Dos viajes, dos mensajes

El azar ha querido que coincidiesen en el tiempo dos visitas de mandatarios occidentales al continente africano.

El presidente Obama (acompañado por su esposa Michelle, descendiente de esclavos) ha visitado Ghana, una de las democracias más antiguas y más estables de África y ha insistido en la idea de que progreso y democracia son conceptos que deben ir inevitablemente unidos.

Mientras tanto, el ministro español de Exteriores, Miguel Angel Moratinos (en compañía del "libertador" Fraga Iribarne), ha aterrizado en Malabo, la capital de una de las dictaduras más opresoras y sanguinarias del mundo, y ha declarado que en Guinea Ecuatorial se ha abierto para España y para las empresas españolas "una cartera de oportunidades".

¿En qué quedamos: vale todo?

El gobierno de Obama ha anunciado que podría continuar el encarcelamiento indefinido de prisioneros extranjeros aunque los tribunales militares los absolvieran. El martes, el director del Departamento Jurídico del Pentágono, Jeh Johnson, afirmó que la liberación de un prisionero dependerá de si el gobierno lo considera o no una amenaza, y no de los fallos judiciales.

En esta cuestión, el gobierno de George W. Bush había adoptado la misma postura. lo que no deja de ser descorazonador. Johnson realizó estas declaraciones ante el Comité de Servicios Armados del Senado.

En la misma audiencia, funcionarios del equipo de Obama dieron opiniones divergentes sobre la procedencia o no de enjuiciar a los prisioneros con testimonios obtenidos bajo tortura. David Kris, jefe de la Sección de Seguridad Nacional del Departamento de Justicia, expresó que los tribunales federales podrían anular condenas basadas en declaraciones obtenidas bajo coacción. Pero el vicealmirante Bruce MacDondald, el principal asesor jurídico de la Marina, dijo que la admisibilidad de las declaraciones de los prisioneros debería basarse en su “confiabilidad”, y no en si se utilizó la coacción para obtenerlas.

Un home heterodox

Vicenç Ferrer ha estat, per sobre de tot, un referent en la lluita per la millora de les condicions de vida dels camperols més pobres de l’Índia. Va ser un esperit lliure i va viure al costat de milers de persones que han patit injustícies. Els va donar suport sempre i es va servir del seu talent i les moltes capacitats que tenia per obtenir recursos i distribuir-los entre la població que més ho necessitava. Vicenç Ferrer va ser un home incòmode per a les classes dirigents i per als més rics de l’Índia, aquells als quals ja els anava bé que tot continués com havia estat sempre: els rics cada cop més rics i els pobres acceptant la misèria amb resignació.

Des del punt de vista polític, Vicenç Ferrer no va ser un revolucionari. Almenys no en el sentit que es donava a aquest terme en els anys seixanta o setanta del segle passat. Però se’l podia definir, com a mínim, d’heterodox. Tan heterodox que va trencar amb els jesuïtes quan no se sentia còmode a l’orde, es va casar i va tenir fills, el van expulsar de l’Índia, malgrat que havia treballat com ningú pel desenvolupament del país. El van haver d’acceptar un altre cop, potser a disgust, i la primera ministra, Indira Gandhi, va haver de reconèixer públicament l’enorme tasca social que estava duent a terme.

Però com a personatge visionari lliurat a una causa ingent, també ha tingut contradiccions. No podia ser d’una altra manera. Les seves formes eren molt particulars i se sortien dels cànons en ús. Dins del món de la solidaritat i de les ONG per al desenvolupament s’ha respectat i valorat la seva persona i els efectes de la seva gran obra, però no sempre s’ha estat d’acord amb el mètode de treball. És cert que era un líder personalista, i que ha volgut que el futur de la seva acció quedés vinculat i conduït directament per la família. Potser ha defugit el treball en xarxa amb altres entitats o no ha volgut posar l’accent en la denúncia de les causes estructurals que provoquen la pobresa. Tampoc no ha fomentat la presa de consciència dels seus camperols, de cara a provocar un canvi en profunditat en els sistemes polític, social i econòmic de l’Índia...

