La COVID posa a prova la salut de Barcelona

(Article que publico a Política&Prosa d'abril del 2021)




El daltabaix econòmic i social derivat de l’aparició fulminant del nou virus, ha arribat al nostre país quan semblava que tot just podíem començar a superar els efectes més durs de la desfeta anterior. I, de passada, enmig d’una crisi política i institucional sense precedents que no ha facilitat, sinó tot el contrari, la gestió de la pandèmia. És cert que en altres països occidentals la relativa pau social i política existent no sempre ha fet per sí sola que la situació es gestionés millor.

Aquí i en alguns altres llocs, la Covid 19 ha estat una arma llancívola entre partits i institucions (va ser paradigmàtica la crítica del govern català a la presència de l’exèrcit a Barcelona per muntar en pocs dies unes instal·lacions que la mateixa Generalitat havia manifestat que no tenia capacitat per instal·lar de motu proprio). La Covid també ha estat una magnífica ocasió per als negacionistes i conspiranoics per atacar els qui demanaven l’aplicació de més mesures de control social i unes restriccions bàsiques per contenir la plaga. La xarxa, aprofundint en la seva línia per desgràcia ja habitual, ha fet tot el què ha pogut per acabar de confondre l’opinió pública i augmentar les confusions i les alarmes.

En aquesta conjuntura, no era fàcil el març del 2020 que una administració local com la de Barcelona fos conscient de la crisi que li venia a sobre i prengués les regnes amb determinació per preparar-se i fer front a la calamitat en les millors condicions possibles. Un cop tancat l’exercici 2020, la contundència de les dades ha estat aclaparadora: 88.000 persones ateses pels serveis socials municipals (11% més que l’any anterior), 64% de dones i un terç dels receptors no havien hagut de demanar mai suport d’aquest tipus. A això, s’hi haurien d’afegir unes dades igualment dures aportades per les entitats privades.

En aquell context del març del 2020 en el qual tot era nou i res no estava escrit, era de vital importància adonar-se de la necessitat de reaccionar bé i fer-ho sense demora. Potser no es podia preveure la magnitud de la tragèdia que arribava, però sí que semblava força evident, vistes les experiències de la Xina i d’Itàlia, que calia afrontar-ho amb fermesa.

L’Ajuntament de Barcelona va ser la primera institució del país que va constituir un comitè de crisi multidisciplinar que es reunia diàriament. Això li va donar un cert marge per avançar-se a algunes necessitats que de seguida es van fer imperioses. Es van bastir tres centres annexes als hospitals del Mar, Vall d’Hebron i Sant Pau en pavellons veïns. I es va muntar un centre d’atenció a persones sense llar a la Fira de Barcelona (a més de 5 espais més petits) per tal d’augmentar, en poques setmanes, la capacitat de cobertura de les 2000 places habituals fins a 3000.

En aquest punt, i més enllà de la crisi actual, seria convenient analitzar el paper de la resta d’administracions en aquesta matèria. No es tracta, per exemple, que la Generalitat només tingui 180 places en tota Catalunya, sinó que és un clàssic trobar-se a Barcelona un munt de gent que manifesta obertament que l’han enviat des de serveis socials d’altres municipis metropolitans perquè allà no hi ha prou places per a persones sense sostre.

L’any passat Barcelona va duplicar els ajuts per a allotjaments d’emergència. I cal ressaltar que en aquest punt hi va tenir un paper rellevant el grup municipal d’ERC, encapçalat per Ernest Maragall, en fer possible l’aprovació exprés del pressupost més elevat que ha tingut mai la ciutat: 3200 milions d’euros. S’ha trobat a faltar aquesta mateixa voluntat de diàleg i d’entesa a l’altre costat de la plaça de Sant Jaume. Allà, la pandèmia i la perspectiva de les eleccions encara van fer m és evidents els desacords entre partits i la inoperància del govern.

