Sóc una nació

¿Quina era la pregunta?

Avui seré original i no parlaré de l’Estatut. De fet, és fàcil imaginar quin deu ser el meu estat d’ànim en conèixer la decisió del Tribunal Constitucional, atès que vaig tenir l’honor de ser una de les persones que van formar part de la ponència que el va elaborar. També vaig tenir la sort de poder-lo defensar a les Corts Generals, tot admetent que en el procés de negociació era lògic que es modifiquessin articles i que, en definitiva, el resultat final fos a la baixa. Aquests dies s’ha recordat en alguns mitjans que fins i tot el president Macià, a l’inici de la segona República, va acceptar per pragmatisme una reducció del sostre competencial. Però la qüestió de fons és qui decideix què i aquí és on la democràcia espanyola té un problema greu, perquè la negociació i el pacte ja es van fer en el seu moment on s’havien de fer i ara la retallada, per modesta que sigui, l’ha fet un grup reduït de persones que integren un organisme totalment desacreditat i amb la legitimitat sota mínims. Macià no va haver de negociar amb 10 jutges, sinó amb els legítims representants democràtics del poble espanyol.

Però no he d’escriure sobre l’Estatut. Reivindico la llibertat i vull saber fins on pot arribar. Si el Pla Ibarretxe era una opció inadequada i en aquell moment es va posar com exemple la via catalana... si a l’esquerra abertzale se’ls demana que es distanciïn de la violència terrorista i optin per la via democràtica i pacífica (també a la catalana)... si la coartada és sempre que els interessos dels pobles i de les persones s’han d’expressar pel camí dels vots i del diàleg... La pregunta, ara, és ¿existeix una via democràtica per a plantejar amb llibertat i sense coaccions la viabilitat de la secessió d’una regió de la Unió Europea? Altres Estats ja han dit que sí, encara que no ho haguem vist. Però Espanya, fins ara, s’ha limitat a recordar-nos, fins a vuit cops, la “unitat indissoluble de la nació espanyola”. Si no és possible el federalisme perquè a l’altra banda de l’Ebre no hi trobem prou federalistes... Si aquest Estatut no és acceptable ni quan ja se n’ha rebaixat el contingut... Si volem que els bascos optin per la via catalana, però la via catalana tampoc no serveix... Si el no és sempre la resposta, ¿quina era la pregunta?

(Publicat a El Periódico el 2 de juliol)

La gran trampa

(Para leer la versión castellana del artículo que publico hoy en El Periódico: http://www.elperiodico.es/es/noticias/opinion/20100628/gran-trampa-populares-populistas/352276.shtml )

Abans que comencés ­l'exagerada campanya sobre el burca, ja havia detectat un augment del nombre de missatges ­xenòfobs a internet. No crec que sigui una coincidència casual. Un dels e-mails més estúpids m'ha arribat d'un conegut que pretenia posar en evidència que els autòctons ens fem un tip de treballar mentre els estrangers viuen només dels serveis socials a costa de tots nosaltres i, suposadament, sense pagar impostos. Però vet aquí que justament aquest conegut fa cinc anys que es va prejubilar als 60, i ­està vivint gràcies a les cotitzacions dels qui treballen. O no de tots, perquè ell és el primer a no ­pagar la Seguretat Social de la dona peruana que li neteja el pis. I si la seva pròpia mare pot continuar vivint a la casa de tota la vida és perquè compta amb l'atenció i l'afecte, quasi cada dia de l'any, d'una altra dona immigrada. Parlo d'aquest cas, però ­podríem posar mil exemples més igualment hipòcrites i incoherents.

La campanya contra el burca s'ha plantejat com una qüestió religiosa i de defensa de la llibertat, però l'han promogut populistes xenòfobs i populars oportunistes. I els fa el joc a ells, per més que s'hi hagin apuntat persones i col·lectius de bona fe. Certament que l'ús del burca (gairebé inexistent a Catalunya, tot s'ha de dir) va contra la dignitat de la dona i que és bo regular-ne l'ús en equipaments públics, per la via de garantir que cap persona no pugui entrar-hi tapada de dalt a baix o ocultant la seva identitat. Però és ben curiós que ningú ­hagi qüestionat la dignitat de les monges que van habillades amb hàbit integral i toca (potser perquè n'hem vist sempre a casa nostra). Tan estrany com que es reguli la construcció d'oratoris musulmans i no dels temples d'altres religions. També és absurd que això passi en la mateixa societat liberal i cosmopolita que es creia més moderna que ningú perquè permet que es passegi totalment nu pels seus carrers. Lamentablement, un debat interessant que s'hauria hagut de plantejar des de la perspectiva dels drets i de les llibertats, en el marc d'un Estat democràtic aconfessional, s'ha afrontat des dels prejudicis religiosos i xenòfobs. I, d'aquesta manera, només hi guanyaran els més oportunistes.

