No oblidaràs mai les últimes paraules que va dir a un dels teus amics el seu pare moribund: "Recorda-ho, Charlie -va dir- no deixis passar mai una oportunitat de pixar". I així la saviesa secular passa d'una generació a la següent.
Els promotors del projecte Eurovegas estan guanyant, de moment, la desigual batalla política, mediàtica, ideològica i moral per imposar un projecte macroeconòmic de repercussions ètiques, econòmiques, mediambientals, sociolaborals... nefastes per al nostre país; fins i tot m'atreviria a definir una possible victòria del "capo" Sheldon Adelson com un cop molt dur per a un determinat "projecte nacional" de Catalunya. O és que el gran projecte nacional (i nacionalista) secret per a Catalunya consisteix a assimilar-nos al desert de Nevada, a Macao o a Singapur? Si Adelson acaba imposant el seu interès personal a l'interès general dels ciutadans d'aquest petit país i guanya la seva batalla personal, en sortirem molt més arruïnats del que podria fer pensar la pura i simple depredació de l'entorn geogràfic del Prat i el delta del Llobregat.
"De acuerdo con algunas voces, los casinos, como todo el mundo sabe, ya no están vinculados a la mafia, la droga y la prostitución, sino a dulces excursiones familiares en las que los niños aprenden a jugar bajo la cómplice mirada de los progenitores. Quizá no tendremos buenos científicos pero tendremos maravillosos crupiers. Hagan juego señores, hagan juego". 
Els qui han fabricat les armes que serveixen per matar milers de persones a Síria, a Somàlia i arreu del món, i s'enriqueixen amb la indústria de la mort, són els qui més insisteixen que la indústria armamentística crea molts llocs de treball.
"En España no se dialoga porque nadie pregunta, como no sea para responderse a sí mismo. Todos queremos estar de vuelta, sin haber ido a ninguna parte. Somos esencialmente paletos. Vosotros preguntad siempre, sin que os detenga ni siquiera el aparente absurdo de vuestras interrogaciones. Veréis que el absurdo es casi siempre una especialidad de las respuestas."
No és el blanc el color de l'hivern,
"Estamos ante una revolución antidemocrática de la oligarquía capitalista. España puede caer en un neofranquismo y una proletarización generalizada bajo el dominio de nuestra oligarquía de siempre. La crisis no tiene solución porque solucionarla sería fatal para sus promotores. Esa fatalidad solo podemos ejercerla nosotros, los ciudadanos que no queremos volver a ser súbditos y, de hecho, esclavos"
Una carta al director parla de l'"espoli fiscal" que patim els barcelonins en relació amb la resta de Catalunya. El raonament és simple: gràcies als impostos que paguem els habitants de la gran metròpolis, molts pobles catalans gaudeixen de poliesportiu i escola de primària. Tant parlar del dèficit que pateix Catalunya a Espanya, quan el greuge el patim també a casa, conclou l'escrit. Doncs bé, a aquest pas que ningú s'escandalitzi si d'aquí unes setmanes algú, des de Sarrià, exclama, per exemple, que "Nou Barris ens roba"... El resultat [d'aquesta lògica nacionalista neoliberal] és la banalització de conceptes tan greus com espoli i el rebuig del dèficit entès com a transferència de recursos, sense el qual l'objectiu modern de redistribució de la riquesa entre persones i territoris és inviable.
"Para expresarse, la verdad suele escoger el pequeño tamaño (...) En cambio, la propaganda y la mentira prefieren lo monumental. Hay una proporcionalidad entre el autoritarismo, el poder corrupto y el gigantismo de las formas".
La que se avecina si nadie lo remedia pasado el 20-N es una drástica y rigurosa profundización de la medicina económica merkeliana que ya conocemos desde hace meses...
Solar és un nou llibre interessant d'Ian McEwan. Entre d'altres pensaments que m'han cridat l'atenció, hi he trobat aquest:
Tan sumamente desconcertante resulta la situación política actual que, de repente, descubro con tristeza que un comunicado del Sindicato Unificado de Policía expresa mucho mejor lo que siento ante la reforma exprés de la Constitución que las palabras y los actos de mi propio partido.
