Un home heterodox

Vicenç Ferrer ha estat, per sobre de tot, un referent en la lluita per la millora de les condicions de vida dels camperols més pobres de l’Índia. Va ser un esperit lliure i va viure al costat de milers de persones que han patit injustícies. Els va donar suport sempre i es va servir del seu talent i les moltes capacitats que tenia per obtenir recursos i distribuir-los entre la població que més ho necessitava. Vicenç Ferrer va ser un home incòmode per a les classes dirigents i per als més rics de l’Índia, aquells als quals ja els anava bé que tot continués com havia estat sempre: els rics cada cop més rics i els pobres acceptant la misèria amb resignació.

Des del punt de vista polític, Vicenç Ferrer no va ser un revolucionari. Almenys no en el sentit que es donava a aquest terme en els anys seixanta o setanta del segle passat. Però se’l podia definir, com a mínim, d’heterodox. Tan heterodox que va trencar amb els jesuïtes quan no se sentia còmode a l’orde, es va casar i va tenir fills, el van expulsar de l’Índia, malgrat que havia treballat com ningú pel desenvolupament del país. El van haver d’acceptar un altre cop, potser a disgust, i la primera ministra, Indira Gandhi, va haver de reconèixer públicament l’enorme tasca social que estava duent a terme.

Però com a personatge visionari lliurat a una causa ingent, també ha tingut contradiccions. No podia ser d’una altra manera. Les seves formes eren molt particulars i se sortien dels cànons en ús. Dins del món de la solidaritat i de les ONG per al desenvolupament s’ha respectat i valorat la seva persona i els efectes de la seva gran obra, però no sempre s’ha estat d’acord amb el mètode de treball. És cert que era un líder personalista, i que ha volgut que el futur de la seva acció quedés vinculat i conduït directament per la família. Potser ha defugit el treball en xarxa amb altres entitats o no ha volgut posar l’accent en la denúncia de les causes estructurals que provoquen la pobresa. Tampoc no ha fomentat la presa de consciència dels seus camperols, de cara a provocar un canvi en profunditat en els sistemes polític, social i econòmic de l’Índia...

Hi haurà temps de sobra per jutjar el conjunt de l’obra de Vicenç Ferrer i la capacitat de permanència de tot allò que va construir i dels valors que va defensar. Avui, queda una realitat indiscutible i el testimoni d’algú que ha cregut en el poder de l’acció i de la solidaritat i que ha predicat amb l’exemple. No és pas poc, en aquesta època que ens ha tocat de viure.

(article que he publicat avui a El Periódico)

Escribir no es tan fácil

(per llegir la versió en català: http://www.elperiodico.cat/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idnoticia_PK=621454&idseccio_PK=1006&h= )

Llevo meses obsesionado, dándole vueltas a la dramática y emocionante historia vivida hace más de 20 años por un joven poeta llamado Ivo Machado. Tuve noticia de su existencia y del episodio que cambió su vida por un magnífico artículo de otro escritor, Santiago Gamboa. A mediados de los años 80, Machado había escrito ya muchos poemas, pero tampoco en Portugal los versos dan para comer, así que trabajaba como controlador aéreo en las islas Azores. Y fue allí donde una noche se encontró guiando a ciegas a un piloto inglés aventurero que conducía un bombardero de la segunda guerra mundial desde Londres hacia Florida. El aeroplano pilló una tempestad y consumió más combustible de lo previsto, no le alcanzaba para llegar a América y parecía claro que el avión iba a caer al mar.

Y ahí es donde actuó nuestro poeta, no para salvar al piloto (aunque lo intentó), sino para hablar con él y tranquilizarle. Conversaron durante mucho tiempo aquella tempestuosa noche en medio del Atlántico. Al final, el aviador pidió al poeta que le recitara versos y este empezó con poemas de Walt Whitman y siguió con improvisadas traducciones de los suyos. Fue una relación íntima e intensa, nunca antes vivida en una torre de control; hasta que Ivo perdió el contacto con el avión. Al día siguiente, un equipo de rescate lo localizó en el mar, casi intacto, pero el piloto había muerto en el momento del impacto.

Hoy, tras una ardua búsqueda, he localizado a Machado y he hablado con él. Si a Santiago Gamboa le había dicho «aún sueño con su voz... pero sé que murió tranquilo y es por eso que sigo escribiendo poesía», a mí me ha confesado que lleva cinco años escribiendo y reescribiendo, intentando inútilmente contar lo que vivió aquella noche. «Pero me resulta muy duro, demasiado dramático. Me está costando horrores». He pensado en Jorge Semprún, incapaz de relatar su experiencia de juventud en un campo de concentración hasta pasados muchos años. «Tenía que elegir entre la escritura y la vida, y opté por la vida», escribió. Primo Levi y otros prisioneros de los nazis sintieron la urgencia de vomitar de inmediato su pasado en los campos y no fueron capaces de soportarlo.

(artículo que he publicado hoy en El Periódico)

Unió europea?

El més lamentable, per a mi, no és que Europa hagi votat majoritàriament la dreta. El pitjor, i allò pel qual en pagarem les conseqüències durant molt de temps, és que l'euroescepticisme ha guanyat massa posicions.

L'actual Unió Europea és el fruït d'un gran pacte històric entre la dreta moderada i l'esquerra democràtica, tot just acabada la devastadora segona gran guerra. El Mercat Comú va ser una rebel·lió pragmàtica contra la divisió i l'enfrontament seculars i a favor del progrés. Una aposta visionària per la pau i la consolidació d'un espai democràtic i una cultura compartida.

El més paradoxal avui és que siguin justament els qui no creuen en aquest gran projecte els qui han avançat més posicions. Justament ara, quan calen líders convençuts i propostes clares per tirar endavant el Tractat de Lisboa i consolidar la Unió Europea com un actor principal de la política internacional. Un cop més, fan patir les tendències suïcides de tants europeus!

Cañizares y los malos retratistas

(foto: Cañizares en su trono)

"Un siniestro hombre medieval, pero soberbiamente gótico, como los obispos labrados en los bancos o en los portales. ¡Y pensar que alguna vez la gente se burló de las actitudes al estilo vitral! Son las únicas que pueden tener los eclesiásticos. La visión del obispo, al que observé con fascinación, me insufló el sentido del gran realismo del arte gótico. No existe la pose en el arte griego ni en el gótico. La pose fue inventada por los malos retratistas."

Oscar Wilde a Robert Ross, abril de 1900

Finances ètiques globals

Les comissions de Justícia i Pau de Catalunya i de Balears, reunides a Ciutadella de Menorca, hem debatut sobre les causes i conseqüències de l'actual crisi econòmica global i volem fer públiques les següents reflexions:

Lliçons d'una crisi econòmica global

1. En l'origen de l'actual crisi econòmica que patim es troba el mal funcionament del sistema financer global, que no respon adequadament al desenvolupament d'una economia justa al servei de totes les persones. En conseqüència, la crisi ha demostrat que, com molts ja reclamaven, són necessàries profundes correccions i més mesures de regulació, control i transparència en el funcionament de les institucions financeres i els mercats de capitals globals, per tal d'evitar episodis pertorbadors de la bona marxa de l'economia.

2. Constatem com aquesta crisi, que incideix greument en la nostra economia, afecta molt més als col·lectius de població més vulnerables del nostre país com ho demostren les dramàtiques xifres d'atur, la desemparança de moltes famílies i la restricció dels drets dels i les immigrants. Així mateix, els països menys desenvolupats veuen com es redueixen els fons d'ajuts al desenvolupament dificultant, encara més, la protecció de la seva població i les possibilitats de realització de projectes d'autonomia personal.