El modelo europeo de cohesión social

(Para leer la versión en castellano: http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAS&idnoticia_PK=718109&idseccio_PK=1498

Europa rep cada dia grans pressions perquè renunciï al seu model de benestar. Arriben per tot arreu i no són innocents. Sovint hi ha fins i tot una certa maldat en les pretensions d’algunes corporacions públiques i privades o d’entitats financeres perquè es redueixin les polítiques socials. Alguns experts amaguen que la seva sapiència no és neutral i moltes vegades obliden que ells mateixos o les institucions que representen es financen precisament amb recursos públics; cosa que significa que les seves especulacions intel·lectuals es paguen en part amb els impostos dels qui se’n van a la cua de l’atur.

S’ha d’insistir que no hi ha un únic model econòmic, per més que el món s’hagi globalitzat. Ni tan sols una sola visió del capitalisme. No tots els països han d’actuar com la Xina ni aplicar el seu patró. A Europa hi ha hagut un paradigma propi que segueix sent vàlid, encara que necessiti alguna revisió. El que ens falta ara no són arguments per defensar el model europeu, sinó líders amb prou coratge per afrontar el setge a què s’està sotmetent l’euro i, amb ell, una determinada concepció de la política i de l’economia al servei de tota la societat i no només d’uns quants privilegiats.

Mentrestant, a Espanya s’han acumulat problemes addicionals i específics. No per haver-nos excedit en les polítiques socials, ja que la inversió social és encara més baixa que als països del nostre entorn, sinó per haver viscut la majoria per sobre de les possibilitats reals de les nostres butxaques. El problema d’Espanya, malgrat el que proclamen populars i populistes, no és que es pagui molt, és més aviat que fa massa temps que sentim que els impostos són dolents i s’han d’eliminar. I com que no és el millor moment per canviar aquesta tendència, farà falta buscar una alternativa perquè l’Estat ingressi més recursos. Segons l’OCDE, vivim en un dels països amb un frau fiscal més elevat. Actuar d’una vegada per totes amb decisió i audàcia en aquest terreny suposaria un gran alleujament per al tresor públic, amb l’avantatge afegit que el Govern comptaria amb el suport entusiasta de la gran majoria.

Burkas

Europa, dicen, no puede tolerar la presencia de burkas en sus calles

Papes, papismes i papanatismes

Artículo que publico hoy en El Periódico. Para leer la versión en castellano: http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAS&idnoticia_PK=710105&idseccio_PK=1006&h=

¿Què passaria si el president d’un país democràtic es plantés en ple centre de la plaça de Sant Pere, en visita oficial, i denunciés davant el cap d’Estat del Vaticà que aquell petit país és una anacrònica monarquia absoluta que menysprea la democràcia i ignora els drets humans quan li convé? Segurament s’armaria un gran enrenou amb protestes i potser una crisi diplomàtica. Molts fidels considerarien les declaracions una ofensa al cap de l’Església catòlica. Però, ¿en què quedem? ¿El Papa és líder d’una Església o cap d’Estat?

En realitat, els papes, i especialment Joan Pau II, han abusat a conveniència d’aquesta doble condició. I ho han fet amb la complicitat de molts governs. Només així es pot explicar que, durant una visita pastoral, un papa arribi a l’aeroport d’un país, sigui rebut per les màximes autoritats amb honors de cap d’Estat i, immediatament, sense cap tipus de respecte per les normes del protocol internacional, ni per les regles de cortesia de la diplomàcia, comenci a criticar lleis aprovades per parlaments democràtics. Entenc que la majoria de governants han de creure que acceptar aquesta manera de fer és una concessió a la galeria (a una part de l’electorat), però en realitat em sembla un gest poc seriós, una burla a la dignitat del seu poble i una actitud pròxima al papanatisme. El Papa és el primer a qui se li hauria de dir allò d’«Al cèsar el que és del cèsar i a Déu el que és de Déu».

