La COVID posa a prova la salut de Barcelona

(Article que publico a Política&Prosa d'abril del 2021)




El daltabaix econòmic i social derivat de l’aparició fulminant del nou virus, ha arribat al nostre país quan semblava que tot just podíem començar a superar els efectes més durs de la desfeta anterior. I, de passada, enmig d’una crisi política i institucional sense precedents que no ha facilitat, sinó tot el contrari, la gestió de la pandèmia. És cert que en altres països occidentals la relativa pau social i política existent no sempre ha fet per sí sola que la situació es gestionés millor.

Aquí i en alguns altres llocs, la Covid 19 ha estat una arma llancívola entre partits i institucions (va ser paradigmàtica la crítica del govern català a la presència de l’exèrcit a Barcelona per muntar en pocs dies unes instal·lacions que la mateixa Generalitat havia manifestat que no tenia capacitat per instal·lar de motu proprio). La Covid també ha estat una magnífica ocasió per als negacionistes i conspiranoics per atacar els qui demanaven l’aplicació de més mesures de control social i unes restriccions bàsiques per contenir la plaga. La xarxa, aprofundint en la seva línia per desgràcia ja habitual, ha fet tot el què ha pogut per acabar de confondre l’opinió pública i augmentar les confusions i les alarmes.

En aquesta conjuntura, no era fàcil el març del 2020 que una administració local com la de Barcelona fos conscient de la crisi que li venia a sobre i prengués les regnes amb determinació per preparar-se i fer front a la calamitat en les millors condicions possibles. Un cop tancat l’exercici 2020, la contundència de les dades ha estat aclaparadora: 88.000 persones ateses pels serveis socials municipals (11% més que l’any anterior), 64% de dones i un terç dels receptors no havien hagut de demanar mai suport d’aquest tipus. A això, s’hi haurien d’afegir unes dades igualment dures aportades per les entitats privades.

En aquell context del març del 2020 en el qual tot era nou i res no estava escrit, era de vital importància adonar-se de la necessitat de reaccionar bé i fer-ho sense demora. Potser no es podia preveure la magnitud de la tragèdia que arribava, però sí que semblava força evident, vistes les experiències de la Xina i d’Itàlia, que calia afrontar-ho amb fermesa.

L’Ajuntament de Barcelona va ser la primera institució del país que va constituir un comitè de crisi multidisciplinar que es reunia diàriament. Això li va donar un cert marge per avançar-se a algunes necessitats que de seguida es van fer imperioses. Es van bastir tres centres annexes als hospitals del Mar, Vall d’Hebron i Sant Pau en pavellons veïns. I es va muntar un centre d’atenció a persones sense llar a la Fira de Barcelona (a més de 5 espais més petits) per tal d’augmentar, en poques setmanes, la capacitat de cobertura de les 2000 places habituals fins a 3000.

En aquest punt, i més enllà de la crisi actual, seria convenient analitzar el paper de la resta d’administracions en aquesta matèria. No es tracta, per exemple, que la Generalitat només tingui 180 places en tota Catalunya, sinó que és un clàssic trobar-se a Barcelona un munt de gent que manifesta obertament que l’han enviat des de serveis socials d’altres municipis metropolitans perquè allà no hi ha prou places per a persones sense sostre.

L’any passat Barcelona va duplicar els ajuts per a allotjaments d’emergència. I cal ressaltar que en aquest punt hi va tenir un paper rellevant el grup municipal d’ERC, encapçalat per Ernest Maragall, en fer possible l’aprovació exprés del pressupost més elevat que ha tingut mai la ciutat: 3200 milions d’euros. S’ha trobat a faltar aquesta mateixa voluntat de diàleg i d’entesa a l’altre costat de la plaça de Sant Jaume. Allà, la pandèmia i la perspectiva de les eleccions encara van fer m és evidents els desacords entre partits i la inoperància del govern.

És molt significatiu que s’hagin hagut de destinar 24 milions d'euros per sufragar ajuts econòmics destinats a habitatge i allotjaments d'emergència en pensions, hostals i hotels i facilitar ajuts per pagar lloguers. Un any abans, l'import dels ajuts destinats a l'habitatge havia estat de 10,6 milions. També es va multiplicar per 4 l'import dels ajuts concedits per a alimentació i es van haver de reforçar altres serveis. Per exemple, des dels 18 menjadors socials, que ja repartien 1.500 àpats al dia, es van distribuir fins a 557.068 àpats a 17.482 persones. Es van augmentar els àpats en companyia i a domicili i es van signar nous convenis amb entitats del tercer sector per resoldre dèficits alimentaris greus. El més preocupant és que aquesta tendència no sembla merament conjuntural i caldrà veure com evoluciona en el futur. A més, aquesta crisi ha tornat a posar de relleu les grans diferències entre barris i districtes amb més i menys renda. Un cop més, Ciutat Vella i Nou Barris han destacat molt per sobre de la resta en els efectes reals que hi ha deixat la crisi i en la precarietat i la vulnerabilitat que hi han quedat.

Es va reaccionar tard en l’atenció i suport a les residències d’avis. Aquest capítol mereixerà una atenció específica quan superem la crisi sanitària; sobretot, caldrà fer una anàlisi profunda de les condicions en què estaven molts centres de gestió privada que rebien (i reben) fons públics i de fins a quin punt el fet que es tracti d’empreses amb afany de lucre pot justificar la desatenció que pateixen sovint el personal que hi treballa i els ancians que hi passen els darrers anys de vida. Potser com a societat ens hauria d’interessar especialment revisar aquesta qüestió, ja que ens omplim tant la boca amb la qualitat de vida, el benestar de les persones i l’atenció als avis i a la vellesa activa. Una responsabilitat especial en el desgavell viscut en aquest sector, recau sobre el govern de la Generalitat, de qui depenia i depèn la gestió d’una part i el control de totes les residències a Catalunya. Ni les alertes del personal arreu del territori, ni els avisos des de diversos ajuntaments durant setmanes, cridant l’atenció sobre el què s’estava vivint en els centres, van treure de la seva letargia el Departament corresponent de la Generalitat. La coordinació interinstitucional va fer que finalment l’ajuntament barceloní oferís els seus bombers per fer desinfeccions massives de centres i trasllats de persones grans no infectades a hotels amb els quals prèviament s’havia arribat a un acord de col·laboració.

Des del govern municipal de Barcelona es va intentar polemitzar el mínim en plena crisi i augmentar el pressupost disponible per fer front a la pandèmia. Cal dir que en aquest punt hi va haver una comprensió i un suport de la major part dels grups de l’oposició i això va facilitar que s’aprovessin partides extraordinàries i es puguessin triplicar els ajuts socials.