Mesures per avançar cap un ordre econòmic i financer global més just

És per això que, unint-nos a la veu de moltes altres persones, organitzacions i institucions, fem una crida per tal que la comunitat internacional, i tots els estats que la formen, introdueixin decididament totes les normes i mesures polítiques que siguin necessàries per avançar cap a un sistema econòmic global més just i més estable, entre les quals destaquem almenys les següents:

a)Establir majors mesures de control i transparència sobre les operacions financeres i sobre els bancs, entitats d'estalvi, fons d'inversions, asseguradores i totes aquelles persones i organitzacions que mouen grans masses de capitals capaces de generar importants efectes sobre el mercat i, en situacions de crisi, obligar a grans operacions públiques de rescat.
b)Democratitzar i reformar les institucions financeres internacionals per tal de fer-les més estables i creadores de desenvolupament.
c)Afavorir les institucions financeres sense ànim de lucre que fonamentin la seva gestió en criteris ètics rigorosos i en la creació de beneficis socials.
d)Eliminar els paradisos fiscals i el secret bancari que faciliten l'evasió fiscal.
e)Introduir progressivament impostos de caràcter internacional, per tal de finançar el desenvolupament dels països més pobres i el respecte al medi ambient.
f)Finalment, aprofitar aquesta crisi per avançar cap un model econòmic no fonamentat en la producció i consum massiu de béns materials i en altres activitats que perjudiquen greument els ecosistemes. És hora de bastir un sistema econòmic no obsessionat amb el creixement pel creixement, sinó basat en garantir les necessitats bàsiques de totes les persones, en equilibri amb el medi ambient.

Coses que es poden oblidar en un avió

(para leer el artículo en castellano: http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAS&idnoticia_PK=613405&idseccio_PK=1006&h= )

Què s'oblida la gent als avions? Doncs coses normals, el que qualsevol pot haver perdut alguna vegada. El més curiós del cas no és que perdem alguns objectes personals, sinó que la llista del top ten de la desmemòria col.lectiva aparegui publicada al Butlletí Oficial de l'Estat. I que ens n'assebentem pel BOE que el 4 de juny la companyia Iberia farà una subhasta pública d'objectes i mercaderies abandonats a les línies aèries.

La relació detallada del lot dóna una idea bastant precisa del poc valor que donem a certs objectes. És lògic que a la llista hi hagi 58 maletes, 63 motxilles, 97 bosses i 137 necessers. És més estrany que hi hagi 85 bitlleteres i 44 ronyoneres i, sobretot, que no s'especifiqui si se subhasten amb el que portaven a dins (en cas negatiu, ¿què ha passat amb el contingut? Perquè, fins i tot amb la crisi, el més normal és que les bitlleteres continguin bitllets). Els viatgers van oblidar també 1.672 peces de roba usada i 130 parells de sabates (¿això vol dir que alguns van abandonar la nau mig despullats o descalços?), 484 bufandes/xals, 45 corbates, 67 mocadors, 635 gorres... i no hi podien faltar els paraigües (234), ulleres (579), telèfons (187) i llibres (l'estrella, amb 4.147 exemplars). Més curiós sembla el cas de l'únic exemplar d'ampolla de brandy o els 27 purs havans.

Tenint en compte que el lot se subhastarà per un preu de sortida de 10.024,95 euros, em pregunto si apareixerà algú a qui li interessi licitar-hi i intento imaginar-me qui deu ser i què pot fer amb aquests productes. També si els diners que s'obtinguin compensaran el cost i les hores dedicades a organitzar l'acte. El procés és llarg, ja que Iberia no solament recull els productes i els diposita en un magatzem de Barajas, sinó que ha d'esperar un temps per si apareix algú que acrediti ser-ne el propietari, pagar un anunci al BOE i en algun diari d'informació general i després exposar durant una setmana el lot als interessats, els quals per participar en la subhasta hauran de constituir prèviament un dipòsit- fiança. I en el pitjor dels casos la subhasta pot quedar deserta. ¡Com hi ha món! Per si de cas, i per ajudar a reduir costos, a partir d'ara procurin no deixar-se res en un avió.

(article que he publicat avui a El Periódico)

Afganistán es ya "la guerra de Obama"

El principal comandante estadounidense en Afganistán, el General David McKiernan, fue destituido de su cargo y reemplazado por el Teniente General Stanley A. McChrystal, un ex oficial del Comando Conjunto de Operaciones Especiales. Se presume que McKiernan es el primer general en ser destituido del cargo de comandante en la zona de combate desde que Douglas MacArthur fue removido de su puesto, durante la Guerra de Corea.

El nuevo comandante, Stanley McChrystal, es considerado un experto en artes militares de contrainsurgencia y guerrillas. Como director de Operaciones Especiales, McChrystal supervisó un programa secreto para buscar y asesinar a sospechosos de terrorismo en todo el mundo. Según el periodista de investigación Seymour Hersh, el Comando Conjunto de Operaciones Especiales perpetró asesinatos en una docena de países. El año pasado, los legisladores postergaron el nombramiento de Stanley McChrystal para un cargo clave debido a las interrogantes sobre el abuso de prisioneros por parte de las fuerzas que él dirigía. Al menos 64 miembros del servicio—pertenecientes o asignados a las unidades de Operaciones Especiales—recibieron sanciones disciplinarias por cometer abusos contra prisioneros, perpetrados entre principios de 2004 y fines de 2007.

El Secretario de Defensa, Robert Gates, anunció el cambio ayer, y dijo que el Teniente General David Rodríguez será el responsable del manejo diario de la guerra en Afganistán. “Considero -dijo Gates- que McChrystal y Rodríguez son un equipo. Ambos aportan habilidades extraordinarias en diversas áreas que son muy pertinentes para el tipo de combate que tenemos en Afganistán. Y pienso que la unión de sus habilidades nos brinda nuevas oportunidades para el futuro”.

El Teniente General McChrystal dirigió operaciones especiales bajo el mando del General David Petraeus, durante la implementación de la estrategia del aumento del número de soldados en Irak. Fred Kaplan, de la revista electrónica Slate, escribió: “La destitución de McKiernan marca un giro drástico en la estrategia estadounidense respecto a la guerra en Afganistán. Y significa que la guerra ahora es, inequívocamente, ‘la guerra de Obama’”.

(del boletín Democracy Now!)

Droits de l'enfant?

«Dans mon quartier, à Tucuman (Argentine), un enfant de dix ans a été expulsé de l’école parce qu’il s’était drogué, un autre de douze ans a été tué d’une balle dans la tête par un voisin parce qu’il l’avait volé. La police, chaque week-end, fait des descentes dans nos maisons. Les habitants du quartier sont presque tous armés. Nous avons peur de nos enfants. Alors de quels droits me parles-tu ? »

Ces paroles sont celles de Mirta qui lutte depuis vingt ans au sein de l’association Crecer Juntos pour trouver de quoi nourrir les enfants des quartiers pauvres de Tucuman.Vingt années, c’est aussi l’âge anniversaire de la Convention des Droits de l’Enfant censée protéger tous les enfants du monde.