La recent visita a Catalunya del número dos del Vaticà, Tarcisio Bertone, per preparar la visita que Benet XVI realitzarà al novembre ha estat molt il·lustrativa. Amb tota la successió de polítics per rebre’l i fer-se la foto amb ell. Fins i tot el Rei va aprofitar per dinar amb ell, acompanyats per un cardenal i un abat (un altre cop la nefasta barreja). El Papa vindrà a Barcelona a consagrar la Sagrada Família; un acte estrictament religiós. Però un cop més serà rebut amb honors de cap d’Estat i farà les declaracions i els sermons que li vingui de gust fer. I el viatge haurà fet canviar la data prevista per a les eleccions. Mentrestant, l’últim gran debat sobre l’aconfessionalitat de l’Estat l’ha provocat una noia que pretenia anar a l’institut amb vel.

Adéu a les caixes d'estalvis?

Som molts els qui, cada cop amb més convenciment, som partidaris de l’anomenada banca ètica. No n'hi ha un sol model; sortosament. Cada entitat té les seves característiques i particularitats, els seus accents. I aquesta diversitat és molt interessant. N’hi ha que donen suport a projectes al tercer món, n’hi ha que ho fan aquí, en projectes socials i/o cooperatius...

Les caixes d’estalvis van néixer, originàriament, com a iniciatives socials alternatives als bancs. Al darrere hi havia, en general, una voluntat d’oferir un nou servei a les classes treballadores, que podia consistir en incentius als petits estalvis i també en garantir unes mínimes pensions per a la jubilació.

L’èxit del model va ser tan gran i el creixement d’algunes caixes de tal magnitud, que fins i tot van poder assignar quantitats molt importants a les obres socials i culturals. De manera que l’estalvi popular no solament garantia una vida una mica millor als obrers i a les classes mitjanes, sinó que també va servir per millorar la formació cultural i la cobertura davant de situacions de pobresa o d’indigència.

Les caixes d’estalvis, a més, estaven molt directament connectades al territori on havien nascut i s’implicaven en el desenvolupament local.

Des de fa uns anys, lamentablement, les més importants s’han anat convertint en grans entitats financeres, i han fet la competència (deslleial, per cert) als bancs, han invertit on calgués sense cap mena de criteri social, ni de sostenibilitat, ni ètic; les caixes han acabat essent cada cop més com els bancs. “La pela és la pela”.

Ara es vol aprofitar la crisi, no per corregir la deriva de les caixes, que feia temps que s’allunyaven dels objectius fundacionals, sinó per fusionar-les, liquidar-ne algunes i qui sap si per privatitzar-ne també (Aznar i altres savis ja ho han demanat obertament). O sigui, per comptes de renyar-les per haver-se allunyat de la seva obligació i situar-hi al capdavant persones que creguessin en la funció social de les caixes, hi posarem taurons de les finances, amb sous astronòmics, per aconseguir que d’aquí a quatre dies ja ningú recordi perquè van néixer les caixes d’estalvis i què s’esperava d’elles.

I, mentrestant, aneu-vos acomiadant de les obres socials. La seva dissolució potser no serà d’un dia per l’altre, però de sobte, un dia, no en quedarà ni rastre.

Uno de los suyos

Transcribo la carta de una lectora en El Periódico (23.4.2010)

Isabel Núñez

No sé por qué tenemos que soportar cómo se glorifica a un personaje franquista, de pasado tan oscuro, al que hemos visto fotografiado con nazis y con el brazo en alto, y cuyo mandato en el COI estuvo marcado por las denuncias de corrupción. Un diario serio como Le Monde informa así de su muerte: «Hombre de influencia y contactos, el señor Samaranch tiene su parte oscura. Nunca ocultó su admiración por Franco (...). Si bien dio al COI el peso económico y político que tiene hoy, también consintió un funcionamiento opaco. Durante su mandato, las acusaciones de corrupción se acumularon». Las alabanzas de la prensa española forman parte de la desmemoria histórica de este país.

