Periodistes

No violència i política

L'amic Mohammed Chaib -ex company meu al Parlament de Catalunya- acaba de fer unes declaracions a El Periódico, molt crítiques amb l'activista sahraui Aminetu Haidar. Té tot el dret a fer-ho i no em sorpren que ho vegi així, perquè ell sempre coincideix amb les tesis oficials marroquines, en la qüestió del Sàhara Occidental i en les altres. Forma part de la llibertat d'expressió que pugui dir el que pensa i, a més, crec que té raó quan constata que la immensa majoria dels 300.000 marroquins que viuen a Catalunya comparteixen aquesta mateixa opinió.

El que em sembla més curiós d'aquesta història és que Chaib descobreixi ara la sopa d'all, a aquestes alçades de la pel·lícula, trenta-quatre anys després de la marxa verda, i afirmi ingènuament que "diran que sóc un venut, però el cas Haidar no és humanitari, és polític". Això sí que és ben sorprenent: portem trenta anys d'ocupació il·legal (segons NN.UU), de persecucions, maltractaments i tortures als dissidents, de censura sistemàtica i tancament de mitjans de comunicació, de negatives a aplicar les resolucions de NN.UU i a dur a terme el referèndum per a l'autodeterminació... i ara resulta que la vaga de fam d'Aminetu és "política".

Naturalment! Tan política com les emblemàtiques vagues de fam del Mahatma a l'Índia i d'altres que s'han fet arreu en diversos moments històrics. Mesures no violentes de pressió als poders públics i de conscienciació de la ciutadania que, més enllà de l'opinió que pugui tenir cadascú sobre un conflicte en concret, mereixen tot el respecte i, en el meu cas, tota l'admiració.

Per cert, el que no em queda del tot clar és si al diputat li sembla malament que la ciutadania es dediqui a la "política".

Las nefastas secuelas del low cost

Vivimos cada vez más en la sociedad del low cost. Y todavía hay muchos que se alegran de ello, sin pensar en las nefastas secuelas del asunto. Una de ellas, la instauración de una cultura que también es de gama baja y con pocas pretensiones. Una cultura que es, como casi todo, de usar y tirar. Lo importante, ahora, es el espectáculo; la forma, más que el contenido. Nos alegramos de que las rebajas y las oportunidades duren todo el año. O de poder volar en low cost en condiciones cada vez más penosas. O de consumir ocio y cultura sin pagar nada a cambio. O de que haya tiendas de comestibles abiertas a todas horas. O de que las calles anden plagadas de bazares donde comprar productos que no necesitamos a precios irrisorios. Pero el resultado más evidente de este modelo de rebaja permanente, la otra cara de la moneda, es que lo que de verdad está cada vez más rebajado es el poder adquisitivo y la calidad de vida. Muchas empresas despiden o prejubilan a los trabajadores mejor pagados y contratan a jóvenes más preparados por menos dinero y con más precariedad. No protestan, porque se han resignado a vivir de otra forma. Hay poco compromiso político y sindical y la competencia es tan dura que cada cual va a lo suyo. Se vive al día, buscando el lado positivo de esta forma de vida.

El gran sueño de varias generaciones fue creer que conseguiríamos algún día que en el tercer mundo la gente llegase a vivir como se hacía en el primero. Sin embargo, estamos a punto de lograr justamente lo contrario: que en los países más desarrollados las condiciones de vida se parezcan cada vez más a las de los países llamados emergentes. Antes, el modelo era Hollywood; ahora parece que no hay más remedio que parecerse a China. La China que ignora y desprecia los derechos humanos, la que contamina más que nadie. El lugar en cuyas fábricas hay madres que trabajan doce o más horas al día frente a una máquina, mientras sus hijos corretean a su alrededor. Las camisetas o los pantalones que producen estas desdichadas mujeres cuestan aquí entre uno y diez euros, aun cuando hayan sido facturados a tanta distancia. Decía Oscar Wilde que “un cínico es un hombre que conoce el precio de todo y no da valor a nada”. ¿No nos estaremos volviendo todos un poco cínicos?

(Lo he publicado en El Periódico el 14/12/09)

UMD: Más vale tarde que nunca

I. DISPOSICIONES GENERALES
MINISTERIO DE LA PRESIDENCIA
Orden PRE/3279/2009, de 4 de diciembre, por la que se dispone la publicación de la Declaración Institucional de reconocimiento a miembros de las Fuerzas Armadas en la transición a la democracia con especial mención a la Unión Militar Democrática (UMD).

El Consejo de Ministros, en su reunión de 4 de diciembre de 2009, ha aprobado una Declaración Institucional de reconocimiento a miembros de las Fuerzas Armadas en la transición a la democracia con especial mención a la Unión Militar Democrática (UMD).

Madrid, 4 de diciembre de 2009.–La Vicepresidenta Primera del Gobierno y Ministra de la Presidencia, María Teresa Fernández de la Vega Sanz.