Les enfants du monde entier peuvent-ils espérer de cette législation novatrice un changement radical dans leur vie quotidienne ? De quels droits leur parle-t-on lorsque l’on fait référence à la Convention ? Quel pays peut aujourd’hui garantir que ses enfants soient élevés dans « un esprit de paix, de dignité, de tolérance, de liberté, d’égalité et de solidarité » pour reprendre les termes des Nations Unies ? Quel juriste peut assurer que les multiples outils de protection des droits protègent réellement les enfants ? Que pense un enfant, si au lieu de le soigner, on se contente de lui dire qu’il a droit à la santé ?Cet ouvrage prétend apporter des pistes de réflexion à tout ceux qui s’intéressent à la cause des enfants.

Philippe de Dinechin est directeur de la Fondation Comparte à Barcelone. Docteur en Droit, spécialisé sur la question de l’enfance, ses recherches portent sur la confrontation des droits de l’enfant avec leurs conditions de vie dans les quartiers pauvres des villes latino-américaines.

Pifias e insultos en internet

Internet anda lleno de chistes. La mayoría, pifias involuntarias de personas que teclean en el ordenador de forma rápida y compulsiva. Hoy mismo he leido la queja de alguien que considera que Naciones Unidas aplica un “doble trasero” para juzgar las acciones de Iran y de Israel. ¿Son representativos los mensajes que se leen en la red del nivel cultural medio en nuestro país? De ser así, las conclusiones resultarían alarmantes.

Pero hay algo aún más preocupante: por algún extraño motivo, una buena parte de los internautas que publican comentarios a noticias en la red se comportan como energúmenos. No es nada nuevo y hace tiempo que puede comprobarse. Medios tan serios como The New York Times han dedicado al asunto algunos reportajes. Si juzgáramos a la población sólo por lo que leemos en los chats o en los comentarios que acompañan a las noticias de las versiones electrónicas de los periódicos, parecería que la mayoría es intransigente, racista, ultraderechista y que sólo sabe comunicarse mediante el insulto. Evidentemente, tiene mucho que ver en esto que se pueda actuar desde el anonimato y con impunidad, lo que otros medios no permiten. Pero entonces, ¿quiere ello decir que tantas personas, cuando pueden hablar sin identificarse, sienten la necesidad de insultar o de mostrarse tan primarias o tan radicalmente antisociales? ¿Es normal que sea así? ¿Tendrán algo que ver en esto los penosos debates y tertulias a grito pelado con que nos obsequian algunas televisiones?

Con razón, a la vista de estas y otras limitaciones de la red, hay cada vez más partidarios de regular y controlar más a fondo internet. De refundarlo. Se trataría de proteger al usuario y sus derechos, entre ellos el derecho a la intimidad, supuestament amenazado por las famosas redes sociales, que crecen como la espuma. También deberían protegerse el derecho a una información veraz y al honor de las personas. Pero como no todo es blanco o negro, al otro lado se sitúan quienes consideran que internet es el medio más libre que nos queda y el que supuestamente está menos controlado por las grandes corporaciones y los Estados. Para ellos, cualquier control de la red o legislación restrictiva sería una limitación a las libertades y a los derechos de la ciudadanía. El debate está servido y va a prolongarse durante mucho tiempo. Los insultos en la red, me temo que también.

(Artículo que he publicado en El Periódico 20/4/09)

Canvis a la Casa Blanca

Abans:

Ara:

Els déus de la ciutat

La revista Barcelona Metròpolis publica en el darrer número un interessant dossier monogràfic sobre la diversitat religiosa a la ciutat i el paper dels poders públics en aquesta matèria.

Hi podeu accedir des d'aquest enllaç:

http://www.barcelonametropolis.cat/ca/page.asp?id=39&ui=210

Germana mort / Hermana muerte

[para leer la versión en castellano: http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAS&idnoticia_PK=597578&idseccio_PK=1006&h= ]

La mort és com una exhalació silenciosa, de vegades traïdora, que arriba de sobte i que s'endú persones que, una vegada desaparegudes, sempre ens sembla que eren les millors. Ja va escriure Delibes que "els vius, comparats amb els morts, resultem insuportablement banals". Una cosa així experimentem quan la vella dama negra ens pren un dels nostres i, en pocs dies, estem obligats a fer-nos a la idea de l'únic que hi ha de verdaderament cert: que aquella persona se n'ha anat per sempre. En aquell instant precís és quan de debò podem apreciar fins a quin punt tenia raó el poeta Lamartine: "Sovint, el sepulcre enclou, sense saber-ho, dos cors en un mateix taüt". Dos cors i més, perquè la desaparició física d'un ésser estimat és un dolor col.lectiu per als que el van estimar. I triga molt de temps a cicatritzar. No obstant, la mort ofereix també una oportunitat per reflexionar sobre la condició humana, en una societat que viu d'esquena a ella i que sobrevalora les coses materials, la bellesa física (¡en veritat tan efímera!) i el reconeixement social molt més que les relacions interpersonals o el gaudi dels fugaços instants de felicitat.

Diuen que els humans som l'única espècie conscient de la seva finitud i que això ens dota, en teoria si més no, d'un esperit elevat que ens fa capaços de commoure'ns davant la bellesa, ser solidaris davant el dolor i la desgràcia alienes i reflexionar sobre la transcendència dels nostres actes i de la pròpia vida. Però la societat actual sembla que no s'avingui amb el trauma de la mort. Cada vegada hi ha menys persones que moren a casa, i condemnem molts moribunds a sobreviure connectats a una sofisticada plèiade de màquines i invents que no fan més que prolongar inútilment la seva existència. Hi ha molt de superstició en tot això i d'incapacitat malaltissa per acceptar el que és inevitable. I quan arriba l'últim alè d'un ésser estimat, molts s'aferren al consol de professionals de l'assumpte, des de la psiquiatra Kübler-Ross, amb els seus manuals de panteisme bucòlic, fins a la pragmàtica ajuda d'uns serveis funeraris privats que anuncien a la premsa una pràctica guia gratuïta titulada "Què fer davant la defunció".

(article que he publicat a El Periódico el 23/03/09)

In memoriam

Si hay otra vida es vida, pero es otra,
y si es otra el mortal no la imagina,
una vida sin sexo ni cocina
tiene que ser sencillamente otra.

¿Qué haremos en la vida si es tan otra
y si ya no hay taller ni oficina
y si ya el mismo cuerpo no declina
(si declinara no sería otra)?

Si hay otra vida, es otra pero es vida
y si es vida es noticia y es sorpresa,
sin que la muerte acabe la partida,

vida que canta, vuela, abraza y besa.
Es la vida de Dios la otra vida
y si es de Dios nos basta su promesa.

(Lorenzo Gomis 1924-2005)

Las profecías de Vidal-Quadras

El inefable eurodiputado del PP Alejo Vidal-Quadras, escribía hace unos años una columna en El País en la que hablaba de la náusea que le provocaba la "maloliente planta de la corrupción", naturalmente aplicada a la "Administración socialista".

"Todo aquello en lo que creían [los socialistas] y que les ayudaba a comprender el mundo ha sido invalidado por la realidad. Incapaces de confesar su derrota, se han refugiado en las certidumbres más inmediatas: el dinero y el poder", sentenciaba el doctor en Física Atómica. ¿Acaso la explicación que daba entonces Vidal-Quadras fué una clara premonición de la derrota de las teorías ultraliberales y neocon que él mismo defiende y de la senda que iba a tomar su partido?

