dels anys seixanta i setanta, la complicitat i el consens entre la democràcia cristiana i la socialdemocràcia va fer possible l’època daurada de l’estat del benestar. I aquest es va basar en el reconeixement que un capitalisme “amb rostre humà” i reconeixedor dels drets polítics, socials, econòmics… i de les llibertats individuals de la persona humana, podia conduïr i va conduïr de fet a un nivell de benestar i de prosperitat, combinat amb una cohesió i una justícia social, com mai no havia conegut abans la humanitat. Ha estat l’etapa més pròspera i més equitativa que ha viscut l’Europa occidental. Una bona part de tot això s’està desmantellant avui amb l’excusa de la globalització del capitalisme i de l’extensió de la democràcia i dels drets humans al conjunt del planeta. Però és obvi que de moment els resultats són ben discutibles i que el capitalisme ha perdut el seu rostre humà i han augmentat les desigualtats entre els dos extrems. Avui l’economia i el treball estan menys al servei de la persona humana i la macroeconomia i la concentració de la riquesa en poques mans no afavoreixen precisament la cohesió ni la justícia social, ni a l’interior dels països rics ni encara menys en el conjunt del planeta.

Fins i tot l’Església institucional, ni que només fos per les ganes que el món valorés la seva valuosa Doctrina social, hauria d’estar avui més preocupada per aquesta pèrdua de valors, en el seu conjunt, que no pas, com acostuma a fer, només per qüestions que ja comencen a resultar obsessives a la vista del gran públic, com ara la moral sexual, els preservatius, els models de família o l’eutanàsia. La Doctrina social de l’Església podria permetre oferir un missatge omnidireccional i omnicomprensiu, en un to molt positiu i propositiu i allunyar la insitució del carquisme, de la imatge rància i rampelluda i agra que avui ofereix.

El Títol I d’aquest nou Estatut en justificaria per ell sol, al meu entendre, l’aprovació. És un avenç polític i social importantíssim, fins i tot per a aquells que, legítimament, s’hi oposen. A les persones no les obliga a res més que a acceptar l’Estat de dret i la diversitat de maneres de pensar i de fer; la qual cosa no em sembla que sigui cap pas enrere. Als poders públics els obliga a promoure el ple exercici de les llibertats i els drets que, a més del mateix Estatut, la Constitució i la Unió Europea, contemplen declaracions tan fonamentals i necessàries com la Declaració Universal de Drets Humans, el Conveni Europeu per a la Protecció dels Drets Humans i els altres Tractats i Convenis internacionals que reconeixen i garanteixen els drets i les llibertats fonamentals.

Aquest títol fa referència a una colla de drets i deures en els àmbits civil, social, educatiu, cultural, de la salut, dels serveis socials, laboral, de l’habitatge, del medi ambient, dels consumidors i usuaris, lingüístics… i ofereix unes garanties legals dels drets estatutaris. Això vol dir que no es fa una simple enumeració de drets, sinó que els poders públics n’hauran de garantir el seu compliment i la seva pràctica i els ciutadans tindran capacitat d’exigir-los davant dels tribunals. ¿Això representa una ampliació dels drets per a la ciutadania de Catalunya? Sí, sens dubte. ¿Representa una discriminació respecte d’altres ciutadans d’altres indrets? No, perquè enlloc no es diu que la resta d’espanyols no puguin gaudir d’aquests mateixos drets (i, de fet, l’Estatut valencià ha incorporat alguns d’aquests drets abans que el català). ¿I això representa que s’hagi violat o forçat la Constitució introduint-hi drets inconstitucionals? El legislador entén clarament que no. El Tribunal Constitucional en tindrà la darrera paraula.

A mi m’ha semblat, però, més aviat que a alguns col.lectius i sectors socials els continua fent por la llibertat i l’aposta per la igualtat. L’excusa sempre és que els altres no en sabran fer un bon ús. I, també sovint, darrera la negació d’una major equitat s’hi pot amagar la por a perdre privilegis. (...)

Article publicat a la revista Foc Nou, maig del 2006

Comunicat de Ciutadans pel Canvi

Ciutadans pel Canvi considera que el nou Estatut d’Autonomia aprovat dimecres dia 10 al Senat suposa un avenç molt important per a l’autogovern de Catalunya, que situa al nostre país en el nivell d’autogovern més alt de tota la seva història moderna. Concretament, CpC considera que l’Estatut suposa un pas endavant pel que fa al reconeixement nacional de Catalunya, a la garantia de les competències, a l’assumpció de noves competències i a la millora del sistema de finançament, en una lògica de tipus federal que es correspon amb l’ideari de CpC. Així mateix, CpC valora molt especialment la inclusió d’un Títol específic de Drets i Deures en el nou Estatut, que posa el ciutadà al centre mateix del nostre sistema polític i institucional, tot aprofundint el seu caràcter democràtic i social.

Per aquest motiu, CpC no comprèn ni comparteix la posició d’aquelles forces polítiques que s’han posicionat en contra del nou Estatut d’Autonomia. A més, CpC considera que és una incoherència reclamar-se hereu de la tradició catalanista i demanar el vot contrari a un Estatut que significa un avenç en l’autogovern i en els drets de ciutadania, en comparació amb l’actualment vigent.

En aquestes circumstàncies, CpC vol fer públic que dona suport a totes les decisions del President de la Generalitat, MH Pasqual Maragall, tant les decisions relatives al referèndum d’aprovació del nou Estatut, al govern de Catalunya i a l’evolució de la legislatura.

Comissió Permanent
Ciutadans pel Canvi