ANEXO

Respecto al especial reconocimiento a los miembros de la Unión Militar Democrática (UMD) se hace constar que:
1.º Un grupo de militares con convicciones democráticas constituyeron el 1 de septiembre de 1974 la organización denominada Unión Militar Democrática, con la finalidad de apoyar, desde el seno de las Fuerzas Armadas, el establecimiento de la democracia en España.
2.° Con objeto de facilitar la nueva legalidad, el 27 de junio de 1977, unos días después de celebradas las primeras elecciones libres, acordaron su autodisolución poniendo fin a sus actividades y dando así cumplida muestra de coherencia con su ideario.
3.° Los militares relacionados con la UMD sufrieron procedimientos judiciales y disciplinarios fundamentados, no en el ámbito de su conducta profesional, sino en el de su apoyo a la democracia.
4.° Oficiales del Ejército de Tierra y del Ejército del Aire fueron procesados y condenados por pertenencia a la UMD en las causas 250/75 y 183/76 y la práctica totalidad separados del servicio. Asimismo se abrieron otras causas contra miembros de la UMD sin que los implicados fuesen finalmente condenados.
5.° La Ley 24/1986, de 24 de diciembre, de rehabilitación de militares profesionales, reconociendo que en la aplicación de la amnistía establecida en el Real Decreto-ley 10/1976 y en la Ley 46/1977, se había cometido un trato desigual con relación a otros empleados públicos, permitió su reincorporación a los Ejércitos con el empleo que les hubiera correspondido por antigüedad. La rehabilitación legal no supuso, sin embargo, el desempeño de ningún destino en servicio activo. Al haber transcurrido un tiempo excesivo, no se dieron las circunstancias para hacer factible la ocupación de los destinos que alguno de ellos hubiera deseado, por lo que todos, en un corto período de tiempo, pasaron a la situación de reserva.
Es de justicia poner de manifiesto que los sacrificios personales y profesionales asumidos por los militares de la Unión Militar Democrática (UMD), que arriesgaron su carrera y promoción profesional e incluso su libertad personal, son prueba manifiesta de su patriotismo, su alta conciencia democrática y su inquietud por contribuir a mejorar las Fuerzas Armadas, en el marco de la convivencia entre todos los españoles. El compromiso de los miembros de la UMD contribuyó a hacer visible la voluntad de un número significativo de oficiales de las Fuerzas Armadas que propiciaron y apoyaron la transición a un régimen democrático y constitucional.

Pérez Esquivel i els drets dels infants

Ahir vaig assistir a una molt interessant xerrada que el premi Nobel Adolfo Pérez Esquivel va fer a la seu d’Intervida, a Barcelona. Entre d’altres qüestions, va parlar de la Convenció dels Drets de l’Infant i ens va explicar que acaba d’enviar una carta a Barack Obama (ara també Nobel de la Pau) en la qual el convidava a ratificar la Convenció, en nom dels Estats Units. Aquesta carta no ha tingut resposta, com tantes altres que Pérez Esquivel ha dirigit en els darrers trenta anys a dirigents del món.

A vegades, tendim a menysprear els grans acords que se signen a les Nacions Unides. Però, en molts sentits, alguns marquen un abans i un després. És el cas de la Convenció dels Drets de l’Infant, que quan es va aprovar, el 1989, va ser realment innovadora. No solament protegeix l’infant i li garanteix (de iure, que no de facto) l’accés a molts drets, béns i serveis bàsics ignorats fins aleshores, sinó que entra en terrenys com l’obligació dels estats a assegurar a l’infant el dret a manifestar la seva opinió en tots els afers que l’afectin. A més, proclama el dret de l’infant a la llibertat d’expressió, de pensament, de consciència i de religió.

De la importància pràctica de l’aprovació de la Convenció en pot donar una idea, per exemple, el fet que obligui els estats signants a complir-la en tots els preceptes. A Catalunya, concretament, va servir en els anys 90 per pressionar la Generalitat perquè oferís cobertura sanitària i plaça escolar a tots els menors estrangers en situació administrativa irregular. Quan aquest criteri ja s’aplicava a Catalunya (basant-se en l’obligació dels estats a donar compliment a la Convenció) hi va haver algunes sentències judicials que van estendre l’obligatorietat d’aquesta norma a tota Espanya.

Per tant, queda clara la importància pràctica i real del text que va promoure NN.UU i que ha estat el conveni que ha signat un major nombre de països fins avui: només Somàlia i els Estats Units s’han negat a ratificar-lo i per això Pérez Esquivel li ha enviat la carta a Obama.

Ser un "container"

Reproduzco un artículo que publica hoy el amigo Gustavo Duch en Galicia Hoxe

Todas las noches en los callejones y patios traseros de los supermercados, los contenedores de basuras se atiborran de comida que no pudieron vender, aunque se puede comer. De bastante comida. Dos ejemplos: con el volumen que desechó Carrefour en el 2005 podrían haber comido unos 110.000 españoles durante 365 días. Y según los datos del Worldwatch Institut de Washington, en EE.UU. se tira a la basura entre el treinta y el cuarenta por ciento de los comestibles de los supermercados. Mucha gente sabe eso, y saben también en qué lugares y a qué horas se producirá el descargue. Se hacen llamar los “containers”. Algunos lo hacen por la más pura necesidad, para su propia alimentación, otros por conciencia política y recogen acelgas, galletas o yogures a punto de caducar para centros sociales.

Pero la economía del consumismo no puede parar. Para asegurar reponer las estanterías de los supermercados el Gobierno permite y apoya el uso de la fuerza “disuasoria” de las armas en la flota atunera. Habrán visto las fotos de cómo generales en la reserva o ex policías antidisturbios trasmiten sus mejores artes de puntería, de garrotazos y de “arriba las manos que disparo” a jóvenes con nóminas de aúpa. Se trata de garantizar nuestra seguridad alimentaria –dicen- con compañías privadas. Seguratas de la seguridad alimentaria.