És molt significatiu que s’hagin hagut de destinar 24 milions d'euros per sufragar ajuts econòmics destinats a habitatge i allotjaments d'emergència en pensions, hostals i hotels i facilitar ajuts per pagar lloguers. Un any abans, l'import dels ajuts destinats a l'habitatge havia estat de 10,6 milions. També es va multiplicar per 4 l'import dels ajuts concedits per a alimentació i es van haver de reforçar altres serveis. Per exemple, des dels 18 menjadors socials, que ja repartien 1.500 àpats al dia, es van distribuir fins a 557.068 àpats a 17.482 persones. Es van augmentar els àpats en companyia i a domicili i es van signar nous convenis amb entitats del tercer sector per resoldre dèficits alimentaris greus. El més preocupant és que aquesta tendència no sembla merament conjuntural i caldrà veure com evoluciona en el futur. A més, aquesta crisi ha tornat a posar de relleu les grans diferències entre barris i districtes amb més i menys renda. Un cop més, Ciutat Vella i Nou Barris han destacat molt per sobre de la resta en els efectes reals que hi ha deixat la crisi i en la precarietat i la vulnerabilitat que hi han quedat.

Es va reaccionar tard en l’atenció i suport a les residències d’avis. Aquest capítol mereixerà una atenció específica quan superem la crisi sanitària; sobretot, caldrà fer una anàlisi profunda de les condicions en què estaven molts centres de gestió privada que rebien (i reben) fons públics i de fins a quin punt el fet que es tracti d’empreses amb afany de lucre pot justificar la desatenció que pateixen sovint el personal que hi treballa i els ancians que hi passen els darrers anys de vida. Potser com a societat ens hauria d’interessar especialment revisar aquesta qüestió, ja que ens omplim tant la boca amb la qualitat de vida, el benestar de les persones i l’atenció als avis i a la vellesa activa. Una responsabilitat especial en el desgavell viscut en aquest sector, recau sobre el govern de la Generalitat, de qui depenia i depèn la gestió d’una part i el control de totes les residències a Catalunya. Ni les alertes del personal arreu del territori, ni els avisos des de diversos ajuntaments durant setmanes, cridant l’atenció sobre el què s’estava vivint en els centres, van treure de la seva letargia el Departament corresponent de la Generalitat. La coordinació interinstitucional va fer que finalment l’ajuntament barceloní oferís els seus bombers per fer desinfeccions massives de centres i trasllats de persones grans no infectades a hotels amb els quals prèviament s’havia arribat a un acord de col·laboració.

Des del govern municipal de Barcelona es va intentar polemitzar el mínim en plena crisi i augmentar el pressupost disponible per fer front a la pandèmia. Cal dir que en aquest punt hi va haver una comprensió i un suport de la major part dels grups de l’oposició i això va facilitar que s’aprovessin partides extraordinàries i es puguessin triplicar els ajuts socials.

Pel que fa a la cultura, es van prendre algunes mesures (sempre massa modestes) de suport als diversos sectors, augmentant el nombre i quantia de les subvencions, adaptant el Grec a les noves circumstàncies (va ser el primer festival que es va poder dur a terme, ni que fos amb limitacions importants), es va reconduir la Mercè 2020 contractant més artistes locals... També la restauració, que s’ha queixat molt i amb raó, ha rebut ajuts municipals: bonificacions fiscals en taxes i permisos especials per obrir 3000 noves terrasses. Tot i això, el sector de l’hostaleria i la restauració és un dels més afectats per la pandèmia i serà sens dubte un dels que deixarà més atur un cop hagi passat la part més forta del tsunami sanitari, econòmic i social. Hauria de ser una oportunitat per revisar el model econòmic de quasi monocultiu turístic. Els qui havien aixecat veus d’alarma sobre aquesta qüestió anys enrere havien estat titllats displicentment (i intencionadament) de «turisme fòbics», entenc que amb la inconfessada intenció d’amagar una realitat innegable: que Barcelona havia esdevingut una plaça turística de primer nivell en el món, però sense haver fet mai una anàlisi crítica de fons sobre per quin model turístic es volia apostar i quines conseqüències nefastes podia tenir el fet que la immensa majoria de trumfos s’haguéssin apostat a aquesta única carta. Hi va haver una irresponsabilitat similar a la de la bombolla immobiliària i probablement pels mateixos motius: mentre la cosa funciona i una part important de la població percep que la conjuntura l’afavoreix i en treu alguna cosa, es prefereix mirar cap a un altre costat i no revisar el model. Una actitud que defineix molt la nostra idiosincràsia.