Pel que fa a la cultura, es van prendre algunes mesures (sempre massa modestes) de suport als diversos sectors, augmentant el nombre i quantia de les subvencions, adaptant el Grec a les noves circumstàncies (va ser el primer festival que es va poder dur a terme, ni que fos amb limitacions importants), es va reconduir la Mercè 2020 contractant més artistes locals... També la restauració, que s’ha queixat molt i amb raó, ha rebut ajuts municipals: bonificacions fiscals en taxes i permisos especials per obrir 3000 noves terrasses. Tot i això, el sector de l’hostaleria i la restauració és un dels més afectats per la pandèmia i serà sens dubte un dels que deixarà més atur un cop hagi passat la part més forta del tsunami sanitari, econòmic i social. Hauria de ser una oportunitat per revisar el model econòmic de quasi monocultiu turístic. Els qui havien aixecat veus d’alarma sobre aquesta qüestió anys enrere havien estat titllats displicentment (i intencionadament) de «turisme fòbics», entenc que amb la inconfessada intenció d’amagar una realitat innegable: que Barcelona havia esdevingut una plaça turística de primer nivell en el món, però sense haver fet mai una anàlisi crítica de fons sobre per quin model turístic es volia apostar i quines conseqüències nefastes podia tenir el fet que la immensa majoria de trumfos s’haguéssin apostat a aquesta única carta. Hi va haver una irresponsabilitat similar a la de la bombolla immobiliària i probablement pels mateixos motius: mentre la cosa funciona i una part important de la població percep que la conjuntura l’afavoreix i en treu alguna cosa, es prefereix mirar cap a un altre costat i no revisar el model. Una actitud que defineix molt la nostra idiosincràsia.

Han anat en la bona direcció algunes mesures de pacificació de l’entorn i del trànsit que s’havien iniciat amb molta timidesa a la ciutat i que arran del confinament i de la pandèmia han rebut suports inesperats d’amplis sectors ciutadans. Els més significatius, potser, el tancament de trams de carrers a la circulació rodada, les pacificacions d’entorns escolars (que han mobilitzat activament associacions de famílies fins ara poc propenses a les manifestacions) o l’anunci de noves superilles a l’Eixample. De sobte, sembla que haguem pres més consciència de la importància de la qualitat de l’aire en les nostres vides.

Sembla, però, indubtable que Barcelona ha de transitar sense demora cap a una economia més diversificada, que pugui superar amb bona nota futures pandèmies i tsunamis de qualsevol mena i que faci ja d’una vegada una aposta clara per la sostenibilitat. Els fons que ha promès la Unió Europea apunten en aquesta direcció i poden representar una bona oportunitat, però caldria corregir la idea que s’ha apuntat que es concediran només en paquets superiors als 40 milions, perquè si fos així probablement en quedarien fora les petites i mitjanes empreses, que continuen essent el teixit econòmic i industrial fonamental a Catalunya. I en bona part el més àgil a l’hora de fer propostes innovadores.

Aquests fons, que esperem que no esdevinguin una altra ocasió frustrada, poden posar el focus en alguns elements clau que podrien marcar l’inici d’un veritable canvi de model econòmic. Hi ha algunes idees en marxa que van en aquesta direcció:

- L’aposta per la tecnologia i la innovació, nou impuls del 22@ (60.000 llocs de treball) + Projecte de transformar l’edifici de correus de Via Laietana en un altre gran centre de start-up

- Economia i transició ecològica van de la mà: rehabilitació (energètica) d’edificis + mobilitat sostenible (reindustrialització de polígons, més transport públic) + BarcelonaEnergia, que va permetre que els edificis municipals esdevinguessin autosuficients, tot fent créixer el consum d’energia renovable a la ciutat.

- Aposta per la ciència i la cultura: Conveni de capitalitat cultural i científica amb l’Estat, impuls de la Ciutadella del Coneixement, col·laboració amb el BcnSupercomputingCenter

- La Capitalitat Mundial de l’Alimentació de Barcelona al 2021, una ocasió per impulsar un nou model alimentari que ha de ser també una oportunitat econòmica pels productes de proximitat i ecològics i per l’equilibri territorial.

- L’arribada i l’establiment a Barcelona del Congrés audiovisual més important del món, que hauria de coincidir amb el retorn i la consolidació del Mobile World Congress.

I també algunes mesures ja empreses i més conjunturals, com la creació d’un fons de 20M€ per entrar en el capital de PiMEs per ajudar-les en la seva recuperació, o la dotació d’un fons de 50M€ per inversions de capital en projectes d’instal·lació d’energia fotovoltaica.

Òbviament, tot això cal fer-ho sense perdre de vista que aquesta ciutat ha intentat sempre obrir nous camins de progrés sense deixar ningú enrere, oferint oportunitats, lluitant contra les desigualtats i garantint els drets de totes les persones. Barcelona és la principal capital de l’Estat en inversió social. I s’ha hagut de suplir altres administracions amb algunes polítiques noves, com ara el dentista municipal (de moment només per a les famílies més vulnerables), que ja ha atès més de 14.000 persones; la inversió de 150 milions del Pla de Barris; la creació de la Unitat Anti-desnonaments (que ha atès 10.000 persones i famílies); els Punts d’Assessorament Energètic, on s’informa la població i se’ls acompanya per reduir cost de factures de subministraments (han evitat uns vint mil talls de subministraments); la creació de la Targeta Moneder Barcelona Solidària per aglutinar els ajuts econòmics que atorguen els Serveis Socials; haver ofert el dret a l’empadronament per a tothom, encara que sigui sense domicili fix, per tal de facilitar l’obtenció de permisos, atenció sanitària, arrelament... a les persones nouvingudes...

En matèria d’igualtat d’oportunitats, és imprescindible un sistema educatiu públic potent. L’Ajuntament de Barcelona ha hagut de fer front a la inacció i desinversió de fa anys en educació. 9 de cada 10 euros invertits els ha estat invertint l’Ajuntament els darrers anys, per la millora dels equipaments escolars i l’obertura de nous centres.

En un context de polarització política a Catalunya i a l’Estat, a Barcelona s’ha aconseguit establir un clima de diàleg i de pacte sobretot entre els grups d’esquerres. En el context de la primera onada tots els grups es posen d’acord en la modificació del pressupost per crear un Fons COVID de 90M€. Després del confinament tots els grups, amb agents econòmics i socials van presentat el Pacte per Barcelona, full de ruta de recuperació econòmica i social de la ciutat.

La situació post pandèmia serà enormement complicada. Continuar treballant des de la responsabilitat i el consens serà, sense cap dubte, el millor servei que els responsables polítics, econòmics i social podran continuar fent a la ciutadania.

Un repte ineludible

Hem pogut veure imatges ben recents de les primeres autoritats de l’Estat visitant la fàbrica de SEAT a Martorell i anunciant l’aposta pel cotxe elèctric, i el finançament amb fons europeus del desenvolupament del nou prototip de vehicle elèctric de l’empresa. Il·lustren prou bé la prioritat que la Unió Europea vol donar a aquest sector industrial i la necessitat que tenim aquí de potenciar la indústria. Simultàniament, s’estudia la possibilitat, sembla que força real, que a l’antiga Nissan s’hi instal·li un grup fabricant de bateries, decisió que podria salvar una part dels llocs de treball que ha deixat penjats la multinacional japonesa. Tot plegat, motiu d’esperança en un moment de decadència econòmica i industrial del nostre país.

Aquestes informacions han coincidit en el temps amb la publicació d’un rigorós estudi (un altre), liderat en aquest cas per ISGlobal des de Barcelona, amb dades de més de mil ciutats i àrees metropolitanes del nostre continent, on s’analitza la relació entre morts prematures i nivells de partícules de diòxid de nitrogen. La llista macabra de l’excés de morts per nivells elevats de diòxid de nitrogen l’encapçala Madrid, seguida d’Anvers, Torí i les àrees de París i Milà. Però al sisè i setè llocs ja hi trobem Barcelona i Mollet del Vallès. Com passa sovint, encapçalem rànquings de caire negatiu.