Un poco violento, la verdad. En la Cumbre Mundial de la Alimentación celebrada en Roma, hemos visto que ahora lo que se lleva entre los países punteros es la compra de tierras. “Bienvenidos a los Emiratos Árabes” reza un letrero en el interior de Mauritania y medio Madagascar ya lo tiene apalabrado Corea del Sur. Mucho más elegante y barato nos saldría que España comprara Somalia al completo. En las fronteras diría, “Bienvenidos a Españolandia. Degusten nuestro marmitako”.

Todo es circular. La colonización se perpetró con el uso de las armas y las doctrinas. Lo explicaba el Arzobispo Desmond Tutu, "cuando vinieron los misioneros a África tenían la Biblia y nosotros la tierra. Nos dijeron: vamos a rezar. Cerramos los ojos. Cuando los abrimos, teníamos la Biblia y ellos la tierra.". Décadas después el credo que reverenciar ha sido la “Mano Invisible” del mercado. Cuando abrieron los ojos se encontraron rodeados por la Armada.

La dignitat de Catalunya

Doce periódicos y varias radios de Catalunya han publicado hoy, 26 de noviembre, un editorial conjunto y unitario sobre la sentencia del Estatut.

Per llegir el text en català: http://www.elperiodico.cat/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idnoticia_PK=665224&idseccio_PK=1006

Para leer el texto en castellano: http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAS&idnoticia_PK=665224&idseccio_PK=1006

Un èxit amb Futur

[Fundació Futur]
Completada amb èxit
l’emissió de títols participatius

ÉXIT COOPERATIU • En 15 dies hàbils s’ha cobert
plenament la subscripció participativa de 300.000 euros

TEMPS RECORD • La subscripció havia de cloure el 31
de desembre però divendres 20 de novembre,
els títols ja s’havien exhaurit.

Des de divendres passat la Fundació Futur, el teixit social, la societat civil i l’economia social i solidària han assolit una nova fita. En poc menys de tres setmanes, l’emissió de tres-cents títols participatius de 1.000 euros cadascun ha estat coberta en un temps rècord. 300.000 euros recaptats en 15 dies hàbils que projecten el futur de Futur, fundació pionera en la cuina sostenible i l’impuls dels menjadors escolars ecològics i destacada des de 1996 en la lluita contra l’exclusió i la marginació social.

L’emissió finança l’ampliació d’una cuina saludable per a col·lectivitats que reforçarà les capacitats per generar nous llocs de treball i, alhora, reforçar els serveis de càtering i fomentar una alimentació més justa i saludable, particularment en l’àmbit educatiu. Fundació Futur és pionera en la implementació dels reeixits menjadors escolars ecològics a casa nostra: 18 escoles a Catalunya i 4.000 alumnes.

Passes sòlides cap a una economia social i solidària
La subscripció havia de cloure el 31 de desembre però divendres 20 de novembre, els títols ja s’havien exhaurit. Es tracta de títols de 1.000 euros cadascun retribuïts anualment amb un interès fix del 2’75% i a un termini de 24 mesos. L’emissió de títols participatius és un estri financer alternatiu de l’economia solidària catalana per avançar cap a un altre model financer on la transparència, l’ètica, la participació social i l’atenció a les necessitats humanes siguin els pilars de l’activitat econòmica.

Experiències anteriors com la cooperativa La Paleta de Mataró (per valor de 480.000 euros) o la cooperativa L’Olivera de Vallbona de les Monges (400.000 euros), gestionades i coordinades també des de Coop57, havien avalat aquesta reeixida opció social de finançament alternatiu que torna a demostra que, fins i tot en temps de crisi, el teixit social respon amb força, solidaritat i coherència a la voluntat compartida d’avançar cap a models econòmics socials, solidaris i inclusius. Aquest mateix any, també en un temps rècord, la cooperativa de consum El Brot de Reus, a través de Coop57 i d’una emissió de 100 títols participatius, va recaptar 100.000 euros per ampliar la botiga de productes ecològics. L’economia solidària, suma i segueix.

Caídos por Dios y por España

(para leer la versión en castellano: http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAS&idnoticia_PK=662199&idseccio_PK=1006&h= )

En un cèntric lloc de Madrid, a la façana fatxa d’una gran església del carrer de Goya, el passejant observa sorprès una immensa placa de marbre de la mida d’un llençol amb la següent inscripció: «José Antonio Primo de Rivera. Feligreses caídos por Dios y por España. ¡Presentes!» I, certament, hi estan presents. A vegades fins i tot es diria que molt més presents que les altres víctimes, les que es pensaven que al morir el dictador la nova democràcia els faria finalment justícia i proclamaria que, encara que en veritat hi va haver assassinats a tots dos bàndols, no tots van morir per defensar el règim legítim. Els familiars d’aquelles víctimes vergonyants van patir assetjament i oprobi durant dècades i, en molts casos, encara avui esperen que es faci justícia.

Hi va haver una anomenada Causa General en els primers anys del franquisme, per rescatar de l’oblit i rendir homenatge als «caídos por Dios y por España». Però en 31 anys de democràcia no hem estat capaços de fer res semblant amb les altres víctimes de la contesa; les que van defensar l’ordre legal republicà. Crida l’atenció que ara mateix, a relativa poca distància de la fenomenal placa del carrer de Goya, un jutge de l’Audiència Nacional hagi estat expedientat per intentar reconstruir un cens fiable de les víctimes de Franco i per pretendre que l’Estat faci un mínim de justícia tardana amb elles.

