Malgrat tot, pacífics

La infiltració d'elements estranys en les manifestacions i en els moviments socials i/o revolucionaris o en accions de protesta és un clàssic. Ve de molt lluny. Fa segles. Jo mateix, ho dic amb tota modèstia, en vaig ser víctima en ser detingut en una manifestació estudiantil l'any 1972. El moviment del 15-M s'ha caracteritzat, entre d'altres virtuts, per l'actitud manifestament pacífica i noviolenta de la immensa majoria dels manifestants. No ha estat gens fàcil aconseguir-ho, perquè hi ha interessos de sectors diversos a desacreditar el moviment o a ocupar l'espai que representa. Per això cal actuar cada cop amb més cautela i tenint més clares les amenaces: hi ha la gent que busca la bronca i la violència per principi, des de fa molt de temps, i que ha fet acabar malament un munt de manifestacions a Barcelona i en altres indrets i hi ha, malauradament, també algunes "xapusses" policials com les que hem pogut veure ara a internet i que no ofereixen precisament una bona imatge de la policia. Caldria començar a pensar en una retirada a temps de la plaça de Catalunya, abans no hi quedin només molts aprofitats que no tenen gaire a veure amb l'esperit del 15-M.

Semprún, in memoriam

"La muerte no es un acontecimiento de la vida. La muerte no puede ser vivida", escribe Jorge Semprún, citando a Wittgenstein, en su imprescindible La escritura o la vida.

El libro recuerda vivencias en el campo de Buchenwald, donde Semprún estuvo ingresado dos ños, hasta la liberación por los aliados, el 11 de abril de 1945. Y compara el autor español su experiencia literaria al relatar el pasado con la experiencia de Primo Levi, que escribió demasiado pronto, antes de haber podido empezar a digerir algo; para Levi, revivir el pasado atroz del campo y del exterminio en Si esto es un hombre resultó invivible. De ahí el suicidio.

Por suerte para nosotros, unos años después, Semprún se sintió con fuerzas para narrar fragmentos de su vida. Descanse en paz!

La insurrección del precariado

Rafael Díaz-Salazar en El País (26/5):

"Con una parte del precariado votando al PP y con otra parte del mismo movilizándose por la democracia real y criticando a los partidos de derecha y de izquierda, ¿qué futuro político nos aguarda? A corto plazo, no parece que haya condiciones para detener el triunfo del PP en las generales. Pero lo importante es el medio plazo. Hay que cambiar la forma de hacer política, desvelar la concentración de la riqueza en España y redistribuirla, elaborar nuevas políticas en fiscalidad, vivienda, trabajo decente, democracia en la empresa, educación".

"Y para estos cambios necesitamos que el movimiento del 15-M se fortalezca, genere contrapoder ciudadano, cree un nuevo antagonismo social basado en el conflicto no violento y la propuesta de alternativas, penetre entre el precariado que ha votado al PP para reorientar su comportamiento cultural y político. El Movimiento del 15-M necesita tiempo para crecer y a los partidos y sindicatos les urge aprender de lo que significa y demanda".

De la indignación al proyecto colectivo

Daniel Innerarity en Babelia:

"...no nos sobra indignación sino todo lo contrario. Indignación la hay en todas partes: basta hacer un poco de zapping y uno se encuentra, sobre todo, gente indignada (preferentemente en los canales de la extrema derecha). Indignados están, por ejemplo, los que creen que el Estado de bienestar disminuye pero también los que consideran que está yendo demasiado lejos, los que piensan que ya hay demasiados extranjeros, los fanáticos de todo tipo, aquellos cuyo miedo ha sido agitado por quienes aspiran a gestionarlo".

"Se podría hablar de una función conservadora de la indignación que estabiliza los sistemas como lo hacen las válvulas de escape o las canas al aire, tan funcionales a la hora de dejar las cosas como están. Ese algo más que necesitamos para transitar hacia un mundo mejor no es una mayor exageración dramática de nuestro descontento; es, de entrada, una buena teoría que nos permita comprender lo que está pasando en el mundo sin caer en la cómoda tentación de escamotear su complejidad. Sólo a partir de entonces pueden formularse programas, proyectos o liderazgos que permitan un tipo de intervención social eficaz, coherente y capaz de resultar atractiva para una mayoría que no esté formada sólo por gente cabreada".

Un ruc al govern dels millors

Algú va escriure, algun cop, que el més greu no és dir tonteries (tots hi podem caure alguna vegada) sinó dir-les amb èmfasi. El conseller de Sanitat, Boi Ruiz, n'ha dit unes quantes en poc temps. Però crec que la més estúpida de totes ha estat afirmar que "si algú vol estudiar filologia clàssica per plaer, s'ho haurà de pagar ell. L'Estat ha de facilitar les coses a qui vulgui estudiar per raons de mercat".

Se m'ocorren molts comentaris, que es podrien fer amb tons, modulacions i èmfasis diversos. Però em sembla que és suficient posar-li unes orelles de ruc simbòliques, castigar-lo sense postre... i lamentar, això sí, que el "govern dels millors" pugui tenir persones intel·lectualment tan limitadetes i tan poc il·lustrades.

Presidents que no s'empassen el fum

És ben coneguda una divertida anècdota de Bill Clinton, quan essent president dels Estats Units va declarar que, de jove, havia fumat marihuana i, davant l'allau de crítiques i protestes dels sectors més conservadors, es va veure obligat a aclarir que mai no s'havia empassat el fum. Arran d'aquest fet, uns anys més tard, durant la darrera cursa electoral per a les presidencials, Juanjo Millàs feia broma dient que, de fet, molts americans acceptaven a Obama perquè és negre "sense empassar-se el fum". Heus ací una manera una mica hipòcrita d'acceptar certes maneres de fer i de ser en una societat puritana.