Segons els càlculs de l’estudi, en el qual hi han participat també l’Institut Suís de Salut Tropical i la Universitat d’Utrecht, si totes les ciutats europees complissin amb els nivells de partícules inferiors a 2,5 micres (PM 2,5) recomanats per l’OMS, Europa evitaria 51.213 morts cada any. Per fer-ho possible, cal reduir dràsticament el trànsit a l’interior de les urbs. Aquest és avui un debat candent. Es pot discutir el com, però ja difícilment algú amb un mínim de seny i amb responsabilitats públiques pot qüestionar-ne el perquè. I ni tan sols la urgència d’adoptar mesures dràstiques en aquest terreny. Encara menys a les grans ciutats espanyoles, on es respira un dels aires més contaminats d’Europa. Quan són Londres o París els qui prenen mesures innovadores, ens sembla positiu i modern, però quan s’intenta fer aquí n’acusem els partidaris de voler anar contra els vehicles rodats i contra la indústria.

És obvi que hi ha molts interessos creats i que existeixen lobbies que molt legítimament pressionen a favor d’allò que consideren irrenunciable. Però a vegades també s’hi amaguen interessos ocults inconfessats. Ha passat en altres moments. Només cal recordar, per exemple, les pressions i la contrapropaganda de la indústria tabaquera quan es va començar a demostrar que aquest hàbit provoca malalties.

La bona notícia és que, com ha explicat el vicepresident de la Comissió Europea, Maros Sefcovic, Europa crearà uns 800.000 llocs de treball en els propers anys dins la cadena de valor del cotxe elèctric. En aquesta línia anava la informació que encapçala aquesta reflexió sobre SEAT i l’antiga fàbrica de Nissan. Ara la gran qüestió a resoldre serà com produir energia elèctrica de manera més neta i més eficient, perquè la previsió és que en 10 anys es pot duplicar el consum de la xarxa. I un altre element important sobre la taula: fomentar la investigació sobre l’hidrogen com a font d’energia neta i inexhaurible. Molta feina, doncs, per endavant; però es tracta d’un repte ineludible.

Però nosaltres som nosaltres

 

Totes les crisis deixen milers o milions de víctimes pel camí. Majoritàriament, solen ser víctimes econòmiques, que en surten molt més empobrides i miserables del què hi van entrar. Quan el terrabastall està relacionat amb la salut (en el cas actual, una pandèmia) la mort es fa present d’una manera més visible i esfereïdora. Però sempre es produeix una afectació en la salut col·lectiva, inexorablement, de la mateixa manera que sembla inevitable que el vértex dels més rics i més privilegiats aparegui al final com enormement reforçat en la seva opulència. Gairebé sempre, de les crisis se’n surt amb societats molt més polaritzades, tant pel que fa a la possessió de béns materials, com de poder i control sobre la resta de la societat.

Resulta d’una gran obvietat assenyalar que aquest fenomen s’ha produït amb la COVID-19 dins dels països més desenvolupats, perquè hores d’ara això ja ho sabem tots. Però potser no hem reflexionat tant sobre una altra qüestió que pot acabar essent igual d’important i en la que ha insistit algun expert: «Quan els ciutadans occidentals es vagin vacunant al llarg de l’any vinent, ens haurem oblidat d’un advertiment essencial dels científics: que els professionals sanitaris i les persones de risc dels països pobres haurien de tenir prioritat sobre la població general dels països rics. Una pandèmia no es resol amb polítiques nacionalistes miops, primer per una raó egoïsta -mentre el contagi persisteixi en el món en desenvolupament, els països rics continuaran exposats durant molts mesos a que torni el virus- y, segon, per mera decència humanitària, per la simple obligació moral d’evitar centenars de milers de morts».

Per comptes d’això, hem sabut que Europa «només» ha comprat quatre dosis de vacuna per a cada europeu, molt per darrere dels Estats Units. Una altra qüestió diferent serà si, arribat el moment, la població occidental voldrà o no, majoritàriament, fer ús dels nous fàrmacs. Entre els negacionistes, els conspiranoics i les fake news s’està aconseguint crear un clima generalitzat de dubte i de desconfiança, no ja només respecte de la bondat o maldat de les pròpies vacunes, sinó en general sobre qualsevol possible certesa científica. I quan gran part de les classes mitjanes s’apunten a aquest tipus d’espiral de por i de desconfiança és quan més real resulta el perill que algunes paranoies es puguin acabar fent realitat.

Siri Hustvedt descrivia fa pocs dies la situació actual com un intent de fer-nos creure que hauria de ser possible trobar «una perspectiva equilibrada» entre els qui sostenen que la Terra és plana i els qui diuen que és rodona. Simplement es planteja com una polèmica entre «dos bàndols» que podrien estar igual d’enganyats.

En aquest context, proposar com deia al principi que tinguem en compte que la pandèmia és global i que no ens convé que hi continuin havent víctimes al Sud quan aquí ja estiguem bé resulta una autèntica quimera.

(Publicat al butlletí de Justícia i Pau el novembre del 2020)

La democràcia en perill

Article que publico avui mateix al web de Justícia i Pau. Molt avinent, després dels resultats d'ahir a les eleccions d'Andalusia.

S’apropa un altre cicle electoral amb la confluència de diversos nivells de representació: municipal i europeu aquí; en altres llocs, autonòmic i arreu potser, fins i tot, al Parlament espanyol. I un cop més pot resultar oportuna una reflexió sobre el significat de la democràcia. Es diu sovint que no ens podem conformar pensant que la responsabilitat de la ciutadania s’acaba amb l’elecció dels seus representants a les institucions de govern. I és veritat.

Però em sembla encara més important ressaltar que, a aquestes alçades de la història, la democràcia és també ja, inexorablement, molt més que un sistema polític. La democràcia ha de ser una opció de vida, és una ètica que ha d’estar per sobre de les ideologies. Podem discutir si cal reformar l’actual sistema de participació política i com podem millorar la representativitat dels electes o, fins i tot, si existeix alguna manera d’aconseguir una major implicació de la ciutadania en la presa de decisions i la gestió de la res pública. Sobretot arran de l’aparició de les tecnologies de la informació i la comunicació.

El què és indubtable és que les lluites per l’emancipació dels pobles colonitzats, o contra l’esclavitud, o el moviment obrer organitzat o el sufragisme femení i els propis feminismes, en totes les seves expressions tan diverses, o les batalles ingents contra l’homofòbia, han posat sobre la taula la igualtat teòrica i filosòfica de tots els éssers humans. Sobre el paper, avui qualsevol ésser humà ha de ser igual en dignitat, en drets i obligacions.

Per això em sembla tan rellevant que es vegin la llibertat, el progrés i la democràcia, com consubstancialment unides i inseparables. I també per aquest motiu és tan rellevant entendre’ls com opcions filosòfiques i ètiques que ens obliguen i que han de guiar les nostres actuacions, a tots nivells i en tots els moments de la vida.

Dissortadament, aquest principi que avui hauria de ser inqüestionable, perquè s’ha esdevingut com una evolució qualitativa i natural de l’espècie, torna a estar en perill al nord i al sud, a l’est i a l’oest. La globalització es basa, sobretot, en una competitivitat ferotge per fabricar i produir béns i productes al preu més baix possible i ha conduït a una polarització extrema, a l’aparició d’un nou lumpenproletariat, a un món amb un 1% que ostenta una riquesa vergonyant i unes masses ingents de pobres de vida exageradament precaritzada. Ha tornat el vell principi segons el qual a les masses atemorides se les governa millor, perquè estan més predisposades a deixar-se dominar i a desconfiar de qualsevol altre que els pugui disputar les engrunes.