Avui dia, les institucions democràtiques no s’han atrevit a anul·lar solemnement ni deixar sense efecte, per un elemental principi de dignitat i legalitat, tots els judicis sumaríssims que van portar davant l’escamot d’afusellament desenes de milers de persones. ¡Si fins i tot s’ha hagut de pidolar el perdó oficial al president Lluís Companys!França i Alemanya fa anys que practiquen litúrgies de reconciliació entre dos països que van estar en guerra durant segles. Governs alemanys de diferent color han reconegut públicament que el nazisme va ser una aberració i que no s’ha de repetir mai més. I, mentrestant, a Espanya ni tan sols ha estat possible que el principal partit de l’oposició hagi fet una cosa tan elemental com és condemnar la dictadura franquista.

Contra la corrupció lliberticida

(Editorial de l'Hora, òrgan d'expressió de Nou Cicle)

Les notícies de registres i detencions operades a Catalunya en el marc d’una operació anticorrupció dirigida pel jutge Garzón de l’Audiència nacional són d’una gravetat extraordiària. La llista dels implicats és impressionant: entre els detinguts hi ha l’exsecretari de Presidència de la Generalitat amb CiU Lluís Prenafeta, que durant molts anys fou la mà dreta del president Pujol; l’exconseller de CiU Macià Alavedra; l’alcalde de Santa Coloma de Gramenet, Bartomeu Muñoz, del PSC; i un ex diputat, Lluis Garcia, que ja havia estat expulsat del PSC el 2001.

Les conseqüències d’aquest assumpte seran greus. Esperem que no totes elles siguin negatives.
El problema, amb la corrupció lligada a la política, als afers públics, no rau únicament en el fet que és d’una indecència especialment repugnant. El problema és també que constitueix un fenomen lliberticida en la mesura que dóna arguments als adversaris de la llibertat i els hi pot donar cada vegada més força. Del “tots els polítics són iguals” al “tots estan podrits” hi ha tan sols un pas, que els enemics de la democràcia han utilitzat amb èxit en el passat. Poden tornar a intentar-ho.

La història no tendeix a repetir-se de manera exacta: un procés de liquidació de la democràcia no prendria ara la forma clàssica del cop militar o de la dictadura. Però, si no reaccionem d’una manera enèrgica, l’encadenament d’escàndols; de confrontacions exacerbades; de sospites, pors i inseguretats difuses; de creixent fragmentació política i social; pot oferir una oportunitat d’hegemonia a nous populismes i autoritarismes. Hem de tenir present l’Itàlia berlusconiana, tal com recordava fa uns dies Lluís Foix.

La corrupció és un gravíssim problema que avui afecta la credibilitat dels partits i de la política democràtica. Genera desconfiança, desafecció, i distanciament entre la societat i la política. Si el cercle viciós dels escàndols, la seva instrumentalització i la desmoralització ciutadana prosseguís, esdevindria un problema que podria posar en risc la mateixa democràcia.

Els partits afectats han de reaccionar amb celeritat. Han de netejar amb la màxima energia i ràpidament el camp propi. No s’hi val el joc maniqueu, l’atac als altres, el joc de la confusió, la recerca d’excuses. La corrupció és un tumor que cal eradicar sense contemplacions ni càlculs interessats. És una patologia transversal, nefasta i perillosa. La corrupció podreix i contamina, estimula conductes irregulars i delictives, crea complicitats inimaginables i genera una atmosfera de desànim i de sospita generalitzada entre els ciutadans. És un fre evident pel desenvolupament de qualsevol societat. I pot esdevenir una metàstasi, però podem impedir-ho si reaccionem, entre tots, de manera efectiva, enèrgica i serena. Les paraules del president Montilla han estat en aquest sentit les adequades.

Aquesta reacció de tots és la conseqüència positiva que desitjaríem que sorgís de la situació actual. Una reacció dels partits, de les institucions, dels mitjans de comunicació i, sobretot, de la ciutadania, amb un exercici de maduresa i determinació que ens porti a una nova fase democràtica.

Necessitem dels partits la màxima contundència en la lluita contra la corrupció. Que facin política i no electoralisme. Que obrin, facin transparents i revitalitzin les seves organitzacions.
Necessitem de les institucions la màxima eficàcia en els procediments de transparència i control de la cosa pública.

I necessitem de la ciutadania una reacció de major implicació en els afers col·lectius. Necessitem una forta reacció democràtica. Hi som a temps.

Podeu llegir la declaració institucional del president Montilla, aquí.

Cambios sociales

Los vuelos de la muerte

"....esta película es LIBRE: queremos que circule y sea generadora de memoria y debate. Por eso, luego del estreno el lunes 19 en el Espacio INCAA KM 0 , estará en su sitio oficial, para ser visualizada o copiada libremente, sin fines comerciales." (María Cabrejas).

En los años 60´, los sacerdotes pasionistas de la Santa Cruz, se sumaron a los vientos de cambio de la iglesia latinoamericana, tomando la opción por los más necesitados y en ese contexto abrieron sus puertas, en plena dictadura, a las primeras Madres de Plaza de Mayo, dando un lugar para que se organicen en la búsqueda de sus hijos desaparecidos en manos del terrorismo de Estado.