Han anat en la bona direcció algunes mesures de pacificació de l’entorn i del trànsit que s’havien iniciat amb molta timidesa a la ciutat i que arran del confinament i de la pandèmia han rebut suports inesperats d’amplis sectors ciutadans. Els més significatius, potser, el tancament de trams de carrers a la circulació rodada, les pacificacions d’entorns escolars (que han mobilitzat activament associacions de famílies fins ara poc propenses a les manifestacions) o l’anunci de noves superilles a l’Eixample. De sobte, sembla que haguem pres més consciència de la importància de la qualitat de l’aire en les nostres vides.

Sembla, però, indubtable que Barcelona ha de transitar sense demora cap a una economia més diversificada, que pugui superar amb bona nota futures pandèmies i tsunamis de qualsevol mena i que faci ja d’una vegada una aposta clara per la sostenibilitat. Els fons que ha promès la Unió Europea apunten en aquesta direcció i poden representar una bona oportunitat, però caldria corregir la idea que s’ha apuntat que es concediran només en paquets superiors als 40 milions, perquè si fos així probablement en quedarien fora les petites i mitjanes empreses, que continuen essent el teixit econòmic i industrial fonamental a Catalunya. I en bona part el més àgil a l’hora de fer propostes innovadores.

Aquests fons, que esperem que no esdevinguin una altra ocasió frustrada, poden posar el focus en alguns elements clau que podrien marcar l’inici d’un veritable canvi de model econòmic. Hi ha algunes idees en marxa que van en aquesta direcció:

- L’aposta per la tecnologia i la innovació, nou impuls del 22@ (60.000 llocs de treball) + Projecte de transformar l’edifici de correus de Via Laietana en un altre gran centre de start-up

- Economia i transició ecològica van de la mà: rehabilitació (energètica) d’edificis + mobilitat sostenible (reindustrialització de polígons, més transport públic) + BarcelonaEnergia, que va permetre que els edificis municipals esdevinguessin autosuficients, tot fent créixer el consum d’energia renovable a la ciutat.

- Aposta per la ciència i la cultura: Conveni de capitalitat cultural i científica amb l’Estat, impuls de la Ciutadella del Coneixement, col·laboració amb el BcnSupercomputingCenter

- La Capitalitat Mundial de l’Alimentació de Barcelona al 2021, una ocasió per impulsar un nou model alimentari que ha de ser també una oportunitat econòmica pels productes de proximitat i ecològics i per l’equilibri territorial.

- L’arribada i l’establiment a Barcelona del Congrés audiovisual més important del món, que hauria de coincidir amb el retorn i la consolidació del Mobile World Congress.

I també algunes mesures ja empreses i més conjunturals, com la creació d’un fons de 20M€ per entrar en el capital de PiMEs per ajudar-les en la seva recuperació, o la dotació d’un fons de 50M€ per inversions de capital en projectes d’instal·lació d’energia fotovoltaica.