Y, para terminar, una perla extraída del mismo artículo: "La obsesión igualitaria típica del socialismo -una ordinariez de lo más desagradable- impide el normal funcionamiento de los mecanismos de articulación de las élites, que en una sociedad abierta no están asociados a los privilegios, sino que son fruto del esfuerzo y del mérito".

¡Cráneo privilegiado!

Dictadura guineana

(Para leer la versión en castellano: http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAS&idnoticia_PK=589479&idseccio_PK=1006&h= )

Com és possible que grups armats de mercenaris ataquin de tant en tant, com va passar fa uns dies, Guinea Equatorial per fer-se milionaris? Pot semblar sorprenent si tenim en compte que és un dels països amb l'índex de desenvolupament més baix del planeta, amb una esperança de vida de 43 anys i sense sanitat pública. Però és comprensible si mirem l'altra cara de la moneda: Guinea Equatorial s'ha convertit en un dels principals productors de petroli i exportadors de fusta tropical de l'Àfrica, i la seva renda per càpita és superior a la de Kuwait o l'Aràbia Saudita. El problema, una vegada més, és que la riquesa del país s'ha convertit en la desgràcia de la immensa majoria dels seus habitants.

Des que Espanya va despreocupar-se dels guineans, en una descolonització vergonyant, han hagut de patir dos dictadors sanguinaris. Teodoro Obiang fa 29 anys que és al poder després que assassinés el seu propi oncle. Avui, la població viu en un dels països més corruptes i pateix una de les tiranies més cruels. Els Obiang controlen tots els ressorts del poder i practiquen la tortura, els assassinats i les violacions sistemàtiques, fins al punt d'haver eliminat el 10% de la població. Es queden, a més, amb els ingressos del petroli, però no en tenen prou amb això: s'han apoderat de gairebé la meitat dels terrenys edificables del país, obliguen molts treballadors a donar-los una part dels seus miserables salaris i han desposseït dels seus negocis milers de persones per quedar-se'ls ells. Amb total impunitat, ja que la justícia és inexistent.

Però el més greu, des de la perspectiva del dret internacional, és que tot això compta amb el silenci còmplice dels estats i de l'ONU, i la cobertura de grans empreses petroleres i fusteres, en especial de la Xina, els EUA i França. Espanya va perdre fa anys la seva capacitat de negoci i influència política i moral al pa- ís. Una vegada més, comprovem els diferents tractes de l'anomenada comunitat internacional als països i els dictadors. Si són rics, submisos i accepten les condicions de negoci de les potències, els dictadors poden continuar saquejant el seu país i el seu poble sense que ningú els persegueixi.

(article que he publicat a El Periódico)

Amor y sexo

El sexo sin amor es una experiencia vacía... pero como experiencia vacía es una de las mejores

(Woody)

Tempus fugit

Correu, correu, que s'acaben les mandarines!

BCNegra' 09

El gran negoci(o) de la guerra

Para leer la versión castellana

http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAS&idnoticia_PK=581721&idseccio_PK=1006&h=

Nou de cada deu víctimes de les guerres són civils. L'Exèrcit israelià es retira de Gaza i deixa 1.500 morts i 5.000 ferits declarats, a més a més de ciutats devastades. A Darfur ja hi ha hagut més de 200.000 morts i hi ha 2 milions de desplaçats. Al Congo s'està vivint el conflicte més sagnant des de la segona guerra mundial: algunes fonts parlen de 5 milions de víctimes. Al país hi operen 23 grups armats i hi ha 30.000 nens soldats disposats a matar i a morir a canvi de menjar. Aquests grups són finan- çats en part per empreses multinacionals que necessiten el coltan per fabricar telèfons mòbils i, per a la desgràcia del Congo, el 80% de les reserves mundials del mineral estan allà.

Els mitjans de comunicació ofereixen imatges terribles de la guerra, però no sempre saben explicar que l'odi entre ètnies o països pot propagar-se deliberadament com a pas previ a les hostilitats. Per a moltes empreses, la guerra és un negoci: es tracta de fabricar i vendre com més armes millor. Aquesta és una de les grans hipocresies de la nostra època: ningú es pronuncia obertament a favor de la guerra, però es dissenyen armes cada vegada més mortíferes i sofisticades (també a Espanya), es venen no importa a qui (també Espanya), les financen els bancs (molts, espanyols) i, és clar, s'utilitzen (encara que no al primer món). Després arriben els discursos, en privat i en públic, i allà fins i tot els més cínics defensen sempre la bondat i la pau i canten nadales per Nadal.

¿No és vergonyós que els cinc països membres permanents del Consell de Seguretat de l'ONU, que té la missió de vetllar per la pau al món, controlin el 76% de les exportacions d'armes del planeta? És necessari plantejar un debat públic sobre aquestes qüestions i posar totes les cartes al damunt de la taula a la vista de tothom, sense embuts i sense trampes. Només la pressió de l'opinió pública internacional pot canviar les coses, tal com ha passat amb la prohibició de les mines antipersones i les bombes de dispersió. Hem de ser capaços de "deconstruir la guerra", com proposa un material didàctic que acaba de publicar Justícia i Pau.

(Article que he publicat a El Periódico el 26/01/09)

To er mundo é güeno?

Ep! Passi que quan era jovenet l'actual Papa hagués tingut vel·leitats nazis (de fet eren temps de passions totalitàries, radicalismes, derives ideològiques i crisis de tota mena... i els infants i joves hi estaven més exposats que ningú). Però ara l'home ja és gran, suposadament assenyat i conscient de les responsabilitats i de les lectures i conseqüències que tindran totes les decisions que prengui. Rehabilitar un bisbe, il·legítimament ordenat, que a sobre nega l'Holocaust i els camps d'extermini nazis és una autèntica barbaritat.

Pobre Església!

El niño con el pijama de rayas

Varsòvia 1939 / Gaza 2009

De ghetto a ghetto

Pedres contra avions a Gaza

Res no resumeix millor aquest final d'any, final d'època, final de mandat presidencial... (final de què més?) que l'ordre del govern dels Estats Units d'Amèrica a Hamás perquè cessi les hostilitats (¡¡¡) a Gaza. Hi pot haver major cinisme?

I la resta del món? Existeix?

Todos a la cárcel

Hay pocos ministros de Justicia que resistan la tentación de pasar a la historia como padres de alguna ley "histórica". Y menos gobiernos capaces de elaborar las leyes olvidando los titulares periodísticos. ¡Y así salen algunas leyes! Ahora, la opción vuelve a ser modificar por enésima vez el Código Penal; y aquí modificar suele ser sinónimo de endurecer e inventar nuevas figuras que luego cuesta lo indecible llevar a la práctica. Fernández Bermejo no ha logrado eludir la tentación y ha redactado un anteproyecto de Código Penal que, además del inevitable endurecimiento de penas, complica ciertas cuestiones (como la libertad vigilada) y pretende poner en práctica medidas de protección muy costosas sin decir quién las va a pagar.

Pero para mí el mayor problema sigue siendo esa tozudez por resolver a golpe de ley (y ley penal, para mayor gloria) problemas que no sabemos solucionar con políticas sociales. Tendemos a optar por más represión para hacer frente a conflictos de convivencia, con lo que solo lograremos meter más tiempo en la cárcel a quienes ya caen en ella más de lo razonable. Catalunya y España han pasado en seis años de tener una de las tasas más bajas de Europa en número de presos por 100.000 habitantes a casi la más alta, y ello sin que hayan aumentado ni la percepción de inseguridad de la población ni los índices de victimización. De lo que se infiere que hemos optado por más represión sin justificación y sin que se haya fomentado el necesario debate político y social.

