El perill de no valorar allò que tenim

La crisi que travessem es presenta amb una doble vessant: econòmica i financera. I és això el que la fa especialment profunda i complexa. En el seu origen hi ha unes responsabilitats polítiques, empresarials i financeres. Però seria injust eximir de tota la culpa una gran part de la població que ha estat vivint durant anys per sobre de les seves possibilitats econòmiques reals, gastant més del que guanyava, gaudint dels préstecs i les hipoteques que els bancs i les caixes oferien irresponsablement, comprant i venent pisos com si l'habitatge fos un producte per especular més que no pas una necessitat bàsica… i utilitzant la targeta de crèdit com si la vida fos un gran casino. Fins que, al final, la realitat, sempre tossuda, ha posat les coses al seu lloc. I la realitat, avui, és dura; com passa sovint, qui més pateix no és qui més havia especulat, ni qui havia guanyat més diners fàcils.

El moment actual exigeix dirigents capaços de combinar agosarament, imaginació i sentit de la justícia. I molta ideologia per superar els paranys i les solucions fàcils i radicalment injustes que proposa la mà invisible del mercat (que no té res d'innocent, per cert). Fa falta una gran dosi de patriotisme en la política, especialment per part de l'oposició. A Espanya, el PP ha demostrat que no en té; a Catalunya, el nou govern i l'oposició haurien d'acordar de seguida mesures de gran transcendència.

Tot Europa necessita un nou consens com el del 1945 entre la socialdemocràcia i la democràcia cristiana, que va fer possible el període més pròsper i de més llibertat de tota la història. Aquest consens preservaria la preeminència de la política per damunt de l'economia i conjugaria llibertat individual i interès col·lectiu, apostant per societats fortes i cohesionades. Hauria d'oferir, a més a més, un missatge i una actitud unitaris i contundents contra la corrupció. L'actual desafecció política és molt més que un clam de protesta ciutadana, és l'ou d'una serp que en altres èpoques ha donat pas a sistemes autoritaris violents, injustos i criminals.

(article que publico avui a El Periódico)

El patriotismo del PP

Está claro: el famoso patriotismo (¿constitucional?) del PP consiste en hacer todo lo posible por hundir a España en la miseria para forzar unas elecciones anticipadas y ganarlas por el mayor margen de votos posible.

¡Qué gran visión de Estado! ¡Qué grandeza moral! ¡Qué gran contribución a la democracia!

PSC

CiU és una còpia dolenta

http://www.pelcanvi.org/dia_marmota/

A l'espera de la reacció internacional a El Aaiun

Serà capaç de reaccionar amb un mínim de dignitat l'anomenada comunitat internacional davant dels crims del Marroc al Sahara Occidental? O passarà tot tal i com estava escrit en el guió des de fa anys?
Si no s'actua per justícia, que es faci almenys per decència moral.

Torquemada a Barcelona

La visita del Papa a Barcelona s’està analitzant aquests dies des de tots els vessants possibles. Hi ha qui es queda només amb el valor pastoral, qui prefereix ressaltar-ne l’oportunitat des d’un punt de vista polític i institucional, o qui destaca el bon moment de les relacions entre Catalunya i el Vaticà. Vista la pompa que envolta l’esdeveniment, tampoc no és estrany que sectors laics o simplement defensors de l’aconfessionalitat de l’Estat posin objeccions a l’excés de triomfalisme i de mitjans invertits en la visita. Atès que s’ha arribat a justificar tot plegat com una inversió en imatge publicitària de la ciutat, sembla que, un cop més, “business is business” i que París bé val una missa.

Benet XVI serà aclamat per una multitud molt diversa de fidels. Però com que la seva església es pretén universal és normal que una part dels creients vulgui manifestar la seva incomoditat amb el pontificat d’un Joseph Ratzinger que arrossega una llarga història anterior com a bisbe i com a cardenal, i no sempre misericordiosa. Al marge d’altres històries prou conegudes i repetides, és oportú recordar el paper de Torquemada de qui va ser fidel escuder de Joan Pau II en la creuada contra els sectors progressistes catòlics. El retorn dels lefebvrians al si de l’església o la rehabilitació de moviments com els Legionaris de Crist són expressions d’una història que ve de més lluny, per exemple quan es va perseguir i inhabilitar sense cap rastre de pietat intel·lectuals catòlics prestigiosos, alguns d’ells defensors de la teologia de l’alliberament, i es van desmantellar comunitats de base a tota l’Amèrica llatina, obrint el pas a una munió de sectes protestants ultraconservadores que s’han fet amos i senyors del continent. Tot això, mentre alguns bisbes s’amistançaven sense complexes amb els dictadors de torn. El Papa que ens honora amb la visita no és només el cap d’un Estat absolutista, ni només un valuós intel·lectual conservador, és el principal exponent d’una visió tancada i apocalíptica d’una església que en el seu moment va preferir que minvés el nombre de seguidors del catolicisme, a canvi d’erigir-se en valedor d’unes essències retrògrades que calia preservar davant del “ramat de senglars” que volia devastar aquella societat ideal pura i immaculada que ja s’ha vist com és en realitat.