Hi haurà temps de sobra per jutjar el conjunt de l’obra de Vicenç Ferrer i la capacitat de permanència de tot allò que va construir i dels valors que va defensar. Avui, queda una realitat indiscutible i el testimoni d’algú que ha cregut en el poder de l’acció i de la solidaritat i que ha predicat amb l’exemple. No és pas poc, en aquesta època que ens ha tocat de viure.

(article que he publicat avui a El Periódico)

Escribir no es tan fácil

(per llegir la versió en català: http://www.elperiodico.cat/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idnoticia_PK=621454&idseccio_PK=1006&h= )

Llevo meses obsesionado, dándole vueltas a la dramática y emocionante historia vivida hace más de 20 años por un joven poeta llamado Ivo Machado. Tuve noticia de su existencia y del episodio que cambió su vida por un magnífico artículo de otro escritor, Santiago Gamboa. A mediados de los años 80, Machado había escrito ya muchos poemas, pero tampoco en Portugal los versos dan para comer, así que trabajaba como controlador aéreo en las islas Azores. Y fue allí donde una noche se encontró guiando a ciegas a un piloto inglés aventurero que conducía un bombardero de la segunda guerra mundial desde Londres hacia Florida. El aeroplano pilló una tempestad y consumió más combustible de lo previsto, no le alcanzaba para llegar a América y parecía claro que el avión iba a caer al mar.

Y ahí es donde actuó nuestro poeta, no para salvar al piloto (aunque lo intentó), sino para hablar con él y tranquilizarle. Conversaron durante mucho tiempo aquella tempestuosa noche en medio del Atlántico. Al final, el aviador pidió al poeta que le recitara versos y este empezó con poemas de Walt Whitman y siguió con improvisadas traducciones de los suyos. Fue una relación íntima e intensa, nunca antes vivida en una torre de control; hasta que Ivo perdió el contacto con el avión. Al día siguiente, un equipo de rescate lo localizó en el mar, casi intacto, pero el piloto había muerto en el momento del impacto.

Hoy, tras una ardua búsqueda, he localizado a Machado y he hablado con él. Si a Santiago Gamboa le había dicho «aún sueño con su voz... pero sé que murió tranquilo y es por eso que sigo escribiendo poesía», a mí me ha confesado que lleva cinco años escribiendo y reescribiendo, intentando inútilmente contar lo que vivió aquella noche. «Pero me resulta muy duro, demasiado dramático. Me está costando horrores». He pensado en Jorge Semprún, incapaz de relatar su experiencia de juventud en un campo de concentración hasta pasados muchos años. «Tenía que elegir entre la escritura y la vida, y opté por la vida», escribió. Primo Levi y otros prisioneros de los nazis sintieron la urgencia de vomitar de inmediato su pasado en los campos y no fueron capaces de soportarlo.

(artículo que he publicado hoy en El Periódico)

Unió europea?

El més lamentable, per a mi, no és que Europa hagi votat majoritàriament la dreta. El pitjor, i allò pel qual en pagarem les conseqüències durant molt de temps, és que l'euroescepticisme ha guanyat massa posicions.

L'actual Unió Europea és el fruït d'un gran pacte històric entre la dreta moderada i l'esquerra democràtica, tot just acabada la devastadora segona gran guerra. El Mercat Comú va ser una rebel·lió pragmàtica contra la divisió i l'enfrontament seculars i a favor del progrés. Una aposta visionària per la pau i la consolidació d'un espai democràtic i una cultura compartida.

El més paradoxal avui és que siguin justament els qui no creuen en aquest gran projecte els qui han avançat més posicions. Justament ara, quan calen líders convençuts i propostes clares per tirar endavant el Tractat de Lisboa i consolidar la Unió Europea com un actor principal de la política internacional. Un cop més, fan patir les tendències suïcides de tants europeus!