Ara, però, constatem que el nostre president, Artur Mas, també és independentista sense empassar-se el fum. En la consulta del carrer, aquella que no té, aparentment, efectes polítics visibles, vota per la independència de Catalunya. Al Parlament, però, quan la cosa podria anar una mica més en serio, Mas i Convergència ja no són independentistes.

Diuen que aquesta i altres com aquestes són la millor prova que Convergència representa i reflecteix bé la manera de ser dels catalans. I potser sigui cert! Una bona part dels catalans són independentistes de cap de setmana, independentistes de costellada. Però a la que es posen a fer càlculs de quan pot costar això i de quines conseqüències polítiques se'n poden derivar... aleshores els fa mandra complicar-se la vida.

Consti que sento un gran respecte per les persones que creuen, honestament, que la independència convé a Catalunya. I que em semblaria molt bé que hi haguessin accions més contundents al Parlament o davant de les institucions internacionals (UE, NNUU...). Em semblaria coherent i respectable.

Però, si us plau, que no ens prenguin el pèl!

Las mujeres también se irán

"En el siglo XIX las religiones perdieron a la clase obrera, porque se colocaron del lado de los patronos y condenaron las revoluciones que luchaban por una sociedad más justa; en el siglo XX perdieron a los jóvenes y a los intelectuales por posiciones filosóficas y culturales integristas y antimodernas, y si continúan por la senda patriarcal, en este siglo XXI prderán a las mujeres" (Juan José Tamayo dixit)

Kenzaburo Oé

Siempre he sentido admiración por el escritor japonés; más incluso por la persona que por su obra. Hoy le entrevista Philippe Pons para El País y Le Monde. Reproduzco algunas de sus reflexiones:

"Los japoneses, que conocieron el fuego atómico, no deben plantearse la energía nuclear en función de la productividad industrial, es decir, no deben tratar de extraer de la trágica experiencia de Hiroshima una receta para el crecimiento... Hay que grabar la memoria de Hiroshima en la memoria de la humanidad; es una catástrofe aún más dramática que las naturales porque la provocó el hombre. Reincidir, dando muestras con las centrales nucleares de la misma incoherencia respecto a la vida humana, es la peor de las traiciones al recuerdo de las víctimas".

"Espero que el accidente nos lleve a ver el peligro de todo lo nuclear".

Barcelona és d'esquerres

http://barcelonaesdesquerres.org/

Nuclears no, gràcies!

De la gran tragèdia del Japó en podem extreure algunes lliçons. És obvi que tots estem exposats a la incertesa i al desastre (natural o no tan natural) i que les nostres vides sempre poden penjar d'un fil. També és clar que el progrés, com avui l'entenem, sempre té els seus riscos. Però, com a mínim, que no ens vulguin fer creure que l'energia nuclear és segura i neta. Si no ho és ni al Japó...

Mirem a una altra banda

Tot el que està passant al nord de l'Àfrica i en alguns països de l'Orient Mitjà, posa en evidència fins a quin punt Occident ha prioritzat estar bé amb els tirans (sobretot si controlen pous de petroli o gas), més que no pas amb els pobles que els pateixen. El cinisme és molt gran; però no solament el dels dirigents, també el de totes aquelles persones que per tenir aigua calenta o poder cuinar còmodament a casa tanquem els ulls o mirem cap a una altra banda.

Aquest cop, hem perdut

No ha pogut ser, hem perdut. La Montserrat Tura ha perdut les eleccions primàries del PSC per decidir el candidat a l'alcaldia de Barcelona. Ha guanyat en Jordi Hereu. El resultat ha estat contundent. Per als qui hem apostat per la Tura, els motius eren clars i les seves qualitats polítiques i les expectatives de vot davant dels contrincants ens semblava que la feien molt més idònia que el rival. Però els militants i els simpatitzats tenien la darrera paraula i s'han expressat amb claredat. Les conseqüències d'aquesta decisió democràtica les veurem sobretot després del 22 de maig. No és fàcil interpretar aquest fenomen des d'una perspectiva estrictament racional, ja que la psicologia dels col·lectius humans té les seves pròpies claus i és, com a mínim, curiosa.

Tura pot guanyar Barcelona

La principal raó per la qual cal votar Montserrat Tura a les primàries de Barcelona del 19 de febrer és sempre la mateixa: Tura pot guanyar Barcelona i Hereu no sembla probable que pugui.

Ho assenyalava una enquesta de La Vanguardia uns dies enrere i avui ho confirma El Periódico: amb Tura guanyem Barcelona!

http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/politica/20110206/les-primaries-del-psc-impulsen-tura-/693887.shtml

Guanyem Barcelona!

Tura supera a Hereu

A Xavier Trias li ha sortit una rival molt perillosa. Ja es veia guanyador de les eleccions a l'alcaldia de Barcelona. Però una enquesta realitzada per Feedback per a La Vanguardia revela que el resultat variaria d'una manera molt significativa en funció de qui sigui el candidat o candidata del PSC. Trias seria a prop de la majoria absoluta si Jordi Hereu repetís com a cap de llista (19-10), però gairebé hi hauria un empat (16-15) si la candidata a l'alcaldia fos la Montserrat Tura.

Montserrat Tura, a l'alcaldia de Barcelona

http://www.montserratturabcn.cat/

Bonistes, no bonistes... i estúpids en general

La voluntat d'acontentar cada cop d'una manera més simplista els "reietons consentits" en que s'han convertit els ciutadans electors, ens està duent a usar una terminologia més banal, gairebé estúpida, i d'altra banda més buida de sentit (però també més perillosa). L'última paraula talismà és el "bonisme" o, per ser més exactes, el "no bonisme"; el missatge, demagògic i populista a més no poder, és que amb els immigrants no s'hi val el bonisme. Ah, senyors, moltes gràcies! ¿I amb els naturals del país, hem de ser bonistes? Jo em pensava que amb els estrangers que viuen i treballen aquí no havíem de ser ni més bons ni més dolents que amb els catalans i/o espanyols. Tots som ciutadans, amb drets i deures, i hem de complir la llei. O no?