(Article que publico avui a l'Avui)

Roma s'alia amb l'església catalana

Deixem, per un moment, la política de banda. Primer missatge, clar i nítid, del Papa a l’homilia (i no només a l’homilia) de la missa a la Sagrada Família: l’església catalana existeix, mal que li pesi al cardenal Rouco. Existeix com a església local en el si d’una església universal, per descomptat!, però té una història i una personalitat pròpies i característiques. D’entrada, i el Papa ho sap molt bé, perquè a Catalunya es donen avui els índex més alts de desafecció religiosa. Si volia connectar amb les elits intel·lectuals i polítiques i amb una part significativa de la societat catalana, Benet XVI ha estat ben assessorat i ha donat mostres de saber on era i quin públic l’acollia a Barcelona. En aquest aspecte, cal reconèixer la bona feina dels cardenals Martínez Sistach i Bertone. El temple de la Sagrada Família és una bona representació d’una determinada cosmovisió i d’una manera d’entendre Catalunya i la seva història (burgesa, religiosa, emprenedora i una mica provinciana) i el Papa ha sintonitzat molt bé amb els representants d’aquesta capa sociològica, que és on hi pot trobar més aliats per a la reevangelització.

Després de la pressumpta “relliscada” de les declaracions papals a l’avió, el sermó de Benet XVI a la nova basílica ha estat d’una moderació i d’una correcció estilística gairebé sorprenents. Fins i tot les inevitables cites al paper de la dona en la societat, a la indissolubilitat del matrimoni entre home i dona, a l’obligació de l’Estat de donar suport a la família o l’oposició a totes les formes de negació de la vida humana “inviolable des del moment de la gestació”, van ser pronunciades com de passada. L’inevitable discurs moral es va emmarcar en el sí d’una reflexió molt més àmplia sobre el diàleg amb el món i la necessitat de superar la dualitat entre la consciència humana i la consciència religiosa. L’apel·lació del cap de l’església al Déu de l’amor, de la llibertat, de la pau i de la concòrdia i la constatació que la bellesa és la gran necessitat de l’home i la millor revelació de Déu són reminiscències de la millor església romana, la que fou mecenes i protectora d’artistes i músics que van buscar l’excel·lència amb llibertat d’esperit. Fora interessant que les paraules del Papa a l’interior de la Sagrada Família inspiressin una nova manera de ser, de fer, d’actuar, de relacionar-se i de comunicar-se de la jerarquia catòlica. Permetint-me que, vist tot el que hem vist fins ara (també aquests dies a Barcelona) em declari molt escèptic. El poder (terrenal) sempre ha resultat una temptació massa forta per a renunciar-hi.

(Article que publico avui a El Periódico)

Shakira 10 - Benet 16

Si a la Shakira li van posar dues multes quan rodava un videoclip a Barcelona, per banyar-se en una font i per circular en moto sense casc... ¿faran el mateix amb el Papa per anar contradirecció pel carrer Diputació, per circular dret en el papamòbil i per no dur posat el cinturó de seguretat?

Perdoneu, però algú ho havia de preguntar.

Inmigración y campaña electoral

Se ha dicho, con razón, que el debate sobre la inmigración debe estar presente en las campañas electorales. Otra cosa distinta es la forma como se afronte la discusión y que ésta se plantee sin demagogia, sobre la base de ofrecer propuestas viables y legalmente irreprochables. La presencia de muchos extranjeros entre nosotros y las medidas que adoptemos (o no) para hacer posible que se adapten a su país de acogida preocupan a los ciudadanos-electores y si no se da una respuesta clara, democràtica y civilizada a esa preocupación se estará abonando el terreno para que los populistas hagan su agosto. Sarkozy y Merkel han planteado la cuestión a su manera, con excesiva simplicidad. Ni se puede atribuir la delincuencia a grupos étnicos, ni se deben exigir a quienes llegan desde fuera más obligaciones que a los ciudadanos de origen.

