¡Marx ha muerto. Viva Marx!

(Para leer la versión en castellano: http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAS&idnoticia_PK=641354&idseccio_PK=1006 )

Si escric que acabo de descobrir que Marx és l’autor d’El Capital em diran ignorant. Si els dic que estic parlant de Reinhard Marx, arquebisbe de Munic, la cosa canvia i pren uns camins una mica més nous. Monsenyor Marx ha batut rècords de vendes a Alemanya amb el seu llibre Das Kapital, dedicat al seu «estimat homònim». La tesi central de l’obra, diuen que d’altíssim nivell filosòfic i intel·lectual, coincideix en gran part amb l’encíclica recent del papa Ratzinger. La doctrina social de l’Església, sosté, té molt a aportar en l’actual crisi global del capitalisme i fa molts anys que aquesta solució està a sobre de la taula i ha estat defensada per diversos pontífexs: l’economia només té sentit si està al servei de la persona humana, si conserva el seu caràcter de bé social públic. En l’última etapa, el capitalisme i l’economia s’han basat gairebé exclusivament en el lucre personal dels forts i l’especulació ha estat el càncer que ha destruït el sistema des de dins. No la creació de riquesa i, per descomptat, encara menys la seva redistribució. Joan Pau II havia insistit molt que s’havia volgut convertir l’home en esclau de l’economia, del progrés i de la riquesa.

Per al nou Marx (el monsenyor alemany), l’única solució possible per redreçar aquest món sense rumb passa per la cooperació entre països i per la regulació estricta de normes iguals i homogènies per desenvolupar l’Estat de benestar, model europeu, a tot arreu. És el que ell mateix defineix com l’aplicació política del missatge cristià d’«estimar el proïsme». Però l’arquebisbe no s’enganya; sosté que a Occident li fa falta tenir una mica menys d’orgull i convèncer-se que li queda molt per aprendre de la resta del món. Els països més desenvolupats, segons les seves teories, s’han d’obrir a l’evidència que no són el melic del planeta i que cada vegada ho seran menys. La cosa principal per al monsenyor és, no obstant, que tot el que proposa es posi en pràctica pacíficament i per voluntat lliurement expressada per totes les parts implicades. És a dir, sense revolució ni lluita de classes. ¡Karl Marx ha mort. Visca Reinhard Marx!

A l'espera de la sentència

L’opereta tragicòmica està a punt d’arribar al desenllaç. Si no fos per tot el que ens hi juguem, que és molt, podria fins i tot semblar un divertimento polític. Però ni l’objecte en si mateix ni el moment en què arribarà la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut permeten frivolitzar. Hem heretat un error monumental de mètode, una greu incoherència en l’àmbit jurídic: el legislador es va equivocar quan va preveure que després de passar l’Estatut pel Parlament de Catalunya i per les Corts i ser ratificat en referèndum, encara podia ser revisat i invalidat per un tribunal que està integrat per 12 persones.

Aquest error és encara més gran si tenim en compte que, al llarg dels anys, el mateix Tribunal Constitucional ha considerat que els estatuts d’autonomia formen part del bloc de la constitucionalitat. Si es considera que, d’alguna manera, els estatuts d’autonomia també són Constitució, ¿com es pot acceptar que un tribunal sorgit de la mateixa Constitució pugui esmenar-la? El paper del TC, en el més aventurat dels casos, hauria de ser intervenir per poder ajudar a interpretar el sentit i l’abast de determinats articles de l’Estatut, sempre tenint en compte una Constitució que, al seu moment, es va redactar voluntàriament flexible i ambigua en alguns dels seus articles.S’ha produït una contradicció que posa en qüestió la prelació entre els poders de l’Estat i acaba situant, incomprensiblement, el poder judicial per sobre del legislatiu i fins i tot per sobre de la sobirania popular (encara que alguns sostinguin que un referèndum celebrat a Catalunya és un exercici de sobirania de caràcter parcial o incompleta, ja que, segons la Constitució, la sobirania recau en el conjunt del poble espanyol).

Al cúmul de despropòsits que fa tres anys que dura cal afegir-hi la frivolitat i la irresponsabilitat amb què diversos actors han fet el possible per desprestigiar un Constitucional que està en situació de provisionalitat i d’inoperància a causa d’errors propis i aliens. És l’òrgan de l’Estat que ha patit un desprestigi més gran com a conseqüència de lluites de poder inconfessables i de la frivolitat amb què alguns actors (especialment el PP) han minat la legitimitat de les institucions democràtiques. I és en aquest context en què el Tribunal Constitucional més desprestigiat i menys legitimat de tots els temps pensa dictar una sentència que, segons sembla, podria invalidar aspectes substancials de l’Estatut.

Arribats a aquest punt, fem un parell de consideracions. Una en clau de passat i una altra, de futur. La primera: va ser un greu error (en clau de país, que no de partit) que ERC no demanés el vot favorable a l’Estatut al seu moment. Si ho hagués fet, la victòria del sí hauria estat molt més contundent. Entre tots plegats, amb els estira-i-arronses i les sortides de to, acabem cansant i confonent una bona part del personal. I no hi ha res que afecti més tant el lideratge com la credibilitat dels polítics que les cerimònies de la confusió. Una participació que hagués estat més elevada i un resultat més contundent a favor del nou Estatut haurien donat més força, molta més credibilitat i més legitimitat a Catalunya davant l’Estat.I pel que fa al futur: deixem-nos de manifestacions de caràcter preventiu i de pressions que estan fora de lloc i que tenen poc sentit institucional. És necessari que les forces polítiques analitzin amb realisme totes les opcions i es mostrin capaces de preparar una resposta clara, contundent i unitària en cas que es produeixi una sentència inacceptable. Una resposta que probablement haurà de tenir conseqüències polítiques i institucionals de certa magnitud, però que, al mateix temps, haurà de preveure honestament l’opció lleial d’acatar el contingut de la sentència del TC si aquesta es limita a fer una interpretació de l’Estatut tenint en compte la Constitució. De la mateixa manera que Catalunya té dret a negar-se que el Constitucional li retalli l’Estatut, ha d’estar disposada que l’òrgan legítimament consagrat a aquesta funció pugui reinterpretar la lectura d’algun article en clau diferent, i fins i tot de manera restrictiva. Al cap i a la fi, això és el que vol dir que l’Estatut sigui una llei paccionada (pactada) entre dues parts. I per això no és cert, com alguns han dit erròniament, que sigui la Constitució de Catalunya.

Les dues guerres d'Obama

Para leer la versión en castellano: http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAS&idnoticia_PK=639650&idseccio_PK=1006

El president dels Estats Units mana molt, però no sempre pot fer el que vol. En aquell país, com a tot arreu, hi ha poders, contrapoders i lobbies. I a vegades aquests grups de pressió manen més que el mateix president. Barack Obama és un home d’acció i té idees bastant clares sobre quins són els principals problemes dels Estats Units i del món, i també sobre les seves possibles solucions. Però el seu poder és limitat. I si hi ha dos conglomerats foscos, mafiosos i indiscutiblement perillosos, aquests són, sens dubte, el complex militar industrial i les grans companyies relacionades amb el comerç de la salut. Mouen una quantitat tan elevada de dòlars i el seu entramat és tan embolicat que no tenen absolutament cap consciència. Són les dues cares de la maetixa moneda: el negoci de la mort i el negoci de la vida.