Repensar l'esquerra

El sector ultraliberal i neocon del sistema ha provocat la crisi econòmica i financera i al final aconseguirà imposar els seus principis ideològics i les seves condicions polítiques i econòmiques. Dit d’una altra manera: l’extrema dreta provoca una crisi (ideològica, de valors, econòmica...), que s’ha gestat i preparat durant dècades i els grans perjudicats en són les idees i els valors progressistes, que persegueixen la llibertat, la igualtat i la solidaritat. La guerra actual és sobretot contra Europa, perquè és aquí on hi ha hagut des del 1945 el millor “laboratori d’estat de benestar” del planeta. Si Europa s’ensorra i deixa de ser un dels actors clau en el món, la derivada és que el model europeu de convivència i de redistribució de la riquesa no era viable. I la conclusió implícita serà que els nous models a seguir siguin la Xina, Rússia, Brasil...

Catalunya és, en aquest nou escenari, un dels petits camps de batalla d’una guerra molt més gran. Només un i força perifèric. Però també aquí el que reinventi, defensi i sigui capaç de fer i d’oferir l’esquerra pot acabar tenint molta més rellevància del que a vegades pensem.

(extracte de l'article que publico al butlletí "l'Agulla" del mes de desembre)

Cada vot és important

A les persones que van anar a votar diumenge (especialment les més joves), encara que ho fessin amb un vot en blanc o a favor de partits que no han obtingut representació parlamentària, cal fer-los notar que gràcies a la seva petita acció han impedit que la feixista Plataforma per Catalunya entrés al Parlament. Si hi hagués hagut una participació inferior, només de tres o quatre punts menys, Josep Anglada i els seus seqüaços serien avui asseguts al Parlament. I tindrien també molta més presència als mitjans de comunicació.

El perill de no valorar allò que tenim

La crisi que travessem es presenta amb una doble vessant: econòmica i financera. I és això el que la fa especialment profunda i complexa. En el seu origen hi ha unes responsabilitats polítiques, empresarials i financeres. Però seria injust eximir de tota la culpa una gran part de la població que ha estat vivint durant anys per sobre de les seves possibilitats econòmiques reals, gastant més del que guanyava, gaudint dels préstecs i les hipoteques que els bancs i les caixes oferien irresponsablement, comprant i venent pisos com si l'habitatge fos un producte per especular més que no pas una necessitat bàsica… i utilitzant la targeta de crèdit com si la vida fos un gran casino. Fins que, al final, la realitat, sempre tossuda, ha posat les coses al seu lloc. I la realitat, avui, és dura; com passa sovint, qui més pateix no és qui més havia especulat, ni qui havia guanyat més diners fàcils.

El moment actual exigeix dirigents capaços de combinar agosarament, imaginació i sentit de la justícia. I molta ideologia per superar els paranys i les solucions fàcils i radicalment injustes que proposa la mà invisible del mercat (que no té res d'innocent, per cert). Fa falta una gran dosi de patriotisme en la política, especialment per part de l'oposició. A Espanya, el PP ha demostrat que no en té; a Catalunya, el nou govern i l'oposició haurien d'acordar de seguida mesures de gran transcendència.

Tot Europa necessita un nou consens com el del 1945 entre la socialdemocràcia i la democràcia cristiana, que va fer possible el període més pròsper i de més llibertat de tota la història. Aquest consens preservaria la preeminència de la política per damunt de l'economia i conjugaria llibertat individual i interès col·lectiu, apostant per societats fortes i cohesionades. Hauria d'oferir, a més a més, un missatge i una actitud unitaris i contundents contra la corrupció. L'actual desafecció política és molt més que un clam de protesta ciutadana, és l'ou d'una serp que en altres èpoques ha donat pas a sistemes autoritaris violents, injustos i criminals.

(article que publico avui a El Periódico)

El patriotismo del PP

Está claro: el famoso patriotismo (¿constitucional?) del PP consiste en hacer todo lo posible por hundir a España en la miseria para forzar unas elecciones anticipadas y ganarlas por el mayor margen de votos posible.

¡Qué gran visión de Estado! ¡Qué grandeza moral! ¡Qué gran contribución a la democracia!

PSC

CiU és una còpia dolenta

http://www.pelcanvi.org/dia_marmota/

A l'espera de la reacció internacional a El Aaiun

Serà capaç de reaccionar amb un mínim de dignitat l'anomenada comunitat internacional davant dels crims del Marroc al Sahara Occidental? O passarà tot tal i com estava escrit en el guió des de fa anys?
Si no s'actua per justícia, que es faci almenys per decència moral.

Torquemada a Barcelona

La visita del Papa a Barcelona s’està analitzant aquests dies des de tots els vessants possibles. Hi ha qui es queda només amb el valor pastoral, qui prefereix ressaltar-ne l’oportunitat des d’un punt de vista polític i institucional, o qui destaca el bon moment de les relacions entre Catalunya i el Vaticà. Vista la pompa que envolta l’esdeveniment, tampoc no és estrany que sectors laics o simplement defensors de l’aconfessionalitat de l’Estat posin objeccions a l’excés de triomfalisme i de mitjans invertits en la visita. Atès que s’ha arribat a justificar tot plegat com una inversió en imatge publicitària de la ciutat, sembla que, un cop més, “business is business” i que París bé val una missa.