Si fuéramos todos más honestos, tal vez deberíamos reconocer que lo que más preocupa (además de la competencia laboral en tiempos de crisis) es la impresión que se tiene de que el colectivo musulmán se niega a aceptar que su religión deje de impregnar el conjunto de su vida social y laboral. Esa práctica a veces entra en contradicción directa con las ideas de la Ilustración. El problema es que a menudo nuestra democracia no es tan avanzada como pensamos o desearíamos. ¿Habrá que esperar al 7 de noviembre para ver el trato que recibirá el Papa en España? Los mismos dirigentes políticos que exigen una mayor dosis de integración al extranjero actúan de forma aleatoria y discriminatoria en ocasiones. Por ejemplo cuando aceptan iglesias y templos cristianos en los centros de las ciudades y rechazan oratorios musulmanes. O cuando un político del PP rechaza que haya colas en la calle frente al consulado marroquí e ignora deliberadamente otras colas frente a consulados europeos.

Al final, la cuestión fundamental es que la única solución para hacer posibles y viables unas sociedades tan plurales y tan diversas como las europeas de hoy es apostar radicalmente por la democracia y la libertad y, por supuesto, por la separación de la religión y el estado. Los poderes públicos deberán ser en este tema tajantes y valientes, y dar el mismo trato formal a todas las religiones.

(artículo que publico hoy en El Periódico)

Jesuïtes d'Espanya

El general de la Companyia de Jesús, Adolfo Nicolàs, ha confirmat que ja ha començat el procés pel qual les actuals cinc províncies jesuïtes presents a l'estat espanyol (Aragó, Bètica, Castella, Tarraconense i Loiola -que inclou País Basc i Navarra) es convertiran en una única província. Un procés que durarà fins el 2016. La nova província es denominarà "Província d'Espanya". Davant les reticències que ja fa anys havien mostrat algunes actuals províncies, especialment la Tarraconense i la de Loiola, el general ha demanat que "se superin els particularismes". El 26 de setembre va prendre possessió el nou provincial d'Espanya, Francisco Ruiz Pérez, amb l'encàrrec de tancar el procés d'unificació que ja es va començar a promoure mentre era pare general dels jesuïtes Peter-Hans Kolvenbach i que ara està impulsant amb determinació Adolfo Nicolás.

El Nobel para Mario Vargas Llosa

Para mi, Mario Vargas Llosa ya hace mucho tiempo que era el mejor escritor vivo en lengua castellana. Para mi, el Vargas Llosa de La ciudad y los perros (lo devoré con 16 años) o el de Conversación en la catedral (lloré con el libro en la mano) o el de La tia Julia y el escribidor (¡qué placer de lecturas!) ya estaba consagrado como mi Nobel particular. Hace muchos años que le había entregado el galardón secretamente.

La concesión pública y real, hoy, de ese reconocimiento dice mucho a favor del Comitè que lo concede. El maestro peruano no es un personaje al uso ni cómodo que diga ni escriba siempre lo que resulta políticamente correcto decir. Es un demócrata liberal y conservador, un ilustrado que defiende la separación de la Iglesia y el Estado, pero es sobre todo un hombre libre. Yo he discrepado muchas veces de sus ideas en público y en privado, y a veces hasta me han molestado algunas de sus opiniones, pero siempre he respetado al gran intelectual que es. Y, sobre todo, admiro al magnífico escritor.

El premio Nobel será un buen motivo para releer al maestro. ¡Enhorabuena varguitas!

Entre críticas y agasajos

En Gran Bretaña, las movilizaciones de apoyo al Papa han sido mucho más masivas que la participación en manifestaciones en su contra. Lo que no deja de tener mérito en un país donde los católicos son minoría y donde existe una religión de estado de la que la propia reina es su cabeza visible. En eso coinciden Isabel II y Ratzinger, pues son a la vez jefes de estado y cabezas de una iglesia. Una doble condición que a muchos se les antoja un auténtico desfase histórico, nada acorde con los vientos de la modernidad ilustrada. Coinciden también la reina británica y el Papa en que ambos son rematadamente conservadores, aunque la soberana deba disimularlo a veces para que nadie ponga en duda su condición de reina de todos sus súbditos. En Roma, por el contrario, no se andan con disimulos desde hace varios siglos y tanto los discursos políticos como morales desprenden un tufo medieval que no admite interpretaciones florentinas. Y no digamos ya las formas rancias que todo lo invaden, empezando por esas vestimentas de príncipes arcaicos, tan alejadas de los usos cotidianos del común de los mortales.