Òbviament, tot això cal fer-ho sense perdre de vista que aquesta ciutat ha intentat sempre obrir nous camins de progrés sense deixar ningú enrere, oferint oportunitats, lluitant contra les desigualtats i garantint els drets de totes les persones. Barcelona és la principal capital de l’Estat en inversió social. I s’ha hagut de suplir altres administracions amb algunes polítiques noves, com ara el dentista municipal (de moment només per a les famílies més vulnerables), que ja ha atès més de 14.000 persones; la inversió de 150 milions del Pla de Barris; la creació de la Unitat Anti-desnonaments (que ha atès 10.000 persones i famílies); els Punts d’Assessorament Energètic, on s’informa la població i se’ls acompanya per reduir cost de factures de subministraments (han evitat uns vint mil talls de subministraments); la creació de la Targeta Moneder Barcelona Solidària per aglutinar els ajuts econòmics que atorguen els Serveis Socials; haver ofert el dret a l’empadronament per a tothom, encara que sigui sense domicili fix, per tal de facilitar l’obtenció de permisos, atenció sanitària, arrelament... a les persones nouvingudes...

En matèria d’igualtat d’oportunitats, és imprescindible un sistema educatiu públic potent. L’Ajuntament de Barcelona ha hagut de fer front a la inacció i desinversió de fa anys en educació. 9 de cada 10 euros invertits els ha estat invertint l’Ajuntament els darrers anys, per la millora dels equipaments escolars i l’obertura de nous centres.

En un context de polarització política a Catalunya i a l’Estat, a Barcelona s’ha aconseguit establir un clima de diàleg i de pacte sobretot entre els grups d’esquerres. En el context de la primera onada tots els grups es posen d’acord en la modificació del pressupost per crear un Fons COVID de 90M€. Després del confinament tots els grups, amb agents econòmics i socials van presentat el Pacte per Barcelona, full de ruta de recuperació econòmica i social de la ciutat.

La situació post pandèmia serà enormement complicada. Continuar treballant des de la responsabilitat i el consens serà, sense cap dubte, el millor servei que els responsables polítics, econòmics i social podran continuar fent a la ciutadania.

Un repte ineludible

Hem pogut veure imatges ben recents de les primeres autoritats de l’Estat visitant la fàbrica de SEAT a Martorell i anunciant l’aposta pel cotxe elèctric, i el finançament amb fons europeus del desenvolupament del nou prototip de vehicle elèctric de l’empresa. Il·lustren prou bé la prioritat que la Unió Europea vol donar a aquest sector industrial i la necessitat que tenim aquí de potenciar la indústria. Simultàniament, s’estudia la possibilitat, sembla que força real, que a l’antiga Nissan s’hi instal·li un grup fabricant de bateries, decisió que podria salvar una part dels llocs de treball que ha deixat penjats la multinacional japonesa. Tot plegat, motiu d’esperança en un moment de decadència econòmica i industrial del nostre país.

Aquestes informacions han coincidit en el temps amb la publicació d’un rigorós estudi (un altre), liderat en aquest cas per ISGlobal des de Barcelona, amb dades de més de mil ciutats i àrees metropolitanes del nostre continent, on s’analitza la relació entre morts prematures i nivells de partícules de diòxid de nitrogen. La llista macabra de l’excés de morts per nivells elevats de diòxid de nitrogen l’encapçala Madrid, seguida d’Anvers, Torí i les àrees de París i Milà. Però al sisè i setè llocs ja hi trobem Barcelona i Mollet del Vallès. Com passa sovint, encapçalem rànquings de caire negatiu.

Segons els càlculs de l’estudi, en el qual hi han participat també l’Institut Suís de Salut Tropical i la Universitat d’Utrecht, si totes les ciutats europees complissin amb els nivells de partícules inferiors a 2,5 micres (PM 2,5) recomanats per l’OMS, Europa evitaria 51.213 morts cada any. Per fer-ho possible, cal reduir dràsticament el trànsit a l’interior de les urbs. Aquest és avui un debat candent. Es pot discutir el com, però ja difícilment algú amb un mínim de seny i amb responsabilitats públiques pot qüestionar-ne el perquè. I ni tan sols la urgència d’adoptar mesures dràstiques en aquest terreny. Encara menys a les grans ciutats espanyoles, on es respira un dels aires més contaminats d’Europa. Quan són Londres o París els qui prenen mesures innovadores, ens sembla positiu i modern, però quan s’intenta fer aquí n’acusem els partidaris de voler anar contra els vehicles rodats i contra la indústria.