Benet XVI serà aclamat per una multitud molt diversa de fidels. Però com que la seva església es pretén universal és normal que una part dels creients vulgui manifestar la seva incomoditat amb el pontificat d’un Joseph Ratzinger que arrossega una llarga història anterior com a bisbe i com a cardenal, i no sempre misericordiosa. Al marge d’altres històries prou conegudes i repetides, és oportú recordar el paper de Torquemada de qui va ser fidel escuder de Joan Pau II en la creuada contra els sectors progressistes catòlics. El retorn dels lefebvrians al si de l’església o la rehabilitació de moviments com els Legionaris de Crist són expressions d’una història que ve de més lluny, per exemple quan es va perseguir i inhabilitar sense cap rastre de pietat intel·lectuals catòlics prestigiosos, alguns d’ells defensors de la teologia de l’alliberament, i es van desmantellar comunitats de base a tota l’Amèrica llatina, obrint el pas a una munió de sectes protestants ultraconservadores que s’han fet amos i senyors del continent. Tot això, mentre alguns bisbes s’amistançaven sense complexes amb els dictadors de torn. El Papa que ens honora amb la visita no és només el cap d’un Estat absolutista, ni només un valuós intel·lectual conservador, és el principal exponent d’una visió tancada i apocalíptica d’una església que en el seu moment va preferir que minvés el nombre de seguidors del catolicisme, a canvi d’erigir-se en valedor d’unes essències retrògrades que calia preservar davant del “ramat de senglars” que volia devastar aquella societat ideal pura i immaculada que ja s’ha vist com és en realitat.

(Article que publico avui a l'Avui)

Roma s'alia amb l'església catalana

Deixem, per un moment, la política de banda. Primer missatge, clar i nítid, del Papa a l’homilia (i no només a l’homilia) de la missa a la Sagrada Família: l’església catalana existeix, mal que li pesi al cardenal Rouco. Existeix com a església local en el si d’una església universal, per descomptat!, però té una història i una personalitat pròpies i característiques. D’entrada, i el Papa ho sap molt bé, perquè a Catalunya es donen avui els índex més alts de desafecció religiosa. Si volia connectar amb les elits intel·lectuals i polítiques i amb una part significativa de la societat catalana, Benet XVI ha estat ben assessorat i ha donat mostres de saber on era i quin públic l’acollia a Barcelona. En aquest aspecte, cal reconèixer la bona feina dels cardenals Martínez Sistach i Bertone. El temple de la Sagrada Família és una bona representació d’una determinada cosmovisió i d’una manera d’entendre Catalunya i la seva història (burgesa, religiosa, emprenedora i una mica provinciana) i el Papa ha sintonitzat molt bé amb els representants d’aquesta capa sociològica, que és on hi pot trobar més aliats per a la reevangelització.

Després de la pressumpta “relliscada” de les declaracions papals a l’avió, el sermó de Benet XVI a la nova basílica ha estat d’una moderació i d’una correcció estilística gairebé sorprenents. Fins i tot les inevitables cites al paper de la dona en la societat, a la indissolubilitat del matrimoni entre home i dona, a l’obligació de l’Estat de donar suport a la família o l’oposició a totes les formes de negació de la vida humana “inviolable des del moment de la gestació”, van ser pronunciades com de passada. L’inevitable discurs moral es va emmarcar en el sí d’una reflexió molt més àmplia sobre el diàleg amb el món i la necessitat de superar la dualitat entre la consciència humana i la consciència religiosa. L’apel·lació del cap de l’església al Déu de l’amor, de la llibertat, de la pau i de la concòrdia i la constatació que la bellesa és la gran necessitat de l’home i la millor revelació de Déu són reminiscències de la millor església romana, la que fou mecenes i protectora d’artistes i músics que van buscar l’excel·lència amb llibertat d’esperit. Fora interessant que les paraules del Papa a l’interior de la Sagrada Família inspiressin una nova manera de ser, de fer, d’actuar, de relacionar-se i de comunicar-se de la jerarquia catòlica. Permetint-me que, vist tot el que hem vist fins ara (també aquests dies a Barcelona) em declari molt escèptic. El poder (terrenal) sempre ha resultat una temptació massa forta per a renunciar-hi.

(Article que publico avui a El Periódico)

Shakira 10 - Benet 16

Si a la Shakira li van posar dues multes quan rodava un videoclip a Barcelona, per banyar-se en una font i per circular en moto sense casc... ¿faran el mateix amb el Papa per anar contradirecció pel carrer Diputació, per circular dret en el papamòbil i per no dur posat el cinturó de seguretat?

Perdoneu, però algú ho havia de preguntar.

Inmigración y campaña electoral

Se ha dicho, con razón, que el debate sobre la inmigración debe estar presente en las campañas electorales. Otra cosa distinta es la forma como se afronte la discusión y que ésta se plantee sin demagogia, sobre la base de ofrecer propuestas viables y legalmente irreprochables. La presencia de muchos extranjeros entre nosotros y las medidas que adoptemos (o no) para hacer posible que se adapten a su país de acogida preocupan a los ciudadanos-electores y si no se da una respuesta clara, democràtica y civilizada a esa preocupación se estará abonando el terreno para que los populistas hagan su agosto. Sarkozy y Merkel han planteado la cuestión a su manera, con excesiva simplicidad. Ni se puede atribuir la delincuencia a grupos étnicos, ni se deben exigir a quienes llegan desde fuera más obligaciones que a los ciudadanos de origen.

Si fuéramos todos más honestos, tal vez deberíamos reconocer que lo que más preocupa (además de la competencia laboral en tiempos de crisis) es la impresión que se tiene de que el colectivo musulmán se niega a aceptar que su religión deje de impregnar el conjunto de su vida social y laboral. Esa práctica a veces entra en contradicción directa con las ideas de la Ilustración. El problema es que a menudo nuestra democracia no es tan avanzada como pensamos o desearíamos. ¿Habrá que esperar al 7 de noviembre para ver el trato que recibirá el Papa en España? Los mismos dirigentes políticos que exigen una mayor dosis de integración al extranjero actúan de forma aleatoria y discriminatoria en ocasiones. Por ejemplo cuando aceptan iglesias y templos cristianos en los centros de las ciudades y rechazan oratorios musulmanes. O cuando un político del PP rechaza que haya colas en la calle frente al consulado marroquí e ignora deliberadamente otras colas frente a consulados europeos.