Cañizares y los malos retratistas

(foto: Cañizares en su trono)

"Un siniestro hombre medieval, pero soberbiamente gótico, como los obispos labrados en los bancos o en los portales. ¡Y pensar que alguna vez la gente se burló de las actitudes al estilo vitral! Son las únicas que pueden tener los eclesiásticos. La visión del obispo, al que observé con fascinación, me insufló el sentido del gran realismo del arte gótico. No existe la pose en el arte griego ni en el gótico. La pose fue inventada por los malos retratistas."

Oscar Wilde a Robert Ross, abril de 1900

Finances ètiques globals

Les comissions de Justícia i Pau de Catalunya i de Balears, reunides a Ciutadella de Menorca, hem debatut sobre les causes i conseqüències de l'actual crisi econòmica global i volem fer públiques les següents reflexions:

Lliçons d'una crisi econòmica global

1. En l'origen de l'actual crisi econòmica que patim es troba el mal funcionament del sistema financer global, que no respon adequadament al desenvolupament d'una economia justa al servei de totes les persones. En conseqüència, la crisi ha demostrat que, com molts ja reclamaven, són necessàries profundes correccions i més mesures de regulació, control i transparència en el funcionament de les institucions financeres i els mercats de capitals globals, per tal d'evitar episodis pertorbadors de la bona marxa de l'economia.

2. Constatem com aquesta crisi, que incideix greument en la nostra economia, afecta molt més als col·lectius de població més vulnerables del nostre país com ho demostren les dramàtiques xifres d'atur, la desemparança de moltes famílies i la restricció dels drets dels i les immigrants. Així mateix, els països menys desenvolupats veuen com es redueixen els fons d'ajuts al desenvolupament dificultant, encara més, la protecció de la seva població i les possibilitats de realització de projectes d'autonomia personal.

Mesures per avançar cap un ordre econòmic i financer global més just

És per això que, unint-nos a la veu de moltes altres persones, organitzacions i institucions, fem una crida per tal que la comunitat internacional, i tots els estats que la formen, introdueixin decididament totes les normes i mesures polítiques que siguin necessàries per avançar cap a un sistema econòmic global més just i més estable, entre les quals destaquem almenys les següents:

a)Establir majors mesures de control i transparència sobre les operacions financeres i sobre els bancs, entitats d'estalvi, fons d'inversions, asseguradores i totes aquelles persones i organitzacions que mouen grans masses de capitals capaces de generar importants efectes sobre el mercat i, en situacions de crisi, obligar a grans operacions públiques de rescat.
b)Democratitzar i reformar les institucions financeres internacionals per tal de fer-les més estables i creadores de desenvolupament.
c)Afavorir les institucions financeres sense ànim de lucre que fonamentin la seva gestió en criteris ètics rigorosos i en la creació de beneficis socials.
d)Eliminar els paradisos fiscals i el secret bancari que faciliten l'evasió fiscal.
e)Introduir progressivament impostos de caràcter internacional, per tal de finançar el desenvolupament dels països més pobres i el respecte al medi ambient.
f)Finalment, aprofitar aquesta crisi per avançar cap un model econòmic no fonamentat en la producció i consum massiu de béns materials i en altres activitats que perjudiquen greument els ecosistemes. És hora de bastir un sistema econòmic no obsessionat amb el creixement pel creixement, sinó basat en garantir les necessitats bàsiques de totes les persones, en equilibri amb el medi ambient.

Coses que es poden oblidar en un avió

(para leer el artículo en castellano: http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAS&idnoticia_PK=613405&idseccio_PK=1006&h= )

Què s'oblida la gent als avions? Doncs coses normals, el que qualsevol pot haver perdut alguna vegada. El més curiós del cas no és que perdem alguns objectes personals, sinó que la llista del top ten de la desmemòria col.lectiva aparegui publicada al Butlletí Oficial de l'Estat. I que ens n'assebentem pel BOE que el 4 de juny la companyia Iberia farà una subhasta pública d'objectes i mercaderies abandonats a les línies aèries.