Quan ho vaig llegir no m'ho podia creure! El Consell Nacional del PSC ha aprovat, per unanimitat, un reglament que restringirà encara més la participació de delegats i delegades en el proper congrés del partit: I això just en un moment en què, dins i fora del partit, ens estan demanant obertura, participació, renovació, imaginació i més democràcia. El primer que vaig pensar va ser que era inaudit que cap conseller o consellera hagués votat en contra d'aquest reglament, o que cap d'ells no hagués demanat més temps per plantejar alternatives. Ara, un parell de consellers m'han confirmat el que em temia: la proposta de reglament i de ponència marc els havia arribat només unes hores abans que es discutíssin en el Consell Nacional. No es van poder mirar el text a fons i, diuen, els van marcar un gol. És cert que els textos s'havien filtrat a la premsa, però no em sembla gaire rigorós ni democràtic, i sobretot no gens renovador, que s'actuï, en una qüestió tan seriosa com aquesta, amb nocturnitat i traïdoria. És lleig. Malament comencem el procés congressual si els qui tallen el bacallà continuen actuant amb les mateixes maneres, fent-s'ho tot entre tres. Tothom està d'acord en què cal renovació, sempre que els renovats siguin els altres.
Canta el grup Venancio y los jóvenes de antaño una peça que diu: Corprès, corfós i esmaperdut/no vas parar fins a fer-me plorar/i ara estic del tot aixut.
Així em vaig sentir anit, tot observant un meravellós eclipsi de lluna, que durava i durava i mai no s'acabava.
La infiltració d'elements estranys en les manifestacions i en els moviments socials i/o revolucionaris o en accions de protesta és un clàssic. Ve de molt lluny. Fa segles. Jo mateix, ho dic amb tota modèstia, en vaig ser víctima en ser detingut en una manifestació estudiantil l'any 1972. El moviment del 15-M s'ha caracteritzat, entre d'altres virtuts, per l'actitud manifestament pacífica i noviolenta de la immensa majoria dels manifestants. No ha estat gens fàcil aconseguir-ho, perquè hi ha interessos de sectors diversos a desacreditar el moviment o a ocupar l'espai que representa. Per això cal actuar cada cop amb més cautela i tenint més clares les amenaces: hi ha la gent que busca la bronca i la violència per principi, des de fa molt de temps, i que ha fet acabar malament un munt de manifestacions a Barcelona i en altres indrets i hi ha, malauradament, també algunes "xapusses" policials com les que hem pogut veure ara a internet i que no ofereixen precisament una bona imatge de la policia. Caldria començar a pensar en una retirada a temps de la plaça de Catalunya, abans no hi quedin només molts aprofitats que no tenen gaire a veure amb l'esperit del 15-M.
"La muerte no es un acontecimiento de la vida. La muerte no puede ser vivida", escribe Jorge Semprún, citando a Wittgenstein, en su imprescindible La escritura o la vida.
Rafael Díaz-Salazar en El País (26/5):
Daniel Innerarity en Babelia:
Algú va escriure, algun cop, que el més greu no és dir tonteries (tots hi podem caure alguna vegada) sinó dir-les amb èmfasi. El conseller de Sanitat, Boi Ruiz, n'ha dit unes quantes en poc temps. Però crec que la més estúpida de totes ha estat afirmar que "si algú vol estudiar filologia clàssica per plaer, s'ho haurà de pagar ell. L'Estat ha de facilitar les coses a qui vulgui estudiar per raons de mercat".
"En el siglo XIX las religiones perdieron a la clase obrera, porque se colocaron del lado de los patronos y condenaron las revoluciones que luchaban por una sociedad más justa; en el siglo XX perdieron a los jóvenes y a los intelectuales por posiciones filosóficas y culturales integristas y antimodernas, y si continúan por la senda patriarcal, en este siglo XXI prderán a las mujeres" (Juan José Tamayo dixit)
Siempre he sentido admiración por el escritor japonés; más incluso por la persona que por su obra. Hoy le entrevista Philippe Pons para El País y Le Monde. Reproduzco algunas de sus reflexiones:
De la gran tragèdia del Japó en podem extreure algunes lliçons. És obvi que tots estem exposats a la incertesa i al desastre (natural o no tan natural) i que les nostres vides sempre poden penjar d'un fil. També és clar que el progrés, com avui l'entenem, sempre té els seus riscos. Però, com a mínim, que no ens vulguin fer creure que l'energia nuclear és segura i neta. Si no ho és ni al Japó...
Tot el que està passant al nord de l'Àfrica i en alguns països de l'Orient Mitjà, posa en evidència fins a quin punt Occident ha prioritzat estar bé amb els tirans (sobretot si controlen pous de petroli o gas), més que no pas amb els pobles que els pateixen. El cinisme és molt gran; però no solament el dels dirigents, també el de totes aquelles persones que per tenir aigua calenta o poder cuinar còmodament a casa tanquem els ulls o mirem cap a una altra banda.