Al final, la cuestión fundamental es que la única solución para hacer posibles y viables unas sociedades tan plurales y tan diversas como las europeas de hoy es apostar radicalmente por la democracia y la libertad y, por supuesto, por la separación de la religión y el estado. Los poderes públicos deberán ser en este tema tajantes y valientes, y dar el mismo trato formal a todas las religiones.

(artículo que publico hoy en El Periódico)

Jesuïtes d'Espanya

El general de la Companyia de Jesús, Adolfo Nicolàs, ha confirmat que ja ha començat el procés pel qual les actuals cinc províncies jesuïtes presents a l'estat espanyol (Aragó, Bètica, Castella, Tarraconense i Loiola -que inclou País Basc i Navarra) es convertiran en una única província. Un procés que durarà fins el 2016. La nova província es denominarà "Província d'Espanya". Davant les reticències que ja fa anys havien mostrat algunes actuals províncies, especialment la Tarraconense i la de Loiola, el general ha demanat que "se superin els particularismes". El 26 de setembre va prendre possessió el nou provincial d'Espanya, Francisco Ruiz Pérez, amb l'encàrrec de tancar el procés d'unificació que ja es va començar a promoure mentre era pare general dels jesuïtes Peter-Hans Kolvenbach i que ara està impulsant amb determinació Adolfo Nicolás.

El Nobel para Mario Vargas Llosa

Para mi, Mario Vargas Llosa ya hace mucho tiempo que era el mejor escritor vivo en lengua castellana. Para mi, el Vargas Llosa de La ciudad y los perros (lo devoré con 16 años) o el de Conversación en la catedral (lloré con el libro en la mano) o el de La tia Julia y el escribidor (¡qué placer de lecturas!) ya estaba consagrado como mi Nobel particular. Hace muchos años que le había entregado el galardón secretamente.

La concesión pública y real, hoy, de ese reconocimiento dice mucho a favor del Comitè que lo concede. El maestro peruano no es un personaje al uso ni cómodo que diga ni escriba siempre lo que resulta políticamente correcto decir. Es un demócrata liberal y conservador, un ilustrado que defiende la separación de la Iglesia y el Estado, pero es sobre todo un hombre libre. Yo he discrepado muchas veces de sus ideas en público y en privado, y a veces hasta me han molestado algunas de sus opiniones, pero siempre he respetado al gran intelectual que es. Y, sobre todo, admiro al magnífico escritor.

El premio Nobel será un buen motivo para releer al maestro. ¡Enhorabuena varguitas!

Entre críticas y agasajos

En Gran Bretaña, las movilizaciones de apoyo al Papa han sido mucho más masivas que la participación en manifestaciones en su contra. Lo que no deja de tener mérito en un país donde los católicos son minoría y donde existe una religión de estado de la que la propia reina es su cabeza visible. En eso coinciden Isabel II y Ratzinger, pues son a la vez jefes de estado y cabezas de una iglesia. Una doble condición que a muchos se les antoja un auténtico desfase histórico, nada acorde con los vientos de la modernidad ilustrada. Coinciden también la reina británica y el Papa en que ambos son rematadamente conservadores, aunque la soberana deba disimularlo a veces para que nadie ponga en duda su condición de reina de todos sus súbditos. En Roma, por el contrario, no se andan con disimulos desde hace varios siglos y tanto los discursos políticos como morales desprenden un tufo medieval que no admite interpretaciones florentinas. Y no digamos ya las formas rancias que todo lo invaden, empezando por esas vestimentas de príncipes arcaicos, tan alejadas de los usos cotidianos del común de los mortales.

Pero lo que realmente solivianta a los sectores progresistas, en general en toda Europa, son algunas posiciones que mantiene la iglesia católica en cuestiones como los casos de pederastia, el papel de la mujer, el respeto a los homosexuales, la condena de los métodos anticonceptivos, la propuesta de combatir el SIDA sólo con la castidad en países donde esta enfermedad es una auténtica plaga. Y en un plano más político, la negativa a firmar convenios internacionales que afectan a derechos humanos o el apoyo a dictadores. Además de haber combatido internamente las opciones eclesiales más abiertas, mientras se hacían aproximaciones o se ha acogido de nuevo en el seno de la iglesia a los sectores más reaccionarios y hasta cismáticos.

Hace siglos que buena parte de la jerarquía eclesiástica ha olvidado que gobierna la que debería ser la iglesia de los pobres. Por suerte, han habido honrosas excepciones en la cúpula y continúan existiendo miles de católicos, por todo el mundo, comprometidos en acciones que dicen y enseñan mucho más sobre Jesús de Nazaret que los grandes sermones en los templos. La gente, incluso la que no se define como creyente, continúa admirando a los hombres y mujeres buenos que luchan al lado de los desheredados del planeta en nombre de unos ideales o una fe religiosa. Pero a la hora de la verdad, el Papa llegará a Barcelona y no dudo que podrá pasear satisfecho por sus calles a bordo del papamóvil, en loor de multitudes, y que las autoridades civiles querrán agasajarle con gran boato, dispuestas incluso a aguantar críticas a nuestra forma de gobierno, sin la menor voluntad de aclarar el carácter político o religioso de la visita. En ese ambiente general de vivas, vítores y agasajos, me temo que la necesaria crítica, más o menos organizada, a las formas y al fondo de la visita van a pasar casi desapercibidas. Y es que a lo mejor, en estos tiempos donde todo es espectáculo o no es nada, a los sectores críticos les faltaría mejorar la puesta en escena de sus acciones reivindicativas.

(Artículo que he publicado en El Periódico)

Mujeres y poder

Por primera vez en la historia, el Gobierno colegiado (Consejo Federal) de la Confederación Helvética será mayoritariamente femenino, dado que, tras la elección hoy en el Parlamento de una nueva ministra, cuatro de los siete miembros del Ejecutivo son mujeres.