En cuanto a poner la capilla en la Generalitat, nadie se imaginaría a la cancillera Angela Merkel honrando las exequias de un nazi.

Por un ocio inteligente

Puede resultar un ejercicio interesante intentar trazar el retrato robot de una sociedad a partir de la forma como se relaciona y se divierte su juventud. En el caso de la nuestra, parece claro que una proporción demasiado alta de personas ocupan su tiempo libre, que es mucho, frente a los ordenadores cuando están solos, o bebiendo y fumando en la calle y en bares cuando andan con amigos y conocidos. No son todos así, no caigamos en los tópicos de siempre; hay una juventud sana y comprometida en la mejora del mundo. Pero la proporción no es la que sería deseable. Y no se fomenta bastante un ocio alternativo, falta oferta cultural atractiva durante los horarios de holganza. Se deberían ofrecer más alternativas a esa franja de población cuyo mundo no va mucho más allá de internet, wifis, discotecas o botellones. Dibujar un mapa con los valores que se quieren fomentar resultaría fundamental para dar un vuelco a los que hoy son dominantes.

Podemos copiar algún experimento más o menos lejano, como el del Liceo Rongotai de Wellington, en Nueva Zelanda, que lleva dos cursos con un innovador sistema de recompensas para fomentar la lectura de literatura en papel entre sus alumnos. Los incentivos van desde una simple coca-cola, un abono para el metro, una entrada para el cine, una recarga para el móvil, una sudadera... y hasta un vale para comprar ropa para los tres alumnos más lectores del colegio. Los préstamos de libros en la biblioteca del centro se han multiplicado y algunos alumnos han reconocido que aprecian mucho más el placer de la lectura. Pero tenemos también éxitos propios que pueden inspirar nuevas propuestas. Barcelona puede alardear de haber apostado desde hace años por construir muchas y buenas bibliotecas. Y están llenas a todas horas, en laborables y festivos. Incluso cuando abren por las noches para ofrecer espacios tranquilos a los estudiantes. Del mismo modo, la apertura excepcional de museos por la noche, o la gratuidad de los primeros domingos de mes por la mañana y de todos los domingos por la tarde, han sido prácticas muy exitosas. Habría que pensar en otras opciones de ese estilo. Es fácil quejarse de cómo es la juventud, lo difícil es estrujarse el cerebro imaginando ofertas alternativas de ocio inteligente. Una responsabilidad que nos atañe a todos.

La comisura izquierda de la boca

Por la mañana me he hecho una carnicería en la cara. Tal vez no debería aprovechar tantas veces la misma maquinilla de afeitar. He recordado a Cortázar: “Afeitadoras eléctricas previstas para resistir a todas las contorsiones de una cara, pero acabo de descubrir que si se silba La payanca hay un momento en que las hojas lastiman la comisura izquierda de la boca. (Escribir indignado al fabricante de la Rémington Sixtant; pero habría que mandarle el disco del tango, claro)”.

Científics i poetes

Un poema de Josep Piera diu, entre d’altres coses: “La poesia són veus convertides en sons/que diuen d’on venim, on anem i qui som”.

És una idea suggerent, però no estic massa segur que realment sapiguem més, gràcies als versos, d’on venim, on anem i qui som.

Jorge Wagensberg ho diu a la seva manera: “Art i ciència són dues formes de coneixement, però millor pujar en un avió dissenyat per un científic que en un altre ideat per un poeta”.

Vita brevis

La majoria d’existències humanes es poden resumir en ben poques paraules. La revista electrònica Smith (smithmag.net) anima el personal a explicar històries que no passin de les sis paraules. Tant li fa que siguin diatribes contra les ex parelles (secció Vomita les entranyes) o la pròpia autobiografia. Aquest projecte es basa en una història mínima que segons l’editor de la revista, Larry Smith, va escriure en sis mots Ernest Hemingway: “Rebaixa: sabates de nadó, sense estrenar”.

Entre les històries més curioses, s’hi poden trobar aquestes: “Espantat de morir, terroritzat de viure”; “Intenteu no pensar amb massa intensitat”; “Continuo preparant cafè per a dos”; “Cinquanta anys, existència de Déu improbable”; “Nascut a Califòrnia, després res més”; “Arreglo waters, em paguen una merda”; “Naixement, infantesa, adolescència, adolescència, adolescència, adolescència”.