No ha pogut ser, hem perdut. La Montserrat Tura ha perdut les eleccions primàries del PSC per decidir el candidat a l'alcaldia de Barcelona. Ha guanyat en Jordi Hereu. El resultat ha estat contundent. Per als qui hem apostat per la Tura, els motius eren clars i les seves qualitats polítiques i les expectatives de vot davant dels contrincants ens semblava que la feien molt més idònia que el rival. Però els militants i els simpatitzats tenien la darrera paraula i s'han expressat amb claredat. Les conseqüències d'aquesta decisió democràtica les veurem sobretot després del 22 de maig. No és fàcil interpretar aquest fenomen des d'una perspectiva estrictament racional, ja que la psicologia dels col·lectius humans té les seves pròpies claus i és, com a mínim, curiosa.
La principal raó per la qual cal votar Montserrat Tura a les primàries de Barcelona del 19 de febrer és sempre la mateixa: Tura pot guanyar Barcelona i Hereu no sembla probable que pugui.
A Xavier Trias li ha sortit una rival molt perillosa. Ja es veia guanyador de les eleccions a l'alcaldia de Barcelona. Però una enquesta realitzada per Feedback per a La Vanguardia revela que el resultat variaria d'una manera molt significativa en funció de qui sigui el candidat o candidata del PSC. Trias seria a prop de la majoria absoluta si Jordi Hereu repetís com a cap de llista (19-10), però gairebé hi hauria un empat (16-15) si la candidata a l'alcaldia fos la Montserrat Tura.
La voluntat d'acontentar cada cop d'una manera més simplista els "reietons consentits" en que s'han convertit els ciutadans electors, ens està duent a usar una terminologia més banal, gairebé estúpida, i d'altra banda més buida de sentit (però també més perillosa). L'última paraula talismà és el "bonisme" o, per ser més exactes, el "no bonisme"; el missatge, demagògic i populista a més no poder, és que amb els immigrants no s'hi val el bonisme. Ah, senyors, moltes gràcies! ¿I amb els naturals del país, hem de ser bonistes? Jo em pensava que amb els estrangers que viuen i treballen aquí no havíem de ser ni més bons ni més dolents que amb els catalans i/o espanyols. Tots som ciutadans, amb drets i deures, i hem de complir la llei. O no?
El sector ultraliberal i neocon del sistema ha provocat la crisi econòmica i financera i al final aconseguirà imposar els seus principis ideològics i les seves condicions polítiques i econòmiques. Dit d’una altra manera: l’extrema dreta provoca una crisi (ideològica, de valors, econòmica...), que s’ha gestat i preparat durant dècades i els grans perjudicats en són les idees i els valors progressistes, que persegueixen la llibertat, la igualtat i la solidaritat. La guerra actual és sobretot contra Europa, perquè és aquí on hi ha hagut des del 1945 el millor “laboratori d’estat de benestar” del planeta. Si Europa s’ensorra i deixa de ser un dels actors clau en el món, la derivada és que el model europeu de convivència i de redistribució de la riquesa no era viable. I la conclusió implícita serà que els nous models a seguir siguin la Xina, Rússia, Brasil...
A les persones que van anar a votar diumenge (especialment les més joves), encara que ho fessin amb un vot en blanc o a favor de partits que no han obtingut representació parlamentària, cal fer-los notar que gràcies a la seva petita acció han impedit que la feixista Plataforma per Catalunya entrés al Parlament. Si hi hagués hagut una participació inferior, només de tres o quatre punts menys, Josep Anglada i els seus seqüaços serien avui asseguts al Parlament. I tindrien també molta més presència als mitjans de comunicació.
La crisi que travessem es presenta amb una doble vessant: econòmica i financera. I és això el que la fa especialment profunda i complexa. En el seu origen hi ha unes responsabilitats polítiques, empresarials i financeres. Però seria injust eximir de tota la culpa una gran part de la població que ha estat vivint durant anys per sobre de les seves possibilitats econòmiques reals, gastant més del que guanyava, gaudint dels préstecs i les hipoteques que els bancs i les caixes oferien irresponsablement, comprant i venent pisos com si l'habitatge fos un producte per especular més que no pas una necessitat bàsica… i utilitzant la targeta de crèdit com si la vida fos un gran casino. Fins que, al final, la realitat, sempre tossuda, ha posat les coses al seu lloc. I la realitat, avui, és dura; com passa sovint, qui més pateix no és qui més havia especulat, ni qui havia guanyat més diners fàcils.