Suiza, que fue la última democracia de Europa en otorgar el voto a las mujeres (1971), dio hoy un paso histórico al reemplazar a uno de los dos ministros salientes por una mujer. Hasta la fecha, el máximo número de mujeres, tres, se había alcanzado con el actual Ejecutivo. La socialista Simonetta Sommaruga consiguió ser elegida con una holgada mayoría de 159 votos (eran necesarios 123) pero sólo en el cuarto turno de votaciones. Sommaruga sustituirá al también socialista Moritz Leuenberger, que ha sido ministro de Transportes y Medio Ambiente del Gobierno colegiado durante 15 años y que anunció su retirada el pasado julio.

Mare internum

A favor dels serveis públics

Diu la Martine Aubry que "els serveis públics són el patrimoni dels qui no tenen cap altre patrimoni". Hi estic plenament d'acord. La dreta clàssica s'ha disfressat amb pell de xai i va de moderna, però continua creient que cal pagar menys impostos i reduir la despesa pública, de manera que cadascú tingui més o menys serveis segons el seu patrimoni, però no amb criteris d'igualtat ni de fraternitat. I, d'aquesta manera, la llibertat dels més febles és sempre molt relativa.

La novetat de passar comptes

Tenint en compte que els programes electorals haurien de ser considerats com "contractes morals" entre els electors i els candidats, el més normal seria que a final de cada legislatura els partits s'acostumessin a passar comptes d'allò que s'ha fet i del que no s'ha pogut acabar de fer, explicant-ne les raons. Benvinguda sigui aquesta iniciativa.

http://presidentmontilla.cat/

Discapacitat intel·lectual

Un altre Masllu a: http://www.social.cat/entrevista/1481/hi-ha-molta-feina-amagada-molta-exigencia-i-molta-qualitat-que-han-de-sortir-a-la-llum

Entrevista al 3/24

Dijous 19 d'agost, el canal 3/24 emet una entrevista que em va fer sobre Intervida. Ho fa en tres franges horàries: 10'30-18'00-22'30 i també estarà penjada a la web del 3/24:
http://www.tv3.cat/videos/3069850/Intervida-com-surt-de-la-crisi

¿Quién no ha soñado nunca con tener un año sabático?

http://blog.xn--unaosabatico-chb.es/2010/07/22/quereis-conocer-mejor-a-nuestros-15-semifinalistas/

Ultramarins i ultramontans

Sóc una nació

¿Quina era la pregunta?

Avui seré original i no parlaré de l’Estatut. De fet, és fàcil imaginar quin deu ser el meu estat d’ànim en conèixer la decisió del Tribunal Constitucional, atès que vaig tenir l’honor de ser una de les persones que van formar part de la ponència que el va elaborar. També vaig tenir la sort de poder-lo defensar a les Corts Generals, tot admetent que en el procés de negociació era lògic que es modifiquessin articles i que, en definitiva, el resultat final fos a la baixa. Aquests dies s’ha recordat en alguns mitjans que fins i tot el president Macià, a l’inici de la segona República, va acceptar per pragmatisme una reducció del sostre competencial. Però la qüestió de fons és qui decideix què i aquí és on la democràcia espanyola té un problema greu, perquè la negociació i el pacte ja es van fer en el seu moment on s’havien de fer i ara la retallada, per modesta que sigui, l’ha fet un grup reduït de persones que integren un organisme totalment desacreditat i amb la legitimitat sota mínims. Macià no va haver de negociar amb 10 jutges, sinó amb els legítims representants democràtics del poble espanyol.

Però no he d’escriure sobre l’Estatut. Reivindico la llibertat i vull saber fins on pot arribar. Si el Pla Ibarretxe era una opció inadequada i en aquell moment es va posar com exemple la via catalana... si a l’esquerra abertzale se’ls demana que es distanciïn de la violència terrorista i optin per la via democràtica i pacífica (també a la catalana)... si la coartada és sempre que els interessos dels pobles i de les persones s’han d’expressar pel camí dels vots i del diàleg... La pregunta, ara, és ¿existeix una via democràtica per a plantejar amb llibertat i sense coaccions la viabilitat de la secessió d’una regió de la Unió Europea? Altres Estats ja han dit que sí, encara que no ho haguem vist. Però Espanya, fins ara, s’ha limitat a recordar-nos, fins a vuit cops, la “unitat indissoluble de la nació espanyola”. Si no és possible el federalisme perquè a l’altra banda de l’Ebre no hi trobem prou federalistes... Si aquest Estatut no és acceptable ni quan ja se n’ha rebaixat el contingut... Si volem que els bascos optin per la via catalana, però la via catalana tampoc no serveix... Si el no és sempre la resposta, ¿quina era la pregunta?

(Publicat a El Periódico el 2 de juliol)

La gran trampa

(Para leer la versión castellana del artículo que publico hoy en El Periódico: http://www.elperiodico.es/es/noticias/opinion/20100628/gran-trampa-populares-populistas/352276.shtml )

Abans que comencés ­l'exagerada campanya sobre el burca, ja havia detectat un augment del nombre de missatges ­xenòfobs a internet. No crec que sigui una coincidència casual. Un dels e-mails més estúpids m'ha arribat d'un conegut que pretenia posar en evidència que els autòctons ens fem un tip de treballar mentre els estrangers viuen només dels serveis socials a costa de tots nosaltres i, suposadament, sense pagar impostos. Però vet aquí que justament aquest conegut fa cinc anys que es va prejubilar als 60, i ­està vivint gràcies a les cotitzacions dels qui treballen. O no de tots, perquè ell és el primer a no ­pagar la Seguretat Social de la dona peruana que li neteja el pis. I si la seva pròpia mare pot continuar vivint a la casa de tota la vida és perquè compta amb l'atenció i l'afecte, quasi cada dia de l'any, d'una altra dona immigrada. Parlo d'aquest cas, però ­podríem posar mil exemples més igualment hipòcrites i incoherents.