El 8 de diciembre de 1977 el grupo, al que se le sumaron familiares y militantes por los derechos humanos, juntaba fondos y firmas a la salida de una misa para publicar una solicitada sobre sus desaparecidos, cuando a la vista de muchos testigos, irrumpió el grupo de tareas 332 de la Marina y secuestró a varias personas. El operativo, que se había iniciado con la infiltración de Alfredo Astiz en el grupo haciéndose pasar por un familiar, culminó dos días después con dos secuestros más, 12 en total: las Madres: Mary Ponce de Bianco, Azucena Villaflor de De Vincenti y Esther Ballestrino de Careaga, la religiosas francesas: Alice Domon y Léonie Duquet, los familiares y militantes: Angela Auad, Remo Berardo, Julio Fondovila, Patricia Oviedo, Gabriel Horane, Raquel Bulit y Horacio Elbert. Todos son llevados a la ESMA y allí bautizados: 'El grupo de la Santa Cruz'.

En el año 2005, a partir de una investigación periodística, el Equipo Argentino de Antropología Forense, identifica los restos de 5 integrantes del grupo, enterrados durante 28 años en el cementerio de General Lavalle, siendo ésta la primera prueba irrefutable de la existencia de los ''vuelos de la muerte''.

Esta iglesia, espacio de lucha, memoria y homenaje, vuelve a abrir sus puertas a estas mujeres valientes, para que sus restos descansen en el Solar de los jardines de la Santa Cruz.

La historia de un lugar y un grupo, que se convierten en emblema de resistencia... también en el presente.

Detalles del documental, fotos y trailer
http://peliculasantacruz.blogspot.com/

Sin educación no hay progreso

(Per llegir aquest article en català:

http://www.elperiodico.cat/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idnoticia_PK=654270&idseccio_PK=1006&h= )

El estado de bienestar se sostiene, básicamente, sobre la extensión a toda la población de los derechos a la educación, a la salud y a una alimentación dignas. Si, además, una sociedad consigue reducir casi a cero el número de personas que viven en viviendas indignas o en la calle, entonces ya puede decirse que el índice de desarrollo humano de un país es de alto standing. El mundo occidental está viviendo, desde hace décadas, una presión ideológica y legal impresionante contra la extensión de las coberturas sociales. Reagan y Thatcher fueron los precursores del desmantelamiento del estado de bienestar, pero han tenido discípulos muy aventajados. Ahora, mientras el presidente Obama se emplea a fondo para sacar adelante su reforma sanitaria, el premio Nobel de Economía, Paul Krugman, ha puesto el grito en el cielo por el declive de las universidades americanas. “Si hubiese que explicar el éxito económico de Estados Unidos [en el XIX y el XX] con una palabra –explica Krugman-, esa palabra sería educación”. El Nobel señala que el mes pasado fueron al paro 29.000 trabajadores del sector de la educación pública. “Como consecuencia de ello –remata-, la educación va a convertirse en picadillo”.

En los años noventa, en pleno apogeo de las teorías neoliberales, el Banco Mundial obligó a muchos países africanos a prácticamente eliminar el gasto público en educación como fórmula mágica para superar la crisis. Durante años, cerraron las escuelas de formación del profesorado por falta de medios. Y hoy el gran problema de esos países, cuando todo el mundo habla de que la apuesta por la educación es básica para superar la crisis y las desigualdades, es que ni siquiera hay personas suficientemente formadas para ejercer como maestros. ¡Menudo favor les hicimos entre todos!

Hace unas semanas, el Banco Mundial ha publicado otro de sus famosos informes. En este caso sobre España y, más concretamente, sobre la falta de competitividad de la economía española. Entre las recomendaciones para superar este escollo destaca la urgencia de mejorar el modelo educativo. Hay demasiado fracaso escolar y la tasa de paro entre los menos formados duplica a la de los universitarios. Pero más allá del modelo educativo, hay también una cuestión de prioridades: España (que tiene la tasa de paro más elevada) está a la cola de Europa en inversión en educación en relación con el PIB. Digan lo que digan, sin una buena educación para todos no puede haber progreso.

Per fi s'ha acabat l'estiu

(para leer la versión en castellano: http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAS&idnoticia_PK=646622&idseccio_PK=1006&h= )

Un dels efectes que es perceben com a més beneficiosos de la tornada al col·legi al setembre és el retorn a la normalitat, és a dir, a l’ordre i a la rutina. És una cosa que les famílies valoren positivament. I també molts alumnes, que han voltat de manera més o menys tumultuosa i anàrquica durant l’estiu. Si ho pensem fredament, no deixa de ser curiós que un animal que es considera a si mateix intel·ligent i ansiós de viure en llibertat acabi apreciant jous i obligacions com un beneït reingrés als costums de la vida ordinària. Segons sembla, l’oci prolongat, la convivència obligada i la xafogor estival atempten contra l’organització més o menys equilibrada de la vida quotidiana i això produeix el seu efecte sobre uns vincles que es pretén que són sòlids, però que no deuen ser-ho tant. El mateix passa amb les relacions de parella, que, com és sabut, entren en crisi amb més facilitat quan hi ha una cohabitació més gran; d’això en podríem deduir que moltes parelles no estan programades per passar molta estona juntes.