Está claro: el famoso patriotismo (¿constitucional?) del PP consiste en hacer todo lo posible por hundir a España en la miseria para forzar unas elecciones anticipadas y ganarlas por el mayor margen de votos posible.
Serà capaç de reaccionar amb un mínim de dignitat l'anomenada comunitat internacional davant dels crims del Marroc al Sahara Occidental? O passarà tot tal i com estava escrit en el guió des de fa anys?
La visita del Papa a Barcelona s’està analitzant aquests dies des de tots els vessants possibles. Hi ha qui es queda només amb el valor pastoral, qui prefereix ressaltar-ne l’oportunitat des d’un punt de vista polític i institucional, o qui destaca el bon moment de les relacions entre Catalunya i el Vaticà. Vista la pompa que envolta l’esdeveniment, tampoc no és estrany que sectors laics o simplement defensors de l’aconfessionalitat de l’Estat posin objeccions a l’excés de triomfalisme i de mitjans invertits en la visita. Atès que s’ha arribat a justificar tot plegat com una inversió en imatge publicitària de la ciutat, sembla que, un cop més, “business is business” i que París bé val una missa.
Deixem, per un moment, la política de banda. Primer missatge, clar i nítid, del Papa a l’homilia (i no només a l’homilia) de la missa a la Sagrada Família: l’església catalana existeix, mal que li pesi al cardenal Rouco. Existeix com a església local en el si d’una església universal, per descomptat!, però té una història i una personalitat pròpies i característiques. D’entrada, i el Papa ho sap molt bé, perquè a Catalunya es donen avui els índex més alts de desafecció religiosa. Si volia connectar amb les elits intel·lectuals i polítiques i amb una part significativa de la societat catalana, Benet XVI ha estat ben assessorat i ha donat mostres de saber on era i quin públic l’acollia a Barcelona. En aquest aspecte, cal reconèixer la bona feina dels cardenals Martínez Sistach i Bertone. El temple de la Sagrada Família és una bona representació d’una determinada cosmovisió i d’una manera d’entendre Catalunya i la seva història (burgesa, religiosa, emprenedora i una mica provinciana) i el Papa ha sintonitzat molt bé amb els representants d’aquesta capa sociològica, que és on hi pot trobar més aliats per a la reevangelització.
Si a la Shakira li van posar dues multes quan rodava un videoclip a Barcelona, per banyar-se en una font i per circular en moto sense casc... ¿faran el mateix amb el Papa per anar contradirecció pel carrer Diputació, per circular dret en el papamòbil i per no dur posat el cinturó de seguretat?
Se ha dicho, con razón, que el debate sobre la inmigración debe estar presente en las campañas electorales. Otra cosa distinta es la forma como se afronte la discusión y que ésta se plantee sin demagogia, sobre la base de ofrecer propuestas viables y legalmente irreprochables. La presencia de muchos extranjeros entre nosotros y las medidas que adoptemos (o no) para hacer posible que se adapten a su país de acogida preocupan a los ciudadanos-electores y si no se da una respuesta clara, democràtica y civilizada a esa preocupación se estará abonando el terreno para que los populistas hagan su agosto. Sarkozy y Merkel han planteado la cuestión a su manera, con excesiva simplicidad. Ni se puede atribuir la delincuencia a grupos étnicos, ni se deben exigir a quienes llegan desde fuera más obligaciones que a los ciudadanos de origen.
El general de la Companyia de Jesús, Adolfo Nicolàs, ha confirmat que ja ha començat el procés pel qual les actuals cinc províncies jesuïtes presents a l'estat espanyol (Aragó, Bètica, Castella, Tarraconense i Loiola -que inclou País Basc i Navarra) es convertiran en una única província. Un procés que durarà fins el 2016. La nova província es denominarà "Província d'Espanya". Davant les reticències que ja fa anys havien mostrat algunes actuals províncies, especialment la Tarraconense i la de Loiola, el general ha demanat que "se superin els particularismes". El 26 de setembre va prendre possessió el nou provincial d'Espanya, Francisco Ruiz Pérez, amb l'encàrrec de tancar el procés d'unificació que ja es va començar a promoure mentre era pare general dels jesuïtes Peter-Hans Kolvenbach i que ara està impulsant amb determinació Adolfo Nicolás.