La campanya contra el burca s'ha plantejat com una qüestió religiosa i de defensa de la llibertat, però l'han promogut populistes xenòfobs i populars oportunistes. I els fa el joc a ells, per més que s'hi hagin apuntat persones i col·lectius de bona fe. Certament que l'ús del burca (gairebé inexistent a Catalunya, tot s'ha de dir) va contra la dignitat de la dona i que és bo regular-ne l'ús en equipaments públics, per la via de garantir que cap persona no pugui entrar-hi tapada de dalt a baix o ocultant la seva identitat. Però és ben curiós que ningú ­hagi qüestionat la dignitat de les monges que van habillades amb hàbit integral i toca (potser perquè n'hem vist sempre a casa nostra). Tan estrany com que es reguli la construcció d'oratoris musulmans i no dels temples d'altres religions. També és absurd que això passi en la mateixa societat liberal i cosmopolita que es creia més moderna que ningú perquè permet que es passegi totalment nu pels seus carrers. Lamentablement, un debat interessant que s'hauria hagut de plantejar des de la perspectiva dels drets i de les llibertats, en el marc d'un Estat democràtic aconfessional, s'ha afrontat des dels prejudicis religiosos i xenòfobs. I, d'aquesta manera, només hi guanyaran els més oportunistes.

El modelo europeo de cohesión social

(Para leer la versión en castellano: http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAS&idnoticia_PK=718109&idseccio_PK=1498

Europa rep cada dia grans pressions perquè renunciï al seu model de benestar. Arriben per tot arreu i no són innocents. Sovint hi ha fins i tot una certa maldat en les pretensions d’algunes corporacions públiques i privades o d’entitats financeres perquè es redueixin les polítiques socials. Alguns experts amaguen que la seva sapiència no és neutral i moltes vegades obliden que ells mateixos o les institucions que representen es financen precisament amb recursos públics; cosa que significa que les seves especulacions intel·lectuals es paguen en part amb els impostos dels qui se’n van a la cua de l’atur.

S’ha d’insistir que no hi ha un únic model econòmic, per més que el món s’hagi globalitzat. Ni tan sols una sola visió del capitalisme. No tots els països han d’actuar com la Xina ni aplicar el seu patró. A Europa hi ha hagut un paradigma propi que segueix sent vàlid, encara que necessiti alguna revisió. El que ens falta ara no són arguments per defensar el model europeu, sinó líders amb prou coratge per afrontar el setge a què s’està sotmetent l’euro i, amb ell, una determinada concepció de la política i de l’economia al servei de tota la societat i no només d’uns quants privilegiats.

Mentrestant, a Espanya s’han acumulat problemes addicionals i específics. No per haver-nos excedit en les polítiques socials, ja que la inversió social és encara més baixa que als països del nostre entorn, sinó per haver viscut la majoria per sobre de les possibilitats reals de les nostres butxaques. El problema d’Espanya, malgrat el que proclamen populars i populistes, no és que es pagui molt, és més aviat que fa massa temps que sentim que els impostos són dolents i s’han d’eliminar. I com que no és el millor moment per canviar aquesta tendència, farà falta buscar una alternativa perquè l’Estat ingressi més recursos. Segons l’OCDE, vivim en un dels països amb un frau fiscal més elevat. Actuar d’una vegada per totes amb decisió i audàcia en aquest terreny suposaria un gran alleujament per al tresor públic, amb l’avantatge afegit que el Govern comptaria amb el suport entusiasta de la gran majoria.

Burkas

Europa, dicen, no puede tolerar la presencia de burkas en sus calles

Papes, papismes i papanatismes

Artículo que publico hoy en El Periódico. Para leer la versión en castellano: http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAS&idnoticia_PK=710105&idseccio_PK=1006&h=

¿Què passaria si el president d’un país democràtic es plantés en ple centre de la plaça de Sant Pere, en visita oficial, i denunciés davant el cap d’Estat del Vaticà que aquell petit país és una anacrònica monarquia absoluta que menysprea la democràcia i ignora els drets humans quan li convé? Segurament s’armaria un gran enrenou amb protestes i potser una crisi diplomàtica. Molts fidels considerarien les declaracions una ofensa al cap de l’Església catòlica. Però, ¿en què quedem? ¿El Papa és líder d’una Església o cap d’Estat?

En realitat, els papes, i especialment Joan Pau II, han abusat a conveniència d’aquesta doble condició. I ho han fet amb la complicitat de molts governs. Només així es pot explicar que, durant una visita pastoral, un papa arribi a l’aeroport d’un país, sigui rebut per les màximes autoritats amb honors de cap d’Estat i, immediatament, sense cap tipus de respecte per les normes del protocol internacional, ni per les regles de cortesia de la diplomàcia, comenci a criticar lleis aprovades per parlaments democràtics. Entenc que la majoria de governants han de creure que acceptar aquesta manera de fer és una concessió a la galeria (a una part de l’electorat), però en realitat em sembla un gest poc seriós, una burla a la dignitat del seu poble i una actitud pròxima al papanatisme. El Papa és el primer a qui se li hauria de dir allò d’«Al cèsar el que és del cèsar i a Déu el que és de Déu».

La recent visita a Catalunya del número dos del Vaticà, Tarcisio Bertone, per preparar la visita que Benet XVI realitzarà al novembre ha estat molt il·lustrativa. Amb tota la successió de polítics per rebre’l i fer-se la foto amb ell. Fins i tot el Rei va aprofitar per dinar amb ell, acompanyats per un cardenal i un abat (un altre cop la nefasta barreja). El Papa vindrà a Barcelona a consagrar la Sagrada Família; un acte estrictament religiós. Però un cop més serà rebut amb honors de cap d’Estat i farà les declaracions i els sermons que li vingui de gust fer. I el viatge haurà fet canviar la data prevista per a les eleccions. Mentrestant, l’últim gran debat sobre l’aconfessionalitat de l’Estat l’ha provocat una noia que pretenia anar a l’institut amb vel.