Xingjian

Gao Xingjian, premi Nobel de Literatura 2000 i pintor: “Davant la bogeria del món, la soledat ens alleuja i ens salva”

La diferencia entre un hombre y una estatua

La talla de las estatuas disminuye alejándose de ellas; la de los hombres, aproximándose.

Una pobra justícia inadaptada

Para leer la versión en castellano:

http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAS&idnoticia_PK=693839&idseccio_PK=1006&h=

Dir que «la justícia és una conya» li va costar fa anys una condemna a un alcalde andalús. Avui l’expressió gairebé sembla ingènua. Una part de la justícia espanyola, la més polititzada, és perillosament maquiavèl·lica. S’ha dit, amb raó, que el poder judicial ha estat l’únic que no s’ha adaptat a l’Estat de les autonomies. La qüestió, en realitat, és més greu: en el poder judicial no s’ha produït una autèntica transició, no hi ha hagut el canvi d’actituds i mentalitats que el país tenia dret a exigir (¡si ho van fer fins i tot els militars!) i amplis sectors es resisteixen a adaptar-se a les exigències de la democràcia.

Una víctima emblemàtica és el jutge Garzón, encara que n’hi ha altres. Vista l’estranya forma d’actuar de membres rellevants del Suprem i del Consell General del Poder Judicial, a ningú pot estranyar-li que existeixin sospites que hi ha una persecució a la persona i no un intent de millorar la justícia. Garzón seria llavors el caçador caçat, però no estan clars els motius. I quan això passa, es disparen les conjectures. Molts ciutadans tenen la impressió que s’està perseguint un jutge no per uns errors concrets, sinó per una trajectòria professional que pot haver estat discutible, però que ha estat independent. ¿Potser és això el que molesta algunes corporacions de jutges acostumades a actuar en bloc i predisposades a rebre l’aplaudiment dels qui les van nomenar? ¿No era precisament la independència judicial el que s’havia de defensar? ¿No s’havia de combatre la corrupció?

Durant la República i la guerra civil el quintacolumnisme antidemocràtic es va refugiar sovint en els palaus de justícia. Teníem dret a creure que això formava part del passat, però un jutge que es proposava revisar els crims franquistes i reobrir una pàgina mal tancada de la nostra història infame del segle XX pot asseure’s al banc dels acusats per culpa d’organitzacions que es diuen a si mateixes hereves d’aquells criminals. Aquesta acció no és contra un magistrat, sinó un atac en tota regla a una justícia lliure, democràtica i independent. I molts jutges que avui callen o miren cap a un altra banda poden ser els següents quan s’atreveixin a prendre decisions valentes. Si és que en queda algun que ho faci.

Víctimas y verdugos

Jueces para la Democracia, asociación a la que pertenece Luciano Varela, ha salido hoy en defensa de Baltasar Garzón y ha considerado que no prevaricó. En un comunicado, la asociación muestra su "honda preocupación" por el procedimiento que instruye uno de sus fundadores y recuerda que la causa "se abrió exclusivamente a instancias de asociaciones que podrían calificarse como de extrema derecha, herederas ideológicas del franquismo", en referencia a Manos Limpias, Libertad e Identidad y Falange Española de las JONS.

En este sentido, Jueces para la Democracia expresa su "opinión contraria" a la utilización del proceso penal "para conseguir sentar en el banquillo al único juez de este país que, a instancias de familiares de desaparecidos durante la represión franquista, ha tratado de articular una respuesta procesal penal adecuada a las demandas".

La asociación recuerda que en el seno de la propia sala de lo penal de la Audiencia que le declaró no competente hubo "discrepancias" al respecto, por lo que concluye que la actuación del juez es "jurídicamente discutible y, por lo tanto, no opuesta frontalmente a la legalidad". Añade, además, que la investigación llevada a cabo por Garzón no perjudicó a nadie, ya que "no existe ninguna persona o grupo que haya visto limitados sus derechos por la instrucción", y considera que no puede llamarse "prevaricadora" a una actuación que, "acertada o equivocadamente desde una perspectiva jurídica", trata de dar respuesta a las demandas de las víctimas. (EFE)

¿Se puede limitar la telebasura?