En Francia, el Gobierno de Sarkozy ya ha propuesto que los niños de 12 años puedan ir a la cárcel; en Inglaterra pretenden hacerlo desde los 10 y en Escocia estudian que sea desde los 8 años. Si seguimos así, habrá pronto en Europa algún bebé encarcelado por robar chupetes. ¿Acaso no saben los legisladores y el ministro de Justicia que los países con más presos no tienen sociedades más seguras? Lo malo es que apostar por la prevención, invertir más PIB en políticas sociales y optar en serio por medidas alternativas a la prisión (como sí hace la Generalitat) es más caro a primera vista (o sea, a corto plazo). Y hay políticos que quieren pasar a la historia en pocos meses.

(Artículo que he publicado en El Periódico el 29/12/08)

Buidor

No hi ha res que sembli més buit que una piscina buida.

(Raymond Chandler)

La vergüenza de los vuelos de la CIA

¿Se puede saber a qué viene tanta hipocresía, tanto documento secreto y tanto niño muerto?

En octubre de 2006 (hace más de dos años) el periodista Stephen Grey publicó su libro Ghost Plane, the true story of the CIA torture program. El libro documentaba ya entonces vuelos secretos de la CIA a través del mundo y, más concretamente, en aeropuertos españoles, desde el año 2001 hasta 2005. Las escalas habían sido en Palma de Mallorca, en Ibiza, en Tenerife... y tal vez, además, como ahora nos cuentan, también en bases militares de los Estados Unidos en España.

Hoy he asistido en Barcelona a una conferencia de Álvaro Gil Robles (ex comisario de Derechos Humanos del Consejo de Europa). Lo ha dicho bien claro: si hubo secuestro y transporte de prisioneros con el fin de encerrarlos sin garantías, de torturarlos, de violar sistemáticamente su derecho a una asistencia letrada y a un juicio justo, sin respetar los tiempos máximos de prisión preventiva... entonces se violaron todas las normas y las convenciones internacionales. Y si esos transportes pasaron por España con permiso del Gobierno... entonces esas acciones, incluido el permiso para aterrizar en España, estarían tipificadas en el Código Penal.

Así de claro, ¡que no intenten vendernos motos viejas!

La terra, per a qui la pugui pagar

L'empresa sudcoreana Daewoo Logistics Corporation està negociant amb el govern de Madagascar que li llogui, per 99 anys, una extensió de 1.300.000 hectàrees, per produir-hi cinc milions de tones de blat de moro cada any i les palmes necessàries per obtenir mig milió de tones anuals d’oli de palma.

Aquestes hectàrees representen la meitat de la superfície cultivable d’una illa en que el 70% de la població (17.500.000 habitants) viu per sota del llindar de la pobresa i on 600.000 persones requereixen l’assistència de NN.UU per sobreviure.

A sobre, l’oli de palma ni tan sols es pensa utilitzar per a l’alimentació, sinó que es dedicarà a la fabricació de biofuel.

Certament, el govern del país africà està negociant un preu que podria semblar astronòmic (4.800 milions d’euros en vint anys), però hi ha el perill que aquesta quantitat vagi a parar a mans d’uns quants privilegiats i no repercuteixi en la majoria de la població, i menys encara en la que més ho necessita. A més, en el millor dels casos, els diners s’haurien d’acabar destinant a comprar aliments fora de l’illa, en països llunyans, perquè els del costat no n’estan pas sobrats.

La Xina ha arribat a acords semblants amb altres països africans. Tot plegat, un despropòsit descomunal! Una injustícia més d’aquest món on tot es pot pagar amb diners. Salvant les distàncies, tot això em recorda la tracta de persones (per a l’explotació laboral o sexual o per a la venda de criatures per a l’adopció), o els assassinats organitzats i selectius de persones per traficar amb òrgans humans i, en un altre nivell, el lloguer d’úters de dones necessitades de diners perquè en altres indrets on diuen que la gent és culta i educada les riques estèrils puguin gaudir de la maternitat.

Al final, el que es planteja és el diferent valor de la vida humana segons de qui estiguem parlant. Al Nord, el valor és un; al Sud, molt menys que un, potser gairebé zero.

Commemorem, el 10 de desembre d’enguany, el seixantè aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans. Un magnífic document d’intencions que, ja en el primer article, declara solemnement que “tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets. Són dotats de raó i de consciència, i els cal mantenir-se entre ells amb esperit de fraternitat.

Però la fraternitat no consisteix en que els pobres donin menjar als rics; més aviat hauria de ser el contrari.

Justícia i Pau i els paradisos fiscals

En motiu de la conferència internacional sobre el finançament pel desenvolupament que s'ha dut a terme a Doha aquest mes, la Secretaria d'Estat del Vaticà ha aprovat una nota de premsa elaborada pel Consell Pontifici de "Justícia i Pau" on es planteja la necessitat d'un nou pacte financer internacional, que inclogui la supressió del sistema dels centres financers "offshore" que han estat clau tan en la transmissió de l'actual crisi financera com en haver mantingut una trama de pràctiques econòmiques esbojarrades: fugues de capital de grans proporcions i fluxos "legals" motivats per objectius d'evasió fiscal, entre d'altres.

A la web de Justícia i Pau podeu trobar la nota de premsa elaborada que ofereix alguns punts de reflexió sobre l'actual crisi financera mundial i sobre les seves repercusions en el finançament pel desenvolupament. El document, sobretot, vol promoure i animar als governs i a la resta d'agents econòmics a buscar solucions solidàries i duradores.

Esconder la verdad es necedad

Escribió Quevedo: "Pues amarga la verdad / quiero echarla de la boca, / y si al alma su hiel toca / esconderla es necedad". La Iglesia católica tuvo un papel activo en el levantamiento militar contra la República y en la represión durante y después de la guerra civil. El acoso no fue, sin embargo, solo contra los acusados por rojos, masones y separatistas. El historiador Federico Vázquez publicará dentro de un par de meses un libro, que sorprenderá a muchos, sobre el papel de la Iglesia en la persecución del protestantismo, aprovechando que el Pisuerga pasaba por Valladolid. Según sus investigaciones, hasta 1948 hubo denuncias directas contra protestantes que fueron ejecutados o sufrieron penas de prisión, se clausuraron templos y hasta se confiscaron biblias herejes.

Los protestantes estuvieron largo tiempo en el mismo saco que los acusados por rebelión militar, o sea todos los no franquistas. Hasta 1975, fueron sometidos a controles y se limitaron sus movimientos, prohibiéndoles todo proselitismo, e incluso censurando en ocasiones algunos de sus cantos. Vázquez dará a conocer, entre otras joyas, la carta de un destacado obispo a Franco recordándole que ellos apoyaron su cruzada a cambio del monopolio religioso en España. Con tanto amor trató la jerarquía española a sus "hermanos cristianos" durante aquellos años, que el Vaticano tuvo que reprenderla entrados ya los años sesenta, según consta en los archivos.

No son, pues, de recibo las palabras del cardenal Rouco Varela (¿por qué me dará a mi tanto miedo este hombre?) cuando nos invita a "olvidar en virtud de una voluntad de reconciliación y de perdón, de una auténtica y sana purificación de la memoria". No creo, francamente, que alguien que sigue negando el reconocimiento, la identificación y hasta una sepultura digna a los otros mártires de la guerra esté muy legitimado para hablar de reconciliación ni de concordia. Éstas sólo serán posibles si existe un conocimiento riguroso y profundo del pasado, de las verdades más amargas y miserables del pasado. Por eso hay que continuar escarbando. No por venganza, sino por tener mayor conocimiento y memoria colectiva.