Convé, doncs, reflexionar bé sobre les diverses opcions, més enllà de la sopa de sigles, i meditar profundament sobre com podem actuar en el dia a dia, en tots els nivells de relació i de compromís personal i social, per aturar el vendaval antidemocràtic i de banalització de la llibertat i la democràcia, i de què ens toca fer per ser més exigents amb els partits, els governs i, en general, les elits i els lobbys que pretenen imposar-se per sobre de l’interès general.

 http://www.justiciaipau.org/justicia-i-pau/estat-d-opinio/2290-democracia-en-perill

En Carles del Diari de la Pau

El funeral del periodista Carles Capdevila al seu poble natal va ser emotiu i espai de trobada i retrobament de centenars de persones, moltes de les quals havíem compartit amb ell i amb l’Eva, la seva companya, moments ben diferents. No hi va haver un record explícit al Carles pacifista ni a l’experiència del Diari de la Pau durant la primera guerra del Golf Pèrsic; però hauria estat un acte de justícia haver fet esment al paper clau que ell va tenir en la publicació del setmanari en les setmanes que va durar aquella guerra brutal i absurda.

Va ser en Carles qui va tenir la idea i qui ens va convèncer, a tot un grup de periodistes escèptics, que aquella bogeria era possible. És cert que ja ens havíem reunit alguns cops, mesos abans de la guerra, per meditar sobre la viabilitat de generar un periodisme alternatiu, desvinculat de les grans empreses mediàtiques; i això va ajudar a tirar endavant el Diari de la Pau. Existia un nucli de persones joves que compartíem alguns ideals comuns, des de posicions polítiques diverses. Però posar al carrer cent mil exemplars en menys d’una setmana va ser tota una proesa, sobretot si es té en compte un context en el qual la resta de mitjans van caure de quatre potes en una mena d’atracció fatal, admirativa i acrítica, del desplegament de mitjans tecnològics i del llançament de tones i tones de bombes en viu i en directe. Pur papanatisme.

Era una època en la qual encara existien l’offset i les galerades en paper i els carrets de fotografia... i els lectors havien d’enviar les cartes, els dibuixos, les col·laboracions... a un apartat de correus (!). No existia el correu electrònic.

I ja que he parlat de papanatisme, no em puc estar de comentar una (mala) anècdota del funeral d’en Carles. A la cinquena fila, just darrere de Carles Puigdemont, hi havia asseguda una dona vella, vestida de manera elegant, amb un aparent status social i econòmic. Va gravar amb el seu mòbil tota la cerimònia, amb panoràmiques, primers plans... sense cap respecte als drets i a la intimitat dels assistents i menys encara al dolor dels amics i familiars que van intervenir-hi. Ben bé com si estigués assistint a un espectacle! Sense autocontrol ni sentit del ridícul. Sense capacitat de commoure’s per allò que s’estava vivint. Cada cop sembla més que tenir qualsevol eina a les mans ens dona dret a fer-ne l’ús que vulguem. Ho ha descrit molt bé Neil Postman: “divertim-nos fins a morir”.

http://www.justiciaipau.org/ca/justicia-i-pau/estat-d-opinio/1873-en-carles-del-diari-de-la-pau

Un monstre ve a veure'm

[Article que publico aquesta setmana a la secció Estat d'Opinió del web de Justícia i Pau]

A mesura que anem paint la victòria de Donald Trump a les eleccions presidencials dels Estats Units, passem de l’estupefacció i la incredulitat inicials a les ganes d’entendre què ha passat exactament i com aquest fet (el resultat electoral) pot acabar influint en les nostres vides i, en general, en l’evolució del món els propers 4 (i potser molts més) anys.

Si ho comparéssim amb un procés de dol, l’hauríem començat amb una negació emocional immediatament posterior al shock. De seguida hauríem entrat en la fase de ràbia i de protesta (amb més força i intensitat, com és lògic, dins mateix dels Estats Units, entre aquelles persones que detesten el nou president electe i creuen que representa una involució i un greu perill per al seu país). Arribarà aviat, també, la fase de la tristor (acompanyada, potser, d’ansietat i temor) i se suposa que algun dia s’entrarà en l’acceptació intel·lectual i la capacitat per créixer i madurar a partir de l’experiència.

Clar que no serà gens fàcil, perquè normalment el dol s’ha de fer perquè una persona que estava malalta se’n va. I aquí el dol s’ha de dur a terme just pel contrari, perquè una persona es quedarà. S’envoltarà d’altres persones extravagants i perilloses, faran tot el mal que els sigui possible i després, amb una mica de sort, potser marxaran. Però els efectes del seu pas pel govern de la primera potència probablement romandran durant molt de temps.

Cal, però, que pensem fins a quin punt el més preocupant d’aquesta elecció i d’altres que ja s’han produït o que es poden viure en els propers mesos i anys a Europa i l’Àsia (el cas de Filipines és també extrem), és l’alegria irresponsable amb la qual milions de ciutadans occidentals prenen partit per propostes extremes i a vegades contràries als seus propis interessos. Com uns “missatges pantalla” (make Amèrica great again) aconsegueixen ocultar, als ulls dels electors, unes propostes ultraconservadores que van en la direcció oposada d’allò que els convé (més equitat, més benestar, més justícia social...). Sentir-se abandonats pel sistema ha portat milions de persones empobrides a un nihilisme existencial que els ha fet apostar per opcions polítiques apocalíptiques. “Acabarem amb tot el què hi havia i instaurarem un nou règim que (paradoxalment) ens durà un altre cop a la casella de sortida, a uns temps passats que sempre foren millors”. Al darrere de tot això hi ha molt abandonament per part de l’”establishmen” polític i econòmic, dimissió de les obligacions de les elits dirigents (que fa temps que només pensen a enriquir-se) i molta irresponsabilitat a l’hora d’aplicar polítiques i mesures que només els afavorien a ells.

Són els efectes d’una globalització perversa, perquè s’ha fet contra l’interès de la majoria, a la qual s’ha fet pagar la factura de la liberalització interessada. I ara són aquestes mateixes majories les qui, arreu del planeta, han posat la guineu a vigilar les gallines.

Caldria analitzar a fons quin paper hi ha jugat la degradació de l’educació fins a límits que semblaven impensables (un cop més, al servei d’unes elits que elles sí han pogut continuar formant-se en les millors escoles) i la degradació, també extrema, dels continguts dels mitjans de comunicació. ¿Pot una societat patològicament enganxada a Sálvame, al Gran Hermano, a Mujeres y hombres y viceversa... plantar cara als reptes cada cop més complexes a què ha de fer front?

I, malgrat tot, des d’entitats com Justícia i Pau no ens podem desanimar ni rendir. Hem de superar les primeres fases del dol i entrar, com més aviat millor, en una etapa de creativitat per promoure mesures positives i de recuperació de l’ètica política. Uns dies enrere el Nobel Paul Krugman, després de reconèixer que els dos primers dies posteriors a les eleccions s’havia hagut de retirar en soledat, incapaç de parlar ni d’escriure sobre el què havia succeït, proposava entomar fredament el resultat i començar a preparar la resposta pacífica i sobretot democràtica de la ciutadania que no es vol conformar passivament. Una bona part de la solució ha de passar per millorar l’educació de la població i aquesta és una matèria sempre pendent en la major part del món i també en el nostre país. S’hi inverteix cada cop menys i probablement pitjor.