És obvi que hi ha molts interessos creats i que existeixen lobbies que molt legítimament pressionen a favor d’allò que consideren irrenunciable. Però a vegades també s’hi amaguen interessos ocults inconfessats. Ha passat en altres moments. Només cal recordar, per exemple, les pressions i la contrapropaganda de la indústria tabaquera quan es va començar a demostrar que aquest hàbit provoca malalties.

La bona notícia és que, com ha explicat el vicepresident de la Comissió Europea, Maros Sefcovic, Europa crearà uns 800.000 llocs de treball en els propers anys dins la cadena de valor del cotxe elèctric. En aquesta línia anava la informació que encapçala aquesta reflexió sobre SEAT i l’antiga fàbrica de Nissan. Ara la gran qüestió a resoldre serà com produir energia elèctrica de manera més neta i més eficient, perquè la previsió és que en 10 anys es pot duplicar el consum de la xarxa. I un altre element important sobre la taula: fomentar la investigació sobre l’hidrogen com a font d’energia neta i inexhaurible. Molta feina, doncs, per endavant; però es tracta d’un repte ineludible.

Però nosaltres som nosaltres

 

Totes les crisis deixen milers o milions de víctimes pel camí. Majoritàriament, solen ser víctimes econòmiques, que en surten molt més empobrides i miserables del què hi van entrar. Quan el terrabastall està relacionat amb la salut (en el cas actual, una pandèmia) la mort es fa present d’una manera més visible i esfereïdora. Però sempre es produeix una afectació en la salut col·lectiva, inexorablement, de la mateixa manera que sembla inevitable que el vértex dels més rics i més privilegiats aparegui al final com enormement reforçat en la seva opulència. Gairebé sempre, de les crisis se’n surt amb societats molt més polaritzades, tant pel que fa a la possessió de béns materials, com de poder i control sobre la resta de la societat.

Resulta d’una gran obvietat assenyalar que aquest fenomen s’ha produït amb la COVID-19 dins dels països més desenvolupats, perquè hores d’ara això ja ho sabem tots. Però potser no hem reflexionat tant sobre una altra qüestió que pot acabar essent igual d’important i en la que ha insistit algun expert: «Quan els ciutadans occidentals es vagin vacunant al llarg de l’any vinent, ens haurem oblidat d’un advertiment essencial dels científics: que els professionals sanitaris i les persones de risc dels països pobres haurien de tenir prioritat sobre la població general dels països rics. Una pandèmia no es resol amb polítiques nacionalistes miops, primer per una raó egoïsta -mentre el contagi persisteixi en el món en desenvolupament, els països rics continuaran exposats durant molts mesos a que torni el virus- y, segon, per mera decència humanitària, per la simple obligació moral d’evitar centenars de milers de morts».

Per comptes d’això, hem sabut que Europa «només» ha comprat quatre dosis de vacuna per a cada europeu, molt per darrere dels Estats Units. Una altra qüestió diferent serà si, arribat el moment, la població occidental voldrà o no, majoritàriament, fer ús dels nous fàrmacs. Entre els negacionistes, els conspiranoics i les fake news s’està aconseguint crear un clima generalitzat de dubte i de desconfiança, no ja només respecte de la bondat o maldat de les pròpies vacunes, sinó en general sobre qualsevol possible certesa científica. I quan gran part de les classes mitjanes s’apunten a aquest tipus d’espiral de por i de desconfiança és quan més real resulta el perill que algunes paranoies es puguin acabar fent realitat.

Siri Hustvedt descrivia fa pocs dies la situació actual com un intent de fer-nos creure que hauria de ser possible trobar «una perspectiva equilibrada» entre els qui sostenen que la Terra és plana i els qui diuen que és rodona. Simplement es planteja com una polèmica entre «dos bàndols» que podrien estar igual d’enganyats.