(Para leer la versión en castellano: http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAS&idnoticia_PK=685286&idseccio_PK=1006&h= )

Sabem fins on pot arribar la degradació ètica i professional d’alguns periodistes i presentadors de televisió. Ho veiem diàriament. Però ¿quin és el límit en democràcia de la degradació moral d’algunes cadenes generalistes? És cert que la Constitució consagra la llibertat d’expressió com un dret fonamental, però també proclama que «els poders públics promouran i tutelaran l’accés a la cultura, a la qual tothom té dret». ¿Que potser no hi ha un abandonament en les obligacions de l’Estat quan es tolera la porqueria moral i intel·lectual que ofereixen alguns programes televisius?

La professió periodística ha aprovat codis ètics, amb un encomiable afany d’autoregulació; fins avui sense gaire èxit, tot s’ha de dir. Hi ha qui ha arribat a suggerir que s’hauria d’intervenir per posar fi a determinats excessos d’algunes cadenes de televisió. No és una qüestió menor, és un debat que tenim pendent. De fet, la Constitució espanyola determina que «la televisió és un servei públic essencial, la titularitat del qual correspon a l’Estat», encara que existeixin concessions a empreses privades.

Em sembla molt trist que, per un costat, la nostra societat estigui fent un esforç econòmic cada vegada més gran perquè tothom pugui tenir accés a una educació de qualitat i, al mateix temps, unes empreses que només pensen en el seu benefici immediat hagin convertit en déu els índexs d’audiència i els importin un rave els efectes que la programació que defequen les seves cadenes puguin arribar a tenir sobre els nivells culturals i morals de la població. D’aquesta manera, milions de nens i adolescents que són beneficiaris de les inversions públiques en educació estan sent sotmesos directament a la pressió de la porqueria televisiva i, de manera indirecta, als efectes irreparables que aquesta merda causa en les ments dels seus progenitors i avis. Mentre un servei públic millora amb l’esforç de tothom, un altre servei públic essencial es degrada dia rere dia sense que ningú faci res per impedir-ho. I d’aquesta manera, en comptes de progressar, cada vegada som una mica més bruts.

Per Gaza

La Unión Militar Democrática

(para leer la versión en castellano) http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAS&idnoticia_PK=676983&idseccio_PK=1006&h=

Ha passat un mes i no surto de la meva sorpresa al comprovar la gairebé nul·la repercussió que ha tingut als mitjans la declaració institucional que el Consell de Ministres va aprovar al desembre com a reconeixement als militars que van col·laborar decididament en el procés d’evolució cap a un règim democràtic a Espanya. L’ordre del Ministeri de la Presidència fa especial èmfasi en aquells militars que en defensa d’aquests ideals van arriscar la seva carrera i promoció professional i fins i tot la seva llibertat personal com a membres de la Unió Militar Democràtica (UMD). Potser, el silenci dels mitjans i el desinterès social es deuen sobretot al fet que l’acció del Govern arriba tard i amb discreció excessiva. Fa uns mesos, la Comissió de Defensa del Congrés dels Diputats ja havia instat l’Executiu a «rendir homenatge» a aquests militars i, fins a la data, l’homenatge s’ha limitat a aquest «reconeixement» formal del Govern mitjançant una declaració institucional publicada al BOE. Com a mínim és un començament. I encara resulta excessiu, si jutgem per la posició que ha mantingut el PP, per a qui les reparacions que s’havien de fer a aquests militars «ja estan fetes i no s’hi ha d’insistir».

Com recordava el fill d’un d’aquests militars, «la UMD es va autodissoldre després de les primeres eleccions, però els qui havien estat descoberts van passar per la presó i no van poder tornar a l’Exèrcit. En canvi, els seus companys de promoció franquistes van continuar pujant en l’escalafó, malgrat aquella transició democràtica que tant criticaven i amb la qual van estar a punt d’acabar el 23-F». És veritat que alguns d’aquells capitans i comandants que van veure truncades les seves carreres professionals ho van passar malament durant uns quants anys. Algun d’ells, com Juli Busquets, que va ser diputat socialista, van optar per continuar defensant els seus ideals des de la política, i altres, com el també traspassat Josep Maria Delás, van preferir fer sentir la seva veu en altres àmbits i amb discursos que anaven a vegades fins i tot més enllà del que era políticament correcte. L’enyorat Pepo Delás es va enrolar finalment en el pacifisme i va divulgar intel·ligents articles i conferències contra el comerç d’armes i la carrera armamentista, sent membre destacat de Justícia i Pau de Girona. Quedem, doncs, a l’espera d’un homenatge que sigui una mica més vistós.