Pero lo que realmente solivianta a los sectores progresistas, en general en toda Europa, son algunas posiciones que mantiene la iglesia católica en cuestiones como los casos de pederastia, el papel de la mujer, el respeto a los homosexuales, la condena de los métodos anticonceptivos, la propuesta de combatir el SIDA sólo con la castidad en países donde esta enfermedad es una auténtica plaga. Y en un plano más político, la negativa a firmar convenios internacionales que afectan a derechos humanos o el apoyo a dictadores. Además de haber combatido internamente las opciones eclesiales más abiertas, mientras se hacían aproximaciones o se ha acogido de nuevo en el seno de la iglesia a los sectores más reaccionarios y hasta cismáticos.

Hace siglos que buena parte de la jerarquía eclesiástica ha olvidado que gobierna la que debería ser la iglesia de los pobres. Por suerte, han habido honrosas excepciones en la cúpula y continúan existiendo miles de católicos, por todo el mundo, comprometidos en acciones que dicen y enseñan mucho más sobre Jesús de Nazaret que los grandes sermones en los templos. La gente, incluso la que no se define como creyente, continúa admirando a los hombres y mujeres buenos que luchan al lado de los desheredados del planeta en nombre de unos ideales o una fe religiosa. Pero a la hora de la verdad, el Papa llegará a Barcelona y no dudo que podrá pasear satisfecho por sus calles a bordo del papamóvil, en loor de multitudes, y que las autoridades civiles querrán agasajarle con gran boato, dispuestas incluso a aguantar críticas a nuestra forma de gobierno, sin la menor voluntad de aclarar el carácter político o religioso de la visita. En ese ambiente general de vivas, vítores y agasajos, me temo que la necesaria crítica, más o menos organizada, a las formas y al fondo de la visita van a pasar casi desapercibidas. Y es que a lo mejor, en estos tiempos donde todo es espectáculo o no es nada, a los sectores críticos les faltaría mejorar la puesta en escena de sus acciones reivindicativas.

(Artículo que he publicado en El Periódico)

Mujeres y poder

Por primera vez en la historia, el Gobierno colegiado (Consejo Federal) de la Confederación Helvética será mayoritariamente femenino, dado que, tras la elección hoy en el Parlamento de una nueva ministra, cuatro de los siete miembros del Ejecutivo son mujeres.

Suiza, que fue la última democracia de Europa en otorgar el voto a las mujeres (1971), dio hoy un paso histórico al reemplazar a uno de los dos ministros salientes por una mujer. Hasta la fecha, el máximo número de mujeres, tres, se había alcanzado con el actual Ejecutivo. La socialista Simonetta Sommaruga consiguió ser elegida con una holgada mayoría de 159 votos (eran necesarios 123) pero sólo en el cuarto turno de votaciones. Sommaruga sustituirá al también socialista Moritz Leuenberger, que ha sido ministro de Transportes y Medio Ambiente del Gobierno colegiado durante 15 años y que anunció su retirada el pasado julio.

Mare internum

A favor dels serveis públics

Diu la Martine Aubry que "els serveis públics són el patrimoni dels qui no tenen cap altre patrimoni". Hi estic plenament d'acord. La dreta clàssica s'ha disfressat amb pell de xai i va de moderna, però continua creient que cal pagar menys impostos i reduir la despesa pública, de manera que cadascú tingui més o menys serveis segons el seu patrimoni, però no amb criteris d'igualtat ni de fraternitat. I, d'aquesta manera, la llibertat dels més febles és sempre molt relativa.

La novetat de passar comptes

Tenint en compte que els programes electorals haurien de ser considerats com "contractes morals" entre els electors i els candidats, el més normal seria que a final de cada legislatura els partits s'acostumessin a passar comptes d'allò que s'ha fet i del que no s'ha pogut acabar de fer, explicant-ne les raons. Benvinguda sigui aquesta iniciativa.

http://presidentmontilla.cat/

Discapacitat intel·lectual

Un altre Masllu a: http://www.social.cat/entrevista/1481/hi-ha-molta-feina-amagada-molta-exigencia-i-molta-qualitat-que-han-de-sortir-a-la-llum

Entrevista al 3/24

Dijous 19 d'agost, el canal 3/24 emet una entrevista que em va fer sobre Intervida. Ho fa en tres franges horàries: 10'30-18'00-22'30 i també estarà penjada a la web del 3/24:
http://www.tv3.cat/videos/3069850/Intervida-com-surt-de-la-crisi

¿Quién no ha soñado nunca con tener un año sabático?

http://blog.xn--unaosabatico-chb.es/2010/07/22/quereis-conocer-mejor-a-nuestros-15-semifinalistas/

Ultramarins i ultramontans