En aquest context, proposar com deia al principi que tinguem en compte que la pandèmia és global i que no ens convé que hi continuin havent víctimes al Sud quan aquí ja estiguem bé resulta una autèntica quimera.

(Publicat al butlletí de Justícia i Pau el novembre del 2020)

La democràcia en perill

Article que publico avui mateix al web de Justícia i Pau. Molt avinent, després dels resultats d'ahir a les eleccions d'Andalusia.

S’apropa un altre cicle electoral amb la confluència de diversos nivells de representació: municipal i europeu aquí; en altres llocs, autonòmic i arreu potser, fins i tot, al Parlament espanyol. I un cop més pot resultar oportuna una reflexió sobre el significat de la democràcia. Es diu sovint que no ens podem conformar pensant que la responsabilitat de la ciutadania s’acaba amb l’elecció dels seus representants a les institucions de govern. I és veritat.

Però em sembla encara més important ressaltar que, a aquestes alçades de la història, la democràcia és també ja, inexorablement, molt més que un sistema polític. La democràcia ha de ser una opció de vida, és una ètica que ha d’estar per sobre de les ideologies. Podem discutir si cal reformar l’actual sistema de participació política i com podem millorar la representativitat dels electes o, fins i tot, si existeix alguna manera d’aconseguir una major implicació de la ciutadania en la presa de decisions i la gestió de la res pública. Sobretot arran de l’aparició de les tecnologies de la informació i la comunicació.

El què és indubtable és que les lluites per l’emancipació dels pobles colonitzats, o contra l’esclavitud, o el moviment obrer organitzat o el sufragisme femení i els propis feminismes, en totes les seves expressions tan diverses, o les batalles ingents contra l’homofòbia, han posat sobre la taula la igualtat teòrica i filosòfica de tots els éssers humans. Sobre el paper, avui qualsevol ésser humà ha de ser igual en dignitat, en drets i obligacions.

Per això em sembla tan rellevant que es vegin la llibertat, el progrés i la democràcia, com consubstancialment unides i inseparables. I també per aquest motiu és tan rellevant entendre’ls com opcions filosòfiques i ètiques que ens obliguen i que han de guiar les nostres actuacions, a tots nivells i en tots els moments de la vida.

Dissortadament, aquest principi que avui hauria de ser inqüestionable, perquè s’ha esdevingut com una evolució qualitativa i natural de l’espècie, torna a estar en perill al nord i al sud, a l’est i a l’oest. La globalització es basa, sobretot, en una competitivitat ferotge per fabricar i produir béns i productes al preu més baix possible i ha conduït a una polarització extrema, a l’aparició d’un nou lumpenproletariat, a un món amb un 1% que ostenta una riquesa vergonyant i unes masses ingents de pobres de vida exageradament precaritzada. Ha tornat el vell principi segons el qual a les masses atemorides se les governa millor, perquè estan més predisposades a deixar-se dominar i a desconfiar de qualsevol altre que els pugui disputar les engrunes.

Convé, doncs, reflexionar bé sobre les diverses opcions, més enllà de la sopa de sigles, i meditar profundament sobre com podem actuar en el dia a dia, en tots els nivells de relació i de compromís personal i social, per aturar el vendaval antidemocràtic i de banalització de la llibertat i la democràcia, i de què ens toca fer per ser més exigents amb els partits, els governs i, en general, les elits i els lobbys que pretenen imposar-se per sobre de l’interès general.

 http://www.justiciaipau.org/justicia-i-pau/estat-d-opinio/2290-democracia-en-perill

En Carles del Diari de la Pau

El funeral del periodista Carles Capdevila al seu poble natal va ser emotiu i espai de trobada i retrobament de centenars de persones, moltes de les quals havíem compartit amb ell i amb l’Eva, la seva companya, moments ben diferents. No hi va haver un record explícit al Carles pacifista ni a l’experiència del Diari de la Pau durant la primera guerra del Golf Pèrsic; però hauria estat un acte de justícia haver fet esment al paper clau que ell va tenir en la publicació del setmanari en les setmanes que va durar aquella guerra brutal i absurda.