També caldria una anàlisi molt profunda sobre el paper dels mitjans de comunicació. No es tracta només, ni principalment, d’analitzar els continguts dels Telenotícies i els Telediarios de torn. És important que siguin equilibrats i veraços i que expressin el pluralisme de la societat, però on realment ens la juguem és en els programes d’entreteniment, en els més vistos de la graella. Una societat s’hauria de poder plantejar si l’alienació per l’alienació, l’exaltació de la mala educació, l’hedonisme i la grolleria, la glossa de la picaresca i del viure “del cuento” les 24 hores del dia i ocupant els espais de màxima audiència, és una prova de maduresa democràtica o el millor camí per anar directes cap a un règim autocràtic de ciutadans-titelles. Naturalment que hi ha llibertat d’expressió i d’elecció d’allò que es vol veure, però no podem oblidar que la televisió hauria de ser un bé públic i que hauríem de poder establir uns límits a la degradació moral i intel·lectual (els quals, en la meva opinió, ja fa temps que s’han superat amb escreix). Són els efectes d’una combinació perversa: degradació del mercat laboral i del nivell de vida / precarització i indefensió / individualisme i por / degradació de l’educació / degradació del nivell mitjà de les televisions. No podem limitar-nos a observar passivament com es van empobrint les societats i les cultures i com cada cop tenim el monstre més a sobre.

"Yo esta España tampoco la quiero" - Separar independencia de nacionalismo

http://www.diario16.com/yo-esta-espana-tampoco-la-quiero-separar-independencia-de-nacionalismo/

Apunts sobre la crisi dels refugiats (o hauríem de dir crisi d'Europa?)

El tracte que estem donant als refugiats que fugen d’una guerra cruel ens enfronta als nostres fantasmes. És un mirall perfecte que reflecteix els pitjors defectes i els mals que amenacen les societats occidentals i el futur d’Europa. Potser Valle-Inclán hauria fet referència en aquesta hora tan trista als miralls del Callejón del Gato, que retornaven una imatge deformada i grotesca de la realitat, esperpèntica.

1 Alguns valors “occidentals” que donàvem per plenament consolidats no ho estaven tant. Principalment, l’edifici bastit sobre la Declaració Universal de Drets Humans, que es veu que quan convé no ha de ser tan universal. Després de molts anys de sentir que els immigrants nouvinguts no podien pretendre que canviéssim els nostres sacrosants valors per emmotllar-los a la seva visió restrictiva (per exemple, amb el tracte a la dona), ara resulta que som nosaltres mateixos els qui en fem una burda “adaptació” o directament ens els saltem a la brava; just quan tocava justament haver aplicat el dret i els principis en benefici d’una població que fuig de la dictadura i la guerra.

2 La tants cops injuriada “dama de ferro” alemanya (democristiana) ha estat en la pràctica l’única dirigent europea capaç de defensar una ètica política amb valors. Al seu davant, la resta del seu propi partit i la socialdemocràcia del vell continent han fet aigües per tot arreu, renunciant a tot allò que havien defensat i proclamat i que donava sentit a la seva existència. El creixement de certs populismes xenòfobs i, més enllà i molt més perillosament, de l’extrema dreta als països amb democràcies més consolidades, és una conseqüència nefasta d’una manca de conviccions que pagarem molt cara.

3 Revivim el rapte d’Europa: el següent pas és, inevitablement, la consolidació de les tesis aïllacionistes. El Brexit, en cas de produir-se, donaria ales a les forces populistes i feixistes del centre, l’est i el nord d’Europa. Hem passat de bastir murs mentals a construir-los físicament per protegir-nos dels refugiats. La visió des d’aquest cantó de la barrera és que els refugiats queden fora del paradís, però una altra lectura possible seria que Europa s’ha aïllat del món després d’haver aixecat els murs de la seva pròpia presó. Paradoxalment, a l’estat espanyol i en altres països del Sud, l’antieuropeisme es desenvolupa en el sentit invers, com a conseqüència i en resposta a la manca de polítiques socials. 

4 Una bona part del gihadisme que posa bombes i atenta contra la democràcia surt del cor del vell continent. És el fracàs (anunciat) de les polítiques segregacionistes aplicades durant dècades a molts països i de la manca de convicció en la defensa de polítiques socials i d’integració (especialment a la GB del brexit). Però també, simultàniament i a l’altre extrem, fruït d’un excés de tolerància davant certes actituds inadmissibles (especialment amb el tracte a la dona) i l’acceptació tàcita o legal de costums i pràctiques que no casaven amb la democràcia ni els drets humans.

i 5 (potser el més trist) Constatació que darrere de certs focs d’artifici del progressisme oficial i oficiós, que es posiciona inequívocament a favor dels drets humans i dels valors progressistes i l’ètica de la solidaritat, no hi ha gaire cosa més que la impotència a l’hora d’aconseguir canvis polítics i econòmics profunds. L’esquerra clama en el desert, però ha perdut l’hegemonia en el terreny de les idees. Ja no té el control real per fer Política amb majúscules, la que podria transformar a fons la vida de les persones més febles. Mentre la indústria armamentística i els grans conglomerats econòmico-financers imposen el seu joc i els seus interessos espuris, la majoria continua vivint una existència aparentment tranquil·la (“divertint-nos fins a morir”), jugant amb la Wii i els mòbils, empassant-se la teleporqueria i la premsa groga. Al final, el que està clar és que l’opinió pública d’Europa no ha frenat la deriva autoritària i insolidària dels seus governants perquè o ja hi estava d’acord o simplement no es veu capaç de controlar ni els governs ni els poders fàctics (I aleshores, caldria preguntar-se: ¿I aquí qui mana?) 

(article que publico a la revista L'Agulla de juny/juliol 2016)

Conducta irresponsable

Las elecciones son, como dice el tópico, la gran fiesta de la democracia. Pero que los partidos opten por llevarnos de nuevo a unos comicios a menos de seis meses de haberse celebrado los anteriores no es una doble fiesta, sino la expresión de un gran fracaso.

Justificarlo aduciendo que en medio año muchos ciudadanos pueden haber cambiado de opinión obligaría a reconocer que eso puede ocurrir siempre (y de hecho ocurre). Que las elecciones sean cada cuatro, cinco o siete años (como pasaba hasta hace poco con las presidenciales francesas) es una opción siempre discutible, pero una vez realizadas el resultado es una instantánea, el reflejo de un momento único e irrepetible que podía haber sido distinto en otras circunstancias. Lo vimos claramente en el 2004, cuando votamos sólo dos días después de un grandioso atentado y de las burdas manipulaciones del gobierno de turno. El momento influye. Parece que todos los partidos han pensado en ello y han hecho sus cálculos en clave interna y de reparto del poder, teniendo en cuenta este elemento. Creo que no han estado a la altura de las circunstancias ni de sus responsabilidades; el momento que vivimos merecía más consideración con la ciudadanía y más altura de miras.

Dicho lo cual, no debe verse como un drama que volvamos a las urnas. El verdadero desastre sería que, con los nuevos resultados en la mano, los partidos fuesen de nuevo incapaces de llegar a acuerdos de gobierno; la diversidad tampoco es el problema.

(Artículo que publico en el número 757 de la revista El Ciervo)

Tracta de gent gran

Força anys enrere, hi va haver una campanya de les entitats socials i alguns mitjans de comunicació per tal que les administracions intervinguessin de manera contundent per evitar, o fins perseguir, l’ús de menors en la mendicitat. Estava clar que demanar almoina duent un nadó a coll o encarregar-ho directament a un infant oferia rèdits econòmics substancials. Fins i tot es va descobrir, com ha passat en altres llocs i en altres moments històrics, que alguns dels menors que s’utilitzaven per a aquesta activitat ni tan sols no tenien una relació familiar directa amb els adults que se’n beneficiaven.