Ara mateix, una enquesta feta a França per Expedia acaba de revelar que vuit de cada deu francesos mantenen discussions importants amb les seves parelles o acompanyants durant les vacances. Sorprèn que moltes d’aquestes disputes coincideixin amb el moment mateix de l’inici del viatge (34%, abans d’abandonar el domicili, i 19%, durant el trajecte). Els motius declarats per a les baralles són, especialment, discrepàncies per l’allotjament elegit, els restaurants o el mitjà de transport.

El més revelador és el reconeixement del fet que les discussions vacacionals són fidel reflex de problemes preexistents no resolts (22%) i també la confessió que, encara que passar uns dies sense parlar-se pot resultar un infern, les reconciliacions són una cosa meravellosa. Segons sembla, aquesta enquesta assenyala que la meitat dels armisticis conjugals no es produeixen fins al retorn a casa. I així tornem al punt de partida: per a una porció gens menyspreable de la població, fins i tot si s’ha passat l’any somiant amb les merescudes vacances, no hi ha res més tranquil i relaxant que la rutina i la calor de la llar, dolça llar. ¡Deveu estar d’acord amb mi que som una espècie ben rara!

Pecunia non olent

(de la entrevista al escritor Andrea Camilleri en el País)

P. ¿No cree que la Iglesia prefiere a Berlusconi?

R. Desde luego: 'pecunia non olent', el dinero no huele. Puedes atacar la virginidad de María, negar el santo sepulcro, ellos te meten en el Índice y tu vendes más libros. Pero si les dices que les quitas dinero de los colegios se enfadan. El dogma absoluto de la Iglesia es el dinero, la exención fiscal. Conozco en Roma un cine porno que está a nombre del Vaticano... Basta con no tocar el dinero del Santo Padre. El Vaticano dicta la ley en Italia, y nunca lo ha hecho tanto como ahora. Pero el Papa disimula como Zapatero: asisten al delirio de Berlusconi en directo y dicen: "No puedo hablar porque soy extranjero". Y si luego algún obispo dice algo, hace como Berlusconi con Feltri: "Me disocio, me disocio". No, no será la Iglesia quien acabe con Berlusconi. Espero que lo hagan los ciudadanos.

¡Marx ha muerto. Viva Marx!

(Para leer la versión en castellano: http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAS&idnoticia_PK=641354&idseccio_PK=1006 )

Si escric que acabo de descobrir que Marx és l’autor d’El Capital em diran ignorant. Si els dic que estic parlant de Reinhard Marx, arquebisbe de Munic, la cosa canvia i pren uns camins una mica més nous. Monsenyor Marx ha batut rècords de vendes a Alemanya amb el seu llibre Das Kapital, dedicat al seu «estimat homònim». La tesi central de l’obra, diuen que d’altíssim nivell filosòfic i intel·lectual, coincideix en gran part amb l’encíclica recent del papa Ratzinger. La doctrina social de l’Església, sosté, té molt a aportar en l’actual crisi global del capitalisme i fa molts anys que aquesta solució està a sobre de la taula i ha estat defensada per diversos pontífexs: l’economia només té sentit si està al servei de la persona humana, si conserva el seu caràcter de bé social públic. En l’última etapa, el capitalisme i l’economia s’han basat gairebé exclusivament en el lucre personal dels forts i l’especulació ha estat el càncer que ha destruït el sistema des de dins. No la creació de riquesa i, per descomptat, encara menys la seva redistribució. Joan Pau II havia insistit molt que s’havia volgut convertir l’home en esclau de l’economia, del progrés i de la riquesa.

Per al nou Marx (el monsenyor alemany), l’única solució possible per redreçar aquest món sense rumb passa per la cooperació entre països i per la regulació estricta de normes iguals i homogènies per desenvolupar l’Estat de benestar, model europeu, a tot arreu. És el que ell mateix defineix com l’aplicació política del missatge cristià d’«estimar el proïsme». Però l’arquebisbe no s’enganya; sosté que a Occident li fa falta tenir una mica menys d’orgull i convèncer-se que li queda molt per aprendre de la resta del món. Els països més desenvolupats, segons les seves teories, s’han d’obrir a l’evidència que no són el melic del planeta i que cada vegada ho seran menys. La cosa principal per al monsenyor és, no obstant, que tot el que proposa es posi en pràctica pacíficament i per voluntat lliurement expressada per totes les parts implicades. És a dir, sense revolució ni lluita de classes. ¡Karl Marx ha mort. Visca Reinhard Marx!

A l'espera de la sentència

L’opereta tragicòmica està a punt d’arribar al desenllaç. Si no fos per tot el que ens hi juguem, que és molt, podria fins i tot semblar un divertimento polític. Però ni l’objecte en si mateix ni el moment en què arribarà la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut permeten frivolitzar. Hem heretat un error monumental de mètode, una greu incoherència en l’àmbit jurídic: el legislador es va equivocar quan va preveure que després de passar l’Estatut pel Parlament de Catalunya i per les Corts i ser ratificat en referèndum, encara podia ser revisat i invalidat per un tribunal que està integrat per 12 persones.