Una tercera via para el Sáhara Occidental

En treinta y cuatro días, Aminetu Haidar ha hecho más por la causa saharaui que toda la diplomacia mundial en treinta y cuatro años. No sólo ha conseguido ganar la simpatía y la adhesión de muchos que hasta ahora mostraban tibieza, sino que ha puesto en evidencia que, desde el punto de vista de la ética política, la razón de Estado nunca llega a estar a la misma altura moral que una acción radical no violenta, particularmente cuando ésta la lleva a cabo una solitaria mujer en huelga de hambre en un rincón de un pequeño aeropuerto. En realidad, las frías y cínicas diplomacias de los estados son incapaces de hacer frente a la grandeza moral de una acción de tal calibre, porque no están preparadas para jugar en el terreno de los valores. Por eso, la batalla de la opinión pública la ha ganado Aminetu, incluso en Marruecos.

La propuesta más justa y más sensata que se ha hecho hasta hoy ha sido la de celebrar un referèndum sobre la autodeterminación, pero creo sinceramente que esa vía ya es imposible. Argelia mantiene su apoyo a la autodenominada República Arabe Saharaui Democrática como uno de los frentes en su guerra particular con Marruecos. Y los refugiados saharauis siguen en Tinduf y sobreviven gracias a la ayuda humanitaria. El tiempo juega ineludiblemente a favor de Marruecos. Es por ello que los tímidos intentos de la comunidad internacional para llegar a acuerdos han sido siempre papel mojado. Al reino alauí sólo le ha interesado y le sigue interesando demorar la solución final. No ha aceptado ni aceptará jamás un acuerdo que suponga rebajar sus pretensiones de anexión del territorio y de asimilación por la fuerza de la población saharaui.

Por eso me parece oportuno volver a poner sobre la mesa la cuestión de una posible partición del territorio del Sáhara Occidental para dar una respuesta definitiva al problema. Si la comunidad internacional no lo impide, una vez más el pez grande va a comerse al chico. No hay que despreciar la actuación de NN.UU en el Sáhara: sin su presencia, la anexión por parte de Marruecos haría tiempo que se habría consumado. Las dimisiones y los fracasos de los enviados especiales y los intereses de algunas potencias, antes o después, van a acelerar el proceso por la via de los hechos y las decisiones se tomarán de forma precipitada. Por eso hay que volver a plantear nuevos escenarios. Uno de ellos, la partición del Sáhara Occidental. En el Acuerdo de Madrid, el territorio asignado a Mauritania era aproximadamente una tercera parte de los cerca de 226.000 km2 del total del territorio. Y Marruecos firmó ese acuerdo, lo que dejó en su día constancia escrita y solemne de su renuncia a esa parte del Sáhara. A partir de ahí, todo estaría abierto.

Otra frontera posible, más justa con los saharauis, pasaría por el paralelo 24. En ese caso, el territorio que les correspondería incluiría la ciudad de Dajla y su pequeña península, con lo que la zona saharaui mejoraría sustancialmente y, sobre todo, se podrían prevenir posteriores conflictos al evitar que hubiese un enclave marroquí prácticamente dentro de territorio de la RASD.
Sería, sin duda, una operación enormemente compleja, que debería ir precedida de nuevas conversaciones, discusiones y acuerdos y, posteriormente, traslados de población, intercambios de prisioneros y migraciones de personas en una y otra dirección. Esta fórmula significaría también la aceptación y el reconocimiento, por parte de la comunidad internacional, de un nuevo Estado en el Magreb. Y el compromiso de NN.UU de acompañar durante un tiempo todo este proceso, para asegurar que se llevase a cabo respetando los derechos humanos y cumpliendo con la legalidad internacional.

(artículo que he publicado en La Vanguardia el 8 de enero)