La relació detallada del lot dóna una idea bastant precisa del poc valor que donem a certs objectes. És lògic que a la llista hi hagi 58 maletes, 63 motxilles, 97 bosses i 137 necessers. És més estrany que hi hagi 85 bitlleteres i 44 ronyoneres i, sobretot, que no s'especifiqui si se subhasten amb el que portaven a dins (en cas negatiu, ¿què ha passat amb el contingut? Perquè, fins i tot amb la crisi, el més normal és que les bitlleteres continguin bitllets). Els viatgers van oblidar també 1.672 peces de roba usada i 130 parells de sabates (¿això vol dir que alguns van abandonar la nau mig despullats o descalços?), 484 bufandes/xals, 45 corbates, 67 mocadors, 635 gorres... i no hi podien faltar els paraigües (234), ulleres (579), telèfons (187) i llibres (l'estrella, amb 4.147 exemplars). Més curiós sembla el cas de l'únic exemplar d'ampolla de brandy o els 27 purs havans.

Tenint en compte que el lot se subhastarà per un preu de sortida de 10.024,95 euros, em pregunto si apareixerà algú a qui li interessi licitar-hi i intento imaginar-me qui deu ser i què pot fer amb aquests productes. També si els diners que s'obtinguin compensaran el cost i les hores dedicades a organitzar l'acte. El procés és llarg, ja que Iberia no solament recull els productes i els diposita en un magatzem de Barajas, sinó que ha d'esperar un temps per si apareix algú que acrediti ser-ne el propietari, pagar un anunci al BOE i en algun diari d'informació general i després exposar durant una setmana el lot als interessats, els quals per participar en la subhasta hauran de constituir prèviament un dipòsit- fiança. I en el pitjor dels casos la subhasta pot quedar deserta. ¡Com hi ha món! Per si de cas, i per ajudar a reduir costos, a partir d'ara procurin no deixar-se res en un avió.

(article que he publicat avui a El Periódico)

Afganistán es ya "la guerra de Obama"

El principal comandante estadounidense en Afganistán, el General David McKiernan, fue destituido de su cargo y reemplazado por el Teniente General Stanley A. McChrystal, un ex oficial del Comando Conjunto de Operaciones Especiales. Se presume que McKiernan es el primer general en ser destituido del cargo de comandante en la zona de combate desde que Douglas MacArthur fue removido de su puesto, durante la Guerra de Corea.

El nuevo comandante, Stanley McChrystal, es considerado un experto en artes militares de contrainsurgencia y guerrillas. Como director de Operaciones Especiales, McChrystal supervisó un programa secreto para buscar y asesinar a sospechosos de terrorismo en todo el mundo. Según el periodista de investigación Seymour Hersh, el Comando Conjunto de Operaciones Especiales perpetró asesinatos en una docena de países. El año pasado, los legisladores postergaron el nombramiento de Stanley McChrystal para un cargo clave debido a las interrogantes sobre el abuso de prisioneros por parte de las fuerzas que él dirigía. Al menos 64 miembros del servicio—pertenecientes o asignados a las unidades de Operaciones Especiales—recibieron sanciones disciplinarias por cometer abusos contra prisioneros, perpetrados entre principios de 2004 y fines de 2007.

El Secretario de Defensa, Robert Gates, anunció el cambio ayer, y dijo que el Teniente General David Rodríguez será el responsable del manejo diario de la guerra en Afganistán. “Considero -dijo Gates- que McChrystal y Rodríguez son un equipo. Ambos aportan habilidades extraordinarias en diversas áreas que son muy pertinentes para el tipo de combate que tenemos en Afganistán. Y pienso que la unión de sus habilidades nos brinda nuevas oportunidades para el futuro”.