(artículo que he publicado hoy en El Periódico)

Hombres, hombres...

Plus je connais les hommes, plus j'aime les animaux

La decadencia como esperanza

"En un mundo en el que la injusticia y la pobreza están concebidas como parte del sistema, la decadencia es una esperanza"

(Lucrecia Martel, cineasta, en Babelia-El País)

Tontos útiles

"Es de mala educación hacer callar a un tonto, pero es una crueldad dejar que siga hablando"

(Benjamin Franklin)

Agafa els diners i corre

La famosa refundació del capitalisme ha començat malament, molt malament. The Washington Post acaba de confirmar el que molts ja temíem: que els bancs nord-americans més importants ja han gastat més de la meitat dels diners del famós rescat per recompensar els seus propis accionistes. Dels 163.000 milions de dòlars de l'erari públic, la meitat es destinarà a pagar els accionistes durant els pròxims tres anys. El Govern ultraliberal i neocon de Bush insisteix que l'"operació rescat" era imprescindible per poder reiniciar el flux dels préstecs, però els funcionaris del Tresor opinen que cap banc acceptaria mai un préstec si no estigués autoritzat a redistribuir els dividends entre tots els accionistes.

O sigui, que ni benefici públic general ni "nou capitalisme socialista", com alguns ingenus havien arribat a imaginar. Serà el mateix de sempre: un tracte de favor per als més rics. Mentrestant, The New York Times confirma que la companyia d'assegurances AIG ha utilitzat la majoria dels 123.000 milions de dòlars de préstec del Govern sense retre pràcticament comptes del destí d'uns diners que procedeixen de fons pú- blics que es deixen d'invertir en altres usos socials, que potser resulten més urgents, més necessaris i també més justos.

Totes aquestes informacions han coincidit amb la notícia que a Espanya, igual que als EUA, els índexs de desigualtat i de pobresa es mantenen constants "a esquena del procés d'extraordinària generació de riquesa dels últims 10 anys". La conclusió només és una: el capitalisme de la desregulació i dels tripijocs financers ha provocat un cercle infernal, que consisteix a fer que, quan les coses van bé, els pobres segueixen pobres i les desigualtats no es redueixen, però quan la voracitat sense límit d'alguns bancs provoca una crisi financera descomunal com l'actual, els governs corren a tota velocitat no només per impedir la fallida, sinó fins i tot per recompensar els accionistes i directius. Si s'ha de refundar alguna cosa, ja només pot ser sobre la base d'establir unes regles del joc que tinguin a veure amb l'ètica i l'humanisme. En cas contrari, que deixin les coses com estaven i que no enganyin més el personal.

(Article que he publicat a El Periódico, 3/11/08)

Mai no ens equivoquem del tot

Fins i tot un rellotge aturat l'encerta dos cops al dia.

(W. Allen)

Moral e inmoral

Para ser moral basta proponérselo; para ser inmoral hay que poseer condiciones especiales.

(E. Jardiel Poncela)

Bancarrota

"El capitalisme sense fallida és com el cristianisme sense l'infern"

"El capitalismo sin quiebra es como el cristianismo sin el infierno"

(Franck Borman)

De http://www.littlegalerie.org/

Abraham Lincoln

"Tots els homes neixen iguals, però és el darrer cop que ho són"

(A. Lincoln)

Bancos y crisis

"¿Qué es robar un banco comparado con fundarlo?"

(Bertolt Brecht)

El abrazo de un libro

(una más de internet)

Tierno Galván, in memoriam

Repasso prestatges amb llibres abandonats, amb força pols al damunt, i trobo uns antics bans de l’alcalde de la movida madrilenya. Potser, penso ara, les ganes d’agafar-los i tenir-los una estoneta a les mans són un petit homenatge als batlles que, en algun moment, han sabut insuflar il·lusió a la ciutadania i liderar projectes que no eren solament de requalificació del sòl per infestar la ciutat d’edificis singulars.

“Jóvenes sin escrúpulos, que gustan de ostentar prepotencia y mostrarse a sí mismos y los demás superiores a cualquier norma y acatamiento –escrivia Tierno Galván-, vociferan con tal estruendo o producen tales ruidos con las máquinas de correr, que llaman motocicletas, que impiden el sueño apacible y reposado que el trabajo cotidiano de nuestros vecinos requiere. Agavíllanse en ocasiones estos jóvenes, por lo común adolescentes, para que el número aumente en estruendo y fortalezca la impunidad de su deplorable conducta.

A veces no ya los jóvenes, sino los adultos, caen en parecido incivismo y descuido alzando inconsiderablemente la voz de los ingenios que reproducen el sonido, mientras tienen los postigos y las vidrieras de ventanas y balcones abiertos, con lo que perturban, particularmente de noche, la sensibilidad y el ánimo de los vecinos, moradores o viandantes.

No faltan tampoco quienes hablan con voz estentórea, gritan o anuncian mercancías, o tocan instrumentos musicales sin el debido y solícito recato, molestando a quienes duermen, sobre todo en las horas de descanso que corresponden a la siesta.

Por cuya razón, velando por la paz y sosiego de esta Villa, encarezco a sus habitantes cuiden de su comportamiento para no añadir a las molestias y congojas, que toda ciudad grande ocasiona, las que nacen de la mala educación y poco civismo”.

Tempus fugit

Dos vellets entranyables són asseguts a la terrassa d’un bar al carrer Pau Claris, prop de la Pedrera. Un d’ells, amb el bastó entre les mans i aguantant-li la barbeta prominent. S’atura una moto al costat amb una noia joveneta a sobre i aparca a cinc metres dels dos homes, que observen amb una atenció notable tots els seus moviments. Quan la noia es treu el casc, destaquen unes faccions dolces i boniques i els homes, i jo mateix, tenim l’oportunitat de gaudir d’un cos magnífic i àmpliament exposat a la vista de qui el vulgui observar. Uns pantalons curtíssims, unes calcetes que sobresurten per la part alta sense cap vergonya com passa ara tan sovint, un top lleugeríssim obert pels laterals que deixa entreveure uns petits sostenidors amb puntes. Tot plegat, un esclat de vida, una aparició que es fa mirar.

Un dels vells, sense retirar la mirada del cos de la noia, li comenta d’esma a l’amic, sense intenció que pugui, però, semblar cap retret:

-No sé on arribarem! Aquestes nenes cada cop són més desvergonyides. No tenen cap pudor.

Es fa un silenci. Continuen gaudint del què veuen, perquè la jove s’entreté guardant el casc i pentinant-se els cabells amb la mà, tot mirant-se al mirall retrovisor. El segon vell empassa saliva, somriu sorneguer, estreny més fort el bastó, mira de reüll el company i contesta:

-Sí, cada cop més fresques... però per a nosaltres millor, eh! Per a nosaltres millor.

I miren, tots dos, resignats i melancòlics, com s’allunya aquell àngel que només pot haver la mirada, tot seguint-li els passos amb la vista posada sobre la dolça figura, que a poc a poc es va fonent en l’horitzó d’una vorera sense gràcia.