Sortosament, a Catalunya fa molt de temps que no es veuen infants demanant caritat. Això no treu, certament, que la pobresa infantil hagi crescut en els darrers anys, en paral·lel a la crisi econòmica i a l’augment molt significatiu de la precarietat i l’atur del conjunt de la població. Però, com a mínim, no tenim infants pidolaires.

Avui, però, estem observant la reaparició de la utilització de persones molt vulnerables amb finalitats lucratives.
Principalment, hi ha una multiplicació de la presència d’ancians als carrers de Barcelona. Tots ells exhibeixen uns rètols de cartró escrits en un castellà força macarrònic, en el qual hi exposen missatges que solen fer referència a alguna malaltia que els impediria treballar i guanyar-se la vida (si no fos que, per l’edat i d’altres circumstàncies, tampoc ja no tenen gens fàcil l’accés a un treball digne, i no diguem legal). El que més crida l’atenció és que, a més d’estar situats força estratègicament en carrers comercials i de trànsit de vianants, els rètols de cartró són pintats tots amb la mateixa lletra i acostumen a repetir les mateixes malalties o tares físiques al llarg de tot el carrer. D’aquesta manera, si en tal avinguda o passeig el primer captaire que trobem assegura patir d’asma, passarà el mateix amb la resta de demandants de la zona. I igualment si tingués diabetis o patís del cor.

No hi ha dubte que es tracta d’un “negoci” muntat sobre la base de la utilització de persones grans, pel fet que produeixin un efecte més colpidor. I, un cop més, sembla que les autoritats es troben davant del dilema de si cal o no perseguir aquestes pràctiques. Normalment no es fa, això salta a la vista, si hem de jutjar per la presència creixent d’aquest tipus de mendicitat. L’argument del govern municipal sol ser que no es pot “criminalitzar” les persones pobres. Però el què veiem és que, mentrestant, els seus mateixos parents en fan un ús denigrant i els obliguen a exposar-se públicament asseguts al terra i a mostrar la seva misèria moral i material durant jornades que a vegades superen les deu hores.

¿Significa això que a les administracions ja els sembla bé que hi hagi aquest tipus de mendicitat, que han renunciat a posar ordre en una activitat que no poden controlar o és que consideren que la suposada llibertat d’aquests captaires d’edat avançada ha de ser respectada, malgrat els indicis clars d’explotació que hi ha al darrere?

Europa, a lo suyo

Europa anda distraída con sus cosas; todas muy importantes y urgentes. Mientras tanto, no muy lejos de nuestras fronteras físicas, mentales y políticas, hay otro mundo que se descompone a mayor velocidad todavía que el nuestro. Miles de personas llaman la puerta desesperadamente cada día para salvar sus vidas y las de sus hijos. La fraternidad ni está ni se la espera. No hay lugar para más gente en este otro inmenso paquebote a la deriva que es nuestro continente. 

En la televisión se suceden sin solución de continuidad las imágenes de hoy mismo en Lampedusa o las de un puñado de cadáveres de negros ahogados en el mar, con reportajes históricos de cuando los refugiados españoles fueron encerrados en campos vallados en las playas de Argelès-sur-Mer en pleno mes de febrero de 1939… o sobre el maltrato y la extinción de judíos en los 40… o sobre los actuales guetos palestinos. La historia se repite y los pueblos casi nunca, salvo honrosas excepciones, se sienten en condiciones de acoger a los perseguidos. Siempre hay otras urgencias.

Hoy se habla mucho de cuotas para inmigrantes pobres que huyen de la miseria y muy poco de cuotas de solidaridad hacia personas que son víctimas de la violencia que genera una geografía en descomposición que hemos contribuido a acelerar desde nuestra cómoda butaca de observadores privilegiados. En realidad estamos llamando cuotas a nuestro propio miedo a salir de la zona de confort. Y mientras, en cubierta, la orquesta sigue interpretando la novena sinfonía.

(artículo que he publicado en la revista El Ciervo de julio-agosto 2015)

Ètica i estètica

http://www.justiciaipau.org/index.php/component/content/article/51-portada/1004-etica-i-estetica

¿En manos de los independientes?

(Artículo que publico hoy en la edición de El País en Catalunya)

[Versió en català: http://cat.elpais.com/cat/2015/02/02/opinion/1422906098_743998.html ]

Pasqual Maragall siempre fue favorable a algo que ahora, de repente, parece haberse puesto de moda: confiar en que personas que no militan en los partidos puedan hacer aportaciones tanto o más interesantes a los equipos de gobierno o a los grupos parlamentarios que los “militantes de escalafón”; y de paso añadir aire fresco y credibilidad a las instituciones políticas. Una diferencia tal vez sea que hoy esta captación de independientes la hagan los dirigentes más por obligación y contando con la aceptación resignada de los aparatos que por convencimiento real. Maragall lo tuvo siempre claro y lo defendió a capa y espada ante unos correligionarios que sólo estuvieron de acuerdo mientras no tuvieron otra opción. Una de las aportaciones de Pasqual Maragall a la política fue el convencimiento de que se estaban generando nuevas exigencias y nuevas dinámicas y que, en consecuencia, había que buscar otras formas y otras respuestas a los retos que se estaban planteando. El mismo prefirió, en un momento dado, someterse con dignidad a la ingestión de la cicuta que le habían preparado desde su propio partido, antes que renunciar a su visión de la política y a su proyecto de ciudad y de país. Perdió una batalla interna contra el anquilosado star system del PSC, pero el tiempo y su obstinación volvieron a colocarle en una posición de fuerza relativa para aspirar a la presidencia de la Generalitat. En realidad, fueron a buscarle a Roma los mismos que le habían defenestrado, convencidos ya de que con él era posible ganar a Jordi Pujol y sin él el pujolismo encontraría un relevo y se mantendría en el poder.

Desde esa posición, Maragall inventó Ciutadans pel Canvi y consiguió algo inimaginable en aquel momento en cualquier  partido político al uso: de los 50 diputados que salieron elegidos en su lista en octubre de 1999 (el mejor resultado del PSC desde 1980 hasta hoy mismo), 15 eran independientes procedentes de actividades y experiencias profesionales muy variadas.

No pretendo analizar en este artículo la contribución de Ciutadans pel Canvi a una nueva visión de la política, con un pie dentro y otro fuera de las instituciones y los partidos y con un cumplimiento estricto del compromiso de no permanecer en el Parlament más allá de dos legislaturas. Pero sí me parece que, visto desde la perspectiva que da el paso del tiempo, también en este aspecto Maragall se avanzó a su tiempo. Hoy podemos comprobar cómo algunos partidos están negociando incluso cual de ellos podrá “apropiarse”  de los independientes supuestamente de mayor prestigio social para enriquecer su candidatura electoral. Y ha llegado a hablarse de la posible existencia de un “partido del president”, experimento que, si no he entendido mal, consistiría en que la lista fuese encabezada por el líder de una coalición  (y actual president) y compuesta después únicamente (o casi) por personas ajenas al partido,  en tanto que referentes sociales más o menos indiscutidos. Salvando las distancias del momento y del objetivo último declarado para la presentación de tal candidatura, se me antoja que en el fondo incluso esta fórmula tiene que ver, finalmente, con la idea subyacente en la creación de Ciutadans pel Canvi. La necesidad de superar la politiquería y la partitocracia que tanto daño han hecho a la Política, con mayúsculas, y la implicación de sectores de población capaces y preparados para echar una mano, en un momento trascendente, a una clase política que no ha hecho más que enredarse en una  gran maraña.