El Teniente General McChrystal dirigió operaciones especiales bajo el mando del General David Petraeus, durante la implementación de la estrategia del aumento del número de soldados en Irak. Fred Kaplan, de la revista electrónica Slate, escribió: “La destitución de McKiernan marca un giro drástico en la estrategia estadounidense respecto a la guerra en Afganistán. Y significa que la guerra ahora es, inequívocamente, ‘la guerra de Obama’”.

(del boletín Democracy Now!)

Droits de l'enfant?

«Dans mon quartier, à Tucuman (Argentine), un enfant de dix ans a été expulsé de l’école parce qu’il s’était drogué, un autre de douze ans a été tué d’une balle dans la tête par un voisin parce qu’il l’avait volé. La police, chaque week-end, fait des descentes dans nos maisons. Les habitants du quartier sont presque tous armés. Nous avons peur de nos enfants. Alors de quels droits me parles-tu ? »

Ces paroles sont celles de Mirta qui lutte depuis vingt ans au sein de l’association Crecer Juntos pour trouver de quoi nourrir les enfants des quartiers pauvres de Tucuman.Vingt années, c’est aussi l’âge anniversaire de la Convention des Droits de l’Enfant censée protéger tous les enfants du monde.

Les enfants du monde entier peuvent-ils espérer de cette législation novatrice un changement radical dans leur vie quotidienne ? De quels droits leur parle-t-on lorsque l’on fait référence à la Convention ? Quel pays peut aujourd’hui garantir que ses enfants soient élevés dans « un esprit de paix, de dignité, de tolérance, de liberté, d’égalité et de solidarité » pour reprendre les termes des Nations Unies ? Quel juriste peut assurer que les multiples outils de protection des droits protègent réellement les enfants ? Que pense un enfant, si au lieu de le soigner, on se contente de lui dire qu’il a droit à la santé ?Cet ouvrage prétend apporter des pistes de réflexion à tout ceux qui s’intéressent à la cause des enfants.

Philippe de Dinechin est directeur de la Fondation Comparte à Barcelone. Docteur en Droit, spécialisé sur la question de l’enfance, ses recherches portent sur la confrontation des droits de l’enfant avec leurs conditions de vie dans les quartiers pauvres des villes latino-américaines.

Pifias e insultos en internet

Internet anda lleno de chistes. La mayoría, pifias involuntarias de personas que teclean en el ordenador de forma rápida y compulsiva. Hoy mismo he leido la queja de alguien que considera que Naciones Unidas aplica un “doble trasero” para juzgar las acciones de Iran y de Israel. ¿Son representativos los mensajes que se leen en la red del nivel cultural medio en nuestro país? De ser así, las conclusiones resultarían alarmantes.

Pero hay algo aún más preocupante: por algún extraño motivo, una buena parte de los internautas que publican comentarios a noticias en la red se comportan como energúmenos. No es nada nuevo y hace tiempo que puede comprobarse. Medios tan serios como The New York Times han dedicado al asunto algunos reportajes. Si juzgáramos a la población sólo por lo que leemos en los chats o en los comentarios que acompañan a las noticias de las versiones electrónicas de los periódicos, parecería que la mayoría es intransigente, racista, ultraderechista y que sólo sabe comunicarse mediante el insulto. Evidentemente, tiene mucho que ver en esto que se pueda actuar desde el anonimato y con impunidad, lo que otros medios no permiten. Pero entonces, ¿quiere ello decir que tantas personas, cuando pueden hablar sin identificarse, sienten la necesidad de insultar o de mostrarse tan primarias o tan radicalmente antisociales? ¿Es normal que sea así? ¿Tendrán algo que ver en esto los penosos debates y tertulias a grito pelado con que nos obsequian algunas televisiones?