Guerra pública, beneficios privados

Un nuevo informe de la Oficina de Presupuesto del Congreso de los Estados Unidos (CBO, por sus siglas en inglés) estima que a fin de año el DEpartamento de Defensa habrá gastado cien mil millones de dólares en contratistas y mercenarios privados en Irak desde la invasión de 2003.

La dependencia del Pentágono de contratistas externos y, desde el primer momento también mercenarios, en Irak es en una proporción incomparablemente mayor que en cualquier conflicto anterior. El Washington Post informa que las empresas privadas de seguridad tienen ahora en Irak al menos a ciento ochenta mil empleados, lo que representa un ejército privado más grande que las fuerzas militares estadounidenses.

L'octava potència?

Lloava, uns dies enrere, un informe de la Fundació per la Pau sobre el negoci de les armes. Avui, tristament per a mi, la premsa es fa ressò de la meravellosa notícia que Espanya va batre el 2007 el rècord en venda d'armament.

Entre els principals clients, a més de la UE i l'OTAN, hi ha països de solera democràtica i capdavanters en la defensa dels drets humans, com ara Malàisia, Colòmbia, Marroc, Veneçuela, Omán, la Xina o Cuba.

Espanya, destaca la informació, ja és l'octau subministrador mundial d'armament convencional. I, mentrestant, baixen els ajuts al desenvolupament i es retarda la data en què previsiblement complirem amb el compromís de destinar el 0'7% als ajuts oficials al Tercer Món (de moment, de 2010 a 2015).

Todo por la patria

El Wall Street Journal informa que uno de los defensores más destacados de la invasión de Irak está analizando la posibilidad de invertir en los yacimientos petroleros iraquíes. El ex asesor del Pentágono Richard Perle, forma parte de un equipo que está considerando un posible acuerdo petrolero con funcionarios del gobierno regional del Kurdistán. Perle fue el presidente del Consejo de Política de Defensa en el período previo a la guerra de Irak. Actualmente es miembro del grupo de expertos del American Enterprise Institute.

El Papa renunciará a ser Jefe de Estado

El obispo de Roma y jefe del Estado Vaticano, Benedicto XVI, ha comunicado hoy al presidente electo de Paraguay, ex obispo Fernando Lugo, que debe dejar definitivamente los hábitos porque ha sido suspendido en el ejercicio sacerdotal, ha perdido el estado clerical "con todas las obligaciones, sea como sacerdote, sea como obispo o sea como religioso".

La razón aducida por el Papa para tomar esta drástica decisión es que "ser presidente de un país no es compatible con las obligaciones del ministerio episcopal ni con el estado clerical". De hecho, no puedo sino aplaudir las palabras del Papa, el cual, por coherencia y santidad manifiesta, hará caso inmediatamente de quienes toda nuestra vida hemos venido reclamando que el líder de la Iglesia católica, apostólica y romana (cualquiera que sea, en cualquier momento histórico) renuncie para siempre jamás a las pompas y al poder terrenal y deje de ser Jefe de Estado (aunque se trate de un estado tan ridículo como el de la Ciudad del Vaticano).

Informació alternativa

Els ciutadans tenim avui accés a tal quantitat d’informació que, en realitat, el nostre cervell ha arribat a un grau de saturació que ens impedeix en la pràctica processar-la correctament i saber què està passant en el món.

Els filòsofs, els científics i els savis de l’antiguitat, i ben bé fins al Renaixement, eren capaços de saber de tot. Coneixien el món en la seva globalitat (o almenys s’ho podien creure). Després, en ple segle XVIII, els enciclopedistes encara estaven convençuts que tot el saber es podia capturar en un conjunt de llibres (encara que en fossin tants com els de la famosa Enciclopèdia Espasa). En kuklos paideia, ensenyament encerclat o circular... tot el saber compendiat en uns quants llibres sagrats.

Avui sabem perfectament que per molt que estudiem i ens hi esforcem només arribarem a conèixer una petitíssima part del tot. Però no és tan clar que com a ciutadans siguem igualment conscients de la poca informació que tenim sobre el què succeeix al món.

A més, la major part de la informació que ens arriba és políticament correcta i ha estat processada per les agències d’informació o els mitjans oficials; la qual cosa significa que sempre formen part del sistema i són partidaris de mantenir l’estatu quo.

Així, la pobresa és un fet natural sense solució aparent, les grans desigualtats entre els més rics i els més pobres també són inevitables i tenen la virtut de fer-nos més competitius, la degradació mediambiental és un petit peatge que hem de pagar si volem progressar, i les guerres són únicament el desenllaç de les males relacions entre veïns poc civilitzats...

Sortosament, ens queden alguns moviments socials, entitats i organitzacions capaços de fer una feina alternativa i conscienciadora. En podria citar una bona colla, amb el perill d’oblidar-me’n d’altres, però no ho faré. Avui em limito a destacar dues publicacions que han arribat a les meves mans la darrera setmana i que serveixen perquè estiguem més ben informats i tinguem un esperit més crític.

D’una banda, la Fundació per la Pau publica un magnífic dossier sobre la gran crisi mundial que representa la violència armada, la fabricació i el comerç d’armament arreu del món. En aquest cas, l’informe només fa referència a les armes lleugeres i als mil morts diaris que provoquen. Però sempre he pensat que la fabricació i el tràfic d’armament al món són la gran vergonya de la humanitat “moderna”. I en això, lamentablement, no hi ha diferències entre dretes i esquerres quan són al govern. Amb l’excusa dels llocs de treball que cal mantenir, dels ingressos econòmics que representen i de la defensa de la pau, tots els governs dels països desenvolupats estan alimentant les guerres. Amb la connivència interessada i desvergonyida de les entitats financeres que, de passada, hi fan l’agost.

I un altre dossier valent que recomano: “La propietat privada: és un robatori?”, de Demetrio Velasco i publicat per Cristianisme i Justícia. “El fet que es pugui ser propietari de recursos il·limitats, sense grans traves legals ni morals, reflecteix la dialèctica criminal que regeix el nostre món, en uns temps en què una gran part de la població no disposa del necessari per a viure. I si aquesta situació és realment greu, ho és encara més la legitimació ideològica que se’n fa, que pretén de presentar-la com a normal i, fins i tot, com a raonable”.

¿Es posible un debate sin prejuicios?

(artículo que publico hoy en El Periódico)

Asisto como espectador a un debate parlamentario en Nicaragua. La Asamblea Nacional discute una propuesta de ley para regular el trabajo infantil. Entre otros aspectos, la nueva norma establece las condiciones en las que niñas mayores de 14 años podrán ser contratadas como asistentas del hogar y fija un máximo de horas diarias de trabajo, un salario mínimo y la cantidad máxima deducible del salario en concepto de "cama y comida".Aquí, esta discusión puede parecernos indecente, pero en muchos países las calles están llenas de niños que se ganan el sustento. El debate en la cámara nicaragüense fue acalorado y acabó enfrentando a los partidarios de abolir por ley el trabajo infantil con los defensores de la regulación como mal menor. Un diputado acusó a los abolicionistas de negar la realidad, en un país sumido en la pobreza, donde una parte cada vez mayor de la población no puede comprar los productos básicos imprescindibles. "No confundamos deseo y realidad --proclamó--, y no disimulemos la injusticia con leyes inaplicables. Ya que no podemos acabar con el trabajo infantil, luchemos al menos contra la explotación".