Aquest error és encara més gran si tenim en compte que, al llarg dels anys, el mateix Tribunal Constitucional ha considerat que els estatuts d’autonomia formen part del bloc de la constitucionalitat. Si es considera que, d’alguna manera, els estatuts d’autonomia també són Constitució, ¿com es pot acceptar que un tribunal sorgit de la mateixa Constitució pugui esmenar-la? El paper del TC, en el més aventurat dels casos, hauria de ser intervenir per poder ajudar a interpretar el sentit i l’abast de determinats articles de l’Estatut, sempre tenint en compte una Constitució que, al seu moment, es va redactar voluntàriament flexible i ambigua en alguns dels seus articles.S’ha produït una contradicció que posa en qüestió la prelació entre els poders de l’Estat i acaba situant, incomprensiblement, el poder judicial per sobre del legislatiu i fins i tot per sobre de la sobirania popular (encara que alguns sostinguin que un referèndum celebrat a Catalunya és un exercici de sobirania de caràcter parcial o incompleta, ja que, segons la Constitució, la sobirania recau en el conjunt del poble espanyol).

Al cúmul de despropòsits que fa tres anys que dura cal afegir-hi la frivolitat i la irresponsabilitat amb què diversos actors han fet el possible per desprestigiar un Constitucional que està en situació de provisionalitat i d’inoperància a causa d’errors propis i aliens. És l’òrgan de l’Estat que ha patit un desprestigi més gran com a conseqüència de lluites de poder inconfessables i de la frivolitat amb què alguns actors (especialment el PP) han minat la legitimitat de les institucions democràtiques. I és en aquest context en què el Tribunal Constitucional més desprestigiat i menys legitimat de tots els temps pensa dictar una sentència que, segons sembla, podria invalidar aspectes substancials de l’Estatut.

Arribats a aquest punt, fem un parell de consideracions. Una en clau de passat i una altra, de futur. La primera: va ser un greu error (en clau de país, que no de partit) que ERC no demanés el vot favorable a l’Estatut al seu moment. Si ho hagués fet, la victòria del sí hauria estat molt més contundent. Entre tots plegats, amb els estira-i-arronses i les sortides de to, acabem cansant i confonent una bona part del personal. I no hi ha res que afecti més tant el lideratge com la credibilitat dels polítics que les cerimònies de la confusió. Una participació que hagués estat més elevada i un resultat més contundent a favor del nou Estatut haurien donat més força, molta més credibilitat i més legitimitat a Catalunya davant l’Estat.I pel que fa al futur: deixem-nos de manifestacions de caràcter preventiu i de pressions que estan fora de lloc i que tenen poc sentit institucional. És necessari que les forces polítiques analitzin amb realisme totes les opcions i es mostrin capaces de preparar una resposta clara, contundent i unitària en cas que es produeixi una sentència inacceptable. Una resposta que probablement haurà de tenir conseqüències polítiques i institucionals de certa magnitud, però que, al mateix temps, haurà de preveure honestament l’opció lleial d’acatar el contingut de la sentència del TC si aquesta es limita a fer una interpretació de l’Estatut tenint en compte la Constitució. De la mateixa manera que Catalunya té dret a negar-se que el Constitucional li retalli l’Estatut, ha d’estar disposada que l’òrgan legítimament consagrat a aquesta funció pugui reinterpretar la lectura d’algun article en clau diferent, i fins i tot de manera restrictiva. Al cap i a la fi, això és el que vol dir que l’Estatut sigui una llei paccionada (pactada) entre dues parts. I per això no és cert, com alguns han dit erròniament, que sigui la Constitució de Catalunya.

Les dues guerres d'Obama

Para leer la versión en castellano: http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAS&idnoticia_PK=639650&idseccio_PK=1006

El president dels Estats Units mana molt, però no sempre pot fer el que vol. En aquell país, com a tot arreu, hi ha poders, contrapoders i lobbies. I a vegades aquests grups de pressió manen més que el mateix president. Barack Obama és un home d’acció i té idees bastant clares sobre quins són els principals problemes dels Estats Units i del món, i també sobre les seves possibles solucions. Però el seu poder és limitat. I si hi ha dos conglomerats foscos, mafiosos i indiscutiblement perillosos, aquests són, sens dubte, el complex militar industrial i les grans companyies relacionades amb el comerç de la salut. Mouen una quantitat tan elevada de dòlars i el seu entramat és tan embolicat que no tenen absolutament cap consciència. Són les dues cares de la maetixa moneda: el negoci de la mort i el negoci de la vida.

No hi ha president nord-americà que pugui de debò no estar en guerra. Si Bush va mentir al món sobre el perill que representava per a la seguretat global un Iraq exhaust i desarmat, Obama també té la seva guerra i, curiosament, és la mateixa en què va participar l’Administració de Reagan als anys 80, però ara al bàndol contrari. És possible que sigui cert que a l’Afganistan es lluita per la llibertat i la democràcia, però de moment les dones es vesteixen amb burca, sembla que es falsegen eleccions i una nova llei permet als homes privar d’aliments les seves esposes si es neguen a tenir-hi relacions sexuals.

L’altra guerra d’Obama és contra el negoci de les assegurances de salut. Aquí, el president no tindrà més remei que acceptar que el seu poder no és suficient per lluitar contra aquests multimilionaris interessos econòmics. No serveix de res que els EUA gastin més que Europa per habitant en salut, ni que el resultat sigui que 46 milions de persones no rebin atenció sanitària. O que els pobres es morin a les portes dels hospitals. Tothom sap que moltes famílies hipotequen els béns quan un dels seus membres ha de ser ingressat, però la lluita és a mort. Business are business. I per atemptar contra aquest sagrat principi pot caure un president, o fins i tot rebre un tret si no es retira a temps.