Con razón, a la vista de estas y otras limitaciones de la red, hay cada vez más partidarios de regular y controlar más a fondo internet. De refundarlo. Se trataría de proteger al usuario y sus derechos, entre ellos el derecho a la intimidad, supuestament amenazado por las famosas redes sociales, que crecen como la espuma. También deberían protegerse el derecho a una información veraz y al honor de las personas. Pero como no todo es blanco o negro, al otro lado se sitúan quienes consideran que internet es el medio más libre que nos queda y el que supuestamente está menos controlado por las grandes corporaciones y los Estados. Para ellos, cualquier control de la red o legislación restrictiva sería una limitación a las libertades y a los derechos de la ciudadanía. El debate está servido y va a prolongarse durante mucho tiempo. Los insultos en la red, me temo que también.

(Artículo que he publicado en El Periódico 20/4/09)

Canvis a la Casa Blanca

Abans:

Ara:

Els déus de la ciutat

La revista Barcelona Metròpolis publica en el darrer número un interessant dossier monogràfic sobre la diversitat religiosa a la ciutat i el paper dels poders públics en aquesta matèria.

Hi podeu accedir des d'aquest enllaç:

http://www.barcelonametropolis.cat/ca/page.asp?id=39&ui=210

Germana mort / Hermana muerte

[para leer la versión en castellano: http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAS&idnoticia_PK=597578&idseccio_PK=1006&h= ]

La mort és com una exhalació silenciosa, de vegades traïdora, que arriba de sobte i que s'endú persones que, una vegada desaparegudes, sempre ens sembla que eren les millors. Ja va escriure Delibes que "els vius, comparats amb els morts, resultem insuportablement banals". Una cosa així experimentem quan la vella dama negra ens pren un dels nostres i, en pocs dies, estem obligats a fer-nos a la idea de l'únic que hi ha de verdaderament cert: que aquella persona se n'ha anat per sempre. En aquell instant precís és quan de debò podem apreciar fins a quin punt tenia raó el poeta Lamartine: "Sovint, el sepulcre enclou, sense saber-ho, dos cors en un mateix taüt". Dos cors i més, perquè la desaparició física d'un ésser estimat és un dolor col.lectiu per als que el van estimar. I triga molt de temps a cicatritzar. No obstant, la mort ofereix també una oportunitat per reflexionar sobre la condició humana, en una societat que viu d'esquena a ella i que sobrevalora les coses materials, la bellesa física (¡en veritat tan efímera!) i el reconeixement social molt més que les relacions interpersonals o el gaudi dels fugaços instants de felicitat.

Diuen que els humans som l'única espècie conscient de la seva finitud i que això ens dota, en teoria si més no, d'un esperit elevat que ens fa capaços de commoure'ns davant la bellesa, ser solidaris davant el dolor i la desgràcia alienes i reflexionar sobre la transcendència dels nostres actes i de la pròpia vida. Però la societat actual sembla que no s'avingui amb el trauma de la mort. Cada vegada hi ha menys persones que moren a casa, i condemnem molts moribunds a sobreviure connectats a una sofisticada plèiade de màquines i invents que no fan més que prolongar inútilment la seva existència. Hi ha molt de superstició en tot això i d'incapacitat malaltissa per acceptar el que és inevitable. I quan arriba l'últim alè d'un ésser estimat, molts s'aferren al consol de professionals de l'assumpte, des de la psiquiatra Kübler-Ross, amb els seus manuals de panteisme bucòlic, fins a la pragmàtica ajuda d'uns serveis funeraris privats que anuncien a la premsa una pràctica guia gratuïta titulada "Què fer davant la defunció".

(article que he publicat a El Periódico el 23/03/09)

In memoriam

Si hay otra vida es vida, pero es otra,
y si es otra el mortal no la imagina,
una vida sin sexo ni cocina
tiene que ser sencillamente otra.

¿Qué haremos en la vida si es tan otra
y si ya no hay taller ni oficina
y si ya el mismo cuerpo no declina
(si declinara no sería otra)?