Mientras, leo que en Catalunya es- tá habiendo otro interesante debate sobre si es o no necesaria la creación de espacios específicos para acoger temporalmente a menores inmigrantes recién llegados que ni conocen nuestra lengua ni están adaptados a nuestro sistema escolar. Respeto todas las posiciones, pero me molestan los apriorismos y la prevalencia de lo políticamente correcto. Creo que es valiente y útil la propuesta de Educació y que deberíamos discutirla sin prejuicios. La realidad es cambiante y, sobre todo, diversa. No es lo mismo integrar a un alumno que llegue a medio curso a un aula con pocos extranjeros y ningún escolar conflictivo, que hacerlo en un entorno en el que un solo maestro haya de lidiar con más problemas de los que razonablemente permite asumir una buena calidad de enseñanza. Y no es lo mismo plantear una escolarización separada que un periodo de adaptación en mejores condiciones para el recién llegado y para el propio grupo que después va a integrarle. ¿Será posible debatir eso sin prejuicios?

(Versió en català)
Assisteixo com a espectador a un debat parlamentari a Nicaragua. L'Assemblea Nacional discuteix una proposta de llei per regular el treball infantil. Entre altres aspectes, la nova norma estableix les condicions en què nenes més grans de 14 anys podran ser contractades com a assistentes de la llar i fixa un màxim d'hores diàries de feina, un salari mínim i la quantitat màxima deduïble del salari en concepte de "llit i menjar".Aquí, aquesta discussió ens pot semblar indecent, però en molts països els carrers són plens de nens que es guanyen el pa. El debat a la cambra nicaragüenca va ser acalorat i va acabar enfrontant els partidaris d'abolir per llei el treball infantil amb els defensors de la regulació com a mal menor. Un diputat va acusar els abolicionistes de negar la realitat, en un país sumit en la pobresa, on una part cada vegada més gran de la població no pot comprar els productes bàsics imprescindibles. "No confonguem desig i realitat --va proclamar--, i no dissimulem la injustícia amb lleis inaplicables. Ja que no podem acabar amb el treball infantil, lluitem almenys contra l'explotació".

Mentrestant, llegeixo que a Catalunya hi ha en aquests moments un altre interessant debat sobre si és o no és necessària la creació d'espais específics per acollir temporalment menors immigrants nouvinguts que ni coneixen la nostra llengua ni estan adaptats al nostre sistema escolar. Respecto totes les posicions, però em molesten els apriorismes i la prevalença del que és políticament correcte. Crec que és valenta i útil la proposta d'Educació i que hauríem de discutir-la sense prejudicis. La realitat és canviant i, sobretot, diversa. No és el mateix integrar un alumne que arriba a mig curs a una aula amb pocs estrangers i cap escolar conflictiu, que fer-ho en un entorn en què un sol mestre hagi de lidiar amb més problemes dels que raonablement permet assumir una bona qualitat d'ensenyament. I no és el mateix plantejar una escolarització separada que un període d'adaptació en més bones condicions per al nouvingut i per al mateix grup que després l'integrarà. ¿És possible poder debatre això sense prejudicis?

¿Qué nos está pasando?

Amelia tiene 85 años. Pertenece a esa generación de personas fuertes, física y moralmente, que sobrevivieron a la guerra y a la posguerra, con sus miserias y sus cartillas de racionamiento. Tuvo un montón de hijos, a los que siguieron nietos y bisnietos, y vive en su casa de siempre "mientras el cuerpo aguante". Hace unos días, volviendo de la compra en la plaza de Kennedy, a media mañana, tropezó y cayó al suelo. No hubo grandes heridas ni sangre, sólo magulladuras, cardenales y dolores que quedaron ahí durante algunos días como testimonio del infortunio. Y un buen susto, por supuesto. Nadie acudió en su ayuda. Ni un solo peatón de cuantos pasaron a su lado le preguntó siquiera si se había hecho daño y si necesitaba algo. Eso fue lo que más le dolió.

La semana pasada, Francesc acompañaba a su hijo Pol al colegio en moto, por la Ronda de Dalt, a velocidad lenta porque había una circulación muy densa. De repente, reventó la rueda y ambos cayeron al suelo; Pol quedó debajo de la moto, inmóvil y asustado. La furgoneta que iba detrás de ellos tuvo que frenar bruscamente. Se oyeron pitidos y protestas, pero nadie, ni uno solo de los conductores, bajó del coche a preguntar a los accidentados cómo estaban o si necesitaban ayuda. Llegó una ambulancia y más de una patrulla policial, instaron al conductor a retirar inmediatamente el vehículo de la Ronda. Y tuvo que ser él mismo quien arrastrase la moto para subirla por la rampa de salida de la Ronda, vigilando que otros coches que salían por allá no complicasen aún más las cosas a él ni a su hijo. Cuando, por fin, llegó a Urgencias, le diagnosticaron una fractura de rótula, le enyesaron la pierna y le prescribieron que no anduviera durante un par de semanas.

Esta misma mañana he asistido al concierto de bocinazos que algunos conductores han brindado a un colega a quien se le ha estropeado el coche en la calle de Aragó. Uno, de paso, le ha dedicado unos insultos. Y así es como parece que andamos, a día de hoy, la mayoría: cada uno a su bola, pendiente de lo suyo, ignorando lo que acontece a quienes se nos cruzan por delante. Por cierto... al techo no le iría nada mal una mano de pintura.

Tarde de junio

Passejo pel barri antic de Toulouse amb en Pascual. Anem saltant d’un tema a un altre de conversa. Fa una tarda freda i humida i, sobtadament, em parla d’un poema d’Eloy Sánchez Rosillo, Tarde de junio, i me’l recita sencer; memòria portentosa.

Ahora, juntos, vivimos la hermosura
de esta tarde de junio,
el fulgor de las horas en que nos entregamos
al conocimiento de la verdad del amor,
a la gran llamarada del encuentro.
Ahora sabemos que toda la alegría
cabe en el mundo breve de esta habitación,
en el espacio ardiente de este lecho.
La luz cansada del atardecer
dibuja sobre el tiempo islas doradas.
En un rincón del cuarto
brilla la enredadera de la música.
Un viento súbito sacude nuestros cuerpos,
y lo olvidamos todo.
Después regresan las miradas lentas,
los gestos satisfechos, las sonrisas.
Y luego contemplamos en silencio
con qué dulzura va cayendo la noche
sobre la indiferente ciudad que nos rodea.

Pascual és amic personal d’aquest poeta, a qui veu cada cop que viatja a Múrcia, la seva terra. M’informa que Sánchez Rosillo va obtenir el premi Adonais el 1977, amb el llibre Maneras de estar sólo, al qual pertanyia precisament aquesta tarde de junio. I també va guanyar el Premio Nacional de la Crítica el 2005.

La sorpresa la tinc quan m’explica que també és amic de joventut de Soren Peñalver, un poeta en qui pensava no fa gaires dies. Tots dos, en Pascual i en Sánchez Rosillo, havien participat d’un munt de sopars de comiat i de benvinguda a Soren, amb motiu dels llargs viatges. I rememora aquelles èpoques passades mentre vaguem per la ciutat rosa, el carrer d’Alsàcia i Lorrena, la plaça de Víctor Hugo, el carrer de Thaur i després el Pont Neuf i la vista sobre el riu. S’ha de reconèixer que moltes ciutats travessades per un riu ample com aquest Garona tenen alguna cosa especial. I aquesta vil·la rosa és de les que han sabut créixer amb harmonia al costat del riu.