De alguna manera, hasta la aparición y el previsible auge de partidos “de la gente” que se enfrentan a “la casta” tiene algo que ver con aquella visión maragalliana de la política. Es un fenómeno que los propios partidos políticos podían haber evitado si hubiesen estado más atentos a aquellas premoniciones y si hubiesen actuado con más inteligencia y sensibilidad ante lo que estaba ocurriendo a su alrededor; y si hubiesen comprendido que era necesario reformarse y modificar algunas reglas del sistema para hacerlo más abierto, más transparente y más democrático.  Se habrían hecho un favor a sí mismos y, por supuesto, a todos los demás, ahorrándonos de paso el bochorno de que se hicieran evidentes algunas indecencias.

Debe aclararse, sin embargo, que entre la propuesta “maragalliana” de “desprofesionalizar” en parte la política y reforzar al mismo tiempo las instituciones con personas independientes con un determinado bagaje profesional, y la pretensión actual de algunos de dejarla sólo o principalmente en manos de activistas, puede mediar un trecho. Y más si el experimento aparece de repente y no puede garantizar una mínima cohesión interna por falta del necesario debate, ni la puesta en orden de las ideas y programas ni el mínimo recorrido en común necesario. Y las prisas, por regla general, suelen jugar malas pasadas cuando se trata de llevar a cabo alguna acción realmente importante.

Hay Podemos para rato

(Articulo que me ha publicado la revista El Ciervo en el número de noviembre/diciembre 2014)

No voy a ser muy original si afirmo que la repentina aparición de Podemos en el panorama político español, su espectacular ascenso y su previsible consolidación en próximas elecciones son fruto, principalmente, del asco y el hastío que ha producido en la mayoría de una sociedad muy castigada por la crisis el goteo constante de casos de corrupción y despilfarro en los poderes públicos, desde la Corona hasta el último edil del último pueblo.

Es éste un fenómeno propio de la Europa del sur, donde hay una sensación bastante generalizada entre la población de que las clases dirigentes (no sólo los políticos) han forzado la legalidad en beneficio propio durante años y se han enriquecido fraudulentamente a costa de las clases medias y bajas, mientras predicaban unos valores en los que no creían en absoluto. Ahora, además, durante los últimos años, han culpado de la crisis al ciudadano de a pie y le han exigido esfuerzos suplementarios que ellos mismos no estaban dispuestos a realizar. Hay demasiada gente viviendo al límite.

No creo que Podemos pueda ser, por sí solo, la Solución, con mayúsculas, a los graves problemas que aquejan a España. Puede resultar una alternativa interesante en su día, pero desconfío de las fuerzas que se consolidan en pocos meses, a partir de la agregación de personas y grupos que ni siquiera se conocían antes.

Lo que me parece claro, sin embargo, es que los grandes partidos de siempre (la famosa casta) están podridos y no parecen dispuestos a transformar a fondo ni a sí mismos ni al régimen que parieron según su propia conveniencia. Mientras esto no ocurra, tenemos Podemos para rato.

La ley y el poder

Manuel Rivas recuerda en El País una sentencia de Stanislaw Lec: "La ignorancia de la ley no exime de su cumplimiento. Pero su conocimiento a menudo sí".

Una buena descripción de lo que ha sido el día a día en este maravilloso régimen político que, supuestamente, debemos preservar tal como está.

Algunes persones justes

[Article que publico avui al web http://www.justiciaipau.org ]

No sé com acabarà el procés a Catalunya, però el que em sembla que ja no mereix cap dubte és que, passi el que passi aquí, la Transició espanyola està perfectament amortitzada. Acabada. Superada pels esdeveniments de tota mena que han desemmascarat un cúmul de falsedats sobre les quals s’havia bastit un sistema avui caduc.

Però, atenció! Contràriament al que se sol afirmar, la meva opinió és que el que ha fallat estrepitosament no ha estat tant l’arquitectura del règim, que potser no era tan dolenta per se com ara se sol dir, sinó que han fallat les persones. El gran fiasco de la generació de la transició no és, per a mi, el de les institucions que van parir, i que Déu n’hi do com han funcionat, sinó el fracàs de les classes dirigents; de les elits de tota mena. I és més greu encara si pensem que estem parlant del naufragi ètic d’una generació que es va inflar a parlar de valors mentre construïa una democràcia alternativa a la llarga i ferotge dictadura.

Vist amb la perspectiva dels anys, podríem descobrir amb estupefacció i contrarietat que l’acte polític de més grandesa i generositat en els darrers quaranta anys a l’Estat espanyol hagués estat la pròpia immolació de les Corts franquistes en aprovar la Llei de Reforma Política. D’allà cap aquí, la resta de decisions institucionals significatives i rellevants poden aparèixer als ulls de molta gent només com una manera d’adequar el sistema a les voluntats i capricis de les classes dirigents. La qual cosa, vista com a ciutadans que es van il•lusionar amb els esdeveniments i els canvis del seu país, no deixaria de resultar ben decebedora.

Però vull insistir que, a hores d’ara, el què comença a semblar cada cop més clar és que una gran part de la generació que va liderar la transició ens ha estafat. El gat per llebre potser no va ser la transició en ella mateixa (amb idèntiques normes i lleis altres països han crescut en tots els sentits), sinó que van voler aparentar el què no eren. No van deixar mai de parlar-nos de valors, des de la dreta i des de l’esquerra, des del nacionalisme i el presumpte no nacionalisme.

En tots els estaments i partits, en tots els territoris, de la Corona fins a l’últim regidor corrupte, passant pels parlaments i els governs, apareix avui merda sota la catifa. Fins i tot quan no es pot provar que hi hagi hagut obertament corrupció o ús indegut dels fons, sempre es pot trobar aquell president que no ha impedit que el femer creixés a casa seva, o un altre que es deia socialista i s’ha fet amic d’un dels homes més rics del planeta, viatja pel Carib en vaixells luxosos mentre fuma un dels Cohiba que tant li agraden o declara amb displicència que s’avorreix en el consell d’administració d’una companyia multinacional.

I no solament s’ha de pensar en els polítics. La corrupció és possible també perquè hi ha corruptors. I una massa ingent a la qual no li ha semblat malament la corrupció. Manuel Vicent ha escrit recentment que “ha estat l’angoixa social creada per la crisi, no la moral ciutadana, la que ens ha obert els ulls davant de tanta escombraria política”.

Tothom té dret a estar enfadat i per això està passant el què està passant. Apareixen a l’horitzó opcions alternatives que s’han fet en quatre dies, que no han tingut temps per madurar, però que ja despunten a les enquestes. No crec que siguin cap Solució en majúscules, però són percebudes per molts com l’única alternativa possible a “la casta” i la resposta que es mereixen els “professionals” deshonestos en qui la majoria havia posat la seva confiança. Aquestes noves formacions ajudaran molta gent a digerir per la via de les urnes una bona part del malestar social.