Fantasmes, turistes i altres animals

(Para leer el artículo en castellano: http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAS&idnoticia_PK=637965&idseccio_PK=1006 )

La Barcelona del 15 i el 16 d’agost amaga dues ciutats ben diferents. D’una banda, la dels barris on la immensa majoria dels ocupants són fora de casa, més o menys lluny, torrant-se sota el sol o protegint-se de la calor a l’ombra d’un arbre. O explorant la muntanya, ja sigui al ritme lent del caminaire o practicant esports de risc. Aquesta ciutat és la ciutat central, avui gairebé fantasmal, dels qui encara s’han pogut agafar uns dies o unes setmanes de vacances després d’haver estat esperant tot l’any per marxar tants dies d’un lloc que, malgrat totes les aparences, diuen que s’estimen i els agrada.

Diumenge al matí, cap a dos quarts de deu, un home intrèpid s’atreveix a sortir sol al carrer amb la saludable intenció de comprar pa i diaris, com cada diumenge. I per uns instants se sent sol en la immensitat urbana, com si finalment s’haguessin consumat la sempre temuda catàstrofe nuclear o la invasió dels aliens. Però a mesura que explora l’entorn constata que queda una altra gent, generalment vella i solitària, figures petites i de caminar pausat i resignat amb qui es va creuant en la llarga excursió, a la recerca d’un forn o d’un quiosc oberts. No en localitza cap, perquè no existeixen. Només algun bar, amb taules ocupades inevitablement per persones soles. Sortosament, recorda que hi ha una gasolinera relativament a prop i allà hi troba el que buscava.

I, de sobte, l’home veu travessar el carrer un autobús turístic de dos pisos, ple de gom a gom, i sent el xivarri dels que han vingut a passar-ho bé. Ni a dalt ni a baix no hi cabria ningú més. I pensa que si aquell autobús és ple i el següent, igual, vol dir que la Sagrada Família i el Parc Güell i la Pedrera són admirats en aquell moment per milers de persones. I que la Rambla, la plaça de Catalunya, el Museu Picasso, el Museu del Barça, les platges i els carrers guarnits per les festes a Gràcia també deuen experimentar l’efecte imant de la ciutat dels forasters. Coincidint en l’espai i en el temps amb la ciutat dels fantasmes condemnats a la solitud hi ha una Barcelona bulliciosa i festiva que viu l’estiu i en gaudeix. I moltes persones que hi treballen, tot i que gairebé no se les vegi.

Fra Gilbert ja ha cobrat la setmanada

Ara fa trenta anys, l’estiu del 1979, vaig ser acollit durant uns dies, per primera vegada, pels monjos del monestir de Santa Maria de Solius, a Santa Cristina d’Aro. M’hi vaig presentar sense avisar, per una decisió improvisada, i hi vaig trobar una petita comunitat de nou monjos, que em rebé amb les mans i les portes obertes i em va donar suport en uns moments difícils. Va ser l’inici d’una gran amistat. Així vaig saber que uns anys abans, cap a finals del seixanta, tres o quatre d’aquells religiosos havien abandonat Poblet per fundar una petita comunitat amb un estil de vida que, a parer d’ells, estigués més en sintonia amb els nous temps i amb els principis del concili Vaticà II. El més gran d’aquells monjos coratjosos que encapçalava l’abat Garreta es deia Gilbert Galceran. El germà Gilbert tenia uns ànims i un sentit de l’humor amb els quals aconseguia guanyar-se de seguida les simpaties dels nouvinguts.

Era un home senzill, sense grans pretensions intel·lectuals (tot i haver llegit molt) i dedicat de ple a diverses activitats artístiques i manuals. El 1979, quan el vaig conèixer, la col·lecció de diorames pessebrístics que havia anat acumulant, un cada any des que va arribar a Solius, ja començava a fer goig. Amb el temps, ha acabat essent impressionant. Un dels motius importants per fer una visita al monestir, encara que només es disposi de mitja horeta. Fins fa pocs mesos, era ell mateix, als seus 97 anys, qui acompanyava els visitants del pessebre, sempre discret, sempre a una distància prudent, atent per si calia alguna explicació o comentari.

El germà Gilbert acaba de morir, envoltat de figuretes de pessebre i ha estat enterrat allà mateix, de manera senzilla, com va viure sempre, al costat de la petita església on ha pregat milers de cops tots aquests anys. La comunitat ha recordat l’anècdota de la seva estrena a Poblet, el 1944. A la família no li va agradar ni gens ni mica que volgués fer-se monjo i li va enviar un conegut per dissuadir-lo. Al final de la conversa, quan ja donava la causa per perduda, l’amic de la família li va preguntar: “I ja us paguen un bon jornal, aquí?”. A la qual cosa el novici va contestar, amb la sornegueria que el caracteritzava: “No ho sé del cert, perquè no ens pagaran fins l’últim dissabte” (eren temps de misèries i de minsos jornals que es cobraven per setmanes). L’atzar ha volgut que Gilbert Galceran hagi mort, precisament, un dissabte d’agost. Ha marxat com ha viscut, feliç i esperançat, convençut que s’enduïa amb ell el jornal durant tants anys acumulat, la millor de les pagues possibles.