Adéu a les caixes d'estalvis?

Som molts els qui, cada cop amb més convenciment, som partidaris de l’anomenada banca ètica. No n'hi ha un sol model; sortosament. Cada entitat té les seves característiques i particularitats, els seus accents. I aquesta diversitat és molt interessant. N’hi ha que donen suport a projectes al tercer món, n’hi ha que ho fan aquí, en projectes socials i/o cooperatius...

Les caixes d’estalvis van néixer, originàriament, com a iniciatives socials alternatives als bancs. Al darrere hi havia, en general, una voluntat d’oferir un nou servei a les classes treballadores, que podia consistir en incentius als petits estalvis i també en garantir unes mínimes pensions per a la jubilació.

L’èxit del model va ser tan gran i el creixement d’algunes caixes de tal magnitud, que fins i tot van poder assignar quantitats molt importants a les obres socials i culturals. De manera que l’estalvi popular no solament garantia una vida una mica millor als obrers i a les classes mitjanes, sinó que també va servir per millorar la formació cultural i la cobertura davant de situacions de pobresa o d’indigència.

Les caixes d’estalvis, a més, estaven molt directament connectades al territori on havien nascut i s’implicaven en el desenvolupament local.

Des de fa uns anys, lamentablement, les més importants s’han anat convertint en grans entitats financeres, i han fet la competència (deslleial, per cert) als bancs, han invertit on calgués sense cap mena de criteri social, ni de sostenibilitat, ni ètic; les caixes han acabat essent cada cop més com els bancs. “La pela és la pela”.

Ara es vol aprofitar la crisi, no per corregir la deriva de les caixes, que feia temps que s’allunyaven dels objectius fundacionals, sinó per fusionar-les, liquidar-ne algunes i qui sap si per privatitzar-ne també (Aznar i altres savis ja ho han demanat obertament). O sigui, per comptes de renyar-les per haver-se allunyat de la seva obligació i situar-hi al capdavant persones que creguessin en la funció social de les caixes, hi posarem taurons de les finances, amb sous astronòmics, per aconseguir que d’aquí a quatre dies ja ningú recordi perquè van néixer les caixes d’estalvis i què s’esperava d’elles.

I, mentrestant, aneu-vos acomiadant de les obres socials. La seva dissolució potser no serà d’un dia per l’altre, però de sobte, un dia, no en quedarà ni rastre.

Uno de los suyos

Transcribo la carta de una lectora en El Periódico (23.4.2010)

Isabel Núñez

No sé por qué tenemos que soportar cómo se glorifica a un personaje franquista, de pasado tan oscuro, al que hemos visto fotografiado con nazis y con el brazo en alto, y cuyo mandato en el COI estuvo marcado por las denuncias de corrupción. Un diario serio como Le Monde informa así de su muerte: «Hombre de influencia y contactos, el señor Samaranch tiene su parte oscura. Nunca ocultó su admiración por Franco (...). Si bien dio al COI el peso económico y político que tiene hoy, también consintió un funcionamiento opaco. Durante su mandato, las acusaciones de corrupción se acumularon». Las alabanzas de la prensa española forman parte de la desmemoria histórica de este país.

En cuanto a poner la capilla en la Generalitat, nadie se imaginaría a la cancillera Angela Merkel honrando las exequias de un nazi.

Por un ocio inteligente

Puede resultar un ejercicio interesante intentar trazar el retrato robot de una sociedad a partir de la forma como se relaciona y se divierte su juventud. En el caso de la nuestra, parece claro que una proporción demasiado alta de personas ocupan su tiempo libre, que es mucho, frente a los ordenadores cuando están solos, o bebiendo y fumando en la calle y en bares cuando andan con amigos y conocidos. No son todos así, no caigamos en los tópicos de siempre; hay una juventud sana y comprometida en la mejora del mundo. Pero la proporción no es la que sería deseable. Y no se fomenta bastante un ocio alternativo, falta oferta cultural atractiva durante los horarios de holganza. Se deberían ofrecer más alternativas a esa franja de población cuyo mundo no va mucho más allá de internet, wifis, discotecas o botellones. Dibujar un mapa con los valores que se quieren fomentar resultaría fundamental para dar un vuelco a los que hoy son dominantes.

Podemos copiar algún experimento más o menos lejano, como el del Liceo Rongotai de Wellington, en Nueva Zelanda, que lleva dos cursos con un innovador sistema de recompensas para fomentar la lectura de literatura en papel entre sus alumnos. Los incentivos van desde una simple coca-cola, un abono para el metro, una entrada para el cine, una recarga para el móvil, una sudadera... y hasta un vale para comprar ropa para los tres alumnos más lectores del colegio. Los préstamos de libros en la biblioteca del centro se han multiplicado y algunos alumnos han reconocido que aprecian mucho más el placer de la lectura. Pero tenemos también éxitos propios que pueden inspirar nuevas propuestas. Barcelona puede alardear de haber apostado desde hace años por construir muchas y buenas bibliotecas. Y están llenas a todas horas, en laborables y festivos. Incluso cuando abren por las noches para ofrecer espacios tranquilos a los estudiantes. Del mismo modo, la apertura excepcional de museos por la noche, o la gratuidad de los primeros domingos de mes por la mañana y de todos los domingos por la tarde, han sido prácticas muy exitosas. Habría que pensar en otras opciones de ese estilo. Es fácil quejarse de cómo es la juventud, lo difícil es estrujarse el cerebro imaginando ofertas alternativas de ocio inteligente. Una responsabilidad que nos atañe a todos.