Permeteu-me, però, que en aquesta hora de descrèdit de la política institucional, d’escepticisme respecte que aquesta activitat pugui ser una noble opció de servei públic, jo reivindiqui (interessadament, egoistament si voleu, fins el punt que hi he estat personalment compromès) l’existència de persones justes que, en haver-se dedicat a la política, han donat el millor d’elles mateixes, algunes durant molts anys, i han cregut honestament en el valor d’allò que feien. Que no han buscat cap més recompensa ni retribució que la satisfacció del treball ben fet, que han viscut de la seva nòmina i que estaven convençudes que la participació política institucional era la millor via per aconseguir transformar la realitat en la direcció que elles consideraven millor per al seu país.

La capital de la igualtat d'oportunitats

[La meva modesta contribució al Llibre Blanc sobre la capitalitat de Barcelona]

¿Quina hauria de ser, per a mi, la clau de volta de les polítiques socials? Una aposta ferma i decidida per la igualtat d’oportunitats.

El nostre món no és just ni igualitari; les persones es troben, en néixer, amb circumstàncies molt poc equitatives i entorns de capacitats econòmiques i culturals ben poc equivalents. La igualtat no es pot aconseguir només a base d’ajuts ni subvencions. Calen algunes accions de discriminació positiva temporal i invertir més i oferir més recursos en aquells que tenen majors mancances. L’objectiu prioritari de les polítiques públiques ha de ser ajudar a corregir les diferències i, sobretot, reequilibrar una pole position que faci possible iniciar la cursa des de punts de partida relativament comparables. En definitiva, l’ideal seria que qualsevol persona pogués desenvolupar de manera autònoma i amb plenitud el seu projecte de vida.

Quan més a prop del bressol s’aconsegueixi i més reconeixement de dret se li doni, més eficaços resultaran els esforços i més es podrà evitar que la despesa social s’hagi d’acabar materialitzant en forma de subsidi o d’ajuts puntuals.

Crec que Martine Aubry ho definia molt encertadament quan escrivia que “els serveis públics són el patrimoni dels qui no tenen cap altre patrimoni”. Per això és tan decisiu, en clau de futur, l’accés a una educació i una sanitat de qualitat i a un habitatge digne.

El treball social, amb els seus defectes i les seves virtuts, i amb el major respecte per als professionals que s’hi dediquen, ve a ser com una cataplasma que la societat s’aplica a sí mateixa per fer front a una malaltia greu que necessitaria un altre tipus d’intervenció molt més profunda.

Durant els anys de bonança econòmica i, sobretot, mentre hi havia una amenaça imaginària del bloc comunista, va existir un feble equilibri de poders i contrapoders a l’Europa occidental que va aconseguir uns nivells de benestar remarcables en uns quants països. No pas el nostre, que té el mal costum d’arribar tard a totes les festes. Els sistemes democràtics i de benestar europeus de la segona meitat del segle XX van representar el paradigma més aproximat a l’ideal del socialisme democràtic que ha conegut la humanitat. D’aleshores ençà, ens hi hem anat allunyant en la pràctica amb precipitació, especialment en el terreny ideològic, on ja fa temps que el liberalisme més extrem ha esdevingut gairebé hegemònic.

Avui la igualtat d’oportunitats torna a tenir mala premsa, si és que mai va deixar de tenir-ne; els qui l’havien defensat sembla que se n’avergonyeixen i les noves generacions no estan per la labor. Salvant les distàncies, això mateix ha passat amb els impostos: als qui en tenien clara la bondat com a eina bàsica irrenunciable per a la redistribució de la riquesa els van narcotitzar els cants de sirena neoliberals, i els qui mai no n’han volgut saber res han aconseguit que es percebin per una gran part de la societat com una monstruositat que devora la iniciativa privada i fomenta la inoperància de la maquinària administrativa pública.

També la lluita contra el frau fiscal ha estat debades. No sembla que a Catalunya sigui menor que a la resta de l’Estat. Sempre a la cua d’Europa.

Per això em sembla que cal reivindicar la seqüència impostos/serveis públics de qualitat/justícia social, per fer possible el nivell màxim d’igualtat d’oportunitats. La resta, ja ho he dit, són pegats; potser necessaris en moments de crisi profunda i nivells d’empobriment com l’actual, però cal que siguem conscients que les respostes d’emergència que estem oferint poden ser humanament imprescindibles però no ofereixen la solució al problema.

Ser campions també en justícia social

Barcelona és percebuda arreu com una ciutat d’èxit. S’ha d’aprofitar aquesta oportunitat en benefici de tots. A aquesta imatge hi ha contribuït una sèrie de factors que tenen a veure no solament amb l’emplaçament o el clima o amb una suma d’actuacions arquitectòniques i urbanístiques.

L’atractiu de la ciutat li ve per haver sabut sumar elements de caràcter natural, que no són pròpiament mèrit de ningú, d’altres que ja hi eren però no s’havien sabut explotar suficientment i també, d’una manera molt substancial, pel reconeixement d’un model de ciutat amable, cohesionada, integradora, cosmopolita, abastable… una ciutat que s’ha volgut i dissenyat expressament equilibrada. S’ha explicat a bastament pels qui en foren responsables en altres èpoques: un objectiu clau va ser evitar una única centralitat; evitar que tots els esforços en la renovació i l’embelliment es destinessin a unes àrees centrals on s’hi ubiquessin els negocis, el turisme, el gran comerç… En definitiva, evitar que hi hagués una “ciutat per ensenyar” al costat, i al marge, d’una realitat que hagués calgut amagar.

No només es van buscar i fomentar centralitats diverses, també hi va haver una aposta molt forta per la rehabilitació i la dignificació d’uns barris perifèrics que s’havien sentit injustament tractats pels ajuntaments anteriors a la democràcia. És comprensible, doncs, que una part molt important de la ciutadania hagi percebut durant anys que el barri i el conjunt de la ciutat eren per a ella millors que abans, que l’administració local els feia costat, entenia els problemes i resolia una bona part de les necessitats materials de la gent. Tot això, a més, en un clima general de major riquesa i, en línies generals, de major bonança econòmica. Hi han hagut crisis periòdiques i algunes molt severes, però fins ara sempre en un context de tendència cap al creixement que feia que se suportessin relativament bé, sempre a l’espera que passada la tempesta tornaria el bon temps.

Si algun retret seriós es pot fer als governs municipals és haver basat les seves polítiques en la reinversió de la riquesa, de manera més o menys equitativa segons la sensibilitat de cadascú, més que no pas en buscar una major igualtat com a resultat de la redistribució de la riquesa. Van ser uns bons gestors, tenien un model clar (i, en algun sentit, fins i tot progressista) de ciutat, van fer molta feina i van deixar la ciutat molt més endreçada que no l’havien trobat. Però, des del meu punt de vista, van fallar en allò principal: 35 anys després del primer ajuntament democràtic, avui no hi ha més igualtat d’oportunitats; les diferències econòmiques entre els més rics i els més pobres no s’han reduït.

És cert que la crisi global dels darrers cinc anys hi ha tingut molt a veure i a ningú no se li escapa tampoc que, en termes d’impacte real sobre la vida de les persones, als ajuntaments se’ls exigeix molt perquè estan més a prop de les persones, però se’ls donen poques eines, competències limitades i un finançament insuficient.

El que més hauria de capficar els responsables polítics, en qualsevol escenari de futur, hauria de ser dotar l’administració local dels recursos necessaris per a poder desenvolupar, des del nivell més proper a la ciutadania, les polítiques públiques imprescindibles per aconseguir una societat ben vertebrada, amb nervi i ganes de competir en el món global, però alhora integradora i capaç de promoure la màxima cohesió social. Aquesta seria una capital veritablement modèlica i exemple per als països més moderns.