Va ser en Carles qui va tenir la idea i qui ens va convèncer, a tot un grup de periodistes escèptics, que aquella bogeria era possible. És cert que ja ens havíem reunit alguns cops, mesos abans de la guerra, per meditar sobre la viabilitat de generar un periodisme alternatiu, desvinculat de les grans empreses mediàtiques; i això va ajudar a tirar endavant el Diari de la Pau. Existia un nucli de persones joves que compartíem alguns ideals comuns, des de posicions polítiques diverses. Però posar al carrer cent mil exemplars en menys d’una setmana va ser tota una proesa, sobretot si es té en compte un context en el qual la resta de mitjans van caure de quatre potes en una mena d’atracció fatal, admirativa i acrítica, del desplegament de mitjans tecnològics i del llançament de tones i tones de bombes en viu i en directe. Pur papanatisme.

Era una època en la qual encara existien l’offset i les galerades en paper i els carrets de fotografia... i els lectors havien d’enviar les cartes, els dibuixos, les col·laboracions... a un apartat de correus (!). No existia el correu electrònic.

I ja que he parlat de papanatisme, no em puc estar de comentar una (mala) anècdota del funeral d’en Carles. A la cinquena fila, just darrere de Carles Puigdemont, hi havia asseguda una dona vella, vestida de manera elegant, amb un aparent status social i econòmic. Va gravar amb el seu mòbil tota la cerimònia, amb panoràmiques, primers plans... sense cap respecte als drets i a la intimitat dels assistents i menys encara al dolor dels amics i familiars que van intervenir-hi. Ben bé com si estigués assistint a un espectacle! Sense autocontrol ni sentit del ridícul. Sense capacitat de commoure’s per allò que s’estava vivint. Cada cop sembla més que tenir qualsevol eina a les mans ens dona dret a fer-ne l’ús que vulguem. Ho ha descrit molt bé Neil Postman: “divertim-nos fins a morir”.

http://www.justiciaipau.org/ca/justicia-i-pau/estat-d-opinio/1873-en-carles-del-diari-de-la-pau

Un monstre ve a veure'm

[Article que publico aquesta setmana a la secció Estat d'Opinió del web de Justícia i Pau]

A mesura que anem paint la victòria de Donald Trump a les eleccions presidencials dels Estats Units, passem de l’estupefacció i la incredulitat inicials a les ganes d’entendre què ha passat exactament i com aquest fet (el resultat electoral) pot acabar influint en les nostres vides i, en general, en l’evolució del món els propers 4 (i potser molts més) anys.

Si ho comparéssim amb un procés de dol, l’hauríem començat amb una negació emocional immediatament posterior al shock. De seguida hauríem entrat en la fase de ràbia i de protesta (amb més força i intensitat, com és lògic, dins mateix dels Estats Units, entre aquelles persones que detesten el nou president electe i creuen que representa una involució i un greu perill per al seu país). Arribarà aviat, també, la fase de la tristor (acompanyada, potser, d’ansietat i temor) i se suposa que algun dia s’entrarà en l’acceptació intel·lectual i la capacitat per créixer i madurar a partir de l’experiència.

Clar que no serà gens fàcil, perquè normalment el dol s’ha de fer perquè una persona que estava malalta se’n va. I aquí el dol s’ha de dur a terme just pel contrari, perquè una persona es quedarà. S’envoltarà d’altres persones extravagants i perilloses, faran tot el mal que els sigui possible i després, amb una mica de sort, potser marxaran. Però els efectes del seu pas pel govern de la primera potència probablement romandran durant molt de temps.