Si hay otra vida, es otra pero es vida
y si es vida es noticia y es sorpresa,
sin que la muerte acabe la partida,

vida que canta, vuela, abraza y besa.
Es la vida de Dios la otra vida
y si es de Dios nos basta su promesa.

(Lorenzo Gomis 1924-2005)

Las profecías de Vidal-Quadras

El inefable eurodiputado del PP Alejo Vidal-Quadras, escribía hace unos años una columna en El País en la que hablaba de la náusea que le provocaba la "maloliente planta de la corrupción", naturalmente aplicada a la "Administración socialista".

"Todo aquello en lo que creían [los socialistas] y que les ayudaba a comprender el mundo ha sido invalidado por la realidad. Incapaces de confesar su derrota, se han refugiado en las certidumbres más inmediatas: el dinero y el poder", sentenciaba el doctor en Física Atómica. ¿Acaso la explicación que daba entonces Vidal-Quadras fué una clara premonición de la derrota de las teorías ultraliberales y neocon que él mismo defiende y de la senda que iba a tomar su partido?

Y, para terminar, una perla extraída del mismo artículo: "La obsesión igualitaria típica del socialismo -una ordinariez de lo más desagradable- impide el normal funcionamiento de los mecanismos de articulación de las élites, que en una sociedad abierta no están asociados a los privilegios, sino que son fruto del esfuerzo y del mérito".

¡Cráneo privilegiado!

Dictadura guineana

(Para leer la versión en castellano: http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAS&idnoticia_PK=589479&idseccio_PK=1006&h= )

Com és possible que grups armats de mercenaris ataquin de tant en tant, com va passar fa uns dies, Guinea Equatorial per fer-se milionaris? Pot semblar sorprenent si tenim en compte que és un dels països amb l'índex de desenvolupament més baix del planeta, amb una esperança de vida de 43 anys i sense sanitat pública. Però és comprensible si mirem l'altra cara de la moneda: Guinea Equatorial s'ha convertit en un dels principals productors de petroli i exportadors de fusta tropical de l'Àfrica, i la seva renda per càpita és superior a la de Kuwait o l'Aràbia Saudita. El problema, una vegada més, és que la riquesa del país s'ha convertit en la desgràcia de la immensa majoria dels seus habitants.

Des que Espanya va despreocupar-se dels guineans, en una descolonització vergonyant, han hagut de patir dos dictadors sanguinaris. Teodoro Obiang fa 29 anys que és al poder després que assassinés el seu propi oncle. Avui, la població viu en un dels països més corruptes i pateix una de les tiranies més cruels. Els Obiang controlen tots els ressorts del poder i practiquen la tortura, els assassinats i les violacions sistemàtiques, fins al punt d'haver eliminat el 10% de la població. Es queden, a més, amb els ingressos del petroli, però no en tenen prou amb això: s'han apoderat de gairebé la meitat dels terrenys edificables del país, obliguen molts treballadors a donar-los una part dels seus miserables salaris i han desposseït dels seus negocis milers de persones per quedar-se'ls ells. Amb total impunitat, ja que la justícia és inexistent.

Però el més greu, des de la perspectiva del dret internacional, és que tot això compta amb el silenci còmplice dels estats i de l'ONU, i la cobertura de grans empreses petroleres i fusteres, en especial de la Xina, els EUA i França. Espanya va perdre fa anys la seva capacitat de negoci i influència política i moral al pa- ís. Una vegada més, comprovem els diferents tractes de l'anomenada comunitat internacional als països i els dictadors. Si són rics, submisos i accepten les condicions de negoci de les potències, els dictadors poden continuar saquejant el seu país i el seu poble sense que ningú els persegueixi.

(article que he publicat a El Periódico)

Amor y sexo

El sexo sin amor es una experiencia vacía... pero como experiencia vacía es una de las mejores

(Woody)

Tempus fugit

Correu, correu, que s'acaben les mandarines!

BCNegra' 09