No hi ha president nord-americà que pugui de debò no estar en guerra. Si Bush va mentir al món sobre el perill que representava per a la seguretat global un Iraq exhaust i desarmat, Obama també té la seva guerra i, curiosament, és la mateixa en què va participar l’Administració de Reagan als anys 80, però ara al bàndol contrari. És possible que sigui cert que a l’Afganistan es lluita per la llibertat i la democràcia, però de moment les dones es vesteixen amb burca, sembla que es falsegen eleccions i una nova llei permet als homes privar d’aliments les seves esposes si es neguen a tenir-hi relacions sexuals.

L’altra guerra d’Obama és contra el negoci de les assegurances de salut. Aquí, el president no tindrà més remei que acceptar que el seu poder no és suficient per lluitar contra aquests multimilionaris interessos econòmics. No serveix de res que els EUA gastin més que Europa per habitant en salut, ni que el resultat sigui que 46 milions de persones no rebin atenció sanitària. O que els pobres es morin a les portes dels hospitals. Tothom sap que moltes famílies hipotequen els béns quan un dels seus membres ha de ser ingressat, però la lluita és a mort. Business are business. I per atemptar contra aquest sagrat principi pot caure un president, o fins i tot rebre un tret si no es retira a temps.

Fantasmes, turistes i altres animals

(Para leer el artículo en castellano: http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAS&idnoticia_PK=637965&idseccio_PK=1006 )

La Barcelona del 15 i el 16 d’agost amaga dues ciutats ben diferents. D’una banda, la dels barris on la immensa majoria dels ocupants són fora de casa, més o menys lluny, torrant-se sota el sol o protegint-se de la calor a l’ombra d’un arbre. O explorant la muntanya, ja sigui al ritme lent del caminaire o practicant esports de risc. Aquesta ciutat és la ciutat central, avui gairebé fantasmal, dels qui encara s’han pogut agafar uns dies o unes setmanes de vacances després d’haver estat esperant tot l’any per marxar tants dies d’un lloc que, malgrat totes les aparences, diuen que s’estimen i els agrada.

Diumenge al matí, cap a dos quarts de deu, un home intrèpid s’atreveix a sortir sol al carrer amb la saludable intenció de comprar pa i diaris, com cada diumenge. I per uns instants se sent sol en la immensitat urbana, com si finalment s’haguessin consumat la sempre temuda catàstrofe nuclear o la invasió dels aliens. Però a mesura que explora l’entorn constata que queda una altra gent, generalment vella i solitària, figures petites i de caminar pausat i resignat amb qui es va creuant en la llarga excursió, a la recerca d’un forn o d’un quiosc oberts. No en localitza cap, perquè no existeixen. Només algun bar, amb taules ocupades inevitablement per persones soles. Sortosament, recorda que hi ha una gasolinera relativament a prop i allà hi troba el que buscava.

I, de sobte, l’home veu travessar el carrer un autobús turístic de dos pisos, ple de gom a gom, i sent el xivarri dels que han vingut a passar-ho bé. Ni a dalt ni a baix no hi cabria ningú més. I pensa que si aquell autobús és ple i el següent, igual, vol dir que la Sagrada Família i el Parc Güell i la Pedrera són admirats en aquell moment per milers de persones. I que la Rambla, la plaça de Catalunya, el Museu Picasso, el Museu del Barça, les platges i els carrers guarnits per les festes a Gràcia també deuen experimentar l’efecte imant de la ciutat dels forasters. Coincidint en l’espai i en el temps amb la ciutat dels fantasmes condemnats a la solitud hi ha una Barcelona bulliciosa i festiva que viu l’estiu i en gaudeix. I moltes persones que hi treballen, tot i que gairebé no se les vegi.

Fra Gilbert ja ha cobrat la setmanada

Ara fa trenta anys, l’estiu del 1979, vaig ser acollit durant uns dies, per primera vegada, pels monjos del monestir de Santa Maria de Solius, a Santa Cristina d’Aro. M’hi vaig presentar sense avisar, per una decisió improvisada, i hi vaig trobar una petita comunitat de nou monjos, que em rebé amb les mans i les portes obertes i em va donar suport en uns moments difícils. Va ser l’inici d’una gran amistat. Així vaig saber que uns anys abans, cap a finals del seixanta, tres o quatre d’aquells religiosos havien abandonat Poblet per fundar una petita comunitat amb un estil de vida que, a parer d’ells, estigués més en sintonia amb els nous temps i amb els principis del concili Vaticà II. El més gran d’aquells monjos coratjosos que encapçalava l’abat Garreta es deia Gilbert Galceran. El germà Gilbert tenia uns ànims i un sentit de l’humor amb els quals aconseguia guanyar-se de seguida les simpaties dels nouvinguts.

Era un home senzill, sense grans pretensions intel·lectuals (tot i haver llegit molt) i dedicat de ple a diverses activitats artístiques i manuals. El 1979, quan el vaig conèixer, la col·lecció de diorames pessebrístics que havia anat acumulant, un cada any des que va arribar a Solius, ja començava a fer goig. Amb el temps, ha acabat essent impressionant. Un dels motius importants per fer una visita al monestir, encara que només es disposi de mitja horeta. Fins fa pocs mesos, era ell mateix, als seus 97 anys, qui acompanyava els visitants del pessebre, sempre discret, sempre a una distància prudent, atent per si calia alguna explicació o comentari.

El germà Gilbert acaba de morir, envoltat de figuretes de pessebre i ha estat enterrat allà mateix, de manera senzilla, com va viure sempre, al costat de la petita església on ha pregat milers de cops tots aquests anys. La comunitat ha recordat l’anècdota de la seva estrena a Poblet, el 1944. A la família no li va agradar ni gens ni mica que volgués fer-se monjo i li va enviar un conegut per dissuadir-lo. Al final de la conversa, quan ja donava la causa per perduda, l’amic de la família li va preguntar: “I ja us paguen un bon jornal, aquí?”. A la qual cosa el novici va contestar, amb la sornegueria que el caracteritzava: “No ho sé del cert, perquè no ens pagaran fins l’últim dissabte” (eren temps de misèries i de minsos jornals que es cobraven per setmanes). L’atzar ha volgut que Gilbert Galceran hagi mort, precisament, un dissabte d’agost. Ha marxat com ha viscut, feliç i esperançat, convençut que s’enduïa amb ell el jornal durant tants anys acumulat, la millor de les pagues possibles.

Virgencita que me quede como estoy

(versión en castellano: http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAS&idnoticia_PK=628938&idseccio_PK=1006&h= )

Alguns gurus de les tertúlies fa mesos que recalquen la idea que aquesta crisi és la gran oportunitat per reinventar el capitalisme. Això mateix van dir economistes mediàtics de renom després d’un esclat que havien estat incapaços de predir. L’únic evident és que el moment actual ofereix un conjunt de paradoxes i contradiccions sorprenents. Ara que diverses caixes d’estalvis de dimensions petites i mitjanes estan disposades a fusionar-se, destaca la paradoxa que aquesta crisi econòmica hagi estat provocada, sobretot, per grans corporacions financeres d’àmbit global, però acabin sent entitats locals més petites les que s’hagin d’unir per superar-la.

Alguns vam defensar fa anys l’anomenada taxa Tobin: un impost que gravés les grans transaccions especulatives de capital per recolzar la creació de riquesa al Sud. Els que s’hi oposaven per considerar que atemptava contra la llibertat, avui solen reclamar la intervenció de l’Estat per salvar els seus propis interessos. I les paradoxes continuen: en el món empresarial, l’especulació més important també ha anat a càrrec de grans companyies no productives i, no obstant, estan tancant indústries i comerços que creaven riquesa i feina. En el sector immobiliari ha passat una cosa semblant: es va fondre el miratge i ara queden milers de pisos buits, esperant compradors que els necessiten però no poden pagar-los, tant si tenen feina com, per descomptat, si estan a l’atur.

Deien que la globalització accentuaria l’efecte papallona. ¿Potser és això l’efecte papallona?, ¿que una pobra família de Detroit no pugui pagar la hipoteca i trontolli el capitalisme mundial? Si aquesta crisi podia de veritat significar l’oportunitat d’un canvi de model, un trànsit cap a una nova forma (més humana i més justa) d’entendre el capitalisme, ¿per què ara sembla que l’únic que esperen i desitgen ferventment els governs, incloent-hi els progressistes, és que passi el temporal i tornin els temps (i els valors) del passat perquè tot torni a ser com era? Per si de cas, com diu l’acudit, preguem a la «virgencita que me quede como estoy». I, no obstant, són precisament aquells vents els que han portat aquesta tempestat.

(article que he publicat avui a El Periódico)

Dos viajes, dos mensajes

El azar ha querido que coincidiesen en el tiempo dos visitas de mandatarios occidentales al continente africano.

El presidente Obama (acompañado por su esposa Michelle, descendiente de esclavos) ha visitado Ghana, una de las democracias más antiguas y más estables de África y ha insistido en la idea de que progreso y democracia son conceptos que deben ir inevitablemente unidos.

Mientras tanto, el ministro español de Exteriores, Miguel Angel Moratinos (en compañía del "libertador" Fraga Iribarne), ha aterrizado en Malabo, la capital de una de las dictaduras más opresoras y sanguinarias del mundo, y ha declarado que en Guinea Ecuatorial se ha abierto para España y para las empresas españolas "una cartera de oportunidades".

¿En qué quedamos: vale todo?

El gobierno de Obama ha anunciado que podría continuar el encarcelamiento indefinido de prisioneros extranjeros aunque los tribunales militares los absolvieran. El martes, el director del Departamento Jurídico del Pentágono, Jeh Johnson, afirmó que la liberación de un prisionero dependerá de si el gobierno lo considera o no una amenaza, y no de los fallos judiciales.

En esta cuestión, el gobierno de George W. Bush había adoptado la misma postura. lo que no deja de ser descorazonador. Johnson realizó estas declaraciones ante el Comité de Servicios Armados del Senado.

En la misma audiencia, funcionarios del equipo de Obama dieron opiniones divergentes sobre la procedencia o no de enjuiciar a los prisioneros con testimonios obtenidos bajo tortura. David Kris, jefe de la Sección de Seguridad Nacional del Departamento de Justicia, expresó que los tribunales federales podrían anular condenas basadas en declaraciones obtenidas bajo coacción. Pero el vicealmirante Bruce MacDondald, el principal asesor jurídico de la Marina, dijo que la admisibilidad de las declaraciones de los prisioneros debería basarse en su “confiabilidad”, y no en si se utilizó la coacción para obtenerlas.

Un home heterodox

Vicenç Ferrer ha estat, per sobre de tot, un referent en la lluita per la millora de les condicions de vida dels camperols més pobres de l’Índia. Va ser un esperit lliure i va viure al costat de milers de persones que han patit injustícies. Els va donar suport sempre i es va servir del seu talent i les moltes capacitats que tenia per obtenir recursos i distribuir-los entre la població que més ho necessitava. Vicenç Ferrer va ser un home incòmode per a les classes dirigents i per als més rics de l’Índia, aquells als quals ja els anava bé que tot continués com havia estat sempre: els rics cada cop més rics i els pobres acceptant la misèria amb resignació.

Des del punt de vista polític, Vicenç Ferrer no va ser un revolucionari. Almenys no en el sentit que es donava a aquest terme en els anys seixanta o setanta del segle passat. Però se’l podia definir, com a mínim, d’heterodox. Tan heterodox que va trencar amb els jesuïtes quan no se sentia còmode a l’orde, es va casar i va tenir fills, el van expulsar de l’Índia, malgrat que havia treballat com ningú pel desenvolupament del país. El van haver d’acceptar un altre cop, potser a disgust, i la primera ministra, Indira Gandhi, va haver de reconèixer públicament l’enorme tasca social que estava duent a terme.

Però com a personatge visionari lliurat a una causa ingent, també ha tingut contradiccions. No podia ser d’una altra manera. Les seves formes eren molt particulars i se sortien dels cànons en ús. Dins del món de la solidaritat i de les ONG per al desenvolupament s’ha respectat i valorat la seva persona i els efectes de la seva gran obra, però no sempre s’ha estat d’acord amb el mètode de treball. És cert que era un líder personalista, i que ha volgut que el futur de la seva acció quedés vinculat i conduït directament per la família. Potser ha defugit el treball en xarxa amb altres entitats o no ha volgut posar l’accent en la denúncia de les causes estructurals que provoquen la pobresa. Tampoc no ha fomentat la presa de consciència dels seus camperols, de cara a provocar un canvi en profunditat en els sistemes polític, social i econòmic de l’Índia...

Hi haurà temps de sobra per jutjar el conjunt de l’obra de Vicenç Ferrer i la capacitat de permanència de tot allò que va construir i dels valors que va defensar. Avui, queda una realitat indiscutible i el testimoni d’algú que ha cregut en el poder de l’acció i de la solidaritat i que ha predicat amb l’exemple. No és pas poc, en aquesta època que ens ha tocat de viure.

(article que he publicat avui a El Periódico)

Escribir no es tan fácil

(per llegir la versió en català: http://www.elperiodico.cat/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idnoticia_PK=621454&idseccio_PK=1006&h= )

Llevo meses obsesionado, dándole vueltas a la dramática y emocionante historia vivida hace más de 20 años por un joven poeta llamado Ivo Machado. Tuve noticia de su existencia y del episodio que cambió su vida por un magnífico artículo de otro escritor, Santiago Gamboa. A mediados de los años 80, Machado había escrito ya muchos poemas, pero tampoco en Portugal los versos dan para comer, así que trabajaba como controlador aéreo en las islas Azores. Y fue allí donde una noche se encontró guiando a ciegas a un piloto inglés aventurero que conducía un bombardero de la segunda guerra mundial desde Londres hacia Florida. El aeroplano pilló una tempestad y consumió más combustible de lo previsto, no le alcanzaba para llegar a América y parecía claro que el avión iba a caer al mar.

Y ahí es donde actuó nuestro poeta, no para salvar al piloto (aunque lo intentó), sino para hablar con él y tranquilizarle. Conversaron durante mucho tiempo aquella tempestuosa noche en medio del Atlántico. Al final, el aviador pidió al poeta que le recitara versos y este empezó con poemas de Walt Whitman y siguió con improvisadas traducciones de los suyos. Fue una relación íntima e intensa, nunca antes vivida en una torre de control; hasta que Ivo perdió el contacto con el avión. Al día siguiente, un equipo de rescate lo localizó en el mar, casi intacto, pero el piloto había muerto en el momento del impacto.

Hoy, tras una ardua búsqueda, he localizado a Machado y he hablado con él. Si a Santiago Gamboa le había dicho «aún sueño con su voz... pero sé que murió tranquilo y es por eso que sigo escribiendo poesía», a mí me ha confesado que lleva cinco años escribiendo y reescribiendo, intentando inútilmente contar lo que vivió aquella noche. «Pero me resulta muy duro, demasiado dramático. Me está costando horrores». He pensado en Jorge Semprún, incapaz de relatar su experiencia de juventud en un campo de concentración hasta pasados muchos años. «Tenía que elegir entre la escritura y la vida, y opté por la vida», escribió. Primo Levi y otros prisioneros de los nazis sintieron la urgencia de vomitar de inmediato su pasado en los campos y no fueron capaces de soportarlo.

(artículo que he publicado hoy en El Periódico)

Unió europea?

El més lamentable, per a mi, no és que Europa hagi votat majoritàriament la dreta. El pitjor, i allò pel qual en pagarem les conseqüències durant molt de temps, és que l'euroescepticisme ha guanyat massa posicions.

L'actual Unió Europea és el fruït d'un gran pacte històric entre la dreta moderada i l'esquerra democràtica, tot just acabada la devastadora segona gran guerra. El Mercat Comú va ser una rebel·lió pragmàtica contra la divisió i l'enfrontament seculars i a favor del progrés. Una aposta visionària per la pau i la consolidació d'un espai democràtic i una cultura compartida.

El més paradoxal avui és que siguin justament els qui no creuen en aquest gran projecte els qui han avançat més posicions. Justament ara, quan calen líders convençuts i propostes clares per tirar endavant el Tractat de Lisboa i consolidar la Unió Europea com un actor principal de la política internacional. Un cop més, fan patir les tendències suïcides de tants europeus!

Cañizares y los malos retratistas

(foto: Cañizares en su trono)

"Un siniestro hombre medieval, pero soberbiamente gótico, como los obispos labrados en los bancos o en los portales. ¡Y pensar que alguna vez la gente se burló de las actitudes al estilo vitral! Son las únicas que pueden tener los eclesiásticos. La visión del obispo, al que observé con fascinación, me insufló el sentido del gran realismo del arte gótico. No existe la pose en el arte griego ni en el gótico. La pose fue inventada por los malos retratistas."

Oscar Wilde a Robert Ross, abril de 1900

Finances ètiques globals

Les comissions de Justícia i Pau de Catalunya i de Balears, reunides a Ciutadella de Menorca, hem debatut sobre les causes i conseqüències de l'actual crisi econòmica global i volem fer públiques les següents reflexions:

Lliçons d'una crisi econòmica global

1. En l'origen de l'actual crisi econòmica que patim es troba el mal funcionament del sistema financer global, que no respon adequadament al desenvolupament d'una economia justa al servei de totes les persones. En conseqüència, la crisi ha demostrat que, com molts ja reclamaven, són necessàries profundes correccions i més mesures de regulació, control i transparència en el funcionament de les institucions financeres i els mercats de capitals globals, per tal d'evitar episodis pertorbadors de la bona marxa de l'economia.

2. Constatem com aquesta crisi, que incideix greument en la nostra economia, afecta molt més als col·lectius de població més vulnerables del nostre país com ho demostren les dramàtiques xifres d'atur, la desemparança de moltes famílies i la restricció dels drets dels i les immigrants. Així mateix, els països menys desenvolupats veuen com es redueixen els fons d'ajuts al desenvolupament dificultant, encara més, la protecció de la seva població i les possibilitats de realització de projectes d'autonomia personal.

Mesures per avançar cap un ordre econòmic i financer global més just

És per això que, unint-nos a la veu de moltes altres persones, organitzacions i institucions, fem una crida per tal que la comunitat internacional, i tots els estats que la formen, introdueixin decididament totes les normes i mesures polítiques que siguin necessàries per avançar cap a un sistema econòmic global més just i més estable, entre les quals destaquem almenys les següents:

a)Establir majors mesures de control i transparència sobre les operacions financeres i sobre els bancs, entitats d'estalvi, fons d'inversions, asseguradores i totes aquelles persones i organitzacions que mouen grans masses de capitals capaces de generar importants efectes sobre el mercat i, en situacions de crisi, obligar a grans operacions públiques de rescat.
b)Democratitzar i reformar les institucions financeres internacionals per tal de fer-les més estables i creadores de desenvolupament.
c)Afavorir les institucions financeres sense ànim de lucre que fonamentin la seva gestió en criteris ètics rigorosos i en la creació de beneficis socials.
d)Eliminar els paradisos fiscals i el secret bancari que faciliten l'evasió fiscal.
e)Introduir progressivament impostos de caràcter internacional, per tal de finançar el desenvolupament dels països més pobres i el respecte al medi ambient.
f)Finalment, aprofitar aquesta crisi per avançar cap un model econòmic no fonamentat en la producció i consum massiu de béns materials i en altres activitats que perjudiquen greument els ecosistemes. És hora de bastir un sistema econòmic no obsessionat amb el creixement pel creixement, sinó basat en garantir les necessitats bàsiques de totes les persones, en equilibri amb el medi ambient.

Coses que es poden oblidar en un avió

(para leer el artículo en castellano: http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAS&idnoticia_PK=613405&idseccio_PK=1006&h= )

Què s'oblida la gent als avions? Doncs coses normals, el que qualsevol pot haver perdut alguna vegada. El més curiós del cas no és que perdem alguns objectes personals, sinó que la llista del top ten de la desmemòria col.lectiva aparegui publicada al Butlletí Oficial de l'Estat. I que ens n'assebentem pel BOE que el 4 de juny la companyia Iberia farà una subhasta pública d'objectes i mercaderies abandonats a les línies aèries.

La relació detallada del lot dóna una idea bastant precisa del poc valor que donem a certs objectes. És lògic que a la llista hi hagi 58 maletes, 63 motxilles, 97 bosses i 137 necessers. És més estrany que hi hagi 85 bitlleteres i 44 ronyoneres i, sobretot, que no s'especifiqui si se subhasten amb el que portaven a dins (en cas negatiu, ¿què ha passat amb el contingut? Perquè, fins i tot amb la crisi, el més normal és que les bitlleteres continguin bitllets). Els viatgers van oblidar també 1.672 peces de roba usada i 130 parells de sabates (¿això vol dir que alguns van abandonar la nau mig despullats o descalços?), 484 bufandes/xals, 45 corbates, 67 mocadors, 635 gorres... i no hi podien faltar els paraigües (234), ulleres (579), telèfons (187) i llibres (l'estrella, amb 4.147 exemplars). Més curiós sembla el cas de l'únic exemplar d'ampolla de brandy o els 27 purs havans.

Tenint en compte que el lot se subhastarà per un preu de sortida de 10.024,95 euros, em pregunto si apareixerà algú a qui li interessi licitar-hi i intento imaginar-me qui deu ser i què pot fer amb aquests productes. També si els diners que s'obtinguin compensaran el cost i les hores dedicades a organitzar l'acte. El procés és llarg, ja que Iberia no solament recull els productes i els diposita en un magatzem de Barajas, sinó que ha d'esperar un temps per si apareix algú que acrediti ser-ne el propietari, pagar un anunci al BOE i en algun diari d'informació general i després exposar durant una setmana el lot als interessats, els quals per participar en la subhasta hauran de constituir prèviament un dipòsit- fiança. I en el pitjor dels casos la subhasta pot quedar deserta. ¡Com hi ha món! Per si de cas, i per ajudar a reduir costos, a partir d'ara procurin no deixar-se res en un avió.

(article que he publicat avui a El Periódico)

Afganistán es ya "la guerra de Obama"

El principal comandante estadounidense en Afganistán, el General David McKiernan, fue destituido de su cargo y reemplazado por el Teniente General Stanley A. McChrystal, un ex oficial del Comando Conjunto de Operaciones Especiales. Se presume que McKiernan es el primer general en ser destituido del cargo de comandante en la zona de combate desde que Douglas MacArthur fue removido de su puesto, durante la Guerra de Corea.

El nuevo comandante, Stanley McChrystal, es considerado un experto en artes militares de contrainsurgencia y guerrillas. Como director de Operaciones Especiales, McChrystal supervisó un programa secreto para buscar y asesinar a sospechosos de terrorismo en todo el mundo. Según el periodista de investigación Seymour Hersh, el Comando Conjunto de Operaciones Especiales perpetró asesinatos en una docena de países. El año pasado, los legisladores postergaron el nombramiento de Stanley McChrystal para un cargo clave debido a las interrogantes sobre el abuso de prisioneros por parte de las fuerzas que él dirigía. Al menos 64 miembros del servicio—pertenecientes o asignados a las unidades de Operaciones Especiales—recibieron sanciones disciplinarias por cometer abusos contra prisioneros, perpetrados entre principios de 2004 y fines de 2007.

El Secretario de Defensa, Robert Gates, anunció el cambio ayer, y dijo que el Teniente General David Rodríguez será el responsable del manejo diario de la guerra en Afganistán. “Considero -dijo Gates- que McChrystal y Rodríguez son un equipo. Ambos aportan habilidades extraordinarias en diversas áreas que son muy pertinentes para el tipo de combate que tenemos en Afganistán. Y pienso que la unión de sus habilidades nos brinda nuevas oportunidades para el futuro”.

El Teniente General McChrystal dirigió operaciones especiales bajo el mando del General David Petraeus, durante la implementación de la estrategia del aumento del número de soldados en Irak. Fred Kaplan, de la revista electrónica Slate, escribió: “La destitución de McKiernan marca un giro drástico en la estrategia estadounidense respecto a la guerra en Afganistán. Y significa que la guerra ahora es, inequívocamente, ‘la guerra de Obama’”.

(del boletín Democracy Now!)

Droits de l'enfant?

«Dans mon quartier, à Tucuman (Argentine), un enfant de dix ans a été expulsé de l’école parce qu’il s’était drogué, un autre de douze ans a été tué d’une balle dans la tête par un voisin parce qu’il l’avait volé. La police, chaque week-end, fait des descentes dans nos maisons. Les habitants du quartier sont presque tous armés. Nous avons peur de nos enfants. Alors de quels droits me parles-tu ? »

Ces paroles sont celles de Mirta qui lutte depuis vingt ans au sein de l’association Crecer Juntos pour trouver de quoi nourrir les enfants des quartiers pauvres de Tucuman.Vingt années, c’est aussi l’âge anniversaire de la Convention des Droits de l’Enfant censée protéger tous les enfants du monde.

Les enfants du monde entier peuvent-ils espérer de cette législation novatrice un changement radical dans leur vie quotidienne ? De quels droits leur parle-t-on lorsque l’on fait référence à la Convention ? Quel pays peut aujourd’hui garantir que ses enfants soient élevés dans « un esprit de paix, de dignité, de tolérance, de liberté, d’égalité et de solidarité » pour reprendre les termes des Nations Unies ? Quel juriste peut assurer que les multiples outils de protection des droits protègent réellement les enfants ? Que pense un enfant, si au lieu de le soigner, on se contente de lui dire qu’il a droit à la santé ?Cet ouvrage prétend apporter des pistes de réflexion à tout ceux qui s’intéressent à la cause des enfants.

Philippe de Dinechin est directeur de la Fondation Comparte à Barcelone. Docteur en Droit, spécialisé sur la question de l’enfance, ses recherches portent sur la confrontation des droits de l’enfant avec leurs conditions de vie dans les quartiers pauvres des villes latino-américaines.

Pifias e insultos en internet

Internet anda lleno de chistes. La mayoría, pifias involuntarias de personas que teclean en el ordenador de forma rápida y compulsiva. Hoy mismo he leido la queja de alguien que considera que Naciones Unidas aplica un “doble trasero” para juzgar las acciones de Iran y de Israel. ¿Son representativos los mensajes que se leen en la red del nivel cultural medio en nuestro país? De ser así, las conclusiones resultarían alarmantes.

Pero hay algo aún más preocupante: por algún extraño motivo, una buena parte de los internautas que publican comentarios a noticias en la red se comportan como energúmenos. No es nada nuevo y hace tiempo que puede comprobarse. Medios tan serios como The New York Times han dedicado al asunto algunos reportajes. Si juzgáramos a la población sólo por lo que leemos en los chats o en los comentarios que acompañan a las noticias de las versiones electrónicas de los periódicos, parecería que la mayoría es intransigente, racista, ultraderechista y que sólo sabe comunicarse mediante el insulto. Evidentemente, tiene mucho que ver en esto que se pueda actuar desde el anonimato y con impunidad, lo que otros medios no permiten. Pero entonces, ¿quiere ello decir que tantas personas, cuando pueden hablar sin identificarse, sienten la necesidad de insultar o de mostrarse tan primarias o tan radicalmente antisociales? ¿Es normal que sea así? ¿Tendrán algo que ver en esto los penosos debates y tertulias a grito pelado con que nos obsequian algunas televisiones?

Con razón, a la vista de estas y otras limitaciones de la red, hay cada vez más partidarios de regular y controlar más a fondo internet. De refundarlo. Se trataría de proteger al usuario y sus derechos, entre ellos el derecho a la intimidad, supuestament amenazado por las famosas redes sociales, que crecen como la espuma. También deberían protegerse el derecho a una información veraz y al honor de las personas. Pero como no todo es blanco o negro, al otro lado se sitúan quienes consideran que internet es el medio más libre que nos queda y el que supuestamente está menos controlado por las grandes corporaciones y los Estados. Para ellos, cualquier control de la red o legislación restrictiva sería una limitación a las libertades y a los derechos de la ciudadanía. El debate está servido y va a prolongarse durante mucho tiempo. Los insultos en la red, me temo que también.

(Artículo que he publicado en El Periódico 20/4/09)

Canvis a la Casa Blanca

Abans:

Ara:

Els déus de la ciutat

La revista Barcelona Metròpolis publica en el darrer número un interessant dossier monogràfic sobre la diversitat religiosa a la ciutat i el paper dels poders públics en aquesta matèria.

Hi podeu accedir des d'aquest enllaç:

http://www.barcelonametropolis.cat/ca/page.asp?id=39&ui=210

Germana mort / Hermana muerte

[para leer la versión en castellano: http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAS&idnoticia_PK=597578&idseccio_PK=1006&h= ]

La mort és com una exhalació silenciosa, de vegades traïdora, que arriba de sobte i que s'endú persones que, una vegada desaparegudes, sempre ens sembla que eren les millors. Ja va escriure Delibes que "els vius, comparats amb els morts, resultem insuportablement banals". Una cosa així experimentem quan la vella dama negra ens pren un dels nostres i, en pocs dies, estem obligats a fer-nos a la idea de l'únic que hi ha de verdaderament cert: que aquella persona se n'ha anat per sempre. En aquell instant precís és quan de debò podem apreciar fins a quin punt tenia raó el poeta Lamartine: "Sovint, el sepulcre enclou, sense saber-ho, dos cors en un mateix taüt". Dos cors i més, perquè la desaparició física d'un ésser estimat és un dolor col.lectiu per als que el van estimar. I triga molt de temps a cicatritzar. No obstant, la mort ofereix també una oportunitat per reflexionar sobre la condició humana, en una societat que viu d'esquena a ella i que sobrevalora les coses materials, la bellesa física (¡en veritat tan efímera!) i el reconeixement social molt més que les relacions interpersonals o el gaudi dels fugaços instants de felicitat.

Diuen que els humans som l'única espècie conscient de la seva finitud i que això ens dota, en teoria si més no, d'un esperit elevat que ens fa capaços de commoure'ns davant la bellesa, ser solidaris davant el dolor i la desgràcia alienes i reflexionar sobre la transcendència dels nostres actes i de la pròpia vida. Però la societat actual sembla que no s'avingui amb el trauma de la mort. Cada vegada hi ha menys persones que moren a casa, i condemnem molts moribunds a sobreviure connectats a una sofisticada plèiade de màquines i invents que no fan més que prolongar inútilment la seva existència. Hi ha molt de superstició en tot això i d'incapacitat malaltissa per acceptar el que és inevitable. I quan arriba l'últim alè d'un ésser estimat, molts s'aferren al consol de professionals de l'assumpte, des de la psiquiatra Kübler-Ross, amb els seus manuals de panteisme bucòlic, fins a la pragmàtica ajuda d'uns serveis funeraris privats que anuncien a la premsa una pràctica guia gratuïta titulada "Què fer davant la defunció".

(article que he publicat a El Periódico el 23/03/09)

In memoriam

Si hay otra vida es vida, pero es otra,
y si es otra el mortal no la imagina,
una vida sin sexo ni cocina
tiene que ser sencillamente otra.

¿Qué haremos en la vida si es tan otra
y si ya no hay taller ni oficina
y si ya el mismo cuerpo no declina
(si declinara no sería otra)?

Si hay otra vida, es otra pero es vida
y si es vida es noticia y es sorpresa,
sin que la muerte acabe la partida,

vida que canta, vuela, abraza y besa.
Es la vida de Dios la otra vida
y si es de Dios nos basta su promesa.

(Lorenzo Gomis 1924-2005)

Las profecías de Vidal-Quadras

El inefable eurodiputado del PP Alejo Vidal-Quadras, escribía hace unos años una columna en El País en la que hablaba de la náusea que le provocaba la "maloliente planta de la corrupción", naturalmente aplicada a la "Administración socialista".

"Todo aquello en lo que creían [los socialistas] y que les ayudaba a comprender el mundo ha sido invalidado por la realidad. Incapaces de confesar su derrota, se han refugiado en las certidumbres más inmediatas: el dinero y el poder", sentenciaba el doctor en Física Atómica. ¿Acaso la explicación que daba entonces Vidal-Quadras fué una clara premonición de la derrota de las teorías ultraliberales y neocon que él mismo defiende y de la senda que iba a tomar su partido?

Y, para terminar, una perla extraída del mismo artículo: "La obsesión igualitaria típica del socialismo -una ordinariez de lo más desagradable- impide el normal funcionamiento de los mecanismos de articulación de las élites, que en una sociedad abierta no están asociados a los privilegios, sino que son fruto del esfuerzo y del mérito".

¡Cráneo privilegiado!

Dictadura guineana

(Para leer la versión en castellano: http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAS&idnoticia_PK=589479&idseccio_PK=1006&h= )

Com és possible que grups armats de mercenaris ataquin de tant en tant, com va passar fa uns dies, Guinea Equatorial per fer-se milionaris? Pot semblar sorprenent si tenim en compte que és un dels països amb l'índex de desenvolupament més baix del planeta, amb una esperança de vida de 43 anys i sense sanitat pública. Però és comprensible si mirem l'altra cara de la moneda: Guinea Equatorial s'ha convertit en un dels principals productors de petroli i exportadors de fusta tropical de l'Àfrica, i la seva renda per càpita és superior a la de Kuwait o l'Aràbia Saudita. El problema, una vegada més, és que la riquesa del país s'ha convertit en la desgràcia de la immensa majoria dels seus habitants.

Des que Espanya va despreocupar-se dels guineans, en una descolonització vergonyant, han hagut de patir dos dictadors sanguinaris. Teodoro Obiang fa 29 anys que és al poder després que assassinés el seu propi oncle. Avui, la població viu en un dels països més corruptes i pateix una de les tiranies més cruels. Els Obiang controlen tots els ressorts del poder i practiquen la tortura, els assassinats i les violacions sistemàtiques, fins al punt d'haver eliminat el 10% de la població. Es queden, a més, amb els ingressos del petroli, però no en tenen prou amb això: s'han apoderat de gairebé la meitat dels terrenys edificables del país, obliguen molts treballadors a donar-los una part dels seus miserables salaris i han desposseït dels seus negocis milers de persones per quedar-se'ls ells. Amb total impunitat, ja que la justícia és inexistent.

Però el més greu, des de la perspectiva del dret internacional, és que tot això compta amb el silenci còmplice dels estats i de l'ONU, i la cobertura de grans empreses petroleres i fusteres, en especial de la Xina, els EUA i França. Espanya va perdre fa anys la seva capacitat de negoci i influència política i moral al pa- ís. Una vegada més, comprovem els diferents tractes de l'anomenada comunitat internacional als països i els dictadors. Si són rics, submisos i accepten les condicions de negoci de les potències, els dictadors poden continuar saquejant el seu país i el seu poble sense que ningú els persegueixi.

(article que he publicat a El Periódico)

Amor y sexo

El sexo sin amor es una experiencia vacía... pero como experiencia vacía es una de las mejores

(Woody)

Tempus fugit

Correu, correu, que s'acaben les mandarines!

BCNegra' 09

El gran negoci(o) de la guerra

Para leer la versión castellana

http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAS&idnoticia_PK=581721&idseccio_PK=1006&h=

Nou de cada deu víctimes de les guerres són civils. L'Exèrcit israelià es retira de Gaza i deixa 1.500 morts i 5.000 ferits declarats, a més a més de ciutats devastades. A Darfur ja hi ha hagut més de 200.000 morts i hi ha 2 milions de desplaçats. Al Congo s'està vivint el conflicte més sagnant des de la segona guerra mundial: algunes fonts parlen de 5 milions de víctimes. Al país hi operen 23 grups armats i hi ha 30.000 nens soldats disposats a matar i a morir a canvi de menjar. Aquests grups són finan- çats en part per empreses multinacionals que necessiten el coltan per fabricar telèfons mòbils i, per a la desgràcia del Congo, el 80% de les reserves mundials del mineral estan allà.

Els mitjans de comunicació ofereixen imatges terribles de la guerra, però no sempre saben explicar que l'odi entre ètnies o països pot propagar-se deliberadament com a pas previ a les hostilitats. Per a moltes empreses, la guerra és un negoci: es tracta de fabricar i vendre com més armes millor. Aquesta és una de les grans hipocresies de la nostra època: ningú es pronuncia obertament a favor de la guerra, però es dissenyen armes cada vegada més mortíferes i sofisticades (també a Espanya), es venen no importa a qui (també Espanya), les financen els bancs (molts, espanyols) i, és clar, s'utilitzen (encara que no al primer món). Després arriben els discursos, en privat i en públic, i allà fins i tot els més cínics defensen sempre la bondat i la pau i canten nadales per Nadal.

¿No és vergonyós que els cinc països membres permanents del Consell de Seguretat de l'ONU, que té la missió de vetllar per la pau al món, controlin el 76% de les exportacions d'armes del planeta? És necessari plantejar un debat públic sobre aquestes qüestions i posar totes les cartes al damunt de la taula a la vista de tothom, sense embuts i sense trampes. Només la pressió de l'opinió pública internacional pot canviar les coses, tal com ha passat amb la prohibició de les mines antipersones i les bombes de dispersió. Hem de ser capaços de "deconstruir la guerra", com proposa un material didàctic que acaba de publicar Justícia i Pau.

(Article que he publicat a El Periódico el 26/01/09)

To er mundo é güeno?

Ep! Passi que quan era jovenet l'actual Papa hagués tingut vel·leitats nazis (de fet eren temps de passions totalitàries, radicalismes, derives ideològiques i crisis de tota mena... i els infants i joves hi estaven més exposats que ningú). Però ara l'home ja és gran, suposadament assenyat i conscient de les responsabilitats i de les lectures i conseqüències que tindran totes les decisions que prengui. Rehabilitar un bisbe, il·legítimament ordenat, que a sobre nega l'Holocaust i els camps d'extermini nazis és una autèntica barbaritat.

Pobre Església!

El niño con el pijama de rayas

Varsòvia 1939 / Gaza 2009

De ghetto a ghetto

Pedres contra avions a Gaza

Res no resumeix millor aquest final d'any, final d'època, final de mandat presidencial... (final de què més?) que l'ordre del govern dels Estats Units d'Amèrica a Hamás perquè cessi les hostilitats (¡¡¡) a Gaza. Hi pot haver major cinisme?

I la resta del món? Existeix?

Todos a la cárcel

Hay pocos ministros de Justicia que resistan la tentación de pasar a la historia como padres de alguna ley "histórica". Y menos gobiernos capaces de elaborar las leyes olvidando los titulares periodísticos. ¡Y así salen algunas leyes! Ahora, la opción vuelve a ser modificar por enésima vez el Código Penal; y aquí modificar suele ser sinónimo de endurecer e inventar nuevas figuras que luego cuesta lo indecible llevar a la práctica. Fernández Bermejo no ha logrado eludir la tentación y ha redactado un anteproyecto de Código Penal que, además del inevitable endurecimiento de penas, complica ciertas cuestiones (como la libertad vigilada) y pretende poner en práctica medidas de protección muy costosas sin decir quién las va a pagar.

Pero para mí el mayor problema sigue siendo esa tozudez por resolver a golpe de ley (y ley penal, para mayor gloria) problemas que no sabemos solucionar con políticas sociales. Tendemos a optar por más represión para hacer frente a conflictos de convivencia, con lo que solo lograremos meter más tiempo en la cárcel a quienes ya caen en ella más de lo razonable. Catalunya y España han pasado en seis años de tener una de las tasas más bajas de Europa en número de presos por 100.000 habitantes a casi la más alta, y ello sin que hayan aumentado ni la percepción de inseguridad de la población ni los índices de victimización. De lo que se infiere que hemos optado por más represión sin justificación y sin que se haya fomentado el necesario debate político y social.

En Francia, el Gobierno de Sarkozy ya ha propuesto que los niños de 12 años puedan ir a la cárcel; en Inglaterra pretenden hacerlo desde los 10 y en Escocia estudian que sea desde los 8 años. Si seguimos así, habrá pronto en Europa algún bebé encarcelado por robar chupetes. ¿Acaso no saben los legisladores y el ministro de Justicia que los países con más presos no tienen sociedades más seguras? Lo malo es que apostar por la prevención, invertir más PIB en políticas sociales y optar en serio por medidas alternativas a la prisión (como sí hace la Generalitat) es más caro a primera vista (o sea, a corto plazo). Y hay políticos que quieren pasar a la historia en pocos meses.

(Artículo que he publicado en El Periódico el 29/12/08)

Buidor

No hi ha res que sembli més buit que una piscina buida.

(Raymond Chandler)

La vergüenza de los vuelos de la CIA

¿Se puede saber a qué viene tanta hipocresía, tanto documento secreto y tanto niño muerto?

En octubre de 2006 (hace más de dos años) el periodista Stephen Grey publicó su libro Ghost Plane, the true story of the CIA torture program. El libro documentaba ya entonces vuelos secretos de la CIA a través del mundo y, más concretamente, en aeropuertos españoles, desde el año 2001 hasta 2005. Las escalas habían sido en Palma de Mallorca, en Ibiza, en Tenerife... y tal vez, además, como ahora nos cuentan, también en bases militares de los Estados Unidos en España.

Hoy he asistido en Barcelona a una conferencia de Álvaro Gil Robles (ex comisario de Derechos Humanos del Consejo de Europa). Lo ha dicho bien claro: si hubo secuestro y transporte de prisioneros con el fin de encerrarlos sin garantías, de torturarlos, de violar sistemáticamente su derecho a una asistencia letrada y a un juicio justo, sin respetar los tiempos máximos de prisión preventiva... entonces se violaron todas las normas y las convenciones internacionales. Y si esos transportes pasaron por España con permiso del Gobierno... entonces esas acciones, incluido el permiso para aterrizar en España, estarían tipificadas en el Código Penal.

Así de claro, ¡que no intenten vendernos motos viejas!

La terra, per a qui la pugui pagar

L'empresa sudcoreana Daewoo Logistics Corporation està negociant amb el govern de Madagascar que li llogui, per 99 anys, una extensió de 1.300.000 hectàrees, per produir-hi cinc milions de tones de blat de moro cada any i les palmes necessàries per obtenir mig milió de tones anuals d’oli de palma.

Aquestes hectàrees representen la meitat de la superfície cultivable d’una illa en que el 70% de la població (17.500.000 habitants) viu per sota del llindar de la pobresa i on 600.000 persones requereixen l’assistència de NN.UU per sobreviure.

A sobre, l’oli de palma ni tan sols es pensa utilitzar per a l’alimentació, sinó que es dedicarà a la fabricació de biofuel.

Certament, el govern del país africà està negociant un preu que podria semblar astronòmic (4.800 milions d’euros en vint anys), però hi ha el perill que aquesta quantitat vagi a parar a mans d’uns quants privilegiats i no repercuteixi en la majoria de la població, i menys encara en la que més ho necessita. A més, en el millor dels casos, els diners s’haurien d’acabar destinant a comprar aliments fora de l’illa, en països llunyans, perquè els del costat no n’estan pas sobrats.

La Xina ha arribat a acords semblants amb altres països africans. Tot plegat, un despropòsit descomunal! Una injustícia més d’aquest món on tot es pot pagar amb diners. Salvant les distàncies, tot això em recorda la tracta de persones (per a l’explotació laboral o sexual o per a la venda de criatures per a l’adopció), o els assassinats organitzats i selectius de persones per traficar amb òrgans humans i, en un altre nivell, el lloguer d’úters de dones necessitades de diners perquè en altres indrets on diuen que la gent és culta i educada les riques estèrils puguin gaudir de la maternitat.

Al final, el que es planteja és el diferent valor de la vida humana segons de qui estiguem parlant. Al Nord, el valor és un; al Sud, molt menys que un, potser gairebé zero.

Commemorem, el 10 de desembre d’enguany, el seixantè aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans. Un magnífic document d’intencions que, ja en el primer article, declara solemnement que “tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets. Són dotats de raó i de consciència, i els cal mantenir-se entre ells amb esperit de fraternitat.

Però la fraternitat no consisteix en que els pobres donin menjar als rics; més aviat hauria de ser el contrari.

Justícia i Pau i els paradisos fiscals

En motiu de la conferència internacional sobre el finançament pel desenvolupament que s'ha dut a terme a Doha aquest mes, la Secretaria d'Estat del Vaticà ha aprovat una nota de premsa elaborada pel Consell Pontifici de "Justícia i Pau" on es planteja la necessitat d'un nou pacte financer internacional, que inclogui la supressió del sistema dels centres financers "offshore" que han estat clau tan en la transmissió de l'actual crisi financera com en haver mantingut una trama de pràctiques econòmiques esbojarrades: fugues de capital de grans proporcions i fluxos "legals" motivats per objectius d'evasió fiscal, entre d'altres.

A la web de Justícia i Pau podeu trobar la nota de premsa elaborada que ofereix alguns punts de reflexió sobre l'actual crisi financera mundial i sobre les seves repercusions en el finançament pel desenvolupament. El document, sobretot, vol promoure i animar als governs i a la resta d'agents econòmics a buscar solucions solidàries i duradores.

Esconder la verdad es necedad

Escribió Quevedo: "Pues amarga la verdad / quiero echarla de la boca, / y si al alma su hiel toca / esconderla es necedad". La Iglesia católica tuvo un papel activo en el levantamiento militar contra la República y en la represión durante y después de la guerra civil. El acoso no fue, sin embargo, solo contra los acusados por rojos, masones y separatistas. El historiador Federico Vázquez publicará dentro de un par de meses un libro, que sorprenderá a muchos, sobre el papel de la Iglesia en la persecución del protestantismo, aprovechando que el Pisuerga pasaba por Valladolid. Según sus investigaciones, hasta 1948 hubo denuncias directas contra protestantes que fueron ejecutados o sufrieron penas de prisión, se clausuraron templos y hasta se confiscaron biblias herejes.

Los protestantes estuvieron largo tiempo en el mismo saco que los acusados por rebelión militar, o sea todos los no franquistas. Hasta 1975, fueron sometidos a controles y se limitaron sus movimientos, prohibiéndoles todo proselitismo, e incluso censurando en ocasiones algunos de sus cantos. Vázquez dará a conocer, entre otras joyas, la carta de un destacado obispo a Franco recordándole que ellos apoyaron su cruzada a cambio del monopolio religioso en España. Con tanto amor trató la jerarquía española a sus "hermanos cristianos" durante aquellos años, que el Vaticano tuvo que reprenderla entrados ya los años sesenta, según consta en los archivos.

No son, pues, de recibo las palabras del cardenal Rouco Varela (¿por qué me dará a mi tanto miedo este hombre?) cuando nos invita a "olvidar en virtud de una voluntad de reconciliación y de perdón, de una auténtica y sana purificación de la memoria". No creo, francamente, que alguien que sigue negando el reconocimiento, la identificación y hasta una sepultura digna a los otros mártires de la guerra esté muy legitimado para hablar de reconciliación ni de concordia. Éstas sólo serán posibles si existe un conocimiento riguroso y profundo del pasado, de las verdades más amargas y miserables del pasado. Por eso hay que continuar escarbando. No por venganza, sino por tener mayor conocimiento y memoria colectiva.

(artículo que he publicado hoy en El Periódico)

Hombres, hombres...

Plus je connais les hommes, plus j'aime les animaux

La decadencia como esperanza

"En un mundo en el que la injusticia y la pobreza están concebidas como parte del sistema, la decadencia es una esperanza"

(Lucrecia Martel, cineasta, en Babelia-El País)

Tontos útiles

"Es de mala educación hacer callar a un tonto, pero es una crueldad dejar que siga hablando"

(Benjamin Franklin)

Agafa els diners i corre

La famosa refundació del capitalisme ha començat malament, molt malament. The Washington Post acaba de confirmar el que molts ja temíem: que els bancs nord-americans més importants ja han gastat més de la meitat dels diners del famós rescat per recompensar els seus propis accionistes. Dels 163.000 milions de dòlars de l'erari públic, la meitat es destinarà a pagar els accionistes durant els pròxims tres anys. El Govern ultraliberal i neocon de Bush insisteix que l'"operació rescat" era imprescindible per poder reiniciar el flux dels préstecs, però els funcionaris del Tresor opinen que cap banc acceptaria mai un préstec si no estigués autoritzat a redistribuir els dividends entre tots els accionistes.

O sigui, que ni benefici públic general ni "nou capitalisme socialista", com alguns ingenus havien arribat a imaginar. Serà el mateix de sempre: un tracte de favor per als més rics. Mentrestant, The New York Times confirma que la companyia d'assegurances AIG ha utilitzat la majoria dels 123.000 milions de dòlars de préstec del Govern sense retre pràcticament comptes del destí d'uns diners que procedeixen de fons pú- blics que es deixen d'invertir en altres usos socials, que potser resulten més urgents, més necessaris i també més justos.

Totes aquestes informacions han coincidit amb la notícia que a Espanya, igual que als EUA, els índexs de desigualtat i de pobresa es mantenen constants "a esquena del procés d'extraordinària generació de riquesa dels últims 10 anys". La conclusió només és una: el capitalisme de la desregulació i dels tripijocs financers ha provocat un cercle infernal, que consisteix a fer que, quan les coses van bé, els pobres segueixen pobres i les desigualtats no es redueixen, però quan la voracitat sense límit d'alguns bancs provoca una crisi financera descomunal com l'actual, els governs corren a tota velocitat no només per impedir la fallida, sinó fins i tot per recompensar els accionistes i directius. Si s'ha de refundar alguna cosa, ja només pot ser sobre la base d'establir unes regles del joc que tinguin a veure amb l'ètica i l'humanisme. En cas contrari, que deixin les coses com estaven i que no enganyin més el personal.

(Article que he publicat a El Periódico, 3/11/08)

Mai no ens equivoquem del tot

Fins i tot un rellotge aturat l'encerta dos cops al dia.

(W. Allen)

Moral e inmoral

Para ser moral basta proponérselo; para ser inmoral hay que poseer condiciones especiales.

(E. Jardiel Poncela)

Bancarrota

"El capitalisme sense fallida és com el cristianisme sense l'infern"

"El capitalismo sin quiebra es como el cristianismo sin el infierno"

(Franck Borman)

De http://www.littlegalerie.org/

Abraham Lincoln

"Tots els homes neixen iguals, però és el darrer cop que ho són"

(A. Lincoln)

Bancos y crisis

"¿Qué es robar un banco comparado con fundarlo?"

(Bertolt Brecht)

El abrazo de un libro

(una más de internet)

Tierno Galván, in memoriam

Repasso prestatges amb llibres abandonats, amb força pols al damunt, i trobo uns antics bans de l’alcalde de la movida madrilenya. Potser, penso ara, les ganes d’agafar-los i tenir-los una estoneta a les mans són un petit homenatge als batlles que, en algun moment, han sabut insuflar il·lusió a la ciutadania i liderar projectes que no eren solament de requalificació del sòl per infestar la ciutat d’edificis singulars.

“Jóvenes sin escrúpulos, que gustan de ostentar prepotencia y mostrarse a sí mismos y los demás superiores a cualquier norma y acatamiento –escrivia Tierno Galván-, vociferan con tal estruendo o producen tales ruidos con las máquinas de correr, que llaman motocicletas, que impiden el sueño apacible y reposado que el trabajo cotidiano de nuestros vecinos requiere. Agavíllanse en ocasiones estos jóvenes, por lo común adolescentes, para que el número aumente en estruendo y fortalezca la impunidad de su deplorable conducta.

A veces no ya los jóvenes, sino los adultos, caen en parecido incivismo y descuido alzando inconsiderablemente la voz de los ingenios que reproducen el sonido, mientras tienen los postigos y las vidrieras de ventanas y balcones abiertos, con lo que perturban, particularmente de noche, la sensibilidad y el ánimo de los vecinos, moradores o viandantes.

No faltan tampoco quienes hablan con voz estentórea, gritan o anuncian mercancías, o tocan instrumentos musicales sin el debido y solícito recato, molestando a quienes duermen, sobre todo en las horas de descanso que corresponden a la siesta.

Por cuya razón, velando por la paz y sosiego de esta Villa, encarezco a sus habitantes cuiden de su comportamiento para no añadir a las molestias y congojas, que toda ciudad grande ocasiona, las que nacen de la mala educación y poco civismo”.