Cal, però, que pensem fins a quin punt el més preocupant d’aquesta elecció i d’altres que ja s’han produït o que es poden viure en els propers mesos i anys a Europa i l’Àsia (el cas de Filipines és també extrem), és l’alegria irresponsable amb la qual milions de ciutadans occidentals prenen partit per propostes extremes i a vegades contràries als seus propis interessos. Com uns “missatges pantalla” (make Amèrica great again) aconsegueixen ocultar, als ulls dels electors, unes propostes ultraconservadores que van en la direcció oposada d’allò que els convé (més equitat, més benestar, més justícia social...). Sentir-se abandonats pel sistema ha portat milions de persones empobrides a un nihilisme existencial que els ha fet apostar per opcions polítiques apocalíptiques. “Acabarem amb tot el què hi havia i instaurarem un nou règim que (paradoxalment) ens durà un altre cop a la casella de sortida, a uns temps passats que sempre foren millors”. Al darrere de tot això hi ha molt abandonament per part de l’”establishmen” polític i econòmic, dimissió de les obligacions de les elits dirigents (que fa temps que només pensen a enriquir-se) i molta irresponsabilitat a l’hora d’aplicar polítiques i mesures que només els afavorien a ells.

Són els efectes d’una globalització perversa, perquè s’ha fet contra l’interès de la majoria, a la qual s’ha fet pagar la factura de la liberalització interessada. I ara són aquestes mateixes majories les qui, arreu del planeta, han posat la guineu a vigilar les gallines.

Caldria analitzar a fons quin paper hi ha jugat la degradació de l’educació fins a límits que semblaven impensables (un cop més, al servei d’unes elits que elles sí han pogut continuar formant-se en les millors escoles) i la degradació, també extrema, dels continguts dels mitjans de comunicació. ¿Pot una societat patològicament enganxada a Sálvame, al Gran Hermano, a Mujeres y hombres y viceversa... plantar cara als reptes cada cop més complexes a què ha de fer front?

I, malgrat tot, des d’entitats com Justícia i Pau no ens podem desanimar ni rendir. Hem de superar les primeres fases del dol i entrar, com més aviat millor, en una etapa de creativitat per promoure mesures positives i de recuperació de l’ètica política. Uns dies enrere el Nobel Paul Krugman, després de reconèixer que els dos primers dies posteriors a les eleccions s’havia hagut de retirar en soledat, incapaç de parlar ni d’escriure sobre el què havia succeït, proposava entomar fredament el resultat i començar a preparar la resposta pacífica i sobretot democràtica de la ciutadania que no es vol conformar passivament. Una bona part de la solució ha de passar per millorar l’educació de la població i aquesta és una matèria sempre pendent en la major part del món i també en el nostre país. S’hi inverteix cada cop menys i probablement pitjor.

També caldria una anàlisi molt profunda sobre el paper dels mitjans de comunicació. No es tracta només, ni principalment, d’analitzar els continguts dels Telenotícies i els Telediarios de torn. És important que siguin equilibrats i veraços i que expressin el pluralisme de la societat, però on realment ens la juguem és en els programes d’entreteniment, en els més vistos de la graella. Una societat s’hauria de poder plantejar si l’alienació per l’alienació, l’exaltació de la mala educació, l’hedonisme i la grolleria, la glossa de la picaresca i del viure “del cuento” les 24 hores del dia i ocupant els espais de màxima audiència, és una prova de maduresa democràtica o el millor camí per anar directes cap a un règim autocràtic de ciutadans-titelles. Naturalment que hi ha llibertat d’expressió i d’elecció d’allò que es vol veure, però no podem oblidar que la televisió hauria de ser un bé públic i que hauríem de poder establir uns límits a la degradació moral i intel·lectual (els quals, en la meva opinió, ja fa temps que s’han superat amb escreix). Són els efectes d’una combinació perversa: degradació del mercat laboral i del nivell de vida / precarització i indefensió / individualisme i por / degradació de l’educació / degradació del nivell mitjà de les televisions. No podem limitar-nos a observar passivament com es van empobrint les societats i les cultures i com cada cop tenim el monstre més a sobre.

"Yo esta España tampoco la quiero" - Separar independencia de nacionalismo

http://www.diario16.com/yo-esta-espana-tampoco-la-quiero-separar-independencia-